Meravellosa elaboració literària de dos miracles fets en dones: la curació d'una dona amb hemorràgies i el retorn a la vida d'una xiqueta (Mt 9,18-26; Mc 5, 21-43; Lc 8,40-56). Segons l'abadessa, Jesús vol anar a casa de la xiqueta malalta perquè «la curació demanada havia d'ésser feta en dona, qui la sabria reconéixer i estimar i molt regraciar, en tant que la ferventíssima fe seua satisfaria a la poca i curta creença de son pare». En canvi, al final serà la mare la qui mostrarà més agraïment a Jesús: «prenia les mans del Senyor i besava aquelles molt estretament, i parlava-li de cor el que de boca exprimir no podia». En el capítol abunden els mots del camp semàntic del sentit del tacte. F. Xavier Martí.
Capítol CXV. COM EL SENYOR RESSUSCITÀ UNA DONZELLA,
FILLA DEL PRÍNCEP DE LA SINAGOGA.
Anant el Senyor per la terra predicant i obrant meravelles, la fama seua fon divulgada per tota la gent, i gran multitud de poble venia de totes aquelles partides per oir sa senyoria, car era la bellea del seu parlar tan excel·lent que donava infinit delit als oints.
I, estant sa Majestat un dia parlant i adoctrinant al poble, vingué un príncep molt cuitat, ab dolor que li travessava l'ànima, i, ficant el genoll davant sa senyoria, adorant la Majestat seua, li digué: «Domine, filia mea modo defuncta est: sed veni, impone manum tuam super eam et vivet». Volent dir: «Oh, Senyor! Jo só ací per suplicar vostra mercé vulla fer a mi una gran i assenyalada misericòrdia; ab tot no us ho haja servit, só cert, per la fama vostra, sou tan clement que no negueu pietat als tribulats i adolorats. Jo, Senyor, tinc una filla que ame carament; està en extrem de mort, no ha reparació per via humana si vostra senyoria no ve a ma casa i que la toque ab les vostres piadoses mans, i llavors jo só cert que ella cobrarà salut i vida per mitjà del vostre dolç tocament.»
I, veent el Senyor aquell príncep tan adolorat que no li pareixia res bastàs a guarir la seua filla sinó la presència seua, el volgué contentar d'anar ab ell a sa casa; car, ab tot el dit príncep mostràs poca fe en son parlar no creent que en altra manera pogués haver curació la filla tan amada sinó ab la presència corporal de sa senyoria, la devoció seua era tanta que meresqué obtenir el que demanava, especialment que la curació demanada havia d'ésser feta en dona, qui la sabria reconéixer i estimar i molt regraciar, en tant que la ferventíssima fe seua satisfaria a la poca i curta creença de son pare.
I, anant el Senyor pel camí, acompanyat dels deixebles seus, per fer la dita resurrecció, ocorregué a ell una altra dona ferventíssima, complida de molta fe, la qual per dotze anys era estada tribulada per una congoixosa malaltia. Aquesta cortesa dona, per reverència de sa divinal Majestat, no tenint-se per digna de venir-li davant, acostàs a sa clemència per la part de darrere, dient dins l'intrínsec del seu cor: «Si tetigero tantum vestimentum eius, salva ero». Volent dir: «Si jo puc tocar sols l'extrem de la seua vestidura, fe i creença tinc que tantost seré guarida.» I així fon de fet, car prestament es partí d'ella tot mal.
I el clement Senyor, volent manifestar el miracle a glòria del seu Pare, digué: «Quis est qui me tetigit?» Volent dir: «Qui és el que m'ha tocat?» I com tots s'excusassen dient que no sabien qui havia tocat sa senyoria, el principal de sos criats, qui havia nom Pere, per la gran amor i privadesa que tenia ab el Senyor gosava-li respondre en totes coses, i aquest li digué llavors: «Oh, Senyor!, ¿i no veeu quanta és la gent que us segueix, ens porten tan estrets que envides podem tocar el peu en terra? ¿I demana vostra mercé qui us ha tocat?»
I respongué el Senyor al seu amat criat, mirant-lo ab una franquesa de cara, vista la seua simplicitat, dient-li: «Oh, Pere, que no m'entens! Car no parle d'aqueix tocament que tu estimes, ans et dic veritat que algú m'ha tocat ab tant fervor de fe que ha fet eixir de mi virtut de meravellosa operació.»
I la dita dona, coneixent la faena seua ésser manifesta, ab fervor d'amor rompé tota la gent i, passant davant, es llançà als peus del Senyor ab moltíssim temor i vergonya, i recontà la causa de la seua vinguda i la gran malaltia que soferta havia per llong temps, i com havia despés tot ço del seu en metges i medicines, i ningun remei no havia trobat fins a la present jornada; i digué i afermà davant tota la gent com sols en tocar la falda de sa senyoria s'era sentida sanada i guarida, i que d'açò feia infinites gràcies a sa clemència.
I el Senyor, mirant ab gran plaer la seua ferventíssima devoció, li digué: «Confide, filia, fides tua te salvam fecit: vade in pace.» Volent dir: «Hages gran confiança, i sies certa, filla, que la teua ferma fe ha meritat obtinguesses allò per tu demanat. Vés-te'n en pau; i, així com la persona teua és guarida de tot mal, així l'ànima teua sia quítia i apartada de tot pecat, perquè pugues sentir aquella pau divina que llargament es comunica a l'ànima pura i neta de tota culpa.»
I, aturant-se la gent per veure i oir aquesta gran i singular obra del miraculós guariment de la dita dona, aplegà un missatge molt cuitat, dient al príncep de la sinagoga: «Oh, senyor! No us cal cuitar ni fatigar aqueix Senyor que feu venir per guarir vostra filla, car certament és del tot morta.»
I el dit príncep, perdent l'esperança de la vida de la filla que tant amava, començà a sentir nou dolor, qui li féu llançar abundància de llàgrimes. I el piadós Senyor, veent-lo així plorar, li digué: «Noli timere, crede tantum, et salva erit.» Volent dir: «Oh, príncep! No temeu, car, si vós haveu ferma fe, la filla vostra serà salva i guarida de tot mal.» I l'adolorat pare, sense poder tornar resposta, cuitava el pas per aplegar prest a la posada seua; i el clementíssim Senyor el seguia ab tota l'altra gent.
I, com entrassen per la casa, sentiren aquí el gran crit i plor, i les endetxadores que excitaven tot el món a piadós i dolorós plor. I, veent el Senyor la confusió de la diversitat de veus i de crits, els digué: «Nolite flere, non enim est mortua puella, sed dormit. Oh, gent de poca fe! Deixeu el plorar demesiat, car no és morta la donzella, ans dorm». I aquells qui eren estats a la fi de la dita donzella i sabien que realment era morta, el començaren a escarnir, traent-se joc del parlar de sa senyoria. I sa mercé, que els véu així mal devots i poc creients, no permeté que ningú entràs en la cambra on jaïa la morta, sinó sols el pare i la mare i tres deixebles de sa senyoria els més amats, ço és Pere, Jaume i Joan.
I, essent el Senyor dins la cambra, manà que fos tancada la porta, i, acostant-se al llit, prengué la mà de la donzella, dient-li: «Puella, surge», la qual es llevà molt prest, obeint a sa senyoria.
I el pare i la mare, meravellats i fora si mateixos per goig inestimable, es llançaren als peus del Senyor, regraciant a la clemència seua del tan singular benefici, dient el pare de la donzella: «Ara, Senyor, conec que totes coses vos són possibles, i só cert que vós sou aquell de qui David ha parlat, dient: ˝Ipse dixit, et facta sunt; ipse mandavit, et creata sunt˝, car a la voluntat vostra obeeixen totes les creatures per vós creades, i d'ací avant, Senyor, les gents que veuran i oiran les meravelloses obres vostres, admirats de tanta potència, diran: ˝Qualis est hic, quia venti et mare obediunt ei?˝ Volent dir: ˝Oh, quant és gran i omnipotent aquest Senyor, car el vent i la mar i totes coses l'obeeixen!˝»
I el Senyor, veent-los així confirmats en la vera creença i tan afectats i devots a sa senyoria, els manà que donassen a menjar a sa filleta i que s'alegren ab ella, i que no curen dir res d'esta faena a ningú. I la donzella, tota inflamada en l'amor del Senyor, es llançà als peus de sa clemència, regraciant a aquella infinitament el benefici que rebut havia, oferint a sa Majestat la vida que donat li havia, suplicant-lo tota fos despesa en el servir seu, car altre desig ella no tenia.
I la mare de la dita donzella, per sobres de goig, parlar no podia: prenia les mans del Senyor i besava aquelles molt estretament, i parlava-li de cor el que de boca exprimir no podia, regraciant-li de tot son poder la vida que a sa filla donada havia, la qual ella estimava més que la pròpia seua.
I, veent el Senyor que tant eren aconsolats i contents i tenien el que demanat havien, els donà la benedicció seua i partí d'aquí, lleixant-los molt alegres i aconsolats.
I la fama d'aquest miracle fon prestament divulgada per tota aquella terra, a gran glòria del Senyor, que fet l'havia.
Vita Christi. Capítol adaptat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada