Testimonis d'esperança: Joan Barberà i Navarro

Manuel Joan Barberà i Navarro (1882-1936), prevere i organiste

Mossén Manuel Joan va vore la llum a Benifairó de la Valldigna, el dia 27 de desembre de 1882. Els seus pares, José i Rosario, originaris d'Agres, eren els masers del Pator, casa rústica senyorial propietat dels comtes de Trénor, i allí es va criar. Van ser dèsset germans, dels quals només quatre van arribar a l'edat adulta: José María, Joan, Rosario i Juan Miguel. Sabem que fou batejat en la parròquia de Benifairó, encara que la seua partida baptismal va desaparéixer durant la contesa. El seu nebot José María pensa que va pertànyer a la confraria dels Lluïsos i a la dels Tarsicis del seu poble. Va ingressar en el Col·legi de Vocacions de Sant Josep i d'allí va passar a estudiar en el Seminari Conciliar de València. Va ser ordenat prevere el 31 de març de 1906 i va cantar missa en la parròquia de Sant Pere de Tavernes de la Valldigna. Va obtindre el títol de doctor en Teologia a València.

Va destacar com a excel·lent organiste i professor de música. Amb el que guanyava fent classes va comprar un hort de tres o quatre fanecades a on hui està la plaça d'Espanya de Tavernes; este camp era cultivat pel pare de José María Barberà Talens i, de tant en tant, el sacerdot màrtir l'ajudava. Encara es conserva el seu piano, amb les seues inicials gravades, en una casa de Tavernes. 

Físicament, era alt, moreno i molt planer, amb molta vitalitat i inquietud per l'estudi. El mes d’octubre de 1906 fou nomenat vicari de Castelló (la Ribera Alta). També fou beneficiat organiste de la Col.legiata de Gandia des de 1911, vicari de Tavernes de la Valldigna (1918), rector de Senija des de 1921, organiste de la seu de Terol des de 1922 i, finalment, beneficiat organiste a Carcaixent des del 5 d’abril de 1926. En este vila de la Ribera vivia prop de l'Església juntament amb una germana soltera.

Les seues úniques preocupacions eren les pròpies del ministeri i la música. Mai s'havia ficat en qüestions polítiques ni havia discutit amb ningú. Era un sacerdot piadós. 

El maig de 1936 van ser incendiades les esglésies de Carcaixent i van prohibir el culte, per la qual cosa el reverend Joan es desplaçava cada dia a l'Alcúdia amb el pretext d'ajudar com a organiste, però la seua intenció última era poder celebrar la santa missa diàriament. Com que el 18 de juliol van ser suprimits els autobusos de línia i va tindre dificultats per a tornar a casa, va decidir quedar-se en el seu domicili i no eixir de Carcaixent. Allí va patir diversos registres domiciliaris i vexacions personals. El 28 d'agost, tres individus desconeguts anaren a buscar-lo per a dur-lo al local del Comité; amb formes educades, li feren creure que només li farien unes preguntes, que solament era un moment; per això li va demanar les claus de casa a la seua germana Rosario, per a no molestar-la si tardava. A les nou del matí va eixir de casa cap al Comité local, però una hora més tard passava per davant de sa casa un cotxe, dins del qual anava Joan i un escamot de milicians, que el conduïa cap a l´Alcúdia. Segons testimonis indirectes, en el seu diàleg amb els milicians un li va dir que no tenien cap motiu personal per a matar-lo, perquè ni tan sols el coneixien, però que complien un encàrrec, que si arrancava a córrer, no li farien res, però que si el tornaven a vore per Carcaixent, no el deixarien viu. Fou assassinat a l'Alcúdia i, segons un autor del crim,  li van disparar per l'esquena. Mai s'ha trobat les seues despulles. Es va dir que va ser soterrat prop de l'Alcúdia. En canvi, en la Causa General consta que va ser assassinat a la Torre d'Espioca (Picassent).

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 401.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• MARTÍ JUAN, Francesc Xavier: "Les del piano: música i distinció social a Castelló (1872-1922), en Carlos Benetó Grau (ed.): Els anells ingràvids, Societat Musical Lira Castellonera, Castelló 2019, p. 128-137.
• ORIOLA VELLÓ, Frederic: Temps de músics i capellans: l'influx del motu proprio Tra le sollicitudini a la diòcesi de València (1903-1936), FSMCV, València 2011, p. 113.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 218-219.