Cruïlla

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

En el pòrtic de la nova etapa diocesana, que s'inicia amb el nou arquebisbe de València, és important discernir la cruïlla, realment existent, que va portar a Francesc, al començament del seu ministeri, a advertir a l'Església italiana que «resulta inútil buscar solucions en conservadorismes i fonamentalismes, en la restauració de conductes i formes superades que ni tan sols culturalment tenen capacitat de ser significatives» (Florència 2015).

La cruïlla s'ha representat, de manera paradigmàtica, en l'últim mes d'octubre en dos escenaris contraposats. El Congrés de Madrid, convocat per la Fundación CEU San Pablo amb motiu dels noranta-cinc anys de Joseph Ratzinger-Benet XVI, en el qual es deixava entreveure que «la fe busca entendre»; i la Trobada de Roma, convocada per la Comunitat de Sant’Egidio, entre líders i creients de diverses religions amb humanistes laics amb el lema «El crit de la pau: religions i cultures en diàleg».

El Congrés de Madrid orientava la búsqueda cap a la recuperació del pensament de Joseph Ratzinger-Benet XVI per a véncer la que consideren la patologia més gran, el relativisme «causat pel Concili Vaticà II», recuperar el Catecisme de l'Església Catòlica, «que va ser el regal més gran que ens va fer Benet XV, i renunciar a les vel·leïtats del diàleg «que dissol la fe». La Trobada de Roma, per contra, s'orientava a la consecució de la pau, urgits per la guerra d'Ucraïna, a través de la trobada i coneiximent de països i cultures, el compromís comú de les religions i l'humanisme ateu, el diàleg, l'audàcia i la creativitat que reclama Francesc per a recrear el projecte de Déu.

Donat el caràcter emblemàtic de totes dos posicions presentem els seus punts neuràlgics. En el Congrés de Madrid, el teòleg alemany Ralph Weimann, especialista en el pensament de Joseph Ratzinger i en l'actualitat capellà militar, va afirmar que «el diàleg és la quinta essència del relativisme», el més oposat a la fe, ja que suposa «col·locar-se al mateix nivell que l'altre», cosa que «mai podrà fer la fe sense quedar reduïda a opinions». «Relativisme, diu amb seguretat germànica, és el contrari d'absolut i, per tant, l'oposat a la fe; és el contrari de la Veritat i, per tant, l'oposat a Jesucrist que és la Veritat. Sense absolut i sense veritat es destruïx el depòsit de la fe». Esta deriva, segons el teòleg alemany, comença amb el Vaticà II, ja que amb el Concili «van entrar en la teologia el progrés que substituïa la fe, la praxi a la veritat i les opinions als dogmes». La prova de la seua radicalitat evangèlica, segons ell, és que després d'aquelles afirmacions podria «ser perseguit per dir la veritat». D'un colp de ploma el teòleg alemany destruïa l'herència de Joan XXIII, Pau VI i Francesc, que van apostar pel diàleg i l'escolta, perquè fins i tot «les persones que poden ser qüestionades pels seus errors, tenen alguna cosa a aportar que no ha de perdre's» (EG 236).

Per si algú no s'havia adonat de la radicalitat evangèlica de la proposta, va oferir el conte d'Andersen «El rei nu», qui envanit i vanitós només acceptava aduladors que no li deien la veritat, fins que un xiquet, sense importar-li l’opinió imposada ni la por al poder, va exclamar «El rei està nu!» Per si algú no havia percebut l'analogia, va postil·lar amb indissimulada complicitat amb el públic: «Vorem què passa amb mi després d'esta conferència».

Confiem que el xiquet alemany torne pacíficament a la seua capellania militar i continue trobant millors motius per a la dissidència.

El cardenal Müller, cessat per Francesc al capdavant de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, clausurava el Congrés desqualificant a qui convertix en temes de l'Església «el canvi climàtic, les polítiques de medi ambient, les polítiques migratòries, els llocs de poder per als laics». El gran error del Concili va ser reconéixer els signes dels temps, que ell diu opinions i esperit del temps, com a fonts de revelació al costat de la Bíblia i de la Tradició. I va fer seua la carta que sant Jeroni va escriure a sant Agustí amb motiu de la seua victòria sobre el pelagianisme: «Els catòlics t'alaben i glorifiquen com el nou fundador de la seua antiga Fe, però hi ha un senyal major de la teua victòria, és la repugnància que els falsos mestres alberguen contra els profetes com tu; ells també em perseguixen amb el mateix odi i, encara que no puguen matar-nos, no els falta voluntat per a fer-ho». El cardenal va postil·lar amb l'aquiescència del públic que «esta carta té hui una rabiosa actualitat».

En la Trobada celebrada els dies 23 i 24 d'octubre entre religions i humanistes laics sobre el paper de les religions en el context de la guerra d'Ucraïna, el fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, Andrea Riccardi, afirmava en la conferència inaugural que les religions «són organismes vius que recullen els anhels de comunitats arrelades en la terra, que estan prop del dolor, de l'alegria i de la suor de les persones». Diàleg i escolta són hui l'estructura fonamental de les tradicions religioses, que viuen en la història comuna. S'espera de les religions un compromís inequívoc amb els valors universals (Emmanuel Macron), creen una única família humana amb un destí comú (Sergio Mattarella), accepten la visió de l'altre mitjançant el coneiximent mutu, el diàleg obert i l'escolta de les seues raons (Andrea Riccardi). Correspon a les religions cultivar i mantindre viu el somni de la pau. «Els qui estan assaciats no saben somiar; els qui tenen por temen els somnis i les visions; sacietat i por porten a multiplicar les defenses, a protegir els espais, a enfortir les identitats, a atacar arbitràriament, a provocar guerres sense fi». Somiar no és fantasiejar sobre una pau perfecta sinó reduir i erradicar les guerres concretes i les injustícies manifestes. «Hem de viure sempre en la frontera de la pau, ja que és una realitat imperfecta, buscada i mai posseïda». Una pau i una justícia que no permet la neutralitat, si amb ella es legitima la llei del més fort i la destrucció de les persones més fràgils.

Clausurava la trobada el cardenal Matteo Zuppi, arquebisbe de Bolonya i president de la Conferència Episcopal Italiana, amb una crida a crear xarxes a favor de la pau, ja que ens concernix a tots i «és massa important per a deixar-la en mans d'uns pocs. El diàleg és el camí de la pau».

Als qui celebren este moment diocesà com un moment de gràcia, als qui buscaran nous camins evangèlics i als qui dubten a trobar-los, als uns i als altres suggerim amb el poeta Ángel Valente que

«nadie os ate en el siempre

o en el nunca

para que cada nuevo día

amanezcáis

dispuestos a hallar nuevos caminos

y a inventarlos».

Publicat en Cresol, 166 (2022, gener-març), pp. 22-23.