Cridats a edificar la família humana

Missatge del Sant Pare Francesc

per a la 59a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions

(8 de maig de 2022)

Cridats a edificar la família humana

Benvolguts germans i germanes,

En este temps, mentre els gèlids vents de la guerra i de l'opressió encara continuen bufant, i presenciem sovint fenòmens de polarització, com a Església hem començat un procés sinodal. Sentim la urgència de caminar junts cultivant les dimensions de l'escolta, de la participació i del compartir. Juntament amb tots els hòmens i dones de bona voluntat volem contribuir a edificar la família humana, a curar les seues ferides i a projectar-la cap a un futur millor. En esta perspectiva, per a la 59a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, desitge reflexionar amb vosaltres sobre l'ampli significat de la "vocació", en el context d'una Església sinodal que es posa a l'escolta de Déu i del món.

Cridats a ser tots protagonistes de la missió

La sinodalitat, caminar junts, és una vocació fonamental per a l'Església, i només en este horitzó és possible descobrir i valorar les diverses vocacions, els carismes i els ministeris. Al mateix temps, sabem que l'Església existix per a evangelitzar, eixint de si mateixa i escampant la llavor de l'Evangeli en la història. Per tant, esta missió és possible precisament posant en sinergia tots els àmbits pastorals i, abans encara, involucrant tots els deixebles del Senyor. Efectivament, «en virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu s'ha convertit en deixeble missioner (cf. Mt 28,19). Cada un dels batejats, qualsevol que siga la seua funció en l'Església i el grau d'il·lustració de la seua fe, és un agent evangelitzador» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 120). Cal anar amb compte amb la mentalitat que separa els preveres dels laics, considerant protagonistes els primers i executors els segons, i tirar endavant la missió cristiana com a únic Poble de Déu, laics i pastors junts. Tota l'Església és comunitat evangelitzadora.

Cridats a ser custodis els uns dels altres, i de la creació

La paraula "vocació" no s'ha d'entendre en sentit restrictiu, referint-la només a aquells que seguixen el Senyor en el camí d'una consagració particular. Tots estem cridats a participar en la missió de Crist de reunir la humanitat dispersa i reconciliar-la amb Déu. Més en general, tota persona humana, fins i tot abans de viure l'encontre amb Crist i d'abraçar la fe cristiana, rep amb el do de la vida una crida fonamental. Cadascú de nosaltres és una criatura volguda i estimada per Déu, per a la qual Ell ha tingut un pensament únic i especial; i esta espurna divina, que habita al cor de tot home i de tota dona, estem cridats a desenvolupar-la en el curs de la nostra vida, contribuint al creiximent d'una humanitat animada per l'amor i l'acolliment recíproc. Estem cridats a ser custodis els uns dels altres, a construir llaços de concòrdia i intercanvi, a curar les ferides de la creació perquè la seua bellesa no siga destruïda. En definitiva, a ser una única família en la meravellosa casa comuna de la creació, en l'harmònica varietat dels seus elements. En este sentit ampli, no només els individus, sinó també els pobles, les comunitats i les agrupacions de diferents classes tenen una "vocació".

Cridats a acollir la mirada de Déu

A esta gran vocació comuna s'hi afegix la crida més particular que Déu ens adreça a cadascú, arribant a la nostra existència amb el seu Amor i orientant-la al seu últim objectiu, a una plenitud que supera fins i tot el llindar de la mort. Així Déu ha volgut mirar i mira la nostra vida.

A Miquel Àngel Buonarroti se li atribuïxen estes paraules: «Tot bloc de pedra té al seu interior una estàtua i la tasca de l'escultor és descobrir-la». Si la mirada de l'artista pot ser així, encara més ho serà la mirada de Déu, que en aquella jove de Natzaret va veure-hi la Mare de Déu; en el pescador Simó, fill de Jonàs, hi veié Pere, la roca sobre la qual edificaria la seua Església; en el publicà Leví hi va reconéixer l'apòstol i evangelista Mateu; i en Saule, dur perseguidor dels cristians, hi va veure Pau, l'apòstol dels gentils. La seua mirada d'amor sempre ens arriba, ens commou, ens allibera i ens transforma, fent-nos persones noves.

Esta és la dinàmica de tota vocació: som atrapats per la mirada de Déu, que ens crida. La vocació, com la santedat, no és una experiència extraordinària reservada a uns quants. Així com existix la "santedat de la porta del costat de casa" (cf. Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 6-9), també la vocació és per a tothom, perquè Déu ens mira i ens crida a tots.

Diu un proverbi de l'Orient Llunyà: «Un savi, mirant un ou, és capaç de veure-hi una àguila; mirant una llavor hi percep un gran arbre; mirant un pecador hi entreveu un sant». Així ens mira Déu, en cadascú de nosaltres hi veu potencialitats, que fins i tot nosaltres mateixos desconeixem, i actua incansablement durant tota la nostra vida perquè puguem posar-les al servici del bé comú.

D'esta manera naix la vocació, gràcies a l'art del diví Escultor que amb les seues "mans" ens fa eixir de nosaltres mateixos, per tal que es projecte en nosaltres esta obra mestra que estem cridats a ser. En particular, la Paraula de Déu, que ens allibera de l'egocentrisme, és capaç de purificar-nos, il·luminar-nos i recrear-nos. Posem-nos aleshores a l'escolta de la Paraula, per obrir-nos a la vocació que Déu ens confia. I aprenguem a escoltar també els germans i les germanes en la fe, perquè en els seus consells i en el seu exemple s'hi pot amagar la iniciativa de Déu, que ens indica camins sempre nous per a recórrer.

Cridats a respondre a la mirada de Déu

La mirada amorosa i creativa de Déu ens ha arribat d'una manera totalment única en Jesús. Parlant del jove ric, l'evangelista Marc diu: «Jesús se'l mirà i el va estimar» (10,21). Esta mirada plena d'amor de Jesús es posa sobre cadascuna i cadascun de nosaltres. Germans i germanes, deixem-nos interpel·lar per esta mirada i deixem-nos portar per Ell més enllà de nosaltres mateixos. I aprenguem també a mirar-nos els uns als altres perquè les persones amb qui vivim i que trobem —siguen les que siguen— puguen sentir-se acollides i descobrir que hi ha Algú que les mira amb amor i les convida a desenvolupar totes les seues potencialitats.

Quan acollim esta mirada. la nostra vida canvia. Tot esdevé un diàleg vocacional, entre nosaltres i el Senyor, però també entre nosaltres i els altres. Un diàleg que, viscut en profunditat, ens fa ser cada vegada més allò que som: en la vocació al sacerdoci ordenat, ser instrument de la gràcia i de la misericòrdia de Crist; en la vocació a la vida consagrada, ser alabança de Déu i profecia d'una humanitat nova; en la vocació al matrimoni, ser do recíproc, i procreadors i educadors de la vida. En general, tota vocació i ministeri en l'Església ens crida a mirar els altres i el món amb els ulls de Déu, per a servir al bé i difondre l'amor, amb les obres i amb les paraules.

En este sentit, vull esmentar ací l'experiència del doctor Gregorio Hernández Cisneros. Mentre treballava com a metge a Caracas, Veneçuela, va voler ser terciari franciscà. Més tard va pensar a ser monjo i prevere, però la salut no li ho va permetre. Va entendre aleshores que la seua crida era precisament la seua professió com a metge, a la qual es va entregar, particularment per als pobres. De manera que es va dedicar sense reserves als malalts afectats per l'epidèmia de grip anomenada "espanyola", que en aquella època es propagava arreu del món. Va morir atropellat per un automòbil, mentre eixia d'una farmàcia on havia aconseguit medicaments per a una de les seues ancianes pacients. Este metge, testimoni exemplar del que significa acollir la crida del Senyor i adherir-s'hi en plenitud, va ser beatificat fa un any.

Convocats per a edificar un món fratern

Com a cristians, no només som cridats, és a dir, interpel·lats personalment per a una vocació, sinó també con-vocats. Som com les tessel·les d'un mosaic, boniques fins i tot si se les pren una per una, però que només juntes componen una imatge. Brillem, cadascú i cadascuna, com una estrella al cor de Déu i en el firmament de l'univers, però estem cridats a formar constel·lacions que orienten i aclarisquen el camí de la humanitat, començant per l'ambient en què vivim. Este é()ota la humanitat. Per això l'Església ha de ser cada vegada més sinodal, és a dir, capaç de caminar unida en l'harmonia de les diversitats, en què tothom té alguna cosa per a aportar i pot participar activament.

Per tant, quan parlem de "vocació" no es tracta només d'escollir una forma de vida o una altra, de dedicar la pròpia existència a un ministeri determinat o de sentir-nos atrets pel carisma d'una família religiosa, d'un moviment o d'una comunitat eclesial; es tracta de realitzar el somni de Déu, el gran projecte de la fraternitat que Jesús tenia al cor quan suplicà al Pare: «Que tots siguen u» (Jo 17,21). Tota vocació en l'Església, i en sentit ampli també en la societat, contribuïx a un objectiu comú: fer que l'harmonia dels nombrosos i diferents dons que només l'Esperit Sant sap realitzar ressone entre els hòmens i dones. Preveres, consagrades, consagrats i fidels laics caminem i treballem junts per a testimoniar que una gran família unida en l'amor no és una utopia, sinó el propòsit pel qual Déu ens ha creat.

Preguem, germans i germanes, perquè el Poble de Déu, enmig de les dramàtiques vicissituds de la història, responga cada vegada més a esta crida. Invoquem la llum de l'Esperit Sant perquè cadascuna i cadascun de nosaltres puga trobar el seu lloc i donar el millor de si mateix en este gran designi diví.

Roma, Sant Joan del Laterà, 8 de maig de 2022, IV Diumenge de Pasqua.

Francesc

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

Laudato si' (1-2.66-68)

De l'encíclica Laudato si', del papa Francesc

1. «Laudato si’, mi Signore» - «Alabat sigueu, Senyor meu», cantava sant Francesc d’Assís. En este formós càntic ens recordava que la casa de tots és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços: «Alabat sigueu, Senyor meu, per la germana terra, la qual ens sosté, i governa i produïx diversos fruits amb acolorides flors i herbes». (1)

2. Esta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra, que «gemega i sofrix dolors de part» (Rm 8,22). Oblidem que nosaltres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dona l’alé i la seua aigua ens vivifica i restaura.

[...]

66. Els relats de la creació en el llibre del Gènesi contenen, en el seu llenguatge simbòlic i narratiu, ensenyaments profunds sobre l’existència humana i la seua realitat històrica. Estes narracions suggerixen que l’existència humana es basa en tres relacions fonamentals estretament connectades: la relació amb Déu, amb el proïsme i amb la terra. Segons la Bíblia, estes tres relacions vitals s’han trencat, no sols externament, sinó també dins de nosaltres. Esta ruptura és el pecat. L’harmonia entre el Creador, la humanitat i totes les coses creades va ser destruïda per haver pretés ocupar el lloc de Déu, negant-nos a reconéixer-nos com a criatures limitades. Este fet desnaturalitzà també el mandat de «dominar» la terra (cf. Gn 1,28) i de «treballar-la i tenir-ne cura» (cf. Gn 2,15). Com a resultat, la relació originàriament harmoniosa entre l’ésser humà i la natura es transformà en un conflicte (cf. Gn 3,17-19). Per això és significatiu que l’harmonia que vivia sant Francesc d’Assís amb totes les criatures haja sigut interpretada com una curació d’aquella ruptura. Sant Bonaventura deia que, per la reconciliació universal amb totes les criatures, d’alguna manera Francesc retornava a l’estat d’innocència primitiva. (2) Lluny d’este model, hui el pecat es manifesta amb tota la seua força de destrucció en les guerres, les diverses formes de violència i maltractament, l’abandó dels més fràgils, els atacs a la natura.

67. No som Déu. La terra ens precedeix i ens ha sigut donada. Açò permet de respondre a una acusació llançada al pensament judeo-cristià: s’ha dit que, des del relat del Gènesi que invita a «dominar» la terra (cf. Gn 1,28), s’afavoria l’explotació salvatge de la natura presentant una imatge de l’ésser humà com a dominant i destructiu. Esta no és una correcta interpretació de la Bíblia com l’entén l’Església. Si és veritat que algunes vegades els cristians hem interpretat incorrectament les Escriptures, hui hem de rebutjar amb força que, del fet de ser creats a imatge de Déu i del mandat de dominar la terra, se’n deduïsca un domini absolut sobre les altres criatures. És important llegir els textos bíblics en el seu context, amb una hemenèutica adequada, i recordar que ens conviden a «treballar i tenir cura» del jardí del món (cf. Gn 2,15). Mentre «treballar» significa conrear, llaurar o forjar, «tenir cura» significa protegir, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Açò implica una relació de reciprocitat responsable entre l’ésser humà i la natura. Cada comunitat pot agafar de la bondat de la terra el que necessita per a la seua supervivència, però també té el deure de protegir-la i de garantir la continuïtat de la seua fertilitat per a les generacions futures. Perquè, en definitiva, «la terra és del Senyor» (Sl 24,1), a ell pertany «la terra i tot el que conté» (Dt 10,14). Per això, Déu nega tota pretensió de propietat absoluta: «La terra no es pot vendre a perpetuïtat, perquè la terra és meua, i vosaltres sou forasters i hostes a la meua terra» (Lv 25,23).

68. Esta responsabilitat davant d'una terra que és de Déu implica que l’ésser humà, dotat d’intel·ligència, respecte les lleis de la natura i els delicats equilibris entre els éssers d’este món, perquè «ell ho ordenà i foren creats, ell els fixà per sempre, pels segles, i els donà una llei que mai no passarà» (Sl 148,5b-6). D’ací que la legislació bíblica s’ature a proposar a l’ésser humà diverses normes, no sols en relació amb els altres éssers humans, sinó també en relació amb els altres éssers vius: «Si veus l’ase o el bou del teu germà caiguts en el camí, no te’n desentengues […]. Si fent camí trobes un niu d’ocells en un arbre o per terra, amb la mare covant els ous o protegint els seus petits, no t’emportes la mare amb la cria» (Dt 22,4.6). En esta línia, el repòs del seté dia no es proposa sols per a l’ésser humà, sinó també «perquè reposen el teu bou i el teu ase» (Ex 23,12). D’esta manera advertim que la Bíblia no dona lloc a un antropocentrisme despòtic que es desentenga de les altres criatures.

(1) Càntic de les criatures: Fonti Francescane (FF) 263.

(2) Cf. Legenda maior, VIII, 1: FF 1134.

Homilia en el VII centenari de la mort del rei Jaume I

Josep Maria Cases i Deordal (†)

Bisbe de Sogorb-Castelló

Amb ocasió del VII centenari de la mort del rei Jaume I, el bisbe Josep Maria Cases demanà al rector del Seminari Major de la diòcesi que li facilités un guió per a l'homilia que havia de pronunciar a la basílica de Lledó el mes d'octubre de 1976. Este és el text que acabà pronunciant i que reproduí la revista quinzenal Documents d'Església, de l'abadia de Montserrat:

Germans, ens reunim per recordar aquell gran home que fou Jaume I. La diòcesi de Sogorb-Castelló vol unir-se al record i a l'agraïment per l'obra d'un gran rei. Al santuari de la Mare de Déu de Lledó venim a donar gràcies pels beneficis que la nostra terra ha rebut a través d'ell. I també volem reflexionar mirant la seua vida en un moment important de la nostra història.

Els textos de la missa que acabem d'escoltar ens hi ajuden de veritat: "Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic". "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces". El segon és: "Estima els altres com a tu mateix".

Comencem recordant Jaume I com el polític que té com a guia la llum de la fe. Només cal obrir la primera pàgina de la seua Crònica per trobar-nos amb esta afirmació de principis:

"Retrau monsenyor sant Jaume que fe sens obres morta és; esta paraula volc nostre Senyor complir en los nostres feits ... E quan nostre Senyor Jesucrist, que sap totes coses, sabia que la nostra vida s'allongaria tant que faríem ajustament de bones obres amb la fe que nós havíem ... no volc encara que moríssem tro açò haguéssem complit ... E la mercè del Senyor de glòria ha feit a nós en aquesta semblança perquè es cumple la paraula de sent Jaume: que, a la darreria de nostres anys, vol complir que l'obra s'acordàs amb la fe".

Efectivament Jaume I, home passional tota la vida, buscava l'amistat amb Déu. I així [davant la conquista de Múrcia] demanà confessió al bisbe de Barcelona [que l'acompanyava] i prometé deixar de mantenir vida marital amb dona Berenguera: "E nos dixem-li que amb aquella fe entraríem en la batalla, que eixiríem de pecat mortal o per una guisa o per altra; que serviríem tant Déu en aquell dia e en aquella conquista, que ens perdonaria".

Totes les conquistes del rei Jaume I són inspirades per la seua fe, amb la clara intenció de guanyar noves terres per a la fe catòlica. És particularment emotiva la descripció de l'entrada que feu a la ciutat de València, segons la tradició de la ciutat, el dia 9 d'octubre de 1238, fet atribuït totalment a la gràcia de Déu [com refereix la mateixa Crònica]:

"E quan açò fo feit, e haguem menjat e begut e dormit en un reial que era prop de la nostra albergada, enviam per l'arquebisbe e els bisbes e els rics hòmens e l'arquebisbe de Narbona que hi fo. E, quan tots foren denant, nos dixem-los com nostre Senyor nos havia feites moltes gràcies; e, entre les altres, havia'ns-en feita ara una que nós e ells devien molt [a]grair; e quant en aquest bé nostre [ells] havien gran part, volíem-los-ho fer saber per tal que ells se n'alegrassen: que València era nostra ... E dix l'arquebisbe de Tarragona: 'Açò és obra de Déu, e jo no creu que de tres coses que en vós no n'haja una: o que vós hajats servit Déu, o que ara lo sirvats o que·l servirets'. E dix Ramon Berenguer d'Àger: Molt devem [a]grair a nostre Senyor l'amor que·ns mostra, car ço que vostre llinatge e vós havets desitjat, e que ara·s comple per vós, molt ho devem [a]grair a nostre Senyor ... E, quam vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita".

Dins l'estil politicoguerrer del nostre rei conqueridor, la pau també hi juga un paper important. En ell es podrien complir les paraules evangèliques que auguren la felicitat als qui treballen per la pau. I, així, des del començament, [Jaume I] procura restaurar la pau amb l'Església que potser podia haver-se sentit ferida pel comportament de son pare, el rei Pere I el Catòlic; per ell es fan també els tractats amb Castella i amb França sobre els límits de les fronteres dels propis dominis i les futures conquestes. La mateixa conquesta del nostre país fou bàsicament una marxa pacífica a la recerca de tractats de pau amb els sarraïns. I, a la seua Crònica, Jaume I refereix l'entrevista que manté amb el papa Gregori X, el qual projectava iniciar una croada per reconquerir els sants llocs. Jaume I es mostra partidari dels plans del pontifex, i li promet ajuda, dient-li coratjosament: "Us anagaré [animaré] los altres que no han cor de servir nostre Senyor, e dir-hi he tant jo e hi faré que per açò s'hauran a anagar [animar]". És curiosa la reacció del papa i els cardenals davant les paraules del monarca: "E de aquesta paraula preseren-se a riure l'apostoli e els cardenals, per ço car ho havíem tan bé dit".

Jaume I pot ser tingut com un pare del nostre país que constituí en regne independent i amb personalitat pròpia davant les aspiracions de la noblesa aragonesa; li donà uns furs propis sobre el model del dret canònic i dels Usatges de Barcelona. Des d'aquell moment, València començà a formar unitat, dins la confederació catalano-aragonesa, presidida per un sol monarca; unió no mai trencada, ni tan sols a la seua mort, en què es dividiren els territoris peninsulars i insulars. Esta unió política, dins una diversitat expressament volguda, tingué també expressió en la vida eclesiàstica del país que, des del principi, formà unitat amb la província eclesiàstica Tarraconense fins que el papa Alexandre VI, el 1492, constituí la seu metropolitana de València. Fins i tot aleshores, però, les comarques del nord del regne de València continuaren integrades dins la província tarraconense amb la diòcesi de Tortosa, i així encara hi continua integrada part del territori, després de la constitució del nou bisbat de Sogorb-Castelló.

La connexió dels valencians amb Catalunya, des dels orígens, és constant, tant en l'ordre cultural (sobretot lingüístic), com en l'espiritual i polític. Així ho predicava l'il·lustre fill de Castelló, Josep Climent Avinent, el dia de la presa de possessó del bisbat de Barcelona, el primer diumenge d'Advent de 1766:

"Tu nombre, juntament con tu voz apostólica, resonó por todas partes. Tu lengua, la lengua valenciana que comunmente hablamos, y que entonces era la lengua de nuestra corte, se hizo lengua verdaderamente universal pues, hablándola Vicente [Ferrer], la entendían naciones de diferentes lenguas. Y, al oir al apóstol valenciano, todos hablaban de tí, ciudad ilustre, con el mayor aprecio, todos aplaudían tu felicidad, bien lejos de envidiarla, te agradecían el bien que les habías hecho dándoles un bienhechor tan insigne ... Fuera de estos motivos, hermanos míos, encuentro otro particular, y muy poderoso, para amaros en el beneficio que vuestros mayores hicieron a Valencia, mi patria, librándola de la dura esclavitud de los mahometanos, en la memoria de que la poblaron sus gloriosos conquistadores. Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y, con cortas diferencias, son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias".

De fet, catalans foren tots els reis que governaren la nostra confederació fins que, pel compromís de Casp, entraren a presidir la corona d'Aragó reis de la dinastia castellana dels Trastámara.

Especialment important seria la influència dels frares dominicans el quals, juntament amb els mercedaris i els franciscans, foren els evangelitzadors de les noves terres que marcaren amb un esperit d'estricta romanitat, ortodòxia i mesura. Sant Ramon de Penyafort i sant Pere Nolasc, dos sants que són a la base del nostre poble, marcat per l'esperit evangèlic. La nostra terra, que havia conegut la fe cristiana ja en temps de les persecucions (com ho demostra el martiri de sant Vicent a València), reviscola ara amb la florida de nous sants: des de sant Pere Pasqual, fill (pel que sembla) d'una família mossàrab de València, fins a sant Vicent Ferrer que encengué la nostra terra amb el foc abrandat de la seua paraula, plena de gràcia i d'esperit.

Castelló de la Plana aleshores passava més aviat desapercebuda a recer de la ciutat de Borriana. Aviat, però, pren embranzida i se situa al front del concert de les terres del nord del regne de València. Al cap d'una centúria, Castelló de la Plana figura al costat de les millors viles del Regne formant part de les Corts i la Generalitat Valenciana. Espiritualment Castelló esdevé capaç d'edificar una bellíssima església gòtica i un campanar renaixentista que encara hui desperta pertot admiració. I un estol d'ordes religiosos hi venen a obrir convents i monestirs.

Cada any Castelló commemora, a les festes de la Magdalena, el tradicional romiatge al bressol original dels seus pares. Segons la seua tradició, el mateix Jaume I donaria [1252] l'ordre de traslladar el vell Castelló de la Magdalena al pla, que esdevindria així el nou Castelló de la Plana, hui cap i casal de moltes i fecundes terres al nord del país, territori de trobada entre Catalunya i València. Jaume I poblà el país de focus irradiadors de vida espiritual. En primer lloc, el monestir de Benifassà, que dotà de monjos cistercencs vinguts de Poblet; i el Puig de Santa Maria, lloc on Jaume I, posat en peu, feia la solemne promesa que refereix en la seua Crònica:

"Nos prometem ací a Déu e a aquest altar, que és de la sua mare, que nós no passarem Terol ne·l riu de Tortosa, tro que València hajam presa; e enviarem per la regina [Violant d'Hongria], nostra muller, e per nostra filla [Violant d'Aragó i d'Hongria], que és ara regina de Castella [muller del rei Alfonso X el Sabio], que vinguen per ço que entenats que major volentat hinc havem d'aturar e de conquerre aquest Regne que sia a servici de Déus"...

En esta solemne commemoració del VII centenari de la mort del nostre rei Jaume I, ens trobem reunits en un temple dedicat a la Mare de Déu. Tot el nostre país està sembrat d'ermites, capelles i esglésies en honor a la Mare de Déu, aquella devoció que apareix en totes les pàgines de les memòries, en la Crònica del nostre rei. És meravellós de retrobar-nos, la generació actual, que viu del fruit de la conquesta dels nostres pares, reunits en la mateixa fe que donà força al seu braç i intel·ligència a la seua política. Som continuadors de la seua fe; amb estricta fidelitat als orígens, al projecte inicial de la conquesta. Tenim un deure sagrat que cal complir: mantenir la llàntia encesa de la fe del nostre rei, obrir la nostra terra que perilla de negar-se en el materialisme, als valors pels quals lluitaren els guerrers i els sants en aquella bella edat mitjana.

Potser el cos d'infant que engendraren ells, aquell segle XIII, ara s'ha tornat adolescent i es rebel·la contra els orígens que en marquen l'estructura com a poble. L'Església, al nostre país, té el deure de mantenir la serenor i la fidelitat més estricta a aquella fe amb obres que agermanà Jaume I, i que anà completant humilment al llarg de la seua vida.

La Mare de Déu del Lledó ens dona la lliçó: a l'arrel d'un arbre es troba la petita imatge d'una Verge; com si diguéssem que, en els orígens del nostre poble, hi havia la fe. Maria fon la dona creient, la verge fidel, la mare fecunda. El nostre país té ara una doble tasca: la de mantenir la virginitat i la puresa de la seua personalitat històrica que comporta la fe, i la d'esdevenir constantment mare fecunda que infante un nou país, cada volta més humà, lliure i fort. En l'arrel del nostre poble, la humil mare de Jesús continua mostrant-nos Jesús, fruit beneït del seu ventre. Només per Crist, amb ell i en ell, el nostre poble serà plenament gloriós.

Una gran força desperta en el cos social del nostre país; l'Església s'alegra de tota vida. "L'home ple de vida és la glòria de Déu", proclamava sant Ireneu, bisbe de Lió, aquell llunyà segle III. L'Església, ara i ací, vol aportar a la nova vida la llum de la fe que la història demostra ser capaç de grans empreses. "Poble valencià, posa't a caminar", cridava un eslògan entre joves valencians. Sí, cal posar-se a caminar humilment, al costat de tots aquells que volen un poble Valencià millor. Cal que els creients estiguen presents en tot moviment noble, just i bo; cal que, com a creients, repetim la voluntat de Jaume I d'animar molts perquè s'acaben decidint a fer un poble al servici de Déu.

Continuem l'eucaristia, per a la qual trobe plenament adient el text de Moisés que hem llegit a la primera lectura:

"Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dona, tant tu com els teus fills i els fills dels teus fills. Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mane. Així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regala llet i mel, tal com el Senyor va prometre als teus pares".

Font: Pentecosta, 116 (2021), pp. 58-61.