Santa Maria Micaela del Santíssim Sagrament Desmaisières i López de Dicastillo, verge, fundadora de l'Institut d'Adoratrius del Santíssim Sagrament i de la Caritat, que a València, amb tenaç obstinació i inflamada en el desig de guanyar ànimes per a Déu, va consagrar la seua vida a fer tornar al bon camí les jóvens esgarriades i les meretrius.
L'encontre més decisiu de l'existència d'esta noble madrilenya va tindre lloc de forma clarament providencial. El pare Carasa, el seu confessor, li havia encomanat, en quedar sola a Madrid, que tractara María Ignacia Rico de Grande. Esta senyora la va portar un dia a l'hospital de Sant Joan de Déu on, segons diu Micaela: "sofrix l'olfacte, la vista, el tacte, l'oïda (...) Tot té la seua especial mortificació i és un jardí de moltes virtuts per a practicar". A l'hospital s'acollien les pobres dones del carrer, en caure malaltes. Micaela no coneixia ni la seua existència, ni molt menys el tracte que la societat culpable els donava després d'haver-les corrompudes i emmalaltides.
Aquella visita va ser per a ella una revelació. I, quan va conéixer la situació no només a l'hospital, sinó allò que els esperava quan n'eixiren, va pensar que calia fer-hi alguna cosa. Les dues amigues van estar-hi d'acord i van estar decidides a trobar-hi remei. Però feia falta una casa on poder acollir-les, on prevenir en la mesura possible les recaigudes i ajudar-les quan ja havien ocorregut.
I així ho va fer. En una caseta insignificant va iniciar Maria Micaela la seua obra de caritat. Després d'uns intents fallits amb personal civil i amb unes religioses franceses, Micaela es feia càrrec directament de les jóvens acollides. Després de meditar seriosament sobre els fets, va vore que Déu la cridava a aquella tasca. Va deixar sa casa, es va quedar a viure amb elles i va iniciar de ple el seu apostolat.
És difícil d'explicar l'heroisme de la caritat de la santa. Tenia un caràcter fort, d'altra banda, verdaderament necessari si havia de tirar endavant una fundació que era rebutjada per tota la societat, la religiosa i la que no.
Va patir la persecució dels qui no creien en res, lògicament. Amb el punyal, amb la metzina, amb l'incendi, amb la calúmnia, amb el diari..., amb tots els mitjans que tenien, l'amenaçaren. Temporades senceres va dormir vestida, amb por que d'un moment a l'altre la casa seria assaltada. Però potser li va doldre més la persecució dels cristians. Un dia el propi confessor, el pare Carasa, escoltant una hipòcrita, es mostra dur amb ella i es nega a atendre-la. Un altre dia, un arquebisbe crèdul insulta i rebaixa la santa. Un altre, el seu propi ordinari, creient les xafarderies, intenta retirar el Santíssim Sagrament de la casa. En algun moment va confessar que tenia en contra pràcticament tot el clero de Madrid.
Amb vacil·lacions, amb desercions, però amb seguretat absoluta, el minúscul grup de persones que l'ajudaven va anar eixamplant-se més i més i, qui mai no havia pensat a ser fundadora, va trobar-se un bon dia al capdavant d'una congregació religiosa naixent: les Adoratrius del Santíssim Sagrament i de la Caritat.
Durant molt de temps van viure sense regla escrita ni normes, però amb una observança i un fervor tan grans que es traslluïa a l'exterior i atreia les vocacions. El 6 de gener de 1859 feien els vots simples Micaela i les seues set primeres companyes. El 15 de juny de 1860 Micaela va emetre els seus vots perpetus. A poc a poc les coses van posar-se al seu lloc i es va iniciar l'expansió de l'institut. Primer, a Saragossa. Després a moltes altres poblacions espanyoles que les cridaven amb interés: València, Barcelona, Burgos, etcètera.
Entre tantes dificultats l'institut s'havia consolidat i la mare Sagrament podia entonar el Nunc dimittis.
Per tres vegades, el 1834, 1854 i 1855, havia fet front a les epidèmies, que l'havien respectada. El 1865 el còlera havia esclatat a València. Ella sabia que l'esperava la mort, però hi va marxar serenament.
Moria el 24 d'agost de 1865. Vint-i-sis anys més tard el cos va ser portat a la casa de la congregació a València. L'heroïcitat de les seues virtuts va ser proclamada el 1922. La seua beatificació va tenir lloc el 1925 i la seua canonització va ser el 1934.
Enllaços externs:
- J.M. Bausset: Santa Micaela del Santíssim Sagrament (2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada