Josep Millo
Escriptor
Comence aquest article conscient, si més no, de dues limitacions. Per una banda, potser un enunciat tan vague obrirà unes expectatives que segurament el lector no veurà acomplides en finalitzar la lectura. Per altra, tal vegada la persona que el signa no té la ciència ni la competència necessària per a analitzar un tema tan complex. O, dit d’una altra manera, desconeix una casuística tan ampla que puga permetre passar de les anècdotes individuals a la formulació d’una categoria universal.
En els moments inicials, vaig sospesar la possibilitat de configurar aquesta col·laboració només a base de preguntes sobre qüestions realment transcendents. D’aquesta manera, els lectors i les lectores s’hi implicarien i dirien la seua a partir d’experiències conegudes, bé de gent propera o d’altres més allunyades del seu entorn. Aquest procediment podria generar respostes interessants per a esbrinar les causes que porten certes persones a allunyar-se progressivament de la fe i, per tant, d’unes creences que abans consideraven no solament assumibles, sinó indiscutibles.
Un altre punt a considerar —crec que essencial—, seria el de saber a qui ens referim quan parlem dels «allunyats de la fe cristiana». Estem parlant de la població que mai no ha adoptat una actitud de fe davant dels interrogants transcendents que planteja la vida? O tal vegada ens referim a aquells que després d’un temps de pràctica efectiva —dins d’allò que en déiem «església militant»—, han entrat en una rutina que ha derivat, conscientment o no, en un distanciament o en un trencament?
Clar que, dins d’una casuística tan diversa com persones hi ha al món, no hauríem d’oblidar-nos d’aquells «fidels? practicants?», que han trobat la seua zona de confort en les manifestacions externes de la fe, tal com els ritus, les celebracions, i les devocions més diverses, sense adoptar més compromisos que els merament estètics.
Haurien de ser preocupants aquells casos en els quals als dubtes i preguntes essencials sobre la vida, la mort, la injustícia o el més enllà se’ls ha contestat amb frases fetes, raonaments tòpics i comuns de l’estil «Déu treballa de forma misteriosa», o «Els designis de Déu són inescrutables», o «Déu està provant-te, no claudiques». En casos com aquest, la deriva a un agnosticisme exculpatori sembla bastant habitual i probable.
Considerant-ho des d’un vessant diferent, cal acceptar que per a una persona reflexiva, que observa el món i es fa preguntes, es fa complicat no separar les qüestions religioses de les socials. Hi ha qui opina que les elits dins de la comunitat de creients són, moltes vegades, grups tancats, amb una vinculació política sovint conservadora i que tal vegada seria més fàcil intentar una aproximació des d’un autèntic estat civil laic, ja que no suposaria, d’entrada, una certa vinculació a una opció política.
Per acabar, diria que són molts els que consideren que, en una societat tan precària com la nostra, l’únic (re)armament possible en qüestions de fe, de fe cristiana, podria venir des de l’aproximació real a exemples de comunitats, plataformes o grups on el missatge de solidaritat, acolliment, implicació, empatia, etc., és l’autèntic eix vertebrador d’una societat amb valors.
Comence aquest article conscient, si més no, de dues limitacions. Per una banda, potser un enunciat tan vague obrirà unes expectatives que segurament el lector no veurà acomplides en finalitzar la lectura. Per altra, tal vegada la persona que el signa no té la ciència ni la competència necessària per a analitzar un tema tan complex. O, dit d’una altra manera, desconeix una casuística tan ampla que puga permetre passar de les anècdotes individuals a la formulació d’una categoria universal.
En els moments inicials, vaig sospesar la possibilitat de configurar aquesta col·laboració només a base de preguntes sobre qüestions realment transcendents. D’aquesta manera, els lectors i les lectores s’hi implicarien i dirien la seua a partir d’experiències conegudes, bé de gent propera o d’altres més allunyades del seu entorn. Aquest procediment podria generar respostes interessants per a esbrinar les causes que porten certes persones a allunyar-se progressivament de la fe i, per tant, d’unes creences que abans consideraven no solament assumibles, sinó indiscutibles.
Un altre punt a considerar —crec que essencial—, seria el de saber a qui ens referim quan parlem dels «allunyats de la fe cristiana». Estem parlant de la població que mai no ha adoptat una actitud de fe davant dels interrogants transcendents que planteja la vida? O tal vegada ens referim a aquells que després d’un temps de pràctica efectiva —dins d’allò que en déiem «església militant»—, han entrat en una rutina que ha derivat, conscientment o no, en un distanciament o en un trencament?
Clar que, dins d’una casuística tan diversa com persones hi ha al món, no hauríem d’oblidar-nos d’aquells «fidels? practicants?», que han trobat la seua zona de confort en les manifestacions externes de la fe, tal com els ritus, les celebracions, i les devocions més diverses, sense adoptar més compromisos que els merament estètics.
Haurien de ser preocupants aquells casos en els quals als dubtes i preguntes essencials sobre la vida, la mort, la injustícia o el més enllà se’ls ha contestat amb frases fetes, raonaments tòpics i comuns de l’estil «Déu treballa de forma misteriosa», o «Els designis de Déu són inescrutables», o «Déu està provant-te, no claudiques». En casos com aquest, la deriva a un agnosticisme exculpatori sembla bastant habitual i probable.
Considerant-ho des d’un vessant diferent, cal acceptar que per a una persona reflexiva, que observa el món i es fa preguntes, es fa complicat no separar les qüestions religioses de les socials. Hi ha qui opina que les elits dins de la comunitat de creients són, moltes vegades, grups tancats, amb una vinculació política sovint conservadora i que tal vegada seria més fàcil intentar una aproximació des d’un autèntic estat civil laic, ja que no suposaria, d’entrada, una certa vinculació a una opció política.
Per acabar, diria que són molts els que consideren que, en una societat tan precària com la nostra, l’únic (re)armament possible en qüestions de fe, de fe cristiana, podria venir des de l’aproximació real a exemples de comunitats, plataformes o grups on el missatge de solidaritat, acolliment, implicació, empatia, etc., és l’autèntic eix vertebrador d’una societat amb valors.
Editat en Cresol, 139 (2017, juliol-agost), p. 7.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada