Sant Àngel Custodi del Regne de València

El Sant Àngel Custodi, patró de València i del Regne
(Dominica dins l’Octava de Sant Pere i Sant Pau)

Per Mn. Vicent Sorribes i Gramatge, rector de Rocafort


Estimats lectors de Sicània,

Diu Horaci: «L’autor d'una obra d'art ha de ser constant amb ell mateix». Si teniu la gentilesa de llegir-me, si com els ocellets de l'estiu preneu la volada i veniu a picar a la vinya d’estos articles meus, un poc tenyits d’enyorança i bategants d'emoció, hi voreu que jo no sé fer «obra d’art», però que sí que puc nuar una garba de recordances nostrades on crec haver «estat constant amb mi mateix». I ara vull contar-vos com celebràvem, els valencians, la Festa del Sant Àngel Custodi.

Temps era temps en què quan arribava el dissabte dins l’octava de Sant Pere i Sant Pau, la nostra ciutat encesa de llum, flamejava com un canelobre d'or. En fer-se boqueta nit, quan el sol de posta untava el paisatge amb una llum de mel, les campanes de la nostra València, amb son plor de ferro, piquelorejaven l’anunci de la Festa. El ramat d'estrelles amb sa celístia il·luminava els carrers de terra que les dones valencianes acabaven d’arruixar; les Senyeres de les quatre barres onejaven en els palaus gòtics i els balcons de les cases; la Fe dels nostres avantpassats alegrava els cors valencians i un ambient de germanor embolcallava hòmens i dones en la tendra tendror de la Terra.

A trenc d'alba del dia següent una brunzidissa produïda per la remor de veus humanes travessava carrers i places, i feia via cap a la Casa de la Ciutat. Els pobles veïns, corpresos per la mateixa Fe, resseguint els senders de l’horta perfumada, el sòl de la qual semblava una catifa d'un palau d'Orient, i s'unien als germans de la ciutat. València tota endiumenjada semblava un poble bíblic que pressentia l'alegria de viure en pau i gràcia de Déu. Arribats que eren a la Casa de la Ciutat, segons els manaments publicats pels Honorables Capítols de la Seu i del Consell, els quals «per solemnització de la festa havien convidat els honrats hòmens ciutatans, qui a honor i glòria del Sant Àngel i de la ciutat els placia de venir de bon matí a la Casa de la Ciutat». Tot seguit eixien —de la Casa Ajuntament— dos jóvens de setze anys, vestits d'àngels que portaven a la mà dreta «vergues argentades» simbolitzant els Verguers dels Jurats; amb passes solemnials venien darrere divuit xiquets òrfens de la Casa de Sant Vicent Ferrer, vestits d’àngels, amb túniques de bonics i variants colors i enlairant cada u, un Estendard de la Ciutat, els quals cantaven:

Àngel Custodi, del Déu infinit,

guardeu la ciutat de dia i de nit 

per tal que no entre el mal enemic.

Avançava el seguici de la processó devotament i piadosament, i ara seguien «sis hòmens sonadors» que binos —de dos en dos— tocaven llurs instruments tan suaument i dolça, com si els instruments estiguessen embolcallats en velluts i ses notes anaren a adormir-se en un jaç d'arena.

Darrere del sonadors venia un jove abillat d'àngel cavalcant a sobre d'un formós cavall de llarga cua, el qual anava guarnit a l'estil valencià, amb fre i estreps d'or. Este jove —de 18 anys— era el Gonfanoner i portava una pavesina amb les armes i escut de la ciutat, la qual era sostinguda per una corretja que tot devallant del coll anava a terminar al costat esquerre. Darrerament es feia palesa la figura representativa del Sant Àngel Custodi, ricament drapat amb túnica i guants vermells i una sobrevesta brodada amb rica pedreria i ajustada al cos en sèptuple tancadura, el qual era també portador d'un títol que deia: «Este és el gran Àngel de la dita Ciutat de València».

En arribar la processó a la Seu eixia a rebre-la «la Creu Major, amb els beneficiats, canonges i pabordes presidits pel bisbe amb totes les capes que en la dita església són», entrava la processó a la Seu i àngels i sonadors cantaven ses melodies. L'Àngel Custodi es col·locava amb gran reverència i amor a la cadira episcopal, situada vers el faristol —al lloc mateix on es contava l’epístola. L'Àngel de la pavesina es col·locava a la dreta de l'Àngel Custodi i tot seguit començava la Santa Missa i el divinal Ofici. «Era costum, per honor i reverència del Sant Àngel, encomanar el sermó a un noble i gran mestre de Teologia (1). La Seu era plena de sol, els llums de l'altar i de les llànties l’omplien d’una flamarada agafadissa, però un vent suau refrigera la Casa del Senyor.

(1) Esta festa es celebrava a València abans del segle XV. Tal com li havem descrit té el seu origen en l'any 1446. Tenia —la Festa— ofici i missa pròpia distint del de hui. La missa i ofici d'hores d’ara foren aprovats pel papa Sixt V (XII Kalendas mai, ço és, el 20 d’abril de 1587; cardenal Garafa). Arxiu de la Catedral, R. 37, núm. 24.

Vicent SORRIBES GRAMATGE: «El Sant Àngel Custodi, patró de València i del Regne», Sicània, 12 (1959), València, p. 4.

---

Article relacionat:

• Josep Miquel BAUSSET: «L'Àngel Custodi del Regne de València»