Al llarg del camí que va de Jerusalem a Emaús, els cors dels dos deixebles estaven tristos —com es reflectia en els seus rostres— a causa de la mort de Jesús, en qui havien cregut (cf. v. 17). Davant del fracàs del Mestre crucificat, la seua esperança que Ell fora el Messies s'havia afonat (cf. v. 21).
Llavors, «mentres conversaven i discutien, Jesús mateix va arribar al seu costat i es va posar a caminar amb ells» (v. 15). Com a l'inici de la vocació dels deixebles, també ara, en el moment del seu desconcert, el Senyor pren la iniciativa d'acostar-se als seus i de caminar amb ells. En la seua gran misericòrdia, Ell mai es cansa d'estar amb nosaltres; fins i tot a pesar dels nostres defectes, dubtes, debilitats, quan la tristesa i el pessimisme ens induïsquen a ser «durs d'enteniment» (v. 25), gent de poca fe.
Hui com en aquell temps, el Senyor ressuscitat és pròxim als seus deixebles missioners i camina amb ells, especialment quan se senten perduts, desanimats, acoquinats davant del misteri de la iniquitat que els envolta i els vol sufocar. Per això, «¡no ens deixem robar l'esperança!» (exhort. ap.
Evangelii gaudium, 86). El Senyor és més gran que els nostres problemes, sobretot quan els trobem en anunciar l'Evangeli al món, perquè esta missió, després de tot, és seua i nosaltres som simplement els seus humils col·laboradors, "servents inútils" (cf. Lc 17,10).
Vullc expressar la meua proximitat en Crist a tots els missioners i les missioneres del món, en particular a aquells que travessen un moment difícil. El Senyor ressuscitat, benvolguts germans i germanes, està sempre amb vosaltres i veu la vostra generositat i els vostres sacrificis per la missió d'evangelització en llocs llunyans. No resplandix el sol cada dia de la vida, però recordem sempre les paraules del Senyor Jesús als seus amics abans de la passió: «En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món» (Jo 16,33).
Després d'haver escoltat els dos deixebles en el camí d'Emaús, Jesús ressuscitat «començant pels llibres de Moisés i continuant amb tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell» (Lc 24,27). I els cors dels deixebles es van encendre, tal com després es confiarien l'u a l'altre: «¿No és veritat que els nostres cors s'abrasien dins de nosaltres mentres ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» (v. 32). Jesús, efectivament, és la Paraula vivent, l'única que pot abrasir, il·luminar i transformar el cor.
D'esta manera comprenem millor l'afirmació de sant Jeroni: «Ignorar les Escriptures és ignorar a Crist» (
Comentari al profeta Isaïes, Pròleg). «Si el Senyor no ens introduïx, és impossible comprendre en profunditat la Sagrada Escriptura, però el contrari també és cert: sense la Sagrada Escriptura, els esdeveniments de la missió de Jesús i de la seua Església en el món ens resulten indesxifrables» (Carta ap. M.P.
Aperuit illis, 1). Per això, el coneiximent de l'Escriptura és important per a la vida del cristià, i encara més per a l'anunci de Crist i del seu Evangeli. En cas contrari, ¿què transmetríem als altres sinó les nostres pròpies idees i projectes? I un cor fred, ¿seria capaç d'encendre el cor dels altres?
Per tant, deixem-nos acompanyar sempre pel Senyor ressuscitat que ens obri el sentit de les Escriptures. Deixem que Ell encenga el nostre cor, ens il·lumine i ens transforme, de manera que pugam anunciar al món el seu misteri de salvació amb la força i la saviesa que venen del seu Esperit.
2. Ulls que «se'ls obriren i el reconegueren» en partir el pa. Jesús en l'Eucaristia és el cim i la font de la missió.
Els cors ardents per la Paraula de Déu van espentar els deixebles d'Emaús a demanar al misteriós viatger que es quedara amb ells a poqueta nit. I, al voltant de la taula, se'ls obriren els ulls i el reconegueren quan Ell va partir el pa. L'element decisiu que obri els ulls dels deixebles és la seqüència de les accions realitzades per Jesús: prendre el pa, beneir-lo, partir-lo i donar-los-el. Són gestos ordinaris d'un pare de família jueu, però que, duts a terme per Jesucrist amb la gràcia de l'Esperit Sant, renoven davant dels dos comensals el signe de la multiplicació dels pans i sobretot el de l'Eucaristia, sagrament del Sacrifici de la creu. Però precisament en el moment en què reconeixen a Jesús com a Aquell que partix el pa, «Ell va desaparéixer de la seua vista» (Lc 24,31). Este fet dona a entendre una realitat essencial de la nostra fe: Crist que partix el pa es convertix ara en el Pa partit, compartit amb els deixebles i, per tant, consumit per ells. Es va fer invisible, perquè ara ha entrat dins dels cors dels deixebles per a abrasir-los encara més, impulsant-los a reprendre el camí sense demora, per a comunicar a tots l'experiència única de l'encontre amb el Ressuscitat. Així, Crist ressuscitat és Aquell que partix el pa i alhora és el Pa partit per a nosaltres. I, per això, cada deixeble missioner està cridat a ser, com Jesús i en Ell, gràcies a l'acció de l'Esperit Sant, aquell que partix el pa i aquell que és pa partit per al món.
Sobre açò, cal recordar que un simple partir el pa material amb els famolencs en el nom de Crist és ja un acte cristià missioner. Amb major raó, partir el Pa eucarístic, que és Crist mateix, és l'acció missionera per excel·lència, perquè l'Eucaristia és font i cim de la vida i de la missió de l'Església.
Ho va recordar el papa Benet XVI: «No podem guardar per a nosaltres l'amor que celebrem en el Sagrament [de l'Eucaristia]. Este exigix per la seua naturalesa que siga comunicat a tots. El que el món necessita és l'amor de Déu, trobar a Crist i creure en Ell. Per això l'Eucaristia no és només font i cim de la vida de l'Església; ho és també de la seua missió: "Una Església autènticament eucarística és una Església missionera"» (exhort. ap.
Sacramentum caritatis, 84).
Per a donar fruit hem d'estar units a Ell (cf. Jo 15,4-9). I esta unió es realitza a través de l'oració diària, en particular en l'adoració, estant en silenci davant de la presència del Senyor, que es queda amb nosaltres en l'Eucaristia. El deixeble missioner, cultivant amb amor esta comunió amb Crist, pot convertir-se en un místic en acció. Que el nostre cor anhele sempre la companyia de Jesús, sospirant la vehement petició dels dos d'Emaús, sobretot quan cau la nit: "¡Queda't amb nosaltres, Senyor!" (cf. Lc 24,29).
3. Peus que es posen en camí, amb l'alegria d'anunciar a Crist Ressuscitat. L'eterna joventut d'una Església sempre en eixida.
Després que se'ls obriren els ulls i reconegueren a Jesús «en partir el pa», els deixebles, sense demora, «s'alçaren de taula al moment i se'n tornaren a Jerusalem» (Lc 24,33). Este anar de pressa, per a compartir amb els altres l'alegria de l'encontre amb el Senyor, manifesta que «l'alegria de l'Evangeli ompli el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l'aïllament. Amb Jesucrist sempre naix i renaix l'alegria» (exhort. ap.
Evangelii gaudium, 1). No és possible trobar verdaderament a Jesús ressuscitat sense sentir-se impulsats pel desig de comunicar-lo a tots. Per tant, el primer i principal recurs de la missió el constituïxen aquells que han reconegut a Crist ressuscitat, en les Escriptures i en l'Eucaristia, que porten el seu foc en el cor i la seua llum en la mirada. Ells poden testimoniar la vida que no mor més, fins i tot en les situacions més difícils i en els moments més foscos.
La imatge dels "peus que es posen en camí" ens recorda una vegada més la validesa perenne de la missió ad gentes, la missió que el Senyor ressuscitat va donar a l'Església d'evangelitzar cada persona i cada poble fins als confins de la terra. Hui més que mai la humanitat, ferida per tantes injustícies, divisions i guerres, necessita la Bona Notícia de la pau i de la salvació en Crist. Per tant, aprofite esta ocasió per a reiterar que «tots tenen el dret de rebre l'Evangeli. Els cristians tenen el deure d'anunciar-lo sense excloure a ningú, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui compartix una alegria, assenyala un horitzó bell, oferix un banquet desitjable» (ibíd., 14). La conversió missionera continua sent l'objectiu principal que hem de proposar-nos com a individus i com a comunitats, perquè «l'eixida missionera és el paradigma de tota obra de l'Església» (ibíd., 15).
Com afirma l'apòstol Pau, «l'amor que Crist ens té ens obliga» (2 Co 5,14). Es tracta ací d'un doble amor, el que Crist té per nosaltres, que atrau, inspira i suscita el nostre amor per Ell. I este amor és el que fa que l'Església en eixida siga sempre jove, amb tots els seus membres en missió per a anunciar l'Evangeli de Crist, convençuts que «Ell ha mort per tots, per a que els qui viuen ja no visquen per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort i ha ressuscitat per tots» (v. 15). Tots poden contribuir a este moviment missioner amb l'oració i l'acció, amb l'ofrena de diners i de sacrificis, i amb el testimoni propi. Les Obres Missioneres Pontifícies són l'instrument privilegiat per a afavorir esta cooperació missionera en l'àmbit espiritual i material. Per això la col·lecta de donacions de la Jornada Mundial de les Missions està dedicada a l'Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe.
La urgència de l'acció missionera de l'Església suposa naturalment una cooperació missionera cada vegada més estreta de tots els seus membres a tots els nivells. Este és un objectiu essencial en l'itinerari sinodal que l'Església està recorrent amb les paraules clau comunió, participació i missió. Tal itinerari no és de cap manera un replegar-se de l'Església sobre ella mateixa, ni un procés de sondeig popular per a decidir, com es faria en un parlament, què és el que cal creure i practicar i què no, segons les preferències humanes. És més prompte un posar-se en camí, com els deixebles d'Emaús, escoltant el Senyor ressuscitat que sempre ix al nostre encontre per a obrir-nos el sentit de l'Escriptura i partir el Pa per a nosaltres, i així poder portar avant, amb la força de l'Esperit Sant, la seua missió en el món.
Com aquells dos deixebles «contaren als altres el que els havia passat pel camí» (Lc 24,35), també el nostre anunci serà una narració alegre de Crist el Senyor, de la seua vida, de la seua passió, mort i resurrecció, de les meravelles que el seu amor ha realitzat en les nostres vides.
Posem-nos de nou en camí també nosaltres, il·luminats per l'encontre amb el Ressuscitat i animats pel seu Esperit. Iscam amb els cors ardents, els ulls oberts, els peus en camí, per a abrasir altres cors amb la Paraula de Déu, obrir els ulls d'uns altres a Jesús Eucaristia, i convidar a tots a caminar junts pel camí de la pau i de la salvació que Déu, en Crist, ha donat a la humanitat.
Santa Maria del camí, Mare dels deixebles missioners de Crist i Reina de les missions, prega per nosaltres.
Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2023, Solemnitat de l'Epifania del Senyor.Francesc
[versió valenciana de F. Xavier Martí]
:quality(70)/cloudfront-us-east-1.images.arcpublishing.com/gruponacion/T253S6FHLJEBRBWAHZR5WMA5CQ.jpg)
