La Mare de Déu

La nostra llengua...

La Mare de Déu

Avel·lí Flors i Bonet

Aquella dona que, segons la tradició cristiana, tingué com a fill Jesús de Natzaret, s'anomenava Maria. El seu fill, segons la mateixa tradició, a partir de la resurrecció va rebre diversos noms o títols: Messies, el Crist, el Senyor, etc. Sa mare també en rebria d'altres: la Mare de Déu, la Verge, la Senyora, etc. Es tracta de sobrenoms que s'afegiren als noms originals per indicar alguna categoria que la tradició de la fe cristiana els ha reconegut.

Però cada poble i cada llengua ha tingut les seues preferències. Així és com el castellà s'ha quedat amb un títol que indica la seua virginitat i l'anomena "la Virgen". E1 francés l'anomenarà "Notre Dame", l'italià "la Madonna", i el nostre poble s'ha estimat més anomenar-la "la Mare de Déu". I això és un encert molt gran, que és exclusiu de la nostra llengua perquè aquest títol és el més fonamental de la seua missió en el context de la fe cristiana. Per ser mare de Déu ha estat immaculada, verge, mare, plena de gràcia, assumpta al cel.

Per això, quan el castellà diu "la Virgen", nosaltres hem de dir "la Mare de Déu". Si traduïm "la Virgen" per "la Verge" fem una mala traducció. Els valencians no diem "la Verge dels Desemparats", sinó "la Mare de Déu dels Desemparats", "la Mare de Déu de Lledó", "la Mare de Déu de Gràcia", "la Mare de Déu Grossa de Borriana"... Sempre, doncs, "Mare de Déu". El nostre Poble és més partidari de la maternitat de Maria que de la seua virginitat, deixeble directe del concili d'Efes que l'any 431 definí i proclamà Maria com a "Mare de Déu".

[...]

I ara una anècdota que em contà un bon amic meu. Eren els anys més tancats del franquisme. Els anys quaranta. En un santuari català de la Mare de Déu es feu una concentració d'imatges marianes de tot Catalunya. En una esplanada hi havia una multitud que anava aplaudint cada volta que entrava una imatge de la Mare de Déu. Un devot per micròfon anunciava el títol de la imatge: en castellà, clar! "Virgen de Nuria, Virgen de la Cinta, Virgen de la Foncalda..." I quan ja van ser totes juntes, aquell home, ple d'emoció va soltar: "¡Madre de Dios, cuántas Madres de Dioses!" La va empastrar! Senzillament, va fer una mala traducció del català al castellà. Encara que parlava en castellà estava pensant mentalment en català: "Mare de Déu, quantes Mares de Déus!"

Ja veiem com és de perillosa una traducció directa sense tenir en compte que cada llengua té coses pròpies i intransferibles. Intraduïbles. [...] Cada llengua té les seues coses.

Quedem, per tant, que "Mare de Déu de Lledó" i no "Verge de Lledó", i quan no porta cap determinant al costat, simplement "la Mare de Déu" (amb article incorporat).