Curial e Güelfa, humanisme i religió en un clàssic valencià

Abel Soler

Escrita pel 1445 a la Itàlia d'Alfons el Magnànim, per un cavaller educat a València, Enyego d'Àvalos, la novel·la de cavalleries i amors Curial e Güelfa conté una densa càrrega cultural. L'escriptor posseí una gran biblioteca, i fou mecenes i impulsor del moviment humanístic. El text commemora al·legòricament la conquesta de Nàpols per la Corona d'Aragó (Curial), beneïda el 1443 per l'Església (la Güelfa). S'hi poden rastrejar frases de la Bíblia, d'hagiografies, etc. El comiat del relat és, per exemple, el Nunc dimittis de Simeó. Molt més interessant és constatar-hi el ressò d'un conflicte entre dues concepcions del cristianisme vigents en el Quattrocento. Hi havia a Itàlia una voluntat de connectar les aspiracions ètiques i estètiques dels poderosos amb una Antiguitat clàssica idealitzada. Es rescataven les idees dels filòsofs antics sobre la «vida activa», la virtut derivada dels studia humanitatis, el pragmatisme del saber, el gaudi sensorial de la bellesa i l'amor... El programa era mal vist per una part del clergat —sobretot, el regular— defensor de la «vida contemplativa», la renúncia als plaers mundans, la resignació en la pobresa, la «demonització» de l'amor... 

Amb un refinat sentit de l'humor, l'escriptor presenta la nativitat de Curial com un passatge evangèlic, però l'infant abandona sa mare «fugint de la pobresa» (com un anti-Francesco) i s'acull a la vida cortesana. El jove ascendeix socialment seguint l'Ètica d'Aristòtil i una filosofia augustiniana administrada per un preceptor petrarquista. Preferir Agustí a Tomàs d'Aquino és un tret humanístic. Com també el fet de riure's dels franciscans exaltats. Se'ls expulsa de la cort o se'ls fa protagonitzar —en el cas d'un cavaller «Senglar», convertit en anacoreta— un sermó paròdic. Curial visita Jerusalem d'arrapa-i-fuig i, decebut amb la «solució religiosa» als seus mals, s'adreça a Atenes i al Parnàs. En la literatura clàssica i les arts liberals, és on trobarà el cavaller l'ambient propici per a la seua redempció anímica, proporcionada pels llibres. 

Després assistim a la provocació teològica d'una jove mora, Camar, admiradora de Cató d'Útica, que es converteix al cristianisme per amor de Curial just abans de suïcidar-se... El «martiri» de Camar de Tunis s'entrellaça paròdicament amb la Vida de Perpètua de Cartago, i el captiveri de Curial s'inspira en el de Paulí de Nola, un sant venerat a la cort de Nàpols. La novel·la fou escrita per a la colònia catalanòfona de la dita cort, integrada sobretot per valencians. Tanmateix, l'escriptor, que es deia «amatore de le Sacre Muse», decidiria no divulgar-la molt, pels aspectes compromesos que contenia. L'única còpia que ens ha arribat és un esborrany, portat segurament a Toledo per un germà de D'Àvalos. Aquest havia viscut abans a València i podia gaudir del text en la nostra llengua. És una llàstima que, a diferència del Tirant, el Curial haja sigut un clàssic tan poc estudiat i llegit, i tan escassament apreciat fins ara.

Publicat en Cresol (138), 2017 (maig-juny), p. 54.