Missatge per a la Quaresma de 2025

MISSATGE DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA QUARESMA DE 2025

Caminem junts en l'esperança

Benvolguts germans i germanes,

Amb el signe penitencial de les cendres al cap, iniciem la peregrinació anual de la santa Quaresma, en la fe i en l'esperança. L'Església, mare i mestra, ens convida a preparar els nostres cors i a obrir-nos a la gràcia de Déu per a poder celebrar amb gran alegria el triomf pasqual de Crist, el Senyor, sobre el pecat i la mort, com exclamava sant Pau: «La victòria ha engolit la mort. Oh mort, ¿on està la teua victòria? ¿On està ara, oh mort, el teu fibló?» (1C 15, 54-55). Jesucrist, mort i ressuscitat és, en efecte, el centre de la nostra fe i el garant de la nostra esperança en la gran promesa del Pare: la vida eterna, que ja va realitzar en Ell, el seu Fill estimat (cf. Jo 10, 28; 17, 3) [1].

En esta Quaresma, enriquida per la gràcia de l'Any jubilar, vullc oferir-vos algunes reflexions sobre el que significa caminar junts en l'esperança i descobrir les crides a la conversió que la misericòrdia de Déu ens dirigix a tots, de manera personal i comunitària.

[Caminar]

Primer de tot, caminar. El lema del Jubileu, «Pelegrins d'esperança», evoca el llarg viatge del poble d'Israel cap a la terra promesa, narrat en el llibre de l'Èxode; el difícil camí des de l'esclavitud a la llibertat, volgut i guiat pel Senyor, que estima el seu poble i sempre li és fidel. No podem recordar l'èxode bíblic sense pensar en molts germans i germanes que hui fugen de situacions de misèria i de violència, buscant una vida millor per a ells i els seus sers benvolguts. Sorgix ací una primera crida a la conversió, perquè tots som pelegrins en la vida. Cada u pot preguntar-se: ¿com em deixe interpel·lar per esta condició? ¿Estic realment en camí o un poc paralitzat, estàtic, amb por i falta d'esperança; o satisfet en la meua zona de confort? ¿Busque camins d'alliberament de les situacions de pecat i falta de dignitat? Seria un bon exercici quaresmal confrontar-se amb la realitat concreta d'algun migrant o pelegrí, i deixar que ens interpel·le, per a descobrir què ens demana Déu, per a ser millors caminants cap a la casa del Pare. Este és un bon “examen” per al vianant.

[junts]

En segon lloc, fem este viatge junts. La vocació de l'Església és caminar junts, ser sinodals [2]. Els cristians són cridats a fer camí junts, mai com a viatgers solitaris. L'Esperit Sant ens impulsa a eixir de nosaltres mateixos per a anar cap a Déu i cap als germans, i mai a tancar-nos en nosaltres mateixos [3]. Caminar junts significa ser artesans d'unitat, partint de la dignitat comuna de fills de Déu (cf. Ga 3, 26-28); significa caminar braç a braç, sense xafar ni dominar l'altre, sense covar enveja o hipocresia, sense deixar que ningú es quede arrere o se senta exclòs. Anem en la mateixa direcció, cap a la mateixa meta, escoltant-nos els uns als altres amb amor i paciència.

En esta Quaresma Déu ens demana que comprovem si en la nostra vida, en les nostres famílies, en els llocs on treballem, en les comunitats parroquials o religioses, som capaços de caminar amb els altres, d'escoltar, de véncer la temptació de tancar-nos en la nostra autoreferencialitat i d’ocupar-nos solament de les nostres necessitats. Preguntem-nos davant del Senyor si som capaços de treballar junts com a bisbes, preveres, consagrats i laics, al servici del Regne de Déu; si tenim una actitud d'acollida, amb gestos concrets, cap a les persones que s'acosten a nosaltres i a tots els qui estan lluny; si fem que la gent se senta part de la comunitat o si la marginem [4]. Esta és una segona crida: la conversió a la sinodalitat.

[en l’esperança]

En tercer lloc, recorreguem este camí junts en l'esperança d'una promesa. Que l'esperança que no defrauda (cf. Rm 5,5), missatge central del Jubileu [5], siga per a nosaltres l'horitzó del camí quaresmal cap a la victòria pasqual. Com ens va ensenyar el papa Benet XVI en l'encíclica Spe salvi, «el ser humà necessita un amor incondicionat. Necessita eixa certesa que li fa dir: “Ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni l'altura ni la profunditat, ni res de l’univers creat podrà separar-nos de l'amor de Déu manifestat en Jesucrist, el nostre Senyor” (Rm 8, 38-39)» [6]. Jesús, el nostre amor i la nostra esperança, ha ressuscitat,⁷i viu i regna gloriós. La mort ha sigut transformada en victòria i ací radica la fe i l'esperança dels cristians: en la resurrecció de Crist.

Esta és, per tant, la tercera crida a la conversió: la de l'esperança, la de la confiança en Déu i en la seua gran promesa, la vida eterna. Hem de preguntar-nos: ¿tinc la convicció que Déu perdona els meus pecats, o em comporte com si poguera salvar-me sol? ¿Anhele la salvació i invoque l'ajuda de Déu per a acollir-la? ¿Visc concretament l'esperança que m'ajuda a llegir els esdeveniments de la història i m'impulsa al compromís per la justícia, la fraternitat i la cura de la casa comuna, actuant de manera que ningú quede arrere?

Germanes i germans, gràcies a l'amor de Déu en Jesucrist estem protegits per l'esperança que no defrauda (cf. Rm 5, 5). L'esperança és “l'àncora de l'ànima”, segura i ferma [8]. En ella l'Església suplica per tal que «tots se salven» (1Tm 2, 4) i espera arribar un dia a la glòria del cel unida a Crist, el seu espòs. Així s'expressava santa Teresa de Jesús: «Espera, espera, que no sabes cuándo vendrá el día ni la hora. Vela con cuidado, que todo se pasa con brevedad, aunque tu deseo hace lo cierto dudoso, y el tiempo breve largo» (Exclamaciones del alma a Dios, 15, 3) [9].

Que la Mare de Déu, Mare de l'Esperança, intercedixca per nosaltres i ens acompanye en el camí quaresmal.

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de febrer de 2025, memòria dels sants Pau Miki i companys, màrtirs.

FRANCESC

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

1 Cf. Carta enc. Dilexit nos (24 d’octubre de 2024), 220.

2 Cf. Homilía en la Santa Misa por la canonización de los beatos Juan Bautista Scalabrini y Artémides Zatti (9 d’octubre de 2022).

3 Cf. ibíd.

4 Cf. ibíd.

5 Cf. Butla Spes non confundit, 1.

6 Carta enc. Spe salvi (30 de novembre de 2007), 26.

7 Cf. Seqüència del Diumenge de Pasqua.

8 Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 1820.

9 Ibíd., 1821.

Testimonis d'esperança: Conxa Daries i Rodríguez

Maria Concepció Daries i Rodríguez (1886-1936), catequista

 

Església de l'Assumpció de Carcaixent

Maria Concepció Daries i Rodríguez va nàixer a Carcaixent, important localitat de la Ribera de Xúquer, el 27 de setembre de 1886. Tots la coneixien per Conxa. Era d'alçada mitjana i molt morena, tenia un caràcter ferm i fort, encara que era alegre, simpàtica, agradable de tracte i molt bona persona. Va ser confirmada pel cardenal beat Sancha en 1894. Va impartir catequesi des de molt joveneta en la parròquia de l'Assumpció de Carcaixent. Era dona de missa i comunió diària, però a més es va esforçar sempre per portar l'amor a Crist i el seu ensenyament als allunyats, per a que tornaren al si de l'Església. Destacava per la seua bellesa espiritual, En això era semblant a la seua amiga la beata Oblit Noguera, també màrtir,  Les dos eren militants d'Acció Catòlica i membres de la Gran Associació de la Mare de Déu d'Aigües Vives, patrona de Carcaixent, de la qual Conxa va ser tresorera i cofundadora. També va pertànyer a la confraria de la Mare de Déu del Carme i a les Maries dels Sagraris.

L'any 1916, davant del sacerdot Agustí Gay Lloret, també martiritzat, va contraure matrimoni amb Joan Baptiste Talens Giner, administrador de l'Hospital de Carcaixent. No van tindre descendència.

Martiri

Durant la Segona República ella va militar en l'agrupació local de la Dreta Regional Agrària, en la qual va ser vocal del secretariat de caritat. Després del 18 de juliol de 1936 el seu espòs va haver de fugir del poble i amagar-se. El dia 29 d'agost de 1936 la tragueren del seu domicili al carrer de Sant Cristòfol núm. 4 i la dugueren al convent de Maria Immaculada convertit en presó. A la una de la matinada del dia primer de setembre va ser conduïda al cementeri local a fi d'assassinar-la. Ella va demanar als seus botxins que ho feren a la porta per a no profanar el lloc sagrat amb un crim. I així ho van fer. Li van concedir uns moments per a reconciliar-se amb Déu, i tot seguit els va dir: “Jo vos perdone a vosaltres, per a que Déu em perdone a mi”. A continuació, li van disparar les seues armes de foc.

Fou enterrada posteriorment en una fossa comuna. Quan van exhumar les restes humanes d'esta fossa, el dia 8 d'abril de 1939, van trobar, entre altres cadàvers desfets,  el seu cos incorrupte. Va ser treta per la seua antiga serventa Pilar Lorente Calabuig, sense patir cap alteració. En l'actualitat, les seues restes reposen en el cementeri nou, en el nínxol 16 de la tramada 4 del panteó honorífic.

Els qui la van conéixer, quan se'ls pregunta per la raó de la seua mort, afirmen que la raó fonamental és que era molt catòlica.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 434. [Arreplega el testimoni publicat a partir de la documentació de l'arxiu de les Dones d'Acció Catòlica].
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 135.
• FOGUÉS JUAN, Francisco: Historia y tradición de la Virgen de Aguas Vivas, patrona de Carcaixent. Reeditada per la confraría en 1982, pág. 279 i 281.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.

Alexandre Alapont i Hernandis

Alexandre Alapont i Hernandis (Polinyà de Xúquer 1932–Quart de Poblet 2023), prevere

• J.M. Bausset: Pentecosta i Alexandre Alapont (2020)
• J.M. Bausset: Alexandre Alapont: 90 anys de fidelitat a l'Evangeli i a la llengua (2022)
• J.M. Bausset: Alexandre Alapont, a la casa del Pare (2023)
• J.M. Bausset: A les exèquies d'Alexandre Alapont (2023)
• Francesc Pérez Moragón: Amb mossèn Alexandre Alapont: ell al cel i jo, on estàvem (2023)
• Rafael Roca: Alexandre Alapont (2023, setembre 20)

Escrits:

• La fraternitat sacerdotal (2010)
• i Monzon, August: «Ara sí, cap al Missal valencià», en Levante-EMV, 11 de gener de 2010.

Testimonis d'esperança: Telesfora Barberà i Barberà

Telesfora Barberà i Barberà (1891-1936), catequista

Va nàixer en el núm. 39 del carrer Major de Guadassuar (la Ribera Alta), un 11 de desembre de 1891, en el si d'una família de classe mitjana molt cristiana. Va ser batejada l'endemà en la parròquia local, dedicada a Sant Vicent Màrtir. Els seus pares, José i Telesfora, van tindre sis fills; u d'ells, Joaquim, sacerdot des de 1925. És molt probable que estudiara en el col·legi de les Germanes de la Doctrina Cristiana de Guadassuar.

Fou catequista, membre d'Acció Catòlica, del Sindicat Agrícola Catòlic i de nombroses associacions religioses de la parròquia. Era molt devota de l'Eucaristia i de sant Josep. S'esforçava a practicar la caritat envers els més pobres i ancians, als quals visitava i ajudava amb diners i amb gestos. També cuidava i netejava malalts, atenia les xiquetes que la necessitaven, etc. Així ho declaren diversos testimonis.

En l'estiu de 1936, va tindre l'oportunitat d'anar-se'n amb el seu germà sacerdot a Bronchales, on este solia acudir per problemes respiratoris. Ell li insistia, però ella es va negar i, a pesar de la situació que es vivia, es va quedar a Guadassuar.

Segons M. Jesús Sais, en començar la guerra ella es va ocupar de tocar la campana per a la missa, perquè vivia prop de l'Església. Això fins que van confiscar el temple i van expulsar el rector.

Els qui la van conéixer la descriuen com una dona bondadosa i pacífica, de caràcter molt afable. Pertanyia, certament, a la Dreta Regional Valenciana, però el mòbil de la seua vida no era l'acció política sinó la fe.

Martiri

Tres persones li comunicaren que tant ella com Enrique Mut moririen.

Quasi cada dia rebien en casa la visita dels milicians que buscaven el senyor Juan Antonio Calabuig, auditor de la Rota de Madrid, perquè pensaven que estava allí amagat a causa de la gran amistat que es professaven. Registraven fins i tot les xiquetes.

Segons testimoni de la seua germana Adela per a la Causa General, cap a les dos de la vesprada del dia 23 de setembre de 1936, dos individus la van detindre. La testimoni Nieves Osca indica que hi havia tres edificis habilitats com a presó en la localitat: l'Església, el post de guàrdia de l'Ajuntament i la capelleta del Rosari. Joaquin Ibiza Alós diu que la nit anterior s'havien emportat la mitat dels presos a València i eixa vesprada havien deixat lliures l'altra mitat.

A Telesfora la van conduir des de casa a l'Ajuntament totalment nua dalt d'un carro, per a escarnir-la públicament. També es diu que la van exposar en el presbiteri de l'Església.

La van dur al lloc del seu martiri i, segons referències que confirmen Eroteida Mut i Josep Enric Mut, va ser violada amb el tacó d'una sabata mentres li deien: “¿No volies morir verge?". Va ser assassinada cap a la una de la matinada de l'endemà, per tirs d'arma de foc, en la partida de la Belenguera, del terme municipal de Benifaió. El seu cadàver va ser inhumat en el cementeri d'este poble. Després de la guerra va ser exhumada per orde de la superioritat i unes dones arreplegaren les bales que tenia allotjades en el cap. Fou soterrada en el cementeri de Guadassuar; allí, el seu nom i fotografia ocupen un lloc central en el panteó dels Caiguts. 

La seua família sempre ha perdonat els assassins. Els germans Ismael, Luis, Joaquín, Pedro, Eustaquio, Adela i Maria van costejar en 1939 una campana nova dedicada a la seua memòria, que és coneguda com la Grossa. Esta campana es va badar en 1986, per la qual cosa hagué de ser refosa. Per últim, ha sigut restaurada en 2008.

Es pensa que va morir perdonant i tots la consideren màrtir de la fe.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CONFEDERACIÓN NACIONAL CATÓLICO-AGRARIA: Mártires (Guadasuar).
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 359.
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 136.

Testimonis d'esperança: Joan Barberà i Navarro

Manuel Joan Barberà i Navarro (1882-1936), prevere i organiste

Mossén Manuel Joan va vore la llum a Benifairó de la Valldigna, el dia 27 de desembre de 1882. Els seus pares, José i Rosario, originaris d'Agres, eren els masers del Pator, casa rústica senyorial propietat dels comtes de Trénor, i allí es va criar. Van ser dèsset germans, dels quals només quatre van arribar a l'edat adulta: José María, Joan, Rosario i Juan Miguel. Sabem que fou batejat en la parròquia de Benifairó, encara que la seua partida baptismal va desaparéixer durant la contesa. El seu nebot José María pensa que va pertànyer a la confraria dels Lluïsos i a la dels Tarsicis del seu poble. Va ingressar en el Col·legi de Vocacions de Sant Josep i d'allí va passar a estudiar en el Seminari Conciliar de València. Va ser ordenat prevere el 31 de març de 1906 i va cantar missa en la parròquia de Sant Pere de Tavernes de la Valldigna. Va obtindre el títol de doctor en Teologia a València.

Va destacar com a excel·lent organiste i professor de música. Amb el que guanyava fent classes va comprar un hort de tres o quatre fanecades a on hui està la plaça d'Espanya de Tavernes; este camp era cultivat pel pare de José María Barberà Talens i, de tant en tant, el sacerdot màrtir l'ajudava. Encara es conserva el seu piano, amb les seues inicials gravades, en una casa de Tavernes. 

Físicament, era alt, moreno i molt planer, amb molta vitalitat i inquietud per l'estudi. El mes d’octubre de 1906 fou nomenat vicari de Castelló (la Ribera Alta). També fou beneficiat organiste de la Col.legiata de Gandia des de 1911, vicari de Tavernes de la Valldigna (1918), rector de Senija des de 1921, organiste de la seu de Terol des de 1922 i, finalment, beneficiat organiste a Carcaixent des del 5 d’abril de 1926. En este vila de la Ribera vivia prop de l'Església juntament amb una germana soltera.

Les seues úniques preocupacions eren les pròpies del ministeri i la música. Mai s'havia ficat en qüestions polítiques ni havia discutit amb ningú. Era un sacerdot piadós. 

El maig de 1936 van ser incendiades les esglésies de Carcaixent i van prohibir el culte, per la qual cosa el reverend Joan es desplaçava cada dia a l'Alcúdia amb el pretext d'ajudar com a organiste, però la seua intenció última era poder celebrar la santa missa diàriament. Com que el 18 de juliol van ser suprimits els autobusos de línia i va tindre dificultats per a tornar a casa, va decidir quedar-se en el seu domicili i no eixir de Carcaixent. Allí va patir diversos registres domiciliaris i vexacions personals. El 28 d'agost, tres individus desconeguts anaren a buscar-lo per a dur-lo al local del Comité; amb formes educades, li feren creure que només li farien unes preguntes, que solament era un moment; per això li va demanar les claus de casa a la seua germana Rosario, per a no molestar-la si tardava. A les nou del matí va eixir de casa cap al Comité local, però una hora més tard passava per davant de sa casa un cotxe, dins del qual anava Joan i un escamot de milicians, que el conduïa cap a l´Alcúdia. Segons testimonis indirectes, en el seu diàleg amb els milicians un li va dir que no tenien cap motiu personal per a matar-lo, perquè ni tan sols el coneixien, però que complien un encàrrec, que si arrancava a córrer, no li farien res, però que si el tornaven a vore per Carcaixent, no el deixarien viu. Fou assassinat a l'Alcúdia i, segons un autor del crim,  li van disparar per l'esquena. Mai s'ha trobat les seues despulles. Es va dir que va ser soterrat prop de l'Alcúdia. En canvi, en la Causa General consta que va ser assassinat a la Torre d'Espioca (Picassent).

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 401.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• MARTÍ JUAN, Francesc Xavier: "Les del piano: música i distinció social a Castelló (1872-1922), en Carlos Benetó Grau (ed.): Els anells ingràvids, Societat Musical Lira Castellonera, Castelló 2019, p. 128-137.
• ORIOLA VELLÓ, Frederic: Temps de músics i capellans: l'influx del motu proprio Tra le sollicitudini a la diòcesi de València (1903-1936), FSMCV, València 2011, p. 113.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 218-219.

Missatge per a la XXXIII Jornada Mundial del Malalt

«L’ESPERANÇA NO DEFRAUDA» (Rm 5,5)

Missatge del sant pare Francesc

per a la XXXIII Jornada Mundial del Malalt

11 de febrer de 2025

Benvolguts germans i germanes,

Celebrem la XXXIII Jornada Mundial del Malalt en l’Any Jubilar 2025, en el qual l’Església ens convida a fer-nos “pelegrins d’esperança”. En això ens acompanya la Paraula de Déu que, gràcies a sant Pau, ens dona un gran missatge d’ànim: «L’esperança no defrauda» (Rm 5,5), encara més, ens fa forts en la tribulació.

Són expressions consoladores, però que poden suscitar alguns interrogants, especialment en els qui patixen. Per exemple: ¿com ser forts, quan patim en carn pròpia malalties greus, invalidants, que potser requerixen tractaments amb uns costos que superen les nostres possibilitats? ¿Com fer-ho quan, a més del nostre patiment, veem patir aquells que ens estimen i que, encara que estiguen al nostre costat, se senten impotents per no poder ajudar-nos? En totes estes situacions sentim la necessitat d’un suport superior a nosaltres: necessitem l’ajuda de Déu, de la seua gràcia, de la seua Providència, d’aquella força que és do del seu Esperit (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1808).

Parem, per tant, un moment a reflexionar sobre la presència de Déu que està prop de qui patix, en particular en tres aspectes que la caracteritzen: l’encontre, el do i la compartició.

L’encontre. Jesús, quan va enviar en missió els setanta-dos deixebles (cf. Lc 10,1-9), els va exhortar a dir als malalts: «El Regne de Déu està prop de vosaltres» (v. 9). Els va demanar concretament que els ajudaren a comprendre que també la malaltia, encara que siga dolorosa i difícil d’entendre, és una oportunitat d’encontre amb el Senyor. En el temps de la malaltia, efectivament, si per una part experimentem tota la nostra fragilitat com a criatures —física, psicològica i espiritual—, per una altra part, sentim la proximitat i la compassió de Déu, que en Jesús ha compartit els nostres sofriments. Ell no ens abandona i moltes vegades ens sorprén amb el do d’una determinació que mai no hauríem pensat tindre, i que mai no hauríem trobat per nosaltres mateixos.

La malaltia, per tant, es convertix en ocasió d’un encontre que ens transforma; en la troballa d’una roca indestructible a la qual podem aferrar-nos per a afrontar les tempestes de la vida; una experiència que, fins i tot en el sacrifici, ens torna més forts, perquè ens fa més conscients que no estem sols. Per això es diu que el dolor comporta sempre un misteri de salvació, perquè fa experimentar el consol que ve de Déu de manera pròxima i real, fins a «conéixer la plenitud de l’Evangeli amb totes les seues promeses i la seua vida» (St. Joan Pau II, Discurs als jóvens, Nova Orleans, 12 de setembre de 1987).

I això ens conduïx al segon punt de reflexió: el do. Certament, mai com en el sofriment no advertim que qualsevol esperança ve del Senyor i que per això és, per damunt de tot, un do que hem d’acollir i cultivar, continuant “fidels a la fidelitat de Déu”, segons la bonica expressió de Madeleine Delbrêl (cf. La speranza è una luce nella notte, Ciutat del Vaticà 2024, Prefaci).

Pel que fa a la resta, només en la resurrecció de Crist els nostres destins troben el seu lloc en l’horitzó infinit de l’eternitat. Només de la seua Pasqua ens ve la certesa que res, «ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat podrà separar-nos de l’amor de Déu» (Rm 8, 38-39). I d’esta “gran esperança” deriva qualsevol altre raig de llum que ens permet superar les proves i els obstacles de la vida (cf. Benet XVI, carta enc. Spe salvi, 27.31). No només això, sinó que el Ressuscitat també camina amb nosaltres, fent-se el nostre company de viatge, com amb els deixebles d’Emaús (cf. Lc 24, 13-53). Com ells, també nosaltres podem compartir amb ell el nostre desconcert, les nostres preocupacions i les nostres desil·lusions, podem escoltar la seua Paraula, que ens il·lumina i fa abrasir el nostre cor, i ens permet reconéixer-lo en la fracció del Pa, descobrint en aquell ser amb nosaltres, fins i tot en els límits del present, aquell “més enllà” que en acostar-se ens retorna valentia i confiança.

I arribem així al tercer aspecte, el de la compartició. Els llocs on es patix són sovint llocs d’intercanvi, d’enriquiment mutu. ¡Quantes vegades, al peu del llit d’un malalt, s’aprén a esperar! ¡Quantes vegades, prop de qui patix, s’aprén a creure! ¡Quantes vegades, inclinant-se davant del necessitat, es descobrix l’amor! És a dir, advertim que som “àngels” d’esperança, missatgers de Déu, els uns per als altres, tots junts: malalts, metges, infermers, familiars, amics, preveres, religiosos i religioses; i allí on estigam: en la família, als dispensaris, a les residències de persones grans, als hospitals i a les clíniques.

I és important saber descobrir la bellesa i la magnitud d’estos encontres de gràcia i aprendre a escriure’ls en l’ànima per a no oblidar-los; conservar en el cor el somriure amable d’un agent sanitari, la mirada agraïda i confiada d’un pacient, el rostre comprensiu i atent d’un metge o d’un voluntari, el semblant expectant i inquiet d’un cònjuge, d’un fill, d’un net o d’un amic entranyable. Totes són llums per a atresorar, perquè, encara que siga en la foscor de la prova, no solament donen força, sinó que ensenyen el gust verdader de la vida, en l’amor i la proximitat. (cf. Lc 10, 25-37).

Benvolguts malalts, benvolguts germans i germanes que assistiu els qui patixen, en este Jubileu vosaltres teniu més que mai un paper especial. El vostre caminar junts, efectivament, és un signe per a tots, «un himne a la dignitat humana, un cant d’esperança» (butla Spes non confundit, 11), la veu del qual va molt més enllà de les habitacions i dels llits dels sanatoris on es troben, estimulant i animant en la caritat “el concert de tota la societat” (cf. ibíd.), en una harmonia a vegades difícil de realitzar, però precisament per això, molt dolç i fort, capaç de portar llum i calor allí on més es necessita.

Tota l’Església vos està agraïda. També jo ho estic i pregue per vosaltres encomanant-vos a Maria, Salut dels malalts, per mitjà de les paraules amb què tants germans i germanes s’han adreçat a ella en les dificultats:

Davall del vostre mantell ens emparem,

santa Mare de Déu;

escolteu les nostres pregàries en tota necessitat

i aparteu-nos sempre dels perills,

oh Verge gloriosa i beneïda.

Vos beneïxc, a vosaltres i a les vostres famílies i sers benvolguts, i vos demane, per favor, que no vos oblideu de resar per mi.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 14 de gener de 2025

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

Jornada contra la Fam en el Món

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València

(Carta setmanal: 7 de febrer de 2025)

El pròxim 8 de febrer se celebra la Jornada de Lluita contra la Fam en el Món que cada any organitza Mans Unides. Esta associació de fidels ens convida, amb les seues campanyes i amb esta jornada, a no oblidar les desigualtats que existixen en el món i que tenen com a conseqüència que milions de persones que habiten en el nostre planeta no tinguen les condicions mínimes per a viure dignament. Amb esta carta vull convidar a totes les parròquies i comunitats cristianes que vos sumeu a esta celebració que ens oferix una oportunitat de compartir els nostres béns amb els més necessitats.

Les dades sobre la fam i la falta d’altres condicions mínimes per a viure dignament no ens poden deixar indiferents: la inseguretat alimentària moderada o greu afecta el 29% de la població mundial. A Àfrica esta xifra quasi duplica la mitjana mundial, i arriba al 58%. En un planeta que produïx prou aliments per a tots, ens costa fer-nos a la idea que un percentatge tan gran d’éssers humans visquen sense tindre la certesa de quan menjarà la pròxima vegada. Estem davant milions d’històries marcades per la privació, la incertesa i la lluita diària per sobreviure. Hem de tindre en compte, a més, que esta pobresa tendix a concentrar-se en el continent africà, de manera que es calcula que per a l’any 2030 la fam es concentrarà a Àfrica, tant en xifres relatives com absolutes.

El treball de Mans unides per a eliminar la fam no es limita a distribuir aliments, sinó que tendix també a lluitar contra les causes que la provoquen. En 2023 es van realitzar 530 projectes en 51 països, dels quals 151 tenien a veure amb l’educació, 119 amb l’alimentació i mitjans de vida, 85 amb la salut, 26 amb distribució d’aigua, 81 amb la lluita perquè les dones tinguen unes condicions de vida digna, 73 amb la promoció dels drets humans i 15 per a lluitar contra el canvi climàtic. La lluita contra la fam en el món exigix un treball perquè es donen les condicions de tota mena que permeten erradicar esta xacra que hauria de sacsejar la consciència de totes les persones de bona voluntat. L’objectiu últim és que la prosperitat en la qual viuen els països més desenrotllats arribe a tots. Es tracta de treballar per a construir un escenari global on el creixement siga per a tots. Per a això cal invertir les dinàmiques de l’economia, que provoquen que els béns i oportunitats d’esta terra queden concentrats en unes poques mans i que milions d’éssers humans no puguen eixir de la misèria.

El lema per a la campanya d’enguany (Compartir és la nostra major riquesa) ens recorda que poder ajudar amb els nostres béns als qui no tenen el mínim necessari per a viure dignament, és un gest que enriquix a qui el realitza, una oportunitat que Déu ens oferix per a viure el mandat de l’amor, una gràcia que ens permet ser més germans de tots. Que en este any jubilar no oblidem que els cristians estem cridats a ser sembradors d’esperança també per a les persones que no tenen el mínim per a viure amb una certa dignitat.

† Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.

Testimonis d'esperança: Vicent Ballester i Gil

Vicent Ballester i Gil (1871-1936), prevere

Va nàixer a Pedreguer, poble de la Marina Alta, a les huit del matí del dia 26 de març de 1871. Era fill de Josep i Maria, una família molt piadosa que vivia al carrer de Sant Blai, ara carrer Nou, coneguts amb el sobrenom d'"els Cuixots”. Va tindre almenys sis germans: Antonio, Francisca, Josefa, Salvadora i Antònia, i fou batejat el mateix dia del naiximent a l'església de la Santa Creu del seu poble. Es va formar en el Seminari Conciliar Central de València. Va obtindre el grau de Batxiller en Arts i va ser ordenat prevere l'any 1897. El seu ministeri sacerdotal, el va exercir en les següents parròquies de la diòcesi de València: a Castelló, a la Ribera de Xúquer (1897-1900), i a Gata de Gorgos (1900-1901), com a vicari parroquial; a Sagra (1901-1904) va ser rector; a Pedreguer, vicari parroquial (1904-1906); a Senija (1906-1915), rector; i, retirat ja al seu poble, per malaltia, va exercir com a vicari de Llosa de Camacho de 1916 a 1936. Vivia a Pedreguer en una casa menuda i es desplaçava cada dia a peu per a celebrar l'eucaristia a la Llosa.

Arribat el mes de juliol de 1936, després del colp d'estat, es va traslladar a la casa de Pedreguer on vivia amb dos de les germanes, possiblement Salvadora i Antònia, i una neboda, que el cuidaven perquè ja estava cego. Tenia molt mala salut i passava molt de temps assentat. Més tard es va amagar en una caseta de camp fins al dia 6 de novembre, en què quatre individus del poble, armats, van registrar la caseta. Estava gitat al llit, mig moribund. Van obligar un jove taxista, a punta de pistola, a arreplegar-lo amb el taxi i portar-lo a la Retoria, en la carretera de Sagra a Pego, on va ser assassinat. Va voler morir de cara als assassins i al crit de ¡Visca Crist Rei! i visques al Cor de Jesús. El seu cadàver va ser soterrat primer a Sagra i d'allí, en acabar la contesa, va ser traslladat al cementeri de Pedreguer. Des de l'estiu de 2023 les seues restes reposen a l'església parroquial, per reformes en aquell cementeri i per a preservar-los de la seua desaparició.

Va ser un sacerdot tranquil, bona persona, gens polèmic, perquè mai es va ficar en qüestions polítiques ni va tindre problemes amb ningú en particular, ni tampoc amb l'Ajuntament. Era bon conversador, dialogant i estimat per tots. Freqüentava molt la casa d'un notari amic seu que es deia Augusto, contrari als excessos que es produïren eixos anys, sobretot a la crema de l'església. Era un intel·lectual que donava conferències en l'Ateneu Mercantil de València; estava casat amb una senyora molt devota, com també ho era la seua cunyada, i va ser assassinat al Portet de Xàbia.

El motiu de la mort de mossén Vicent va ser únicament el fet de ser sacerdot, perquè no hi havia raons personals ni econòmiques ni polítiques, només la seua condició sacerdotal.

Joan Víctor Pascual Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 401.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 493.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 304-305.

Als formadors i seminaristes de la Província Eclesiàstica de València

DISCURS DEL SANT PARE FRANCESC

ALS FORMADORS I SEMINARISTES DE LES DIÒCESIS DE VALÈNCIA,

ORIOLA-ALACANT, SOGORB-CASTELLÓ, MALLORCA, MENORCA I EIVISSA

Sala Clementina

Dijous, 30 de gener de 2025

[Multimèdia]
_________________________________


Benvolguts germans en l'episcopat,
benvolguts seminaristes i formadors
de la Província Eclesiàstica de València:

No m'és fàcil expressar-vos els meus sentiments, pensant en el Nadal segurament atípic amb eixa vivència que “Déu s'ha fet fang” en vosaltres. Un dolor i un dol que a pesar de la seua duresa ens obri a l'esperança perquè, obligant-nos a tocar fons i a deixar arrere tot el que semblava sostindre'ns, ens permet anar més enllà. No és una cosa que pugam fer sols, és una foscor immensa la que heu viscut i esteu vivint. I pense en l'ajuda desinteressada de tantes persones, els ulls plens d'entrega de la gent, que han sigut capaces d'il·luminar-nos amb la tendresa de Déu.

En este camp esteu cridats a treballar vosaltres. La DANA no és un fenomen atípic que simplement esperem que no torne a ocórrer, és l'extrapolació del que viu cada ser humà que s'enfronta a una pèrdua i se sent sol, desubicat, necessitat de suport per a poder continuar. Jesús ho diu amb tota claredat: “per a això he sigut ungit —per a això sou ungits vosaltres—, per a embenar els cors afligits, per a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (cf. Is 61,1; Lc 4,18). Ja estem en este any de Gràcia, que vaig voler dedicar a l'esperança i que vosaltres viureu en tota la seua força meditant estes paraules.

Una vegada vaig dir que “esperança” no és “optimisme”, “optimisme” és una expressió light, l'esperança és una altra cosa. No podem prendre a la lleugera el patiment de les persones i intentar consolar-les amb frases de circumstàncies i bonisme. La nostra esperança té un nom, Jesús, eixe Déu que no ha sentit fàstic del nostre fang i que, en compte de salvar-nos del fang, s'ha fet fang per nosaltres. I ser sacerdot és ser un altre Crist, és fer-se fang en el plor del poble, i quan vegeu la gent trencada, perquè a València hi ha gent trencada, que ha perdut la vida a pedaços, repartiu-los trossos, pedaços, de vosaltres mateixos, com Crist ho fa en l'Eucaristia. Per favor, doneu-vos gratis, perquè tot el que teniu ho heu rebut gratis, no vos oblideu de la gratuïtat, i per favor vos demane que reseu per mi. Moltes gràcies.