Un humanisme despert i en moviment

Jacques Maritain (1882-1973)

Filòsof

En un sentit, fins i tot, té raó, tindrà sempre raó enfront del cristià, perquè el cristià no serà mai a l'altura del cristianisme, i tindrà sempre la tendència a jaure massa prompte, com si poguera jaure allà on el seu Déu és clavat. La debilitat humana vol dormir; quan no és el dubte del vell estoic humanista, pren les veritats eternes per coixí. Si no es manté despert per una comunió dolorosa amb tots els qui sofrixen i els maleïts de la vida terrenal, el cristià corre el risc d'adormir-se sobre l'amor mateix que ha rebut.

Però el cristianisme és tot el contrari d'esta son. El cristianisme autèntic no admet el pessimisme d'inèrcia; és pessimista i profundament pessimista en el sentit que sap que la criatura ha estat treta del no-res, i que tot el que ve del no-res tendix a tornar al no-res; però el seu optimisme és molt més profund que el pessimisme perquè sap que la criatura ve de Déu i que tot el que ve de Déu tendix a Déu. Un humanisme realment cristià no immobilitza l'home, ni per al bé ni per al mal, en cap moment de la seua evolució; sap que l'home, tant en el seu ser social, com en el seu ser interior i espiritual, és només una eixida nocturna d'ell mateix i que abans d'assolir la seua forma definitiva —després del temps— haurà de passar per molts canvis i renovacions. Car hi ha una naturalesa humana immutable com a tal, però és precisament una naturalesa en moviment, la naturalesa d'un ser de carn i ossos a imatge de Déu, és a dir, admirablement progressiu en el bé i en el mal. I hi ha veritats eternes immutables, però que precisament obliguen la història a fer sorgir constantment nous climes, perquè puguen realitzar davall formes diverses les seues virtualitats en el temps i en les coses del temps.

Si bé és veritat que el mal i la infelicitat aniran lligades sempre a l'home, serà davall noves formes i dins d'unes noves perspectives; car fins i tot la mort canvia d'aspecte amb el temps. I el bé i l'alegria mostraran també fins al final noves dimensions. Si bé és cert que la llei del conflicte creador s'imposarà sempre a l'home, serà passant a formes superiors de pau activa i integració transfiguradora. Si bé és veritat que el cor de l'home sofrirà sempre l'angoixa de la felicitat, no és perquè l'home siga condemnat a estancar-se sempre ací baix en una vida estreta i miserable, sinó perquè la vida més plena i abundant serà sempre una cosa minúscula comparada amb les dimensions del seu cor.

Jacques MARITAIN: Humanisme integral, versió valenciana d'un fragment a partir de la traducció d'Isidre Molas (ed. 62, Barcelona 1966, pp. 57-58).

---

Per a ampliar:

• Hilari RAGUER: "Maritain i la guerra d'Espanya", en Qüestions de vida cristiana, 67 (1973), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 111-125.