Testimonis d'esperança: Agustí Gay i Lloret

Agustí Gay i Lloret (Carcaixent 1897-1936), prevere

Era natural de Carcaixent, del carrer de Sant Doménec, en el barri de Santa Bàrbara. Va nàixer el dia 1 de novembre de 1871, festivitat de Tots Sants. Els seus pares van ser Agustín, natural d'Alzira, i María Dolores, de Carcaixent. Va ser batejat l'endemà en la parròquia de l'Asssumpció de la Mare de Déu. Va ingressar en el Seminari Conciliar i va ser ordenat sacerdot a València. Va celebrar la seua primera missa a les 9.30 h del matí en la seua parròquia el dia 24 de juny de 1897, festivitat de la Nativitat de Sant Joan Baptiste.

En 1899 fou nomenat per a una capellania fundada a la Barraca d'Aigües Vices. Fou rector de Benifairó de Valldigna, on va promoure la fundació del Sindicat Agrícola, que es va constituir en 1907. Des de febrer de 1908 a maig de 1909 va ser regent de Sant Llorenç d'Alberic. Després fou ecònom

de Pedreguer; ací va dirigir espiritualment a Regina Gilabert, qui va vestir l'hàbit de religiosa canongesa de l'Orde de Sant Agustí al convent de Sant Cristòfol de València el 27 de desembre de 1914. En octubre de 1909 fou nomenat vicari de Benimassot i el mes següent vicari de Benillup. En 1910 el trobem com a capellà de l'Asil de Sant Joan de Déu de la Malva-rosa. Ja en 1913 el trobem de capellà de la Torre de Lloris, on va contribuir notablement al benestar temporal i espiritual dels feligresos:

"Nuestro estimado amigo D. Manuel Morales, de Játiva, nos dirige extensa carta, que sentimos no publicar integra, en la que nos hace merecidos elogios del celoso Vicario de la aldea de Torre de Lloris, D. Agustín Gay Lloret.

Este virtuoso Sacerdote no se ha limitado al ejercicio de sus funciones ministeriales, sino que, como amante padre que se interesa por el bienestar espiritual y temporal de sus hijos, ha procurado y alcanzado para este pueblecito varias e importantes mejoras.

Inauguró su benemérita labor con la fundación de una escuela, que él mismo dirigió por espacio de dos años y que tendrá carácter oficial desde primeros del año próximo, instalándose en local espacioso, construido por el vecindario.

Otro de los servicios públicos que Torre de Lloris debe al Sr. Gay es la creación de una Cartería, que logro del Gobierno por mediación del infatigable senador tradicionalista Sr. Polo y Peyrolón.

Y por último, desde 8 del actual funciona una expendeduría de tabacos que el ministro de Fomento concedió en 30 de Junio último, accediendo a lo solicitado por el Sr. Gay.

Aparte de ealos beneficios materiales, el Sr. Gay no ha descuidado el decoro de la Casa de Dios, cuya fachada ha reparado, restaurando además el altar mayor y completando el juego de campanas con la mayor de las tres, que es de brillante timbre.

Así llena su sagrado ministerio el digno Vicario de Torre de Lloris". 

 

(Diario de Valencia, 1914, octubre 10, p. 5)

Va prendre possessió del benefici de la Mare de Déu del Roser de l'església de Carcaixent, el 31 d'octubre de 1914, càrrec que va exercir fins a la seua mort.

Com ens informa la senyora Pilar Esplugues, mossén Agustí, al principi, vivia amb sa mare, que estava cega, la seua germana Dolores, soltera, i una nebodeta que es deia també Dolores. Era alt i de bon aspecte físic, de caràcter obert i hospitalari. En la seua casa del carrer de Sant Roc núm, 27, igual s'allotjava el senyor arquebisbe quan venia al poble, com els treballadors humils que venien de Bolbait, Rafelcofer i altres pobles a guanyar-se el jornal, i no els cobrava res ni acceptava regals. Tenia bon caràcter i sabia adaptar-se a les persones de distint nivell amb les quals tractava sense desmeréixer i fent sempre el bé a tots. Era bon predicador i el cridaven per a exercir com a orador sagrat en diferents pobles. Va escriure una novena a Sant Benet per a la parròquia de Simat de la Valldigna. Posseïa una bona biblioteca que valorava molt, i li agradava llegir. Va ser saquejada i cremada juntament amb la seua roba i estris pels revolucionaris, per la qual cosa la seua família no ha pogut conservar més que una estampa i una imatge de Sant Francesc, però ni tan sols una fotografia. Sa casa va ser regirada moltes vegades. La imatge de Sant Francesc es troba actualment a l'església parroquial de l'Assumpció de Carcaixent; i el calze de la seua primera missa, en la parròquia de Sant Antoni.

La testimoni Josefina Millet conta que mossén Agustí era molt conegut i estimat per tots. Visitava sovint els malalts i destacava pel seu bon caràcter, familiar i afectuós. El consideraven un bon sacerdot. L'11 de maig de 1936, a conseqüència de la irrupció en el temple parroquial d'un grup de xavals que el van insultar i maltractar, va patir tal disgust que li va provocar un vessament cerebral. Dos dies més tard l'Església fou incendiada. El mes de juny va decidir traslladar-se a Albaida per a recuperar-se de la seua malaltia, però el campaner de la parròquia de Carcaixent, al qual ell havia ajudat moltes vegades, va descobrir el seu parador als milicians, que es van desplaçar fins a la seua residència per a retornar-lo al poble. La seua germana Dolores va anar a avisar-lo quan va tindre notícies de les intencions dels milicians, però quan va arribar ja estaven ells allí i no va poder fer res per ell. L'acompanyà en el viatge de tornada a Carcaixent en la part posterior del cotxe. Va patir molt perquè després de la guerra va arribar a ser acusada de delatora i implicada en la seua mort.

Mossén Agustí es va confeccionar un rosari de corda i li deia a la seua germana, que estava molt enfadada per la injustícia que cometien contra ell, que donara gràcies a Déu per no haver caigut tan baix com els milicians i que ell sentia llàstima per ells. No els guardava rancor, ni a ells ni a ningú, perquè era molt bona persona. El dia 2 de setembre el portaren a l'antiga caserna de la Benemèrita convertida en presó, on el van maltractar físicament i psicològicament. Dos dies més tard va ser portat al cementeri antic, al costat de la segona fossa de l'entrada, a mà esquerra. Els detalls dels seus últims moments van ser coneguts pel relat dels seus mateixos assassins. Li van dir burlant-se d'ell: “Si vosté creu en Déu i, com vosté diu, és tan poderós, que vinga i que li salve la vida”. Ell els va contestar que, si ell tinguera mil vides, les donaria totes per la seua religió. I els botxins afegiren que, si tenia tanta fe, que beneïra la seua pròpia tomba. Ja havia caigut agenollat per la seua pròpia debilitat i, trobant-se així, li van disparar, i va quedar mort en esta posició. Eren les tres de la matinada del dia 4. Estos milicians van marxar i, en tornar amb un altre grup de persones que anaven a afusellar, el van vore encara de genolls i van fer mofa d'ell dient:  “Mira, este encara no ha perdut el costum”. Li van pegar un puntelló i va rodar inert cap a la fossa on va ser enterrat.

La seua família després de la guerra va voler perdonar i no perjudicar a ningú, només volia oblidar el trauma viscut.

Passat el temps, quan va ser construït el nou cementeri, les seues nebodes van traslladar les seues restes al Cementeri Nou de Carcaixent, on reposen en el nínxol de Restes del Grup I, Caserna 2, tramada 2, prop de la placeta on està la creu.

La senyora Pilar Esplugues li resa, perquè a més de considerar-lo una persona molt bona, considera que és màrtir, perquè va morir per l'únic motiu de ser sacerdot, ja que no tenia res a vore amb qüestions polítiques.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Il.lustracions cedides per Bernat Daràs i Mahiques

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 409.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 218.