(Carta setmanal: 7 de gener de 2025)
Amb la solemnitat de l’Epifania del Senyor, que celebrem el dia 6 de gener i la festa del Baptisme de Jesús, acaba el temps litúrgic de Nadal. En el relat de l’arribada dels Mags a la casa en la qual van trobar el Xiquet amb sa mare Maria, sant Mateu ens narra quina va ser la reacció d’estos personatges: “es postraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seues arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra” (Mt 2, 11). En el Xiquet van trobar el Déu a qui buscaven, van reconéixer la seua grandesa adorant-lo i van manifestar la seua gratitud oferint-li regals. Van viure eixa trobada amb el sentiment d’una religiositat autèntica, que és la d’aquells que saben que la primera obligació de tot ésser humà és lloar, beneir, adorar, glorificar i donar gràcies a Déu per la seua immensa glòria.
Possiblement en la nostra vivència de la fe s’ha enfosquit la consciència que, com a criatures que som, tenim una obligació essencial envers Déu: el deure de prestar-li l’homenatge del nostre reconeixement i de la nostra gratitud. Hui hem perdut el sentit de l’adoració. En molts casos això pot deure’s a una actitud d’orgull i d’autosuficiència. L’home de hui se sent més gran i poderós del que segurament és en realitat; es resistix a reconéixer que és un ser xicotet perquè ho considera una humiliació; en definitiva, s’adora tant a si mateix que ha perdut la capacitat d’adorar a Déu.
Hi ha una altra característica en la religiositat de hui. El desig d’una major autenticitat ha conduït a molts a prescindir de qualsevol norma o llei en la pràctica religiosa. Es viu una oposició entre l’amor a Déu i els deures envers Ell. Es pensa que una religió que té unes normes no conduïx a un autèntic amor a Déu. Hi ha moltes persones que reconeixen que són creients, però que oren o participen en l’Eucaristia quan tenen una necessitat, o quan els seus sentiments interiors les impulsen a buscar un moment de pau que els permeta afrontar els seus problemes. Actualment molts batejats no tenen consciència que el diumenge és el dia del Senyor, o no saben que participar en l’Eucaristia dominical és un deure envers Déu. Este mode de viure la fe no posa a Déu en el centre, sinó que naix d’un cor que únicament pensa en si mateix.
La relació autèntica amb Déu no oposa amor i obediència a la seua voluntat. El compliment de la voluntat de Déu és la primera manifestació d’un amor autèntic cap a Ell. És el que Jesús va viure en la seua vida pública, que va començar a partir del seu baptisme al Jordà. Ell, que és el “Fill estimat” del Pare, es va oblidar totalment de si mateix i va centrar totalment la seua vida a obeir al Pare. Este és el camí que hem de recórrer tots els que, pel baptisme hem sigut fets fills de Déu i que expressem cada vegada que resem el Parenostre. En les tres primeres peticions manifestem el nostre desig que el nom “de Déu” siga santificat, que vinga “el seu” regne i que es faça “la seua” voluntat. Només en un segon moment li exposem les nostres necessitats, perquè la fe ens porta a estimar a Déu més que a nosaltres mateixos. Qui de veritat estima a Déu, en l’oració pensa primer en Ell i s’oblida de si mateix, i troba la seua alegria en el compliment de la seua llei.
† Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada