Ximo Garcia i Roca
Teòleg i sociòlegEl present de les parròquies està sotmés a les transformacions en les formes de viure junts, i a la capacitat personal i comunitària de vehicular en elles l'Esperit de Jesús. El seu futur depén, en gran manera, de plantar-li cara al confinament produït des de fora, i a les actituds sectàries que venen de dins, cosa que produïx la insignificança social, cultural i evangèlica.
El confinament
Vivim processos socials i històrics pels quals les parròquies deixen de ser el centre del poble i de la vida ciutadana, perquè ja no existixen centres; els rellotges del campanar van deixar de marcar les hores, perquè cadascú té el seu temps propi; els ciutadans van deixar d'identificar-se amb la seua parròquia, perquè la pertinença d'origen entra en conflicte amb les identitats de residència i d'aspiració.
Davant d'estos processos de confinament, podem assistir com es veu una pel·lícula o s'assistix a un espectacle musical; o sentir-nos afectats, posar en joc la seguretat pròpia, escoltar el clam de la realitat i sentir-nos ferits per ella. Ho ha expressat amb propietat Sloterdijk en la seua Crítica de la raó cínica (2003): “si les coses se'ns han acostat tant fins a cremar-nos, haurà de sorgir una crítica que expresse esta cremada. No és tant un assumpte de distància correcta com de proximitat correcta”. La gran transformació de la parròquia vindrà de passar de la distància correcta, que acaba sent un assumpte teòric i intel·lectual, a la proximitat correcta, que acaba sent un assumpte de corporalitat, inscrita i situada.
La proximitat no fa immunes, ni aïlla dels conflictes ni evita les imperfeccions. El pitjor que li pot succeir a la parròquia és considerar-se una institució perfecta, amb elits ideals i classes socials selectes; més aviat la parròquia de futur serà una realitat amb el clarobscur de vides imperfectes amb desacords i conflictes però implicades en el que es viu, en el que es creu, en el que se sap i es desitja.
La guetització
L'angoixa de quedar marginada pels actuals processos socials situa la parròquia davant del dilema de tancar-se en ella mateixa o obrir-se creativament i humilment a la presència de l'Esperit de Jesús; viure la parròquia com un gueto en situació terminal o en situació de trànsit. L'èxit del gueto depén de la fortalesa de les fites i de les tanques, que la convertixen en propietat privada, fitada enfront d'altres límits. Tancar-se, enclaustrar-se, establir ratlles roges resulta finalment il·lusori, com mostra la “guetització” que van patir les persones sobrants, les desnonades, o les heretges. Cap mur és capaç de defendre un grup humà.
El gueto més subtil es produïx quan se senten portadors d'una cultura estètica superior, d'una reflexió teològica subtil o d'un afany d'interioritat excloent. Ajuden a consolidar el gueto aquelles espiritualitats que per raons diverses es distancien de la vida parroquial amb la pretensió de viure una vida comunitària més intensa o celebrar una litúrgia més excelsa. Ho va advertir Henry de Lubac en Temptacions contra l'Església en dir que la parròquia "no és una acadèmia de savis, ni un cenacle d'intel·lectuals sublims, ni una assemblea de superhòmens, sinó que és tot el contrari: els coixos, els contrafets i els miserables de tota classe es donen cita a l'Església, i la legió dels mediocres, que se senten en ella com en la seua pròpia casa, són els que li imposen principalment el seu to. Així es complix la humanitat de Déu".
Altres mecanismes més bastos tampoc ajuden a superar el gueto. Ni les parròquies que criden la policia perquè els deslliure de captaires i de persones sense llar que pernocten en els atris dels temples, ja que sense ells la parròquia es convertix en un club d'entreteniment de minories socials vitalment insatisfetes. En els últims anys, s'està produint una fugida que destruïx la celebració del diumenge com el dia de la comunitat, en anteposar devocions privades, com la celebració d'un xicotet grup parroquial a la basílica de la Mare de Déu, a la participació festiva en el dia del Senyor.
La insignificança
Si el confinament o la guetització no ens salvaran de la insignificança, tampoc ho farà la mentalitat necrofílica que s'observa en certs ambients eclesiàstics que es preparen per a un final dolç i indolor. Em comentava una religiosa que la seua congregació ha decidit tancar les seues institucions per falta de vocacions i preparar-se per a ben morir; tan sols els falta decidir si fer-ho a través d'una eutanàsia activa o passiva.
Tampoc vindrà la significança per pujar als muscles del previsible ascens dels partits ultraconservadors. Se senten trompetes de satisfacció en àmbits eclesiàstics que creuen que per fi a través d'ells se sentirà la veu feta callar dels catòlics. ¿I si en lloc de l'Evangeli s'ocultaren interessos econòmics, socials i culturals? ¿I si en lloc de servir a la causa de l'Església, es posa l'Església al seu servici? Identificar la proposta evangèlica amb un únic partit polític, encara que intente dir-se partit catòlic, serà la mort de la parròquia per insignificança. Se n'allunyaran tan prompte com es pertorben els seus interessos o se'ls inquiete des de l'ètica comuna o els drets humans. Si un dia les parròquies ens convertim en agències de propostes polítiques en lloc d'implicar-se críticament i evangèlicament amb la realitat i enfrontar a cada persona amb la responsabilitat de decidir en un mapa d'opcions, no hi haurà futur per a elles, encara que només siga perquè quan dos diuen el mateix un dels dos sobra.
Publicat en Cresol, 148 (2019, gener-febrer), pp. 12-13.
