RAFAEL SANUS ABAD
BISBE AUXILIAR DE VALÈNCIA (1988-2000)
HONOR PENTECOSTA 2001
Avel·lí Flors i Bonet
El bisbe Rafael Sanus era un home lliure, dialogant, amable i afable, que sabia escoltar i aconsellar amb seny i prudència. La majoria del clero valencià el tenia pel seu pare espiritual. Allunyat de postures intransigents i actituds fonamentalistes, va ser un bisbe que, en paraules de Rafa Roca (periodista del consell de redacció de la revista Saó) era una referència obligada per a tots els qui ens estimem una església valenciana. Fon rector del seminari major de València i col·laborador de les revistes Saó i Cresol, que defensen la necessitat de fer valenciana l'església del País Valencià.
Home d'una gran noblesa i bonhomia, destacava per la necessitat d'aconseguir la independència entre l'església i l'estat. I així, en un article (2005) escrivia: "L'estat confessional no solament no constitueix un ideal per a l'església, sinó que fàcilment esdevé un obstacle". I per això, en sintonia amb allò que havia defensat el cardenal Vicent Enrique i Tarancon, demanava que l'església fes "un esforç per canviar la mentalitat i assumir les conseqüències de l'aconfessionalitat de l'estat". La postura del bisbe Sanus era valenta i plenament evangèlica, i es preguntava així: "Què passaria si l'església renunciava a l'ajuda econòmica de l'estat? Res: que estaria més a prop de la primera de les benaurances i guanyaria en llibertat". I continuava: "Si l'església vol ser lliure, ha de tallar els llaços que la lliguen a l'estat".
Amb un llenguatge senzill i pròxim, i gens autoritari, el bisbe Sanus sabia transmetre l'Evangeli amb una veu lliure. Era conscient que el document Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa, del concili II del Vaticà, havia de provocar en l'església un gir de 180º en la seua relació amb la societat civil, plural i democràtica; i creia fermament que calia "despertar els bisbes espanyols, embolcallats en el núvol del nacionalcatolicisme, del seu somni dogmàtic". Per a Rafael Sanus, el document conciliar sobre la llibertat humana contenia el nucli essencial de l'antropologia moderna: la dignitat de la persona humana, fonamentada en la llibertat. I és que, per a ell, el problema de l'església, no era la moral sexual, ni la bioètica, ni la defensa de la vida, sinó despertar la set de Déu que tenen els hòmens del nostre temps".
Rafael Sanus patia per la situació de l'església, perquè "alguns bisbes parlen amb una arrogància i seguretat i amb un to autoritari que produeixen al·lèrgia en aquells que els escolten. Sembla que sempre parlen contra algú! No és eixe l'estil de Jesús en la paràbola de l'ovella perduda!"
Lamentablement, Rafael Sanus, per la seua llibertat evangèlica, va haver de dimitir, després de huit anys de "relació tempestuosa amb l'arquebisbe Garcia-Gasco, encara que ell no va revelar els detalls d'esta desavinença". La seua dimissió, com ell explicava en privat, va ser deguda al fet que havia de triar "entre la fe i el bisbat; i decidí quedar-se amb la fe". Mentrestant hagué de patir humiliacions i injustícies, com recordava el periodista Alfons Garcia. L'any 2000, després de Nadal, l'any que va dimitir, va rebre la notificació que havia de deixar el col·legi-seminari del Corpus Christi, on vivia feia més de vint anys. Una altra humiliació que patí fon l'any 2002 quan el PP valencià, amb Eduardo Zaplana al capdavant, rebutjà la candidatura del bisbe per al Consell Valencià de Cultura en una llista de consens. Bisbe del diàleg i la solidaritat, el bisbe Rafael Sanus fon un home del poble que sofrí injustament moltíssim.
I, naturalment, Rafel Sanus defensà clarament la celebració de la litúrgia en la llengua del poble. En el seu últim article públic (Saó, 2001), demanava a l'arquebisbe Osoro que reunís els bisbes de les diòcesis valencianes per aprovar el missal valencià, tot demanant-li, també, que no seguís l'exemple d'indiferència envers la llengua del poble de l'etapa de (l'indigne madrileny) Agustín Garcia-Gasco (i, caldria afegir, de l'indigne mallorquí Miguel Roca Cabanelles).
Rafel Sanus fon un home ple de bondat que somiava una església valenciana oberta a l'esperança, que fes possible un camí de diàleg i d'entesa. Somiava una església allunyada de la crispació, de la connivència amb un partit polític concret i de la confrontació sistemàtica amb la societat. Passats tants anys després de la seua mort, ja deu ser hora que l'arquebisbat de València protagonitzàs un homenatge a aquest bon pastor que fon fidel a la seua conciència, i que sabé acollir i encoratjar molts preveres en moments difícils; com seria també interessant que, encara que no fos més que a títol pòstum, la Generalitat Valenciana li atorgàs la més alta distinció per haver estat un servidor fidel i prudent, home i conseller comprensiu, amic dels seus amics, fidel servidor de l'Evangeli i dels hòmens.
En aquell context tumultuós que hagué de patir, la nostra associació Josep Climent decidí proclamar el bon bisbe Rafael Sanus Abat Honor Pentecosta 2001. Amb esta ocasió, vingué a Castelló i presidí la Missa de les Onze del dia de Pentecosta, a la cocatedral de Santa Maria, on pronuncià una preciosa homilia.
Publicat en Pentecosta, 116 (2021), pp. 66-67.
* * * * * * * *
Per a saber més (a cura de F. Xavier Martí)
- «Algunos aspectos de la apologética española en la segunda mitad del siglo XIX», Almena, 1963, pp. 11-32.
- «Teodor Úbeda, un obispo conciliar», [en línia], El País, 21 de maig de 2003.
- «Decadencia y futuro», [en línia], El País, 21 de desembre de 2003, p. 16.
- «El fet de creure», fragments d'una entrevista en Cresol (2004)
- «La Iglesia en un estado aconfesional», [en línia], conferencia pronunciada el 14 de febrero de 2005 en el Club Encuentro Manuel Broseta de Valencia.
- «La Iglesia en un Estado aconfesional», [en línia], El País, 14 de març de 2005, p. 4.
Bibliografia sobre el bisbe Sanus
- Pere FULLANA: «L’Església i la por a la llibertat», [en línia], 27 de febrer de 2005.
- Emili MARÍN: «Ha mort un bisbe», [ en línia], Levante-EMV, 15 de maig de 2010.
- Sal·lus HERRERO: «Don Rafael Sanus», [en línia], Levante-EMV, 17 de maig de 2010.
- Martín SCHEUCH: «El obispo manco», [en línia], 21 d’abril de 2013.
- J.M. BAUSSET: Rafael Sanus: un bisbe del Vaticà II (2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada