(Castelló, la Ribera Alta 1912-Carcaixent 1999)
Fragment de les Floretes de Sant Francesc.
La floreta de la perfecta alegria, bella en Ia seva composició i profunda en el seu contingut, és en realitat la poetització de les Benaurances de Jesús: «Feliços els qui ploren..., els perseguits per la justicia... Alegreu-vos perquè d'ells és el Regne dels cels...» La lliçó, inspirada sobretot en sant Pau, de no ensuperbir-se, sino de gloriar-se en la creu del Senyor, la llegim repetides vegades en els escrits de sant Francesc. És la gracia que ell assenyala per damunt de totes les que Crist pot concedir als seus amics. [nota de Francesc Gamissans, OFM, en la seua edició de les Floretes de Sant Francesc d'Assís, La Formiga d'Or, Barcelona 1997, p. 41].
De la perfecta alegria
—Fra Lleó, vols que et diga una cosa? Mira, en el supòsit que els frares menors donaren un altíssim exemple de santedat per tot l'ample de la terra i en foren, a més a més, uns models d'edificació, sàpies i pren bona nota que no está en això la perfecta alegria.
I segueixen fent camí... Un tros més avant, torna a dir-li sant Francesc:
—Atén, fra Lleó. Mira, encara que els frares menors tornaren la vista als cecs, guariren als baldats, foragitaren els dimonis, tornaren als sords la facultat d'oir, els peus als coixos, als muts el parlar i, el que és més gros encara, ressuscitaren els morts de quatre dies abans, anota que en res de tot això està la perfecta alegria.
I continuen sense deturar-se, a presseta, a presseta, per vore d'espolsar-se el fred de damunt. De nou, torna el pare sant Francesc:
—Escolta, fra Lleó: si els frares menors saberen totes les llengües del món, i totes les ciències, i tota la Sagrada Escriptura i, encara més, saberen també profetitzar i revelar no tan sols l'esdevenidor, sinó els més amagats secrets de la consciència i de les ànimes, pren nota, fill meu, que en això no está la perfecta alegria.
Fra Lleó va fent camí sense obrir la boca. Al cap d'una estona torna el pare sant Francesc:
—Fra Lleó, ovelleta de Déu, mira: encara que els frares menors parlaren com els àngels i saberen com «l'aeiou» el curs dels estels, i la virtut de tota mena d'herbes... Encara que els hagueren revelat tots els tresors de la terra, i saberen també com són els ocells i els peixos, i tota mena d'animalets, i els hòmens, i els arbres, i les pedres, i les arrels i les aigües, sàpies, fra Lleó, fill meu, que tampoc no està en res d'això la perfecta alegria.
El fred, no cal dir, segueix apretant. I els dos frarets van fent camí sense deturar-se a res. Sant Francesc torna de nou:
—Creu-me, fra Lleó. T'ho dic com ho sent: encara que els frares menors saberen predicar tan rebé que amb la seua paraula convertiren a tots els infidels a la fe de Crist, anota que no està en res de tot això la perfecta alegria...
—Escolta, fra Lleó: si els frares menors saberen totes les llengües del món, i totes les ciències, i tota la Sagrada Escriptura i, encara més, saberen també profetitzar i revelar no tan sols l'esdevenidor, sinó els més amagats secrets de la consciència i de les ànimes, pren nota, fill meu, que en això no está la perfecta alegria.
Fra Lleó va fent camí sense obrir la boca. Al cap d'una estona torna el pare sant Francesc:
—Fra Lleó, ovelleta de Déu, mira: encara que els frares menors parlaren com els àngels i saberen com «l'aeiou» el curs dels estels, i la virtut de tota mena d'herbes... Encara que els hagueren revelat tots els tresors de la terra, i saberen també com són els ocells i els peixos, i tota mena d'animalets, i els hòmens, i els arbres, i les pedres, i les arrels i les aigües, sàpies, fra Lleó, fill meu, que tampoc no està en res d'això la perfecta alegria.
El fred, no cal dir, segueix apretant. I els dos frarets van fent camí sense deturar-se a res. Sant Francesc torna de nou:
—Creu-me, fra Lleó. T'ho dic com ho sent: encara que els frares menors saberen predicar tan rebé que amb la seua paraula convertiren a tots els infidels a la fe de Crist, anota que no està en res de tot això la perfecta alegria...
I segueixen caminant en silenci al llarg de més de dues milles, fins que, inesperadament, fra Lleó, que potser ha anat rosegant el que ha dit sant Francesc, li pregunta:
—Benaurat Pare: en nom de Déu et demane que em digues clar i ras, en què consisteix això de la perfecta alegria.
Sant Francesc, llavors, tot ell fet un ample somriure, li diu:
—És ben senzill, fra Lleó. Mira: si arribats a Santa Maria dels Àngels, arremullats per la pluja, tots dos tremolant de fred, bruts de fang i famolencs, toquem a la porta del convent i el porter, tot esguitós, ix per a dir-nos: «Qui sou vosaltres?» I nosaltres contestem: «Som dos frarets dels vostres». I ell replica: «Mentida segura. Vosaltres el que sou és... uns pocavergonyes que aneu per ahí embolicant a tots i fins robant les almoines dels pobrets. Aneu-vos-en i que us pegue l'aire...» I no ens obri; i ens fa passar la nit al ras, amb neu, aigua, fred i fam... Si llavors suportem amb paciència tanta injúria, tanta crueltat, tant de vituperi... sense murmurar, pensant amb humilitat i caritativament que aquell porter ens coneix molt bé, i que és Déu qui l'ha fet parlar en contra nostra... Fra Lleó, fill: pren nota que en açò està la perfecta alegria.
I si tornem a tocar i ens ix ell tot indignat i ens llança al carrer a bufetades, com a malandrins inoportuns dient-nos: «Arreeu-vos-la d'ací, lladres. Aneu-vos-en a l'hospital, que ací no us han de donar posada ni menjar.» Si llavors nosaltres suportem açò amb paciència, amb amor i fins amb alegria, llavors, ai, fra Lleó!... Llavors anota que en açò està la perfecta alegria!
És més, si espentats per la fam, pel fred i rigor de la nit tornem a tocar, i demanem que per l'amor de Déu ens òbriguen i ens deixen entrar, el porter fet un bou ens diu: «Xe, quina gent tan inoportuna! Espereu-vos i sabreu el que és bó!» I se n'ix cap a fora amb un bon garrot, ens agafa per la caputxa i ens llança a terra, ens fa rebolcar per la neu unflant-nos a garrotades, i tot açò ho sofrim amb paciència i fins amb un goig, pensant en les penes de Crist, que nosaltres devem patir pel seu amor... Anota, fra Lleó, anota que en açò està la perfecta alegria!
I ara escolta la conclusió. Mira, per dalt de totes les gràcies i els dons de l'Esperit Sant que Déu concedeix als seus elegits; per damunt d'aquestes coses està el véncer-se a si mateix i voluntàriament... I per amor a Crist patir penes, injúries, oprobis i menyspreus; perquè de tots els altres dons de Déu, en veritat et dic que no ens en podem gloriar, perquè no són nostres, sinó de Déu, que no debades diu l'Apòstol: «Què tens tu que no ho hages rebut de Déu?» I si d'Ell ho has rebut, per què gloriar-te com si fóra cosa teua?
Però en la creu de la tribulació i en l'aflicció sí que podem gloriar-nos, perquè tot aixó sí que és cosa nostra, i és per açò que diu l'Apòstol: «No vull gloriar-me sinó en la creu de Nostre Senyor Jesucrist», per al qual siga sempre l'honor i la glòria pels segles dels segles. Amén.
(Font: «De la perfecta alegria», en Acción Antoniana, 562 (1976, març), València.)
1. Sant Francesc i els seus companys caminaven de dos en dos, a la manera evangèlica. Dante es fa ressò en la Divina Comèdia (Ind. 23, 1-3) de l'espectacle, ja popular, dels framenors «caminant de dos en dos: un davant i l'altre darrere». [nota de Francesc Gamissans, OFM, en la seua edició de les Floretes de Sant Francesc d'Assís, La Formiga d'Or, Barcelona 1997, p. 39]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada