Enrique Lluch Frechina
Professor de la Universitat CEU Cardenal Herrera
M'envien la intenció de pregària per al mes de maig del papa Francesc que diu així: "Intenció universal: El món de les finances. Preguem perquè els responsables del món financer col·laboren amb els governs, a fi de regular els mercats financers per a protegir els ciutadans del seu perill".
Per a entendre bé esta intenció de pregària, és bo matisar algunes qüestions. La primera la faig respecte a la regulació dels mercats financers. El primer que caldria dir és que, com qualsevol mercat (fins i tot els informals), han de tindre una sèrie de normes que els regisquen. Estes poden ser establides per les autoritats competents o pels participants en el mercat, però han d'existir, ja que sense elles no podria existir el mercat. Per tant, quan parlem de regular els mercats financers, estem parlant d'alguna cosa que ja es fa, d'una cosa que és una realitat.
No obstant això, escoltem amb freqüència la cantarella que cal desregular els mercats. Llevar determinades normes que regixen els mercats no és més que regular-los d'una altra manera. Sense eixa regulació no podrien existir. Quan diem que desregulem, el que realment estem fent és donar unes normes diferents a un mercat que poden oferir més oportunitats a qualsevol dels seus agents perquè posen o no en pràctica uns determinats comportaments. Però no ens enganyem, no hi ha mercats financers desregulats, sempre tenen unes normes o altres, siguen estes més o menys permissives per a uns agents o altres.
Per tant, regular els mercats no és una cosa mala o bona, sinó necessària i sense la qual estos mercats no existirien. A més, en esta regulació solen col·laborar els responsables del món financer amb els governs. Açò també és una cosa habitual que no solament succeïx en este sector sinó que és una pràctica habitual en l'organització econòmica.
¿On està, per tant, la novetat d'esta intenció de pregària? No es tracta de demanar que es regulen els mercats i que els responsables del món financer ho facen, perquè açò ja ocorre habitualment. La verdadera intenció de la pregària és la direcció en què es demana que es regulen estos mercats: "protegir els ciutadans del seu perill".
Però ¿per què uns mercats financers poden arribar a ser un perill per als ciutadans? ¿No haurien d'estar al seu servici? La seua existència ¿no és una cosa beneficiosa per a la societat i l'organització econòmica? Pensar que els mercats financers són perillosos per a les persones sembla contraposat a la necessitat que té tot sistema econòmic que existisca un sistema financer que permeta els ciutadans aconseguir diners prestats quan els necessiten i estalviar amb seguretat quan tenen fons que no utilitzaran en eixe moment.
Però esta afirmació té les seues causes perquè, quan els mercats financers es regulen de manera que es reduïx el control de riscos i es creen instruments poc segurs, quan les entitats financeres poden transmetre els riscos als estalviadors sense que estos en siguen conscients, quan s'eleven els tipus d'interés d'una manera desorbitada o es cobren altes comissions per servicis financers estàndards, quan s'afavorix l'endeutament, quan la compravenda de molts instruments financers s'assembla més al joc que a una activitat d'intermediació, quan la seguretat del sistema financer es clevilla en conjunt i s'incrementa la inseguretat, els ciutadans poden vore que l'esquema financer de l'economia en lloc de facilitar-los el dia a dia els produïx problemes econòmics.
Al mateix temps, un sistema financer que en lloc d'estar al servici de l'economia real se sobredimensiona i fa que tota la societat estiga massa endeutada, comporta un risc de crisi que també pot acabar repercutint negativament en els ciutadans, en les empreses i en el conjunt de l'economia (com va succeir en la primera dècada d'este segle). Les recurrents crisis financeres que hem observat en molts països i a escala mundial des de meitat del segle XIX no fan sinó confirmar este temor.
Per això cal que la regulació busque assegurar que el sistema financer complisca la seua funció, que no és una altra que facilitar que qui es gasta més del que ingressa puga tindre l'oportunitat de finançar-se per a aconseguir-ho i que qui gasta menys del que ingressa puga posar els estalvis en un lloc segur, que li permeta no perdre'ls i finançar activitats útils per a la societat.
Açò s'aconseguix amb una regulació que possibilite una manera segura de fer finances, que no busque el benefici a curt termini sinó la relació de confiança a llarg termini, que reduïsca d'una manera clara els riscos en lloc d'elevar-los, que siga transparent i permeta els estalviadors saber els usos que estan tenint els seus fons, que no busque l'endeutament generalitzat sinó que equilibre els estalvis amb els deutes i que, en essència, es pose al servici de l'economia real i de les persones que en fan ús i no de l'afany il·limitat d'obtindre més riqueses.
M'envien la intenció de pregària per al mes de maig del papa Francesc que diu així: "Intenció universal: El món de les finances. Preguem perquè els responsables del món financer col·laboren amb els governs, a fi de regular els mercats financers per a protegir els ciutadans del seu perill".
Per a entendre bé esta intenció de pregària, és bo matisar algunes qüestions. La primera la faig respecte a la regulació dels mercats financers. El primer que caldria dir és que, com qualsevol mercat (fins i tot els informals), han de tindre una sèrie de normes que els regisquen. Estes poden ser establides per les autoritats competents o pels participants en el mercat, però han d'existir, ja que sense elles no podria existir el mercat. Per tant, quan parlem de regular els mercats financers, estem parlant d'alguna cosa que ja es fa, d'una cosa que és una realitat.
No obstant això, escoltem amb freqüència la cantarella que cal desregular els mercats. Llevar determinades normes que regixen els mercats no és més que regular-los d'una altra manera. Sense eixa regulació no podrien existir. Quan diem que desregulem, el que realment estem fent és donar unes normes diferents a un mercat que poden oferir més oportunitats a qualsevol dels seus agents perquè posen o no en pràctica uns determinats comportaments. Però no ens enganyem, no hi ha mercats financers desregulats, sempre tenen unes normes o altres, siguen estes més o menys permissives per a uns agents o altres.
Per tant, regular els mercats no és una cosa mala o bona, sinó necessària i sense la qual estos mercats no existirien. A més, en esta regulació solen col·laborar els responsables del món financer amb els governs. Açò també és una cosa habitual que no solament succeïx en este sector sinó que és una pràctica habitual en l'organització econòmica.
¿On està, per tant, la novetat d'esta intenció de pregària? No es tracta de demanar que es regulen els mercats i que els responsables del món financer ho facen, perquè açò ja ocorre habitualment. La verdadera intenció de la pregària és la direcció en què es demana que es regulen estos mercats: "protegir els ciutadans del seu perill".
Però ¿per què uns mercats financers poden arribar a ser un perill per als ciutadans? ¿No haurien d'estar al seu servici? La seua existència ¿no és una cosa beneficiosa per a la societat i l'organització econòmica? Pensar que els mercats financers són perillosos per a les persones sembla contraposat a la necessitat que té tot sistema econòmic que existisca un sistema financer que permeta els ciutadans aconseguir diners prestats quan els necessiten i estalviar amb seguretat quan tenen fons que no utilitzaran en eixe moment.
Però esta afirmació té les seues causes perquè, quan els mercats financers es regulen de manera que es reduïx el control de riscos i es creen instruments poc segurs, quan les entitats financeres poden transmetre els riscos als estalviadors sense que estos en siguen conscients, quan s'eleven els tipus d'interés d'una manera desorbitada o es cobren altes comissions per servicis financers estàndards, quan s'afavorix l'endeutament, quan la compravenda de molts instruments financers s'assembla més al joc que a una activitat d'intermediació, quan la seguretat del sistema financer es clevilla en conjunt i s'incrementa la inseguretat, els ciutadans poden vore que l'esquema financer de l'economia en lloc de facilitar-los el dia a dia els produïx problemes econòmics.
Al mateix temps, un sistema financer que en lloc d'estar al servici de l'economia real se sobredimensiona i fa que tota la societat estiga massa endeutada, comporta un risc de crisi que també pot acabar repercutint negativament en els ciutadans, en les empreses i en el conjunt de l'economia (com va succeir en la primera dècada d'este segle). Les recurrents crisis financeres que hem observat en molts països i a escala mundial des de meitat del segle XIX no fan sinó confirmar este temor.
Per això cal que la regulació busque assegurar que el sistema financer complisca la seua funció, que no és una altra que facilitar que qui es gasta més del que ingressa puga tindre l'oportunitat de finançar-se per a aconseguir-ho i que qui gasta menys del que ingressa puga posar els estalvis en un lloc segur, que li permeta no perdre'ls i finançar activitats útils per a la societat.
Açò s'aconseguix amb una regulació que possibilite una manera segura de fer finances, que no busque el benefici a curt termini sinó la relació de confiança a llarg termini, que reduïsca d'una manera clara els riscos en lloc d'elevar-los, que siga transparent i permeta els estalviadors saber els usos que estan tenint els seus fons, que no busque l'endeutament generalitzat sinó que equilibre els estalvis amb els deutes i que, en essència, es pose al servici de l'economia real i de les persones que en fan ús i no de l'afany il·limitat d'obtindre més riqueses.
Publicat en Cresol, 159 (2021, abril-juny), pp. 8-9.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada