Els papes Borja

Recuperem un text d'Avel·lí Flors publicat en la premsa valenciana amb motiu de la visita del papa Joan Pau II a València en 1982.

Els papes

Avel·lí Flors i Bonet

Ja estem de visita papal. El mot 'papa' és ja molt primitiu en l'Església i té, naturalment, un origen en el sentit de paternitat que el poble cristià atribueix als seus ministres, contra la voluntat del seu Senyor, que ens ensenyà de no dir «ningú Pare, perquè de Pare no en tenim cap mes que el Pare del cel». Però les coses humanes es mesclen amb les divines i arribem a curioses barreges. De moment tenim el Papa. A pesar de l'ús general actual de la paraula, en la nostra llengua no era corrent de donar al bisbe de Roma el nom de Papa, sinó el d'Apostoli, un nom molt més correcte lingüísticament i teològicament. Però ara això sonaria estrany.

Papa deriva del mot infantil llatí 'pappa' que ara els nens simplifiquen 'papa', adés accentuant la primera a adés la segona: papa o papà, segons els gustos. Si anàvem més lluny, ens trobaríem amb la curiosa coincidència que en arameu, la llengua que parlava Jesús de Natzaret, els infants anomenaven els seus pares dient-los 'abba', una paraula que l'evangeli posa alguna vegada en boca de Jesús en la seua relació amb el Pare. Els cristians van rebre aquesta preciosa herència i han aprés a anomenar Déu 'Abba', que és l'equivalent actual de 'papà', o siga, el nom de Pare però amb un matís d'afecte i tendresa. Podem pensar que del mot 'abba' ha derivat el d'abat, abadessa, etc., i que significa també 'pare' i 'mare'.

Calixt III

Però anem al Papa, ja que ara ha vingut ací. Abans va ser el Papa qui va anar des d'ací a Roma. Un d'ells governà l'Església amb el nom de Silvestre II i es deia Gerbert d'Orlhac. Però els més nostres són els dos valencians de la famosa família Borja: Calixt III i el seu nebot Alexandre VI. Mereixen una paraula aquells apostolis que van dur el nostre nom i la nostra llengua a la mateixa cort pontifícia. Els romans, esglaiats, deien «O Dio! La Chiesa in mani dei catalani!». I ells mateixos es proclamaven «Papa catalanus», sense manies.

Calixt III, abans Alfons de Borja, va ser conseller del rei Alfons el Magnànim, bisbe de València, cardenal i papa des de 1455 fins a 1558. Com a home de govern imposà els drets de la Santa Seu a Nàpols, organitzà una croada contra els turcs que recuperà Belgrad i Albània. Com a home d'Església feu revisar el procés contra Joana d'Arc i la declarà innocent. Sobretot va tirar per a casa nomenant cardenals dos nebots seus, un dels quals arribà a ser papa amb el nom d'Alexandre VI. Diguem-ne alguna cosa, que la mereix.

Alexandre VI

Alexandre VI es deia Roderic de Borja i es va dedicar a acumular títols. Tenia el mal de la titulitis. Per a la nostra desgràcia va legalitzar el matrimoni de Ferran i Isabel. I, quan fou nomenat Papa, després d'una intensa campanya electoral en 1492, es posà a fer política, i ho feu molt bé, com li reconeix la història: estengué els dominis de l'Església i continuà agranant per a casa, repartint entre els seus fills grans dignitats. Tenia temps per a tot, com a home de dones (en coneixem dues: Vanozza Cattanei i Giulia F'arnese, a part d'alguna incontrolada). De fills, controlats en deixà deu, d'incontrolats només ho sap el seu creador i redemptor; però els més famosos són Lucrècia i Cèsar Borja.

Afavorí els artistes al palau, reprimí l'heretgia i el fanatisme, i es va rodejar d'una cort fastuosa en la qual imposà la seua llengua, el català, que deia ell. Respecte a la política espanyola, assenyalà el límit entre les conquistes castellanes i portugueses a Amèrica. Per a morir-se d'una volta el van ajudar amb algun verí, perquè es veu que tenien por que, amb tan bona vida, durara massa anys. Era l'any 1503. Des d'aleshores ja no hem vist cap més valencià fent de papa. Per poc li toca a D. Vicent Enrique i Tarancon, però ara ja li ha passat l'edat. Segurament ja no en tindrem cap més. I és llàstima: un papa valencià podria arreglar algunes coses.

Personalment voldria algun dogma de fe més: el de la unitat de la llengua catalana i la repressió de l'heretgia contrària. Però jo crec que no ens hem merescut un papa tan favorable als nostres interessos. Joan Pau II ja té prou faena reprimint totes les desviacions i falses il·lusions que s'havien creat al voltant del Vaticà II. Potser una mala herència dels Borja. Jo crec que ara no fem més que traure les conseqüències d'aquell humanisme que Alexandre VI propagà amb tanta eufòria. Jo demanaria un papa a mig camí entre els Borja i els polacs.