A partir de la regla filosòfica Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum (Allò que està enmig de contraris per naturalesa compatix la naturalesa dels extrems), que exemplifica amb els quatre elements i amb el parlar dels habitants de la Serrania de Terol, el predicador ens fa reflexionar sobre la condició humana, que participa del cel i de l’infern. Xavier Martí.
Sobre Efesis 3: Obsecro vos ne deficiatis in tribulacionibus... [Ef 3,13: Vos pregue que no defalliu en les tribulacions...].
En esta predicació present [...] jo vull declarar els béns, utilitats i profits que nosaltres tenim per les tribulacions, afanys, dolors i adversitats en aquest món [...] Sapieu que aquesta vida del món tota està entremesclada entre béns i mals, entre goigs i desplaers, entre prosperitats i adversitats [...] Mai fon home ni dona, ni serà, que en aquest món la seua vida fos tota pura en desplaers, ni tota pura en plaers; adés tribulacions, adés plaers, adés malaltia, adés sanitat, etc.
La raó es declara per una regla de filosofia que diu així: Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum. Primo, en els elements. Veus que l’element de l’aigua està enmig de l’aire, que està damunt; i de la terra que està davall. Ara veureu com participa ab els extrems. Quines condicions té l’altre? És cald i humit, i la terra és freda i seca, i l’aigua pren una qualitat de la terra, ço és fredor, i de l’aire, humiditat. Veus com participa en ambdós. Açò és en els elements.
Però en les coses elementades és més clar. Un home és ací i està entre un munt de neu i altre de foc. Certa cosa és que la part que tindrà envers el foc s’escalfarà, i l’altra envers el gel s’enfredarà. Semblantment en persones humanals, en vosaltres de la Serrania, qui esteu enmig de Castella i de Catalunya, i per ço preneu algun vocable castellà i altre català. Així és declarada la nostra regla Omne medium inter contraria naturaliter participat naturam extremorum.
Ara bé ‒teologia‒la nostra vida és en el mig: damunt és la glòria, i davall és infern. Nosaltres estem enmig. Ara veurem com participem de l’u i de l’altre. Dalt en paraís, no hi ha sinó goigs i plaers, contínuament són en danses, en bodes [...] Veus quina és la vida dalt en el cel. I la vida d’infern és dolor [...] en tant que, així com desesperats, blasfemen contínuament Déu i cel i terra i pare i mare [...] Veus ací la nostra vida que està en aquest món: damunt, alegries [...], davall és infern ple de dolors. I, doncs, nosaltres, que estem enmig, participem en aquest món en alguns plaers, i açò ve de dalt, de paraís; i participem en malalties [...] i açò munta d’infern. Però tenim més dolors que plaers: a un plaer, deu tribulacions. Per què? Car més prop ens està infern que paraís, que paraís més de deu mil jornades ens és lluny. I d’ací a infern més poc hi ha [...] Veus el tema declarat, i soc en la matèria que us vull predicar [...]
(Sermó XCVIII del vol. IV de Sermons, a cura de Gret Schib, Barcino, Barcelona1977, pp. 63-65. Fragment adaptat).
Nota: Este sermó va ser pronunciat el 15 de setembre de 1414. Algun comentari podeu trobar en l’article de Josep E. Rubio: «Philosophia ancilla theologiae. Sant Vicent, intel·lectual i predicador popular», dins En el món de sant Vicent Ferrer, Denes, Paiporta 2008. pp. 159-168.
Imatge: Sant Vicent Ferrer, xilografia del segle XVIII (Biblioteca Valenciana).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada