Jesús perdut i trobat al temple

Sant Vicent Ferrer

Este és l’últim text que dediquem a sant Vicent Ferrer, Escriptor de l’any 2019. Vos oferim uns fragments d’un sermó pronunciat el diumenge següent a l’Epifania. L’evangeli del dia és Lc 2, 42-52. Este episodi de l’Evangeli de la Infància és el 5t misteri de goig del Sant Rosari. La pèrdua de Jesús al temple també és objecte de meditació en la pràctica devocional dels Set Dolors de la Mare de Déu (Xavier Martí).

I són set edats dels hòmens. La primera és infància que dura set anys; la segona és puerícia, que dura fins a catorze anys; la tercera és adolescència que dura fins a vint-i-un anys; la quarta és joventut que dura fins a trenta-tres anys; la cinquena és virilitat que dura fins a cinquanta anys; la sisena és senectut que dura fins a setanta anys; la setena és decrepitud que dura fins a la mort. I Jesucrist solament visqué fins a l'edat que es diu virilitas, exclusive, que no volgué morir en les altres edats, car en les altres edats, després de joventut, tostemps va l’home a disminució i sofrix mals d’ací avant.

[...]

Hui Jesucrist passa a l'edat de l'adolescència que comença d'entrar en el dotzé any. Diu sant Lluc que les gents en el dia de la festa venien al temple, i així mateix Josep i la verge Maria i Jesús petit. On, com un dia vingués la Verge Maria amb Jesús i Josep, i se’n tornassen del temple, que era en Jerusalem, ells lleixaren l'infant i se l’oblidaren. Mes ¿com es pot fer que així se l’oblidassen i no el menassen amb si? Raó hi ha, car llavors, quan anaven el temple, les dones anaven i venien totes en una a una part per un camí, i els hòmens així mateix d'altra part per altre camí; mes els xics podien anar a vegades amb els pares i a vegades amb les mares, i Jesucrist, anant al temple, anà amb Josep, mes a la tornada, pensà’s Josep que tornaria amb sa mare, i la verge Maria es pensava que tornàs amb Josep, així com havia anat amb ell. Mes com la Verge Maria veu venir a Josep sense l'infant Jesús, fou molt torbada, et non sine causa, car tant era l'amor que ella li portava, que si totes les dileccions i afeccions que totes les mares del món porten envers sos fills eren o es podien ajustar, no es podrien igualar a l'amor i afecció de la verge Maria. I la verge Maria havia dos claus de dolors ficats en si. El primer era que pensava i dubtava que Herodes no l'hagués matat. L'altre era que dubtava que no se n’hagués muntat ja en el cel; però açò no ho pensava de manera ferma, per ço com, si ho hagués fet, ella ho sabria. [...]

Finaliter pensaren i deliberaren que tornassen a Jerusalem per cercar-lo, i així ho feren; i així com entraren en Jerusalem, totes les dones i qui la coneixia es meravellaven molt i li demanaren per què era tornada, i ella responia que havia perdut són fill [...] I, com vingué al temple, se n’entrà ací, i veu que l'infant Jesús els isqué a carrera.

[...]

Per què, tornant a l’evangeli, diu sant Lluc que trobaren Crist ‘assegut entre els doctors, escoltant-los i preguntant-los de tot’. I diu Beda que Jesucrist seia en terra, a manera de deixeble, ço és contra aquells que deien que Jesucrist seia en lloc alt, però és més cert que assumí la forma de deixeble. [...] vingué la Verge Maria, entrant pel temple; veu son fill Jesús, i digué: ‘Ton pare i jo et buscàvem amb ànsia’. I aquells rabins digueren: ‘Bona dona, cert vós haveu molt bon fill. L’heu fet erudit en ciència, i encara serà home molt més savi ’. I ells eren cecs, que no el coneixien.

[...]

Jesús entre els doctors, obra del xativí Josep de Ribera

Ítem, havem ací altra moralitat: que no devem dir paraules vanes ni parlar aquelles. I deveu notar que en set maneres es deien o es proferien les paraules vanes. La primera és jactància, dient: ‘Jo dejune tants dies la setmana, o vist cilici’, i semblants paraules. I a tals els passa com a la gallina, que quan haurà post els ous, crida ‘cacacà’, i no pot callar fins que li han llevat l'ou. Així és d'aquests hòmens que es jacten, que aquelles coses que fan perden, així com si no havien fet res. La segona manera és quan alguns difamen són proïsme, encara que diguen veritat, car gran pecat és imposar mala fama [...] La terça manera és jurar en va, allà on utilitat o necessitat no requereix. La quarta manera és jurar fals, comprant o venent no volent lliurar a son amic de pena. La cinquena és jurar pels membres de Déu, i és tant com si el crucificaven o l’esquarteraven. La sisena és jurar infidelment, ço és renegant, etc. La setena és blasfemant aquell, i és major pecat que matar mil hòmens.

(Fragments adaptats)

Nota. El sermó fou editat per Gret Schib: Sermons, vol. IV, Barcino, Barcelona 1977, pp. 283-290.