Nosaltres no podem deixar d'anunciar el que hem vist i sentit

«Nosaltres no podem deixar d'anunciar

el que hem vist i sentit» (Fets 4,20)

Missatge del papa Francesc

per a la Jornada Mundial de les Missions 2021

24 d’octubre de 2021

Benvolguts germans i germanes,

Quan experimentem la força de l’amor de Déu, quan reconeixem la seua presència de Pare en la nostra vida personal i comunitària, no podem deixar d’anunciar i compartir allò que hem vist i sentit. La relació de Jesús amb els seus deixebles, la seua humanitat que se’ns revela en el misteri de l’encarnació, en el seu Evangeli i en la seua Pasqua ens fan vore fins a quin punt Déu estima la nostra humanitat i fa seus els nostres goigs i sofriments, els nostres desitjos i les nostres angoixes (cf. conc. ecum. Vat. II, Cons. Past. Gaudium et spes, 22). Tot en Crist ens recorda que el món en què vivim i la seua necessitat de redempció no li és aliena i ens convoca també a sentir-nos part activa d’esta missió: «Per tant, aneu a les eixides dels camins i convideu […] tot aquell que trobeu» (Mt 22,9). Ningú no n’és alié, ningú no pot sentir-se estrany o llunyà a este amor de compassió.

L'experiència dels apòstols

La història de l’evangelització comença amb una cerca apassionada del Senyor que crida i vol entaular amb cada persona, allí on siga, un diàleg d’amistat (cf. Jo 15,12-17). Els apòstols són els primers a adonar-se’n, fins i tot recorden el dia i l’hora en què van ser trobats: «Eren cap a les quatre de la vesprada» (Jo 1,39). L’amistat amb el Senyor, vore’l curar els malalts, menjar amb els pecadors, alimentar els famolencs, acostar-se als exclosos, tocar els impurs, identificar-se amb els necessitats, invitar a les benaurances, ensenyar d’una manera nova i plena d’autoritat, deixa una empremta inesborrable, capaç de suscitar l’admiració, i una alegria expansiva i gratuïta que no es pot contindre. Com deia el profeta Jeremies, esta experiència és el foc ardent de la seua presència activa en el nostre cor que ens impulsa a la missió, encara que a vegades comporte sacrificis i incomprensions (cf. 20,7-9). L’amor sempre està en moviment i ens posa en moviment per a compartir l’anunci més bonic i esperançador. «Hem trobat el Messies» (Jo 1,41).

Amb Jesús hem vist, sentit i palpat que les coses poden ser diferents. Ell va inaugurar, ja per a hui, els temps venidors recordant-nos una característica essencial del nostre ser humans, tantes vegades oblidada: «Hem estat fets per a la plenitud que només s’aconseguix en l’amor» (carta enc. Fratelli tutti, 68). Temps nous que susciten una fe capaç d’impulsar iniciatives i de forjar comunitats a partir d’hòmens i dones que aprenen a fer-se càrrec de la fragilitat pròpia i dels altres, promovent la fraternitat i l’amistat social (cf. ibíd, 67). La comunitat eclesial mostra la seua bellesa cada vegada que recorda amb gratitud que el Senyor ens va estimar abans (cf. 1Jo 4,19). Aquella «predilecció amorosa del Senyor ens sorprén, i l’admiració —per la seua naturalesa mateixa— no podem posseir-la per nosaltres mateixos ni imposar-la. […] Només així pot florir el miracle de la gratuïtat, el seu do gratuït. Tampoc el fervor missioner pot obtenir-se a conseqüència d’un raonament o d’un càlcul. Posar-se en “estat de missió” és un efecte de l’agraïment» (Missatge de les Obres Missionals Pontifícies, 21 maig 2020).

Malgrat això, els temps no eren fàcils; els primers cristians van començar la seua vida de fe en un ambient hostil i complicat. Històries de postergacions i tancaments s’entrecreuaven amb resistències internes i externes que semblaven contradir i fins i tot negar allò que havien vist i sentit; però això, lluny de ser una dificultat o obstacle que els portaraa replegar-se o abstreure’s, els va impulsar a transformar tots els inconvenients, contradiccions i dificultats en una oportunitat per a la missió. Els límits i impediments es van convertir també en un lloc privilegiat per a ungir-ho tot i a tots amb l’Esperit del Senyor. Res ni ningú podia quedar alié a aquell anunci alliberador.

Tenim el testimoni viu de tot això en els Fets dels Apòstols, llibre de capçalera dels deixebles missioners. És el llibre que recull com el perfum de l’Evangeli va anar calant al seu pas i suscitant l’alegria que només l’Esperit ens pot regalar. El llibre dels Fets dels Apòstols ens ensenya a viure les proves abraçant-nos a Crist, per a madurar la «convicció que Déu pot actuar en qualsevol circumstància, també enmig de fracassos aparents» i la certesa que «qui s’oferix i entrega a Déu per amor segurament serà fecund» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 279).

Així també nosaltres: tampoc és fàcil el moment actual de la nostra història. La situació de la pandèmia va evidenciar i va amplificar el dolor, la soledat, la pobresa i les injustícies que ja molts patien i va posar al descobert les nostres falses seguretats i les fragmentacions i polaritzacions que silenciosament ens ferixen. Els més fràgils i vulnerables van experimentar encara més la seua vulnerabilitat i fragilitat. Hem experimentat el desànim, el desencant, el cansament, i fins i tot l’amargura conformista i desesperançadora va poder apoderar-se de les nostres mirades. Però nosaltres «no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor, i proclamem que som els vostres servidors per amor de Jesús» (2Co 4,5). Per això sentim ressonar en les nostres comunitats i llars la Paraula de vida que es fa ressò en els nostres cors i ens diu: «No està ací: ha ressuscitat!» (Lc 24,6); Paraula d’esperança que trenca qualsevol determinisme i, per a aquells que es deixen tocar, regala la llibertat i l’audàcia necessàries per a alçar-se i buscar creativament totes les maneres possibles de viure la compassió, aquell «sacramental» de la proximitat de Déu amb nosaltres que no abandona ningú a la vora del camí. En este temps de pandèmia, davant la temptació d’emmascarar i justificar la indiferència i l’apatia en nom del sa distanciament social, urgix la missió de la compassió capaç de fer de la distància necessària un lloc d’encontre, de cura i de promoció. «El que hem vist i sentit» (Fets 4,20), la misericòrdia amb què hem estat tractats, es transforma en el punt de referència i de credibilitat que ens permet recuperar la passió compartida per a crear «una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns» (carta enc. Fratelli tutti, 36). És la seua Paraula la que quotidianament ens redimix i ens salva de les excuses que porten a tancar-nos en el més vil dels escepticismes: «res no importa, res no canviarà». I davant de la pregunta: «¿Per què m’he de privar de les meues seguretats, comoditats i plaers si no veuré cap resultat important?», la resposta és sempre la mateixa: «Jesucrist ha triomfat sobre el pecat i la mort i està ple de poder. Jesucrist viu verdaderament» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 275) i ens vol també vius, fraterns i capaços d’hostatjar i compartir esta esperança. En el context actual urgixen missioners d’esperança que, ungits pel Senyor, siguen capaços de recordar profèticament que ningú no se salva per ell mateix.

Igual que els apòstols i que els primers cristians, també nosaltres diem amb totes les nostres forces: «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Fets 4,20). Tot allò que hem rebut, tot allò que el Senyor ens ha anat concedint, ens ho ha regalat perquè ho posem en joc i ho regalem gratuïtament als altres. Com els apòstols que han vist, sentit i tocat la salvació de Jesús (cf. 1Jo 1,1-4), així nosaltres hui podem palpar la carn sofrent i gloriosa de Crist en la història de cada dia i animar-nos a compartir amb tots un destí d’esperança, aquella nota indiscutible que naix de saber-nos acompanyats pel Senyor. Els cristians no podem reservar el Senyor per a nosaltres mateixos: la missió evangelitzadora de l’Església expressa la seua implicació total i pública en la transformació del món i en la custòdia de la creació.

Una invitació a cada u de nosaltres

El lema de la Jornada Mundial de les Missions d’enguany, «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Fets 4,20), és una invitació a cada u de nosaltres a «fer-nos càrrec» i fer conéixer allò que tenim en el cor. Esta missió és i ha estat sempre la identitat de l’Església: «Ella existix per a evangelitzar» (sant Pau VI, exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 14). La nostra vida de fe es debilita, perd profecia i capacitat d’admiració i gratitud en l’aïllament personal o tancant-se en petits grups; per la seua dinàmica mateixa exigix una creixent obertura capaç d’arribar i abraçar a tothom. Els primers cristians, lluny de ser seduïts per a recloure’s en una elit, van ser atrets pel Senyor i per la vida nova que oferia pera anar entre la gent i testimoniar allò que havien vist i sentit: el Regne de Déu està prop. Ho van fer amb la generositat, la gratitud i la noblesa pròpies d’aquells que sembren sabent que uns altres menjaran el fruit de la seua entrega i sacrifici. Per això m’agrada pensar que «fins i tot els més dèbils, limitats i ferits poden ser missioners a la seua manera, perquè sempre s’ha de permetre que el bé es comunique, encara que convisca amb moltes fragilitats» (exhort, ap. postsin. Christus vivit, 239).

En la Jornada Mundial de les Missions, que se celebra cada any el penúltim diumenge d’octubre, recordem de manera agraïda totes aquelles persones que, amb el seu testimoniatge de vida, ens ajuden a renovar el nostre compromís baptismal de ser apòstols generosos i alegres de l’Evangeli. Recordem especialment els qui van ser capaços de posar-se en camí, deixar la seua terra i les seues llars per tal que l’Evangeli puga aconseguir sense demores i sense pors eixos racons de pobles i ciutats on moltes vides es troben assedegades de benedicció.

Contemplar el seu testimoniatge missioner ens anima a ser valents i a demanar amb insistència «a l’amo […] que envie segadors als seus sembrats» (Lc 10,2), perquè som conscients que la vocació a la missió no és una cosa del passat o un record romàntic d’altres temps. Hui Jesús necessita cors que siguen capaços de viure la seua vocació com una verdadera història d’amor, que els faça sortir a les perifèries del món i convertir-se en missatgers i instruments de compassió. I és una crida que ell ens fa a tots, encara que no de la mateixa manera. Recordem que hi ha perifèries que estan prop de nosaltres, al centre d’una ciutat, o en la nostra família. També hi ha un aspecte de l’obertura universal de l’amor que no és geogràfic sinó existencial. Sempre, però especialment en estos temps de pandèmia, és important ampliar la capacitat quotidiana d’eixamplar els nostres cercles, d’arribar a aquells que de manera espontània no els sentiríem part del «nostre món d’interessos», encara que estiguen prop de nosaltres (cf. carta enc. Fratelli tutti, 97). Viure la missió és aventurar-se a desenvolupar els mateixos sentiments de Crist Jesús i creure amb ell que qui estàal meu costat també és el meu germà i la meua germana. Que el seu amor de compassió desperte també en el nostre cor i ens torne a tots deixebles missioners.

Que Maria, la primera deixebla missionera, faça créixer en tots els batejats el desig de ser sal i llum a les nostres terres (cf. Mt 5,13-14).

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2021, solemnitat de l’Epifania del Senyor.

Francesc

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)