De pobres, en teniu sempre amb vosaltres

«De pobres, en teniu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7)

Missatge del papa Francesc

per a la V Jornada Mundial dels Pobres 2021

14 de novembre de 2021

1. «De pobres, en teniu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7). Jesús va pronunciar estes paraules en el context d’un àpat a Betània, a casa d’un tal Simó, anomenat «el leprós», uns dies abans de la Pasqua. Segons narra l’evangelista, una dona va entrar amb una ampolleta d’alabastre plena d’un perfum molt valuós i la va buidar sobre el cap de Jesús. Este gest va suscitar una gran sorpresa i va provocar dos interpretacions diferents.

La primera va ser la indignació d’alguns dels presents, inclosos els deixebles, que, considerant el valor del perfum —uns 300 denaris, equivalents al salari anual d’un obrer— van pensar que hauria estat millor vendre’l i donar als pobres el que s’haguera recaptat. Segons l’Evangeli de Joan, va ser Judes qui es va fer intèrpret d’esta opinió: «¿Per què no venen este perfum per tres-cents denaris i donen els diners als pobres?» I l’evangelista assenyala: «Açò ho va dir no perquè s’interessara pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven» (12,5-6). No és casualitat que esta dura crítica isca de la boca del traïdor, és la prova que els qui no reconeixen els pobres traïxen l’ensenyament de Jesús i no poden ser els seus deixebles. Referent a això, recordem les paraules contundents d’Orígenes: «Judes semblava que es preocupava pels pobres […]. Si ara encara hi haguera algú que tinguera la bossa de l’Església i parlara a favor dels pobres com Judes, però després prenguera el que hi posaren a dins, aleshores que tinga la seua part com Judes» (Comentari a l’Evangeli de Mateu, XI, 9).

La segona interpretació la va donar Jesús i permet captar el sentit profund del gest realitzat per la dona. Ell va dir: «Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció» (Mc 14,6). Jesús sabia que la seua mort estava prop i va vore en este gest l’anticipació de la unció del seu cos sense vida abans de ser dipositat en el sepulcre. Esta visió va més enllà de qualsevol expectativa dels comensals. Jesús els recorda que el primer pobre és ell, el més pobre entre els pobres, perquè els representa a tots. I és també en nom dels pobres, de les persones soles, marginades i discriminades, que el Fill de Déu va acceptar el gest d’aquella dona. Ella, amb la seua sensibilitat femenina, va demostrar ser l’única que va comprendre l’estat d’ànim del Senyor. Esta dona anònima, destinada potser per això a representar tot l’univers femení que al llarg dels segles no tindrà veu i patirà violència, va inaugurar la significativa presència de les dones que participen en el moment culminant de la vida de Crist: la seua crucifixió, mort i sepultura, i la seua aparició com a Ressuscitat. Les dones, sovint discriminades i mantingudes al marge dels llocs de responsabilitat, en les pàgines dels Evangelis són, en canvi, protagonistes en la història de la revelació. I és eloqüent l’expressió final de Jesús, que va associar esta dona a la gran missió evangelitzadora: «En veritat vos dic que, quan l’evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran esta dona i explicaran açò que ha fet» (Mc 14,9).

2. Esta forta «empatia» entre Jesús i la dona, i la manera com ell va interpretar la seua unció, en contrast amb la visió escandalitzada de Judes i altres, obri un camí fecund de reflexió sobre el vincle inseparable que hi ha entre Jesús, els pobres i l’anunci de l’Evangeli.

El rostre de Déu que ell revela, de fet, és el d’un Pare per als pobres i pròxim als pobres. Tota l’obra de Jesús afirma que la pobresa no és fruit de la fatalitat, sinó un signe concret de la seua presència entre nosaltres. No el trobem quan i on voldríem, sinó que el reconeixem en la vida dels pobres, en el seu sofriment i indigència, en les condicions a vegades inhumanes en què es veuen obligats a viure. No em canse de repetir que els pobres són verdaders evangelitzadors perquè van ser els primers a ser evangelitzats i cridats a compartir la benaurança del Senyor i el seu Regne (cf. Mt 5,3).

Els pobres de qualsevol condició i de qualsevol latitud ens evangelitzen, perquè ens permeten redescobrir de manera sempre nova els trets més genuïns del rostre del Pare. «Ells tenen molt per a ensenyar-nos. A més de participar del sensus fidei, en els seus dolors coneixen el Crist sofrent. És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells. La nova evangelització és una invitació a reconéixer la força salvadora de les seues vides i a posar-los al bell mig del camí de l’Església. Som cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la nostra veu en les seues causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells. El nostre compromís no consistix exclusivament en accions o en programes de promoció i assistència; allò que l’Esperit mobilitza no és un excés d’activisme, sinó abans que res una atenció posada en l’altre "considerant-lo com un amb si mateix”. Esta atenció amant és l’inici d’una verdadera preocupació per la seua persona, a partir de la qual vullc buscar efectivament el seu bé» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 198-199).

3. Jesús no sols està de part dels pobres, sinó que compartix amb ells la mateixa sort. Esta és una lliçó important també per als seus deixebles de tots els temps. Les seues paraules «de pobres, en teniu sempre amb vosaltres» també indiquen que la seua presència enmig nostre és constant, però que no ha de conduir-nos a una habitud que es convertisca en indiferència, sinó a involucrar-nos en una compartició de vida que no admet delegacions. Els pobres no són persones «externes» a la comunitat, sinó germans i germanes amb els quals compartir el sofriment per a alleujar el seu malestar i marginació, per a retornar-los la dignitat perduda i assegurar-los la necessària inclusió social. Per altra banda, és conegut que una obra de beneficència pressuposa un benefactor i un beneficiat, mentre que la compartició genera fraternitat. L’almoina és ocasional, mentre que la compartició és duradora. La primera corre el risc de gratificar qui la realitza i humiliar qui la rep; la segona reforça la solidaritat i fixa les bases necessàries per tal d’assolir la justícia. En definitiva, els creients, quan volen veure i palpar Jesús en persona, saben on dirigir-se, els pobres són sagrament de Crist, representen la seua persona i remeten a ell.

Tenim molts exemples de sants i santes que han fet de la compartició amb els pobres el seu projecte de vida. Pense, entre altres, en el pare Damià de Veuster, sant apòstol dels leprosos. Amb gran generositat va respondre a la crida d’anar a l’illa de Molokai, convertida en un gueto accessible només per als leprosos, per a viure i morir amb ells. Es va posar mans a l’obra i va fer tot el possible perquè la vida d’aquells pobres, malalts i marginats, reduïts a l’extrema degradació, fos digna de ser viscuda. Es va fer metge i infermer, sense prendre en consideració els riscos que corria, i en aquella «colònia de mort», com era anomenada l’illa, va portar-hi la llum de l’amor. La lepra el va afectar també a ell, signe d’una compartició total amb els germans i germanes pels quals havia donat la vida. El seu testimoni és molt actual en els nostres dies, marcats per la pandèmia de coronavirus. La gràcia de Déu actua certament en el cor de molts que, sense destacar, es desgasten pels més pobres en una concreta compartició.

4. Necessitem, per tant, adherir-nos amb plena convicció a la invitació del Senyor: «Convertiu-vos i creieu en la bona nova» (Mc 1,15). Esta conversió consistix, en primer lloc, a obrir el nostre cor per a reconéixer les múltiples expressions de la pobresa i manifestar el Regne de Déu mitjançant un estil de vida coherent amb la fe que professem. Sovint els pobres són considerats com persones separades, com una categoria que requerix un particular servici caritatiu. Seguir Jesús implica, en este sentit, un canvi de mentalitat, és a dir, acollir el repte de compartir i participar. Convertir-nos en els seus deixebles implica l’opció de no acumular tresors a la terra, que donen la il·lusió d’una seguretat en realitat fràgil i efímera. Per contra, requerix la disponibilitat per a alliberar-se de qualsevol vincle que impedisca assolir la verdadera felicitat i benaurança, per a reconéixer el que és durador i que no pot ser destruït per res ni per ningú (cf. Mt 6,19-20).

L’ensenyament de Jesús també en este cas va a contracorrent, perquè promet el que només els ulls de la fe poden vore i experimentar amb absoluta certesa: «I tot aquell qui pel meu nom haja deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29). Si no s’escull convertir-se en pobres de les riqueses efímeres, del poder mundà i de la vanaglòria, mai no es podrà donar la vida per amor; es viurà una existència fragmentària, plena de bons propòsits, però ineficaç per a transformar el món. Es tracta, per tant, d’obrir-se amb decisió a la gràcia de Crist, que pot fer-nos testimonis de la seua caritat sense límits i retornar credibilitat a la nostra presència en el món.

5. L’Evangeli de Crist impulsa a estar especialment atents als pobres i demana reconéixer les múltiples formes de desorde moral i social que generen sempre noves formes de pobresa. Sembla que s’està imposant la idea que els pobres no sols són responsables de la seua condició, sinó que constituïxen una càrrega intolerable per a un sistema econòmic que posa en el centre els interessos d’algunes categories privilegiades. Un mercat que ignora o selecciona els principis ètics crea condicions inhumanes que s’abaten sobre les persones que ja viuen en condicions precàries. S’assistix així a la creació de trampes sempre noves d’indigència i exclusió, produïdes per actors econòmics i financers sense escrúpols, mancats de sentit humanitari i de responsabilitat social.

L’any passat, a més, es va afegir una altra plaga que va produir ulteriorment més pobres: la pandèmia, la qual continua tocant a les portes de milions de persones i, quan no porta amb ella mateixa el sofriment i la mort, és de totes maneres portadora de pobresa. Els pobres han augmentat desproporcionadament i, per desgràcia, continuaran augmentant en els pròxims mesos. Alguns països, a causa de la pandèmia, estan patint gravíssimes conseqüències, de manera que les persones més vulnerables estan privades dels béns de primera necessitat. Les llargues files enfront dels menjadors per als pobres són el signe tangible d’este deteriorament. Una mirada atenta exigix que es troben les solucions més adequades per a combatre el virus a escala mundial, sense apuntar a interessos partidistes. En particular, és urgent donar respostes concretes als qui patixen la desocupació, que colpeja dramàticament molts pares de família, dones i jóvens. La solidaritat social i la generositat de la qual moltes persones són capaces, gràcies a Déu, unides a projectes de promoció humana a llarg termini, estan aportant i aportaran una contribució molt important en esta conjuntura.

6. Això no obstant, resta obert l’interrogant, que no és obvi en absolut: ¿com és possible donar una solució tangible als milions de pobres que sovint només troben indiferència, o fins i tot enuig, com a resposta? ¿Quin camí de justícia s’ha de recórrer perquè se superen les desigualtats socials i es restablisca la dignitat humana, moltes vegades xafada? Un estil de vida individualista és còmplice en la generació de pobresa, i sovint descarrega damunt dels pobres tota la responsabilitat de la seua condició. Això no obstant, la pobresa no és fruit del destí sinó conseqüència de l’egoisme. Per tant, és decisiu donar vida a processos de desenvolupament en els quals es valoren les capacitats de tots, perquè la complementarietat de les competències i la diversitat de les funcions donen lloc a un recurs comú de participació. Hi ha moltes pobreses dels «rics» que podrien ser guarides per la riquesa dels «pobres», si només es trobaren i es conegueren! Ningú no és tan pobre que no puga donar un poc de si mateix en la reciprocitat. Els pobres no poden ser només els que reben; cal posar-los en condicions de poder donar, perquè saben bé com poden correspondre. ¡Quants exemples de compartició hi ha davant dels nostres ulls! Els pobres ens ensenyen sovint la solidaritat i la compartició. És cert, són persones a les quals els falta alguna cosa, sovint els falten moltes coses i fins i tot el més necessari, però no els falta tot, perquè conserven la dignitat de fills de Déu que res ni ningú els pot prendre.

7. Per això es requerix un enfocament diferent de la pobresa. És un repte que els governs i les institucions mundials han d’afrontar amb un model social previsor, capaç de respondre a les noves formes de pobresa que afecten el món i que marcaran les pròximes dècades de manera decisiva. Si es margina els pobres com si foren els culpables de la seua condició, aleshores el concepte mateix de democràcia es posa en crisi i tota política social es convertix en fracàs. Amb gran humilitat hauríem de confessar que pel que fa als pobres som sovint incompetents. Es parla d’ells en abstracte, ens parem en les estadístiques i es pensa a provocar commoció amb algun documental. La pobresa, per contra, hauria de suscitar una planificació creativa, que permeta augmentar la llibertat efectiva per a poder realitzar l’existència amb les capacitats pròpies de cada persona. Pensar que la llibertat es concedix i incrementa per la possessió de diners és una il·lusió de la qual cal allunyar-se. Servir eficaçment els pobres impulsa a l’acció i permet trobar els mitjans més adequats per a alçar i promoure esta part de la humanitat, massa vegades anònima i sense veu, però que té impresa en ella mateixa el rostre del Salvador que demana ajuda.

8. «De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7). És una invitació a no perdre mai de vista l’oportunitat que se’ns oferix de fer el bé. En el fons es pot entrevore l’antic manament bíblic: «Quan en una de les ciutats del país que el Senyor, el teu Déu, et dona, hi haja un pobre entre els teus germans, no endurisques el cor, no tanques la mà al teu germà pobre. Obri-li la mà i presta-li generosament tot el que li faça falta. […] Dona-li generosament i no a contracor. Així el Senyor, el teu Déu, et beneirà en tots els teus treballs i en tot el que emprengues. Mai no faltaran pobres en el país» (Dt 15.7-8.10-11). L’apòstol Pau se situa en la mateixa línia quan exhorta els cristians de les seues comunitats a socórrer els pobres de la primera comunitat de Jerusalem i a fer-ho «no de mala gana ni per força, perquè Déu estima el qui dona amb alegria» (2Co 9,7). No es tracta d’alleugerir la nostra consciència donant alguna almoina, sinó més aviat de contrastar la cultura de la indiferència i la injustícia amb què tractem els pobres.

En este context també és bo recordar les paraules de sant Joan Crisòstom: «El qui és generós no ha de demanar comptes de la conducta, sinó només millorar la condició de pobresa i satisfer la necessitat. El pobre només té una defensa: la seua pobresa i la condició de necessitat en què es troba. No li demanes res més; però encara que fora l’home més malvat del món, si li falta l’aliment necessari, alliberem-lo de la fam. […] L’home misericordiós és un port per a qui està en necessitat: el port acull i allibera del perill a tots els nàufrags; siguen malvats, bons, o siguen com siguen aquells que es troben en perill, el port els protegix dins de la seua cala. Per tant, també tu, quan veges en terra un home que ha patit el naufragi de la pobresa, no jutges, no demanes comptes de la seua conducta, sinó allibera’l de la desgràcia» (Discursos sobre el pobre Llàtzer, II, 5).

9. És important que s’augmente la sensibilitat per a comprendre les necessitats dels pobres, sempre en moviment com ho són les condicions de vida. De fet, hui, a les zones econòmicament més desenvolupades del món, s’està menys disposat que en el passat a enfrontar-se a la pobresa. L’estat de relatiu benestar al qual s’està acostumat fa més difícil acceptar sacrificis i privacions. S’és capaç de tot, per tal de no perdre el que ha estat fruit d’una conquesta fàcil. Així, es cau en formes de rancúnia, de nerviosisme espasmòdic, de reivindicacions que porten a la por, a l’angoixa i, en alguns casos, a la violència. No és este el criteri sobre el qual construir el futur; amb tot, però, estes també són formes de pobresa de les quals no es pot apartar la mirada. Hem d’estar oberts a llegir els signes dels temps que expressen noves modalitats per a ser evangelitzadors en el món contemporani. L’ajuda immediata per a satisfer les necessitats dels pobres no ha d’impedir-nos ser previsors a l’hora de posar en pràctica nous signes de l’amor i de la caritat cristiana com a resposta a les noves formes de pobresa que experimenta la humanitat de hui.

Desitge que la Jornada Mundial dels Pobres, que arriba a la cinquena edició, arrele cada vegada més en les nostres Esglésies locals i s'òbriga a un moviment d’evangelització que en primera instància isca a l’encontre dels pobres, allí on estiguen. No podem esperar que toquen a la nostra porta, és urgent que anem nosaltres a trobar-los a sa casa, als hospitals i a les residències assistencials, als carrers i als racons foscos on a vegades s’amaguen, als centres de refugi i acolliment… És important entendre com se senten, què senten i quins desitjos tenen en el cor. Fem nostres les urgents paraules de Primo Mazzolari: «Voldria demanar-los que no em pregunten si hi ha pobres, qui són i quants són, perquè em fa por que estes preguntes no siguen una distracció o el pretext per apartar-se d’una indicació precisa de la consciència i del cor. […] Mai no he comptat els pobres, perquè no es poden comptar: als pobres se’ls abraça, no se’ls compta» (Adesso, n. 7, 15 d’abril de 1949). Els pobres estan enmig de nosaltres. Com en seria, d’evangèlic, que poguérem dir amb tota certesa: també nosaltres som pobres, perquè només així aconseguirem reconéixer-los realment i fer-los part de la nostra vida i instruments de salvació.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2021, memòria litúrgica de sant Antoni de Pàdua.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]