La fraternitat sacerdotal

Alexandre Alapont

Esta pàgina està dedicada a la recuperació de textos en valencià de temàtica cristiana d’autors valencians. El prevere i missioner Alexandre Alapont Ferrandis (Polinyà de Xúquer 1932–Quart de Poblet 2023) fou un dels pocs capellans contemporanis que solia escriure en valencià les seues col·laboracions en publicacions diocesanes (p. ex. en Valencia Misionera). Fou soci de la Unió Apostòlica del Clero i formà part de la Junta Directiva Diocesana. També ens ha deixat algun article en la revista Cresol. Recuperem un text seu aparegut en el núm. 93. Estes sàvies reflexions sobre l’espiritualitat i la fraternitat sacerdotal, encara que referides als membres de la Unió Apostòlica del Clero, mereixen l’atenció de tots els preveres diocesans. F. Xavier Martí.

Valors incanviables

1. La fraternitat pastoral dels capellans. Els preveres de la Unió han de ser molt amics entre ells mateixos. Hi ha d’haver com un llaç de germanor entre tots ells, que han de voler-se i apreciar-se, i han de tindre com un afecte similar als dels membres d’una mateixa família. La fraternitat interpresbiteral és senyal incanviable de la nostra Unió.

2. La formació contínua. Açò ha de ser característica pròpia dels membres de la Unió. Hem de tindre el deure d’estar sempre al dia. ¡Germans joves i majors, hem de llegir més! Hem de llegir des del diari fins als llibres actuals de la teologia. Hem d’assistir a les reunions que organitza la diòcesi, tant aquelles de formació espiritual com les altres de contingut més bíblic, pastoral, teològic o de temes d’actualitat importants per als capellans. Hi ha actualment massa capellans diocesans valencians que no van mai a les reunions convocades.

I dins de la formació també entren alguns programes bons de televisió, algun film de tema actual. Algun concert de música, assistir a alguna conferència important de temes seculars, anar a les exposicions millors en la ciutat, és a dir, estar al dia, estar formats en allò que és més nostre, però també en la modernitat.

3. La vida de l’esperit. Un capellà de la Unió Apostòlica del Clero ha de ser un home de l’esperit. Se li ha de notar fins i tot exteriorment: quan mira, quan parla, quan actua. Si un home està enamorat de Jesucrist, està penetrat i ple del seu Senyor; no és un home que pertany al món, encara que visca enmig del món. No hem de ser mundans, sinó espirituals. I en eixes coses de l’esperit entra l’Eucaristia, l’oració habitual i sentida, i la recepció normal i habitual del sagrament de la Reconciliació.

Valors més variables

Cada sacerdot té la seua personalitat, i és com és en moltes coses variables. Els capellans som molt diferents en les nostres apreciacions polítiques, ideològiques, lingüístiques, pastorals, organitzatives. Per això hem de saber valorar els altres preveres. Pensem que els èxits dels altres són els meus èxits, perquè ningú no pot fer-ho tot per ell mateix.

Hem de dialogar més. Hem de discutir menys. Hem de pensar que les meues visions dels problemes poden ser compatibles amb les visions d’un altre, encara que eixes visions no siguen les meues.

La figura sacerdotal del rector d’Ars –tan admirable i sant‒, està a moltíssima distància de la figura sacerdotal de Don Bosco –també tan admirable i sant. ¡Acceptem el germà sacerdot diferent de mi! 

Alexandre Alapont: «Millorant la UAC», Cresol, 93 (2010, febrer), p. 42

(Publicat en Cresol, 169 (2023), p. 63)