Una aproximació a la seua fe i espiritualitat
Vicent Comes Iglésia
Un periodista d’El Debate, Nicolás González Ruiz, feia al juny de 1935 un precís retrat de Lluís Lúcia en presentar-lo als seus lectors com un dirigent «seguro de sí mismo, confiado en Dios y bueno para todos». És difícil dir més en tan poques paraules quan es tracta d'abraçar les tres dimensions de qualsevol persona: la caracteriologia individual, l'actitud respecte de la transcendència i la projecció cap als altres. Tampoc és fàcil trobar tres qualificatius millors per a descriure qui era Lúcia: un home segur, confiat, bo. Una seguretat que procedia d'un caràcter enèrgic, impulsiu moltes vegades, sempre apassionat amb els projectes de tota classe que va impulsar al llarg de la seua vida. Una seguretat que tenia la seua arrel en una sòlida preparació intel·lectual i en una purificada maduresa humana. Una seguretat que estava en la base del fort liderat que va exercir sobre milers de seguidors. Quant a la bondat de Lúcia cal veure no sols com a estil personal (la seua «bonhomia»), sinó com a virtut cristiana que presidia les seues relacions amb amics i adversaris polítics. Una bondat que sorprenia a molts quan proclamava públicament que el respecte i el diàleg havien de ser les claus que desterraren l'odi i la violència de l'enverinada lluita política d'aquells anys. Una bondat que a vegades podia fins i tot adquirir tints d'escàndol, com quan va desvelar en Diario de Valencia que l'anticlerical i blasfem Félix Azzati —el cadàver del qual portaven eixe dia a la sepultura— havia sigut gran amic seu en els últims anys, amb qui havia compartit moltes hores de confidències íntimes.
Però en este breu comentari volguera detindre'm a destacar de Lúcia la seua dimensió creient, que va determinar, va embolicar i va impregnar tot el seu ser i conducta. A ningú que s'haja acostat a la seua biografia se li escapa que l'activitat política per la qual Lúcia ha passat a la història té com a basament essencial la seua profunda fe cristiana, sent esta moltes vegades la verdadera clau perquè l'historiador entenga i explique les seues iniciatives polítiques. Sent un poc més precisos sobre Lúcia-creient, es podria dir que la confiança en Déu va ser sens dubte l'actitud que millor va caracteritzar el seu mode de viure la fe, tal com arribava a assenyalar el citat periodista González Ruiz. Ara bé, com era d'esperar d'una fe que s'encarna en la història concreta d'un home, és possible constatar una interessant evolució personal, que discorre de forma paral·lela a les diverses circumstàncies per què va travessar la seua vida. Encara que siga d'una forma esquemàtica, podem seguir eixa evolució a través de tres etapes principals.
En una primera, Lluís Lúcia va entendre i vivenciar la seua fe a través dels esquemes i tarannà integristes: la veritat —es pensava— és única i íntegra, per la qual cosa no caben distincions ni matisos, sent tasca dels catòlics imposar-la en la societat. Deixant de costat les qüestions estrictament filosòfiques de l'integrisme, la cosa que ens interessa és eixa actitud intransigent, impositiva, sense transaccions amb una societat en ràpid canvi. Des d'eixa actitud, la fe es vivia més com a norma, voluntat disciplinada i acció que com a gràcia, caritat i confiança en la Providència. En el cas de Lúcia, esta etapa va abraçar els seus anys de joventut, i queda reflectida en els fogosos mítings carlins de 1910, en els quals quasi invitava a reactivar croades confessionals contra la descristianització de la societat i l'anticlericalisme dels blasquistes. En termes teològics, podria dir-se que la confiança en Déu estava molt atenuada en el jovençà Lúcia per l'actiu voluntarisme que corresponia als catòlics. Convençut d'estar en possessió de la veritat íntegra, no s'encobria de polemitzar agrament amb altres catòlics, arribant fins i tot a discutir públicament amb l'arquebisbe Guisasola al qual atribuïa certa parcialitat política en perjuí dels carlins (actitud que li va valdre una reprimenda del citat arquebisbe). Per als que compartien el tarannà integrista, no era infreqüent fer a la Jerarquia eclesiàstica sospitosa d'estar traint l'antiliberalisme tancat del Syllabus. Anys després, en el seu llibre En estas horas de transición, el mateix Lúcia contemplarà retrospectivament amb somriure benèvol la ingenuïtat i inconsciència que estaven darrere del seu comportament i el dels seus correligionaris.
La segona fase podria situar-se després de la ruptura de Lúcia amb el carlisme, en 1919. Va ser l'ocasió per a obrir-se a una altra experiència religiosa i, en definitiva, a una altra concepció del que havia de ser la tasca del cristià en el món modern. Crec no equivocar-me si afirme que la seua integració en l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes (ACNP) a partir de 1920 va suposar una profunda revisió de la seua fe i religiositat anteriors. En els Cercles d'Estudi de l'ACNP va madurar la relació entre fe i política, va aprendre a separar l'àmbit dels principis cristians (irrenunciables per a ell) de l'esfera ideològica i política (en què tot és discutible i opinable) i va acceptar que el magisteri eclesiàstic havia de ser en avant el guia permanent de la seua actuació social i política. Reflex del canvi produït en ell van ser, a partir de llavors, les seues crides a què el pluralisme polític dels catòlics estiguera sempre presidit per la tolerància en aquelles qüestions que foren secundàries, i per la col·laboració estreta quan el que es posara en joc foren els principis cristians. A més, lluny de les seues actituds inquisitorials d'antany, no menys importants van ser les seues exhortacions, ja en els anys republicans, que la caritat cristiana estiguera present en les relacions amb els adversaris polítics i que la lluita política quedara dignificada pel diàleg i el respecte a les persones: «La política no debe ser injuria, sino cordialidad. Y no debe ser insulto, sino educación», dirà en un discurs radiat la vespra de les eleccions de 1933. Així mateix, ja que a poc a poc reconeixerà a la societat civil el dret a organitzar-se de forma autònoma, va entendre que la missió dels catòlics consistia a participar activament en la vida política a fi d'aconseguir democràticament el poder i des d'ell legislar conforme als principis cristians. Per a valorar adequadament la modernitat d'estos plantejaments de Lúcia, qualsevol pot comprovar la sintonia que guarden amb el que molts anys després serà la constitució Gaudium et Spes, del Concili Vaticà II.
Si l'anterior representa la projecció pública de la fe segons Lúcia, també la seua religiositat es va impregnar en els anys vint d'alguns principis que perduraran en l'etapa posterior. Entre altres aspectes que deixe de costat, m'interessa destacar sobretot el sentit sacrificial i corredemptor que interpretava la seua vida personal: les adversitats i fracassos de major o menor relleu no eren més que una prova de l'especial predilecció de Déu per ell i una privilegiada oportunitat per a unir-se al sacrifici de Jesús. Amb este esperit, els contratemps polítics dels anys republicans els va interpretar amb eixa perspectiva corredemptora pels molts pecats i omissions que ell mateix i els catòlics espanyols havien comés durant dècades de divisió i enfrontaments interns. Amb una visió providencialista de quant ocorria en la societat espanyola, la confiança en Déu era l'estímul personal per a continuar en la seua intensa activitat política, al mateix temps que el missatge que repetidament llançava als seus seguidors de la Dreta Regional perquè afrontaren com a penitència les adversitats del règim republicà.
La tercera etapa en la fe i religiositat de Lúcia va estar molt marcada pels sentiments de marginació i injustícia que va experimentar en els anys de presó, tant en la republicana com en la franquista. És ara quan la característica d'home «confiat en Déu» apareix en tota la seua veritat. Encara que sempre va dir estar tranquil quan reflexionava a soles amb la seua consciència, l'experiència de la presó no va deixar de sentir-la com una espècie de «nit fosca» a l'estil de sant Joan de la Creu, en què sovint es va posar a prova la seua arrelada actitud de confiança. Per a un home acostumat a desenvolupar-se com a líder aclamat per masses de seguidors, es pot imaginar que la desesperança era la temptació més gran en la seua situació de pres i exclòs social. La va superar, no obstant això, aprofundint en el sentit corredemptor que té el patiment quan este és viscut cristianament. Si en el passat havia aprés en Tomás de Kempis eixe valor del patiment, la lectura en l'estiu de 1939 d'unes xicotetes obres de la mística francesa Elisabeth Leseur el va ensenyar a unir l'alegria al patiment, una alegria que únicament podia procedir de sentir-se totalment abandonat en mans de Déu («No saldré ni un minuto antes ni un minuto después de que Dios lo quiera», repetirà sovint en les seues cartes carceràries). No hi ha dubte que El Salterio de mis horas —del qual els lectors de Cresol han conegut un fragment en la revista número 50— va ser escrit davall la influència de Leseur, els pensaments de la qual van fer vivència pròpia en les nombroses hores de soledat i oració passades en la presó franquista.
Al mateix temps, l'experiència de proscrit va provocar en Lúcia una nova espiritualitat, més vertical i intimista, més atenta a donar resposta al dolor i a cultivar valors com el sacrifici, l'amor al sofriment i l'abnegació preocupada per la transformació de la societat. Un inevitable desengany dels afanys polítics anteriors està en la base de la seua nova espiritualitat, cultivada en les llargues estones d'oració passejant per les galeries de la presó. Va ser eixa robusta espiritualitat la que en definitiva va impedir que quedaren empremtes d'odi o de ressentiment cap als responsables de la seua situació («no saben algunos cuánto mal me están haciendo», es queixava en una ocasió), als qui repetides vegades va expressar el seu perdó de cristià.
Si sovint ens hem lamentat molts de l'oblit en què ha romàs la figura política de Lluís Lúcia, este breu comentari sobre la seua faceta d'home de fe i d'espiritualitat pot servir per a evidenciar la riquesa que en este aspecte guarda també la seua biografia. Tal vegada en este cas, només els creients tenim la responsabilitat que el seu valuós testimoni no quede igualment relegat i oblidat.
Publicat en Cresol, 52 (2004 desembre-2005 gener), pp. 23s.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada