dimecres, 20 d’abril del 2022

Valencians, cristians, ciutadans

Josep Maria Cases i Deordal (†)

Bisbe de Sogorb-Castelló

Per a la publicació diocesana Hoja parroquial de 9 d'octubre de 1988, el bon bisbe Josep Maria Cases escrivia este editorial que reproduïm:

El 9 d'Octubre celebra l'entrada triomfal de Jaume I, el Conqueridor, a la ciutat musulmana de València. La crònica dels seus fets ressalta l'interés que tingué el rei perquè "sabessen los cristians que nostra era València ... i que metessen nostra senyera en la torre que és ara del Temple". I continua, emocionadament: "I, quan vérem nostra senyera dalt en la torre, descavalcàrem del cavall, i ens giràrem cap orient, i ploràrem amb els nostres ulls, i besàrem la terra per la gran mercé que Déu nos havia feta". Era el compliment del pla aprovat a Alcanyís de conquistar el regne musulmà de València per a la fe cristiana "a servici de Déu".

Així, amb aquesta conquesta terminava el regne musulmà de València, i se n'iniciava un altre de nou, netament orientat a Europa i fonamentat en la fe cristiana. La fe es troba íntimament vinculada a aquests fets d'armes que anomenem la conquista del regne de València. I des d'aleshores, la nostra col·lectivitat s'ha vist amerada de sentit religiós o, si més no, de sovintejades referències culturals cristianes. Per a constatar-ho, només cal escoltar com parla la nostra gent, per saber com està teixida, la llengua del poble, de referències a Déu, als sants, a l'església, a les festes religioses, etc.

Els catòlics valencians, en la festa del 9 d'Octubre, ens hem de preguntar: quina és la nostra missió dins d'aquesta realitat social que hui anomenem Comunitat Valenciana? La resposta és ben senzilla: els catòlics valencians som els més directes hereus de la conquista cristiana. València fou conquistada per tal de reinstaurar-hi la fe cristiana "a servici de Déu". Però la fe descansa sobre un poble concret. No pot haver-hi poble de Déu, com ha ensenyat el concili Vaticà II, si no tenim una comunitat humana que se sent poble diferenciat. En aquest sentit, els valencians, gràcies a Jaume I, vam nàixer com a poble diferenciat, fill d'Aragó i de Catalunya, però no un nou Aragó o una nova Catalunya. Els catòlics valencians d'ara hem de ser fidels al nostre fet diferencial. La conquista serví també per a dotar el nou estat d'una mateixa llengua que encara hui compartim amb les altres comunitats de l'antiga corona d'Aragó. Els actuals valencians no podem malbaratar aquesta gloriosa herència cultural; l'hem de valorar i fer servir en la vida de cada dia, i, també, en la celebració de la fe i en la transmissió d'aquesta als nostres fills.

De manera més específica, però, els actuals cristians valencians ens hem de sentir, dins la complexa societat valenciana, com a sal i llum dels nostres compatriotes. I això, oferint-los un triple servei: el de la veritat per no enganyar els altres amb falsejaments enganyosos; el de la justícia per promoure sempre i en tot lloc el naixement d'un home i d'una societat lliure; i, sobretot, el servei de l'amor per mostrar als germans l'amor mateix del Déu i pare de nostre Senyor Jesucrist. Si els cristians valencians prestàvem a la nostra societat aquest triple servei, mai no faríem nosa a la societat, sinó que hi seríem indispensables. I, a més, demostraríem allò que l'home d'ara s'entesta a posar en dubte: que Déu existeix i que el Crist ressuscitat viu en la seua església. Amb aquest desig us encoratge a viure el nostre 9 d'Octubre com a ciutadans de la Comunitat Valenciana i com a fidels del Senyor.

Josep Maria, bisbe.

FontPentecosta, 116 (2021), p. 57.

Josep Maria Cases i Deordal

JOSEP MARIA CASES D'ORDAL

BISBE DE SOGORB-CASTELLÓ [1972-1996]

HONOR PENTECOSTA 1996 i 2019

Avel·lí Flors i Bonet

Josep Maria Cases d'Ordal naix a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona, Catalunya, 1919). Feu els seus estudis eclesiàstics al seminari de Vic. Ordenat prevere a Roma [1943] i destinat a diverses parròquies, exercí durant anys el càrrec de director espiritual al seminari de Girona; i, finalment, el papa Pau VI el nomenà per a presidir la diòcesi de Sogorb-Castelló [1972].

Reestructurà el bisbat de Sogorb-Castelló en zones pastorals [1973] després d'un període de reflexió comunitària suscitada per les ponències del doctor Boulard, canonge pastoralista de París, i després d'escoltar el dictamen de la comissió que ell mateix creà per estudiar la reforma, dividí la diòcesi en quatre zones pastorals, al davant de les quals, hi instituí la figura del vicari episcopal territorial.

El bisbe Cases es caracteritzà per ser un home molt pròxim a la gent, especialment als més pobres i necessitats, amb particular dedicació als malalts. Home de profunda i sincera espiritualitat, primà en ell la dedicació prioritària a la pregària; en aquest sentit, abans de ser destinat al bisbat de Sogorb-Castelló, havia instituït [1969] els Grups d'Oració i d'Amistat que tingueren una discreta expansió a les diòcesis de Girona i de Castelló (i, també, a altres diòcesis de l'estat) d'acord amb l'estil modest del seu fundador. 

Profundament arrelat en la cultura del seu país, no desdenyà mai la llengua del poble en què predicava quan la situació ho permetia o aconsellava. En aquest sentit, seria favorable a l'adaptació dels textos catalans a la litúrgia en la versió del Llibre del Poble de Déu [1975] i tingueren discreta repercussió les seues declaracions sobre l'autonomia del País Valencià i la seua llengua, així com el sermó que dedicaria al rei Jaume I en la celebració del VII centenari de la seua mort [1976]. Al final del seu pontificat [1996] aprovà els tres catecismes valencians per a infants i facilità l'edició de la Bíblia Valenciana Interconfessional.

La presència d'un bisbe català, però, incomodava l'església espanyola. I la Roma del papa Joan Pau II, plegada davant la política conservadora de l'estat espanyol, en mans del partit popular [1996], forçà el seu cessament, amb l'excusa del compliment de la seua edat reglamentària de jubilació. Lamentablement, el seu successor, complint ordes politicoreligioses de dalt, entre altres mesures, posà tots els entrebancs possibles a l'obra del seu antecessor, prohibí l'ús dels catecismes que ell havia aprovat el seu antecessor i frenà l'expansió de la versió valenciana de la Bíblia Valenciana Interconfessional.

El bisbe Josep Maria Cases, jubilat, dedicà els seus darrers cinc anys de vida a l'espiritualitat, a la propagació dels seus Grups d'Oració i d'Amistat i a un humil servei a una comunitat de religioses clarisses a Fortià (Alt Empordà). Moria en la pau del Senyor a Figueres (Alt Empordà) un 21 d'abril de 2002 a huitanta-dos anys. El seu cos reposa ara a la cripta de la cocatedral de Castelló de la Plana, on foren sepultades les seues venerables restes, després d'una celebració multitudinària en què el poble de Castelló mostrà tota l'estima i admiració que sentia per ell, tant en vida com en mort.

Publicat en Pentecosta, 116 (2021), pp. 53-54.

* * * * * * * *

Per a saber més (a cura de F. Xavier Martí)  


Publicacions del bisbe Cases

- «Museo del Seminario Diocesano de Gerona», en Memoria de los Museos Arqueológicos Provinciales 1947, VIII. Madrid, Aldus, pp. 198-200.

- La muerte no se improvisa: esbozo biográfico de José María Camps Doménech, Gerona, D.C.P., 1959.

- Nuestros caminos, Madrid, Lux Mundi, 1961.

- i Álvaro CAPELLA RIERA: Hombres de caqui (Diario de un soldado en la paz), Madrid, Lux Mundi, 1962.

- Grupos de oración, Castelló de la Plana 1972.

- Carta pastoral: nuestra pastoral diocesana hoy, Segorbe 1973.

- Cuaresma y Año Santo en nuestra diócesis: exhortación pastoral, Segorbe, 1974.

- Grupos de oración y de amistad, Castelló de la Plana 1974 (2a edició).

- «Homilia en el VII centenari de la mort del rei Jaume I», Documents d'Església (1976, octubre)

- Grupos de oración y de amistad, Castelló de la Plana 1977.

- «L’ús de la nostra llengua a la litúrgia», Saó, 10 (1978), pp. 19-21.

- El valencià a la diòcesi de Sogorb-Castelló (1978)

- L'autonomia del País Valencià (1978)

- Maria orante: modelo y ayuda de orantes: exhortación pastoral, Segorbe 1988.

- «Valencians, cristians, ciutadans», Hoja parroquial, Diòcesi de Sogorb-Castelló, 1988, octubre 9.

- «La veu del nostre bisbe», Pentecosta, 5 (1994), p. 9.

- «Evocació de Jaume I», Pentecosta, 6 (1994), pp. 17-20.

- Entrevista en Saó, 176 (1994), pp. 486-491.

- Apuntes sobre el pontificado del obispo D. José Mª Cases (1971-1996), [Castellón de la Plana], Seminario Mater Dei, 1996.

- Pensamiento y testimonios, Fortià, Grupos de Oración y Amistad, 2007.

Arxius sonors

- Entrevista al bisbe Cases sobre la Mare de Déu del Lledó al Grau, [arxiu sonor], Radio Castellón Cadena SER, 1974, maig 18.

- Entrevista al bisbe Josep Maria Cases i Deordal, pel 75 aniversari de la fundació de la parròquia de la Trinitat, de Castelló [arxiu sonor], Radio Castellón Cadena SER, 1979, juny 16.

Bibliografia sobre el bisbe Cases


- Ritual de l’ordenació episcopal, Catedral de Girona, 6 de febrer del 1972, Girona, Ajuntament de Girona, 1972.

- Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, Generalitat de Catalunya, 1998, vol. I, p. 468.

- Pere SABORIT BADENES: «Un bisbe gironí a la Seu de Sogorb-Castelló: Josep Maria Cases Deordal (1972-1996), Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, [en línia], 52 (2011), pp. 861-866.

- J. M. BAUSSET: Centenari del bisbe Josep Maria Cases (2020)

- Manel CARCELLER: «"Som País Valencià", la històrica homilia del bisbe Cases al santuari del Lledó el 31 d'octubre del 1976», Nosaltres La Veu, [en línia], 2021, octubre 31.

dimarts, 8 de febrer del 2022

Missatge del Sant Pare Francesc per a la XXX Jornada Mundial del Malalt


Missatge del Sant Pare Francesc per a la XXX Jornada Mundial del Malalt

(11 de febrer de 2022)

«Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36).

Estar al costat dels qui patixen en un camí de caritat


Benvolguts germans i germanes,

Fa trenta anys, sant Joan Pau II va instituir la Jornada Mundial del Malalt per a sensibilitzar el Poble de Déu, les institucions sanitàries catòliques i la societat civil sobre la necessitat d'assistir els malalts i els qui els cuiden.[1]

Estem agraïts al Senyor pel camí realitzat en les Esglésies locals d'arreu del món durant estos anys. S'ha avançat bastant, però encara queda molt camí per recórrer per a garantir a totes les persones malaltes, principalment en els llocs i en les situacions d'una pobresa i exclusió més gran, l'atenció sanitària que necessiten, així com l'acompanyament pastoral per tal que puguen viure el temps de la malaltia units a Crist crucificat i ressuscitat. Que la XXX Jornada Mundial del Malalt —la celebració conclusiva de la qual no tindrà lloc a Arequipa, al Perú, a causa de la pandèmia, sinó a la Basílica de Sant Pere al Vaticà— puga ajudar-nos a créixer en el servici i en la proximitat a les persones malaltes i a les seues famílies.

1. Misericordiosos com el Pare

El tema escollit per a esta trentena Jornada, «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36), ens fa tornar la mirada cap a Déu «ric en misericòrdia» (Ef 2,4), que sempre mira els seus fills amb amor de pare, fins i tot quan estos s'allunyen d'Ell. De fet, la misericòrdia és el nom de Déu per excel·lència, que manifesta la seua naturalesa, no com un sentiment ocasional, sinó com a força present en tot el que Ell realitza. És força i tendresa alhora. Per això, podem afirmar amb sorpresa i gratitud que la misericòrdia de Déu té en si mateixa tant la dimensió de la paternitat com la de la maternitat (cf. Is 49,15), perquè Ell ens cuida amb la força d'un pare i amb la tendresa d'una mare, sempre disposat a donar-nos nova vida en l'Esperit Sant.

2. Jesús, misericòrdia del Pare

El testimoni suprem de l'amor misericordiós del Pare als malalts és el seu Fill unigènit. ¡Quantes vegades els Evangelis ens narren les trobades de Jesús amb persones que patixen diverses malalties! Ell «anava per tot Galilea, ensenyant en les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i curant entre la gent totes les malalties.» (Mt 4,23). Podem preguntar-nos: ¿per què esta atenció particular de Jesús vers els malalts, fins a tal punt que es convertix també en l'obra principal de la missió dels apòstols, enviats pel Mestre a anunciar l'Evangeli i a curar els malalts? (cf. Lc 9,2).

Un pensador del segle XX ens suggerix una motivació: «El dolor aïlla completament i és d'este aïllament absolut d’on sorgix la crida a l'altre, la invocació a l'altre».[2] Quan una persona experimenta en la seua pròpia carn la fragilitat i el patiment a causa de la malaltia, també el seu cor s'entristix, la por creix, els interrogants es multipliquen; trobar la resposta a la pregunta sobre el sentit de tot el que passa és cada vegada més urgent. ¿Com no recordar els nombrosos malalts que, durant este temps de pandèmia, han viscut en la solitud d'una unitat de cures intensives l'última etapa de la seua existència atesos, sens dubte, per agents sanitaris generosos, però lluny dels seus éssers estimats i de les persones més importants de la seua vida terrenal? Heus ací, doncs, la importància de comptar amb la presència de testimonis de la caritat de Déu que escampen sobre les ferides dels malalts l'oli de la consolació i el vi de l'esperança, seguint l'exemple de Jesús, misericòrdia del Pare.[3]

3. Tocar la carn sofrent de Crist

La invitació de Jesús a ser misericordiosos com el Pare adquirix un significat particular per als agents sanitaris. Pense en els metges, els infermers, els tècnics de laboratori, en el personal encarregat d'assistir i cuidar els malalts, així com en els nombrosos voluntaris que donen un temps preciós als qui patixen. Benvolguts agents sanitaris, el vostre servici al costat dels malalts, realitzat amb amor i competència, transcendix els límits de la professió per a convertir-se en una missió. Les vostres mans, que toquen la carn sofrent de Crist, poden ser signe de les mans misericordioses del Pare. Sigueu conscients de la gran dignitat de la vostra professió, com també de la responsabilitat que esta comporta.

Beneïm el Senyor pels progressos que la ciència mèdica ha realitzat, sobretot en estos últims temps. Les noves tecnologies han permés desenvolupar tractaments que són molt beneficiosos per a les persones malaltes; la investigació continua aportant la seua valuosa contribució per tal d'erradicar malalties antigues i noves; la medicina de rehabilitació ha desenvolupat significativament els seus coneiximents i competències. Tot això, però, no ens ha de fer oblidar la singularitat de cada persona malalta, amb la seua dignitat i les seues debilitats.[4] El malalt és sempre més important que la seua malaltia i, per això, cada enfocament terapèutic no pot prescindir d'escoltar el pacient, la seua història, les seues angoixes i les seues pors. Fins i tot quan no és possible curar, sempre és possible cuidar, sempre és possible consolar, sempre és possible fer sentir una proximitat que mostra interés per la persona abans que per la seua patologia. Per això espere que la formació professional capacite els agents sanitaris per a saber escoltar i relacionar-se amb el malalt.

4. Els centres d'assistència sanitària, cases de misericòrdia

La Jornada Mundial del Malalt també és una ocasió propícia per a centrar la nostra atenció en els centres d'assistència sanitària. Al llarg dels segles, la misericòrdia cap als malalts ha portat la comunitat cristiana a obrir innombrables «hostals del bon samarità», per tal d'acollir i curar malalts de tota mena, sobretot aquells que no trobaven resposta a les seues necessitats sanitàries, a causa de la pobresa o l'exclusió social, o per les dificultats a l'hora de tractar certes patologies. En estes situacions són sobretot els infants, la gent gran i les persones més fràgils els qui patixen les pitjors conseqüències. Molts missioners, misericordiosos com el Pare, van acompanyar l'anunci de l'Evangeli amb la construcció d'hospitals, dispensaris i centres de salut. Són obres valuoses mitjançant les quals la caritat cristiana ha pres forma i l'amor de Crist, testimoniat pels seus deixebles, s'ha tornat més creïble. Pense sobretot en els habitants de les zones més pobres del planeta, on a vegades cal recórrer llargues distàncies per a trobar centres d'assistència sanitària que, a pesar que compten amb recursos limitats, oferixen tot el que tenen a la seua disposició. Encara hi ha un llarg camí per recórrer i en alguns països rebre un tractament adequat continua sent un luxe. Ho demostra, per exemple, la manca de disponibilitat de vacunes contra el virus de la covid-19 en els països més pobres; però encara més la manca de tractaments per a patologies que requerixen medicaments molt més senzills.

En este context, desitge reafirmar la importància de les institucions sanitàries catòliques: són un tresor preciós que cal custodiar i sostenir; la seua presència ha caracteritzat la història de l'Església per la seua proximitat als malalts més pobres i a les situacions més oblidades.[5] ¡Quants fundadors de famílies religioses han sabut escoltar el crit de germans i germanes que no disposaven d'accés als tractaments sanitaris o que no estaven ben atesos i s'han entregat al seu servici! Encara hui dia, fins i tot als països més desenvolupats, la seua presència és una benedicció, perquè sempre poden oferir, a més de la curació del cos amb tota la perícia necessària, també aquella caritat gràcies a la qual els malalts i els seus familiars ocupen un lloc central. En una època en què la cultura del rebuig està molt difosa i a la vida no sempre se li reconeix la dignitat de ser acollida i viscuda, estes estructures, com cases de la misericòrdia, poden ser un exemple en la protecció i la cura de tota existència, fins i tot de la més fràgil, des de la seua concepció fins al seu final natural.

5. La misericòrdia pastoral: presència i proximitat

Al llarg d'estos trenta anys el servici indispensable que realitza la pastoral de la salut s'ha reconegut cada vegada més. Si la pitjor discriminació que patixen els pobres —i els malalts són pobres en salut— és la manca d'atenció espiritual, no podem deixar d'oferir-los la proximitat de Déu, la seua benedicció, la seua Paraula, la celebració dels sagraments i la proposta d'un camí de creiximent i maduresa en la fe.[6] En este sentit, voldria recordar que la proximitat als malalts i la seua atenció pastoral no només és una tasca d'alguns ministres específicament dedicats a això; visitar els malalts és una invitació que Crist fa a tots els seus deixebles. ¡Quants malalts i quantes persones grans viuen a sa casa i esperen una visita! El ministeri de la consolació és responsabilitat de tot batejat, conscient de la paraula de Jesús: «Estava malalt i em vau visitar» (Mt 25,36).

Benvolguts germans i germanes, encomane tots els malalts i les seues famílies a la intercessió de Maria, Salut dels malalts. Que units a Crist, que porta sobre si mateix el dolor del món, puguen trobar sentit, consol i confiança. Pregue per tots els agents sanitaris perquè, plens de misericòrdia, oferisquen als pacients, a més de les cures adequades, la seua proximitat fraterna.

Impartisc a tothom amb afecte la Benedicció Apostòlica.

Roma, Sant Joan del Laterà, 10 de desembre de 2021, Memòria de la Benaurada Mare de Déu Maria de Loreto.

FRANCESC

[1] Cf. Carta al cardenal Fiorenzo Angelini, president del Pontifici Consell per a la Pastoral dels Agents Sanitaris, amb motiu de la institució de la Jornada Mundial del Malalt (13 de maig de 1992).

[2] E. Lévinas, «Une éthique de la souffrance», a Souffrances. Corps et âme, épreuves partagées, J.-M. von Kaenel edit., Autrement, París 1994, pp. 133-135.

[3] Cf. Missal Romà, Prefaci Comú VIII, Jesús, bon samarità.

[4] Cf. Discurs a la Federació Nacional dels Col·legis de Metges i Cirurgians Dentals (20 de setembre de 2019).

[5] Cf. Àngelus des del Policlínic «Gemelli» de Roma (11 de juliol de 2021). [6] Cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013), 200.

entrada destacada

Misssatge per a Jornada Mundial dels Avis i de les Persones Grans (Lleó XIV, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV PER A LA VI JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LES PERSONES GRANS [Festa dels Sants Joaquim i Anna, 26 de juliol...