Ramon Arnau i Garcia (†)
Aquest estiu, com ho faig cada any quan arriba la calina d'agost, m'he refugiat a Bronchales. Es tracta d'un poble menut de la província de Terol. Durant l'hivern, 414 veïns; a l'estiu, ple de gent i de vida. Uns deu mil valencians adoptem al poblet com a casa nostra.
El reclam del seu excel·lent clima, 24° de màxima i 14° de mínima; la seua notable altitud, 1.500 metres a la mateixa porta de l'església; les moltes fons que hi ha per tota la rodalia; i els meravellosos pinars, amb milers i milers de pins, fan de Bronchales un lloc d'ensomni per passar la calidesa.
Com ja he dit, la major part de quants estiuegen en aquest poblet som valencians, i, com no podia ser d'altra manera, a l'església hi ha un altar dedicat a la Mare de Déu dels Desemparats. Per a comprovar fins a quin punt la presència dels valencians s'ha identificat amb la gent del poble hem de tindre present que l'últim dia de les festes locals adquireix un ambient netament valencià, ja que se celebra la nostra festa. Al matí, despertà amb volteig de campanes; al migdia, la missa solemne a la Mare de Déu dels Desemparats; i a la vesprada, la processó a l'estil valencià, vull dir, amb ciris i banda de música. I en aquests actes ens trobem tots, els del poble i els forasters, els de Bronchales i els de València. Tant és així, que en l'últim acte de les festes, tots junts canten primer l'himne a Bronchales i després el nostre regional.
La impressió que rep el valencià, quan aplega a Bronchales, és molt plaent, en adonar-se que la devoció a la Mare de Déu dels Desemparats està tan arrelada al poble, fins a formar part de la vida de la comunitat cristiana parroquial.
Si aquest és un fet —fins a un cert punt normal— donat el gran nombre de valencians que ací hi som, prou més curiosa em va resultar una altra experiència mariana a Terol. Aquest cas concret va donar-se a la Seu.
Em vaig desplaçar de Bronchales a Terol, tan sols per poder vore, amb l'atenció que es mereix, el sostre mossàrab de la catedral. Quan arribí, els canonges —per cert, molt pocs— es trobaven cantat la missa conventual. Com que era dissabte, celebraven la de la Mare de Déu, i en acabar entonaren la Salve Regina, que els clergues cantaren amb el poble. En tot açò res em cridà l'atenció. La sorpresa arribà després. Quan el celebrant entonà el verset per a l'oració i va dir: Ora pro nobis, Mater Desertorum. Jo em quedí un poc torbat. ¿És possible que haja dit això que a mi m'ha paregut sentir? Sí, ho era. Acabava d'invocar la Mare de Déu dels Desemparats. I després, el degà de la Seu em digué el perquè. Des de fa anys, tal volta alguns segles, la Mare de Déu dels Desemparats era la patrona dels beneficiats. Quan aquests van desaparéixer de la Seu, el capítol féu propi el patronatge i el culte a la nostra Mare de Déu, a qui cada dissabte saluden amb la Salve i li tenen dedicat un preciós altar a la Seu. Ara es comprén per què he parlat de la presència de la Mare de Déu dels Desemparats a Terol. Perquè en un poble i a la Seu està present d'una manera molt fonamental.
I, per acabar aquesta curta reflexió, una recomanació. Quan pugau, i procureu que siga prompte, aneu a Terol per visitar el meravellós sostre de la Seu. Pense que es tracta d'un exemplar únic. Es pot dir —més encara, cal dir— que és una vertadera joia de l'ornamentació. Tan sols per poder contemplar la bellesa de les moltes figures amb el seu colorit brillant dins dels vuit panells, separats per altres tantes bigues, allà dalt en el cel de la Catedral, fa que Terol haja de ser visitat.
Publicat en Cresol, 21 (2001, novembre).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada