L'autonomia del País Valencià (1978)

Diòcesi de Sogorb-Castelló

Els Consells de Govern i d’Arxiprests, presidits pel seu bisbe, Josep M.ª Cases i Deordal, han decidit de fer públic el següent comunicat:

1. La catolicitat de l’Església demana la inserció d'aquesta en les angoixes i esperances de tots els pobles. I aquesta universalitat és més manifesta quan més assumeix els valors propis de cada poble, i més amb ells es compromet. Però això no ens és estrany cap dels problemes, que els valencians tenim avui plantejats com a poble.

2. Una de les qüestions més urgents actualment, el País Valencià, és la de recuperar la nostra personalitat col·lectiva, ja que fa més de dos segles que foren suprimides les nostres lleis i institucions autòctones, que el dret a auto-governar-nos ens fou negat i la nostra llengua, prohibida com a vehicle d'ensenyament i de cultura.

3. El regalisme setcentista i la inèrcia posterior van fer de la nostra Església un instrument més de castellanització del País Valencià. Avui, però, el magisteri de l'Església (Concili Vaticà II. GS, nn. 29, 53, 54, 55, 58, 59, 60 i 73; AG, nn. 4, 21 i 26; Pius XI, “Mit Brennender Sorge” -AAS, XXIX; Joan XXIII, “Pacem in Terris”, nn. 88-91 i Pau VI, “Populorum Progresssio, n. 40) ha precisat la tasca que la comunitat eclesial ha d’efectuar en la defensa dels drets humans i de les minories ètniques, culturals i nacionals.

4. És per això que aquests Consells es fan solidaris de l'aspiració —malauradament, no sempre conscient— del poble valencià a autogovernar-nos, i creuen que l’autonomia del País Valencià és un element important per tal de reparar la identitat col·lectiva malmesa per tants anys de centralisme.

5. Manifestem el nostre desig de que tots els homes i dones, que han vingut des d'altres pobles i regions d'Espanya a treballar i viure amb nosaltres, troben en tots els valencians una sincera acollida, i que l'establiment de l'autonomia els siga un motiu més d'integració, perquè no tinguen sensació de forasters, sinó d'estar en sa casa, i que, en definitiva, el País no el siga dur.

6. Pel que fa referència a l’idioma, la diòcesi estudiarà una normativa adequada que faça servir també el valencià als escrits pastorals i de premsa del bisbat i de les parròquies de parla valenciana, a la catequesi, a la litúrgia i arxius parroquials, i que establirà l'obligatorietat del seu estudi i conreu els nostres seminaris. A títol experimental, aquesta obligatorietat ja ha estat establerta, a l'actual curs, al Seminari “Mater Dei”.

Castelló, 13 de gener de 1978

Font: Boletín oficial eclesiástico del obispado de Segorbe-Castellón, núm. 1518 (1978, febrer 8), pp. 67-68.

---

Articles relacionats:

• El valencià a la diòcesi de Sogorb-Castelló (Josep Maria Cases Deordal, bisbe, 1978)
• L'Església de Castelló i la llengua pròpia (Avel·lí Flors i Bonet, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 51-57).
• Pentecosta, llengua i Església (Avel·lí Flors, 2018)
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual, (Enric Dobón, dins San Pascual, 273 (1989, juliol-agost), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual (II) (Enric Dobón, dins San Pascual, 274 (1989, setembre-octubre), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El valencià en l'església: 1707-2007 (Vicent Canet i Llidó, dins Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura: revista de recerca humanística i científica, 2007, núm. 18, p. 93-110).
• Normes de Castelló i Església valenciana (Òscar Pérez Silvestre, dins Saó, 323 (2007,desembre), pp. 32-33).
• El procés de la llengua pels volts de la Nova Planta: la funció de l'Església (Vicent Pitarch i Almela, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 43-50).

El valencià a la diòcesi de Sogorb-Castelló (1978)

Josep Maria Cases i Deordal (†)

Bisbe de Sogorb-Castelló

El Bisbe, amb els Consells de Govern i d’arxiprests de la diòcesi, a tots els sacerdots i fidels de l’Església de Sogorb-Castelló:

Estimats germans:

La nostra diòcesi, com a part integrant del País Valencià, no pot restar aliena a la noble aspiració del poble de recuperar la identitat col·lectiva i de refer el país en les seues institucions públiques, en la seua cultura i en la seua llengua.

No voldríem que interpretàsseu aquestes consideracions que avui us oferim com una intromissió allà on ningú no ens demana. El nostre poble ja comença a tenir els seus polítics, legítimament elegits, i són ells els tècnics de la nostra convivència. Ens adrecem a vosaltres en nom d’Aquell que ens aplega en la comunitat d’amor i de vida, que és l’Església.

Fa dotze anys que acabà el Concili. Un entre els nombrosos acords d'aquella assemblea eclesial fou el d'introduir l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia (SC nn. 36-39, 54 i 63). Encara que aquesta disposició del Vaticà II s'ha acomplert pel que fa referència al castellà, cal reconéixer que el valencià, a la nostra diòcesi, no és emprat a la litúrgia amb l'assiduïtat que caldria esperar. Per això vos preguem a tots vosaltres, preveres i fidels del poble de Déu, que fomenteu l’ús de la nostra llengua en les vostres assemblees eucarístiques, en l'administració dels sagraments i en llur catequesi, els llibres dels vostres arxius parroquials i a les vostres publicacions.

Cal fer un esforç en aquest sentit, per tal d'eixir de la inèrcia de tants anys de castellanització. Fóra un signe clar de la presència compromesa de l'Església en la sensibilitat i en les aspiracions del nostre poble.

Quan les tropes borbòniques de Felip V envaïren les nostres terres, també l’Església fou sotmesa el despotisme i el regalisme d'aquells monarques, els quals saberen hàbilment servir-se’n d'ella per tal d'imposar al nostre poble l'ús de la llengua castellana, llevant el valencià de la litúrgia. És per això que avui ens pertoca, a nosaltres, de restituir al nostre poble creient la possibilitat d'expressar-se i de pregar en la llengua pròpia en llurs reunions litúrgiques.

Aquest treball de normalització lingüística en la litúrgia és més dificultós que no sembla. Molta gent es queixa, allà on ja s'ha començat a dir alguna missa en valencià, de l'esforç que li cal fer per a poder seguir-la. No ens ha d'estranyar. Això, però, és un senyal més de la deformació de la pràctica de molts fidels, que tot i expressar-se familiarment en valencià, ho fan en castellà a l'hora d'adreçar-se a Déu. Els efectes d'aquest dualisme no són bons per a l'espiritualitat de gran part del nostre poble creient. S'hauria d'establir la influència que aquest fenomen ha exercit en la divisió entre la fe i la vida de molts fidels. La pregària, tant la personal com la comunitària, ha estat desproveïda d'aquell to de familiaritat i d’intimitat que la llengua pròpia li confereix. Vos encoratgem perquè no vos desanimeu, si aquesta dificultat se vos presenta.

Caldria, tanmateix, que la implantació d’aquests nous hàbits en la litúrgia no es feren sense una ca¡tequesi prèvia. Fóra molt útil aprofitar l'ocasió per recordar a les vostres comunitats el sentit de la pregària i de l’Eucaristia, i no reduir aquesta catequesi només a una presa de consciència de la importància que té la llengua com a element litúrgic.

L’Església diocesana continuarà vetllant perquè a la gran quantitat d'aquells que tenen el castellà com a llengua familiar, els siga respectat llur dret a pregar i a expressar-se a l’Església en la llengua que ells parlen. Això, caldrà que ho tinguen molt en compte aquelles parròquies, on siguen majoria aquells feligresos, germans nostres de parla castellana i que han vingut d'altres terres, per buscar el pa i el treball que en llur pròpia regió els eren negats. Amb això afirmem la nostra comunió amb les altres regions d'Espanya.

A tots vosaltres, fidels de les comarques, on teniu el castellà com a llengua familiar, vos demanem que sapigueu mirar amb bons ulls i amb cor obert la litúrgia en la llengua dels vostres germans de la Plana, del Maestrat i de l’Alcalatén. Potser vosaltres, ja que no vos afecta, no acabeu d'entendre tot l'abast del problema d'aquesta llengua vernacla, però donaríeu una prova d'esperit democràtic i de germanor evangèlica, si sabíeu contemplar, lliures de qualsevol recel, les mesures que es puguen dictar, per a les comarques de parla valenciana, en matèria litúrgica.

I a tots els preveres i fidels, en general, vos demanem que porteu tot aquest afer comunitari sense intransigència ni inhibicions, en tot afavorint la unitat de la comunitat diocesana, ja que tots professem la mateixa fe en un mateix Senyor, el qual a tots ens uneix per damunt de tota llengua, poble i nació. Aquesta unitat que naix de la diversitat és l'autèntic signe de la catolicitat de l’Església (LG, n. 13; GS, n. 58).

“I tot el que feu, que siga amb amor” (I Cor 16,14).

Castelló, 2 de febrer, festivitat de la Presentació del Senyor, de 1978.

† JOSEP Mª, Bisbe

Font: Boletín oficial eclesiástico del obispado de Segorbe-Castellón, núm. 1518 (1978, febrer 8), pp. 64-65. Publicat també en Mediterráneo, 12 de febrer de 1978, p. 6.

---

Articles relacionats:

• L'autonomia del País Valencià (Diòcesi de Sogorb-Castelló, 1978)
• L'Església de Castelló i la llengua pròpia (Avel·lí Flors i Bonet, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 51-57).
• Pentecosta, llengua i Església (Avel·lí Flors, 2018)
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual, (Enric Dobón, dins San Pascual, 273 (1989, juliol-agost), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual (II) (Enric Dobón, dins San Pascual, 274 (1989, setembre-octubre), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El valencià en l'església: 1707-2007 (Vicent Canet i Llidó, dins Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura: revista de recerca humanística i científica, 2007, núm. 18, p. 93-110).
• Normes de Castelló i Església valenciana (Òscar Pérez Silvestre, dins Saó, 323 (2007,desembre), pp. 32-33).
• El procés de la llengua pels volts de la Nova Planta: la funció de l'Església (Vicent Pitarch i Almela, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 43-50).

La Cristiandat: segles XI-XIII

Avel·lí Flors i Bonet

Els pobles d'Europa, durant aquests anys, formen com una gran comunitat sobre el fonament de la fe cristiana. Església i Imperi són les dos cares d'una mateixa realitat, ensems espiritual i temporal, talment l'ànima i el cos. Esta és la visió ideal que proposen els millors pensadors del moment, a l'edat mitjana. Al capdavant d'esta cristiandat, hi trobem, destacat, el Papa (amb els bisbes), a vegades en lluita amb el poder temporal d'emperadors, reis i comtes.

[El papat]

Parlem una miqueta del Papa. El 1059 el papa Nicolau II, amb el propòsit d'evitar la intromissió dels poders temporals en l'Església, precisa les regles d'elecció del Papa, que, des d'ara, hauran de designar els cardenals. 

Papa Gregori VII

El papa Gregori VII (1073-1085) emprén un pla de reforma de l'Església, i comença lluitant aferrissadament contra la investidura dels bisbes per part del poder civil. Vol un poder eclesiàstic independent dels poders temporals, però s'extralimita afirmant una autoritat excessiva sobre la societat mitjançant els dictatus papae.

Com un exemple, l'emperador romanogermànic Enric IV (1050-1106) s'hi oposa, i destitueix el papa Gregori VII (1020-1085) que, al seu torn, deposa Enric IV i dispensa els seus súbdits del jurament d'obediència. Des d'ara el Papa intervindrà com a senyor absolut de la cristiandat, i el dret canònic acabarà tenint tanta autoritat com la Bíblia mateixa. Sant Bernat es queixa al papa Eugeni III: «...al palau pontifici ressonen cada dia les lleis de Justinià i no les del Senyor...». Amb el papa Innocenci III (1198-1216) el poder de l'Església és pràcticament absolut, i així ho ensenya en la butla Unam sanctam, on s'atribueix el poder absolut sobre la cristiandat (i també en l'ordre temporal), i, en aquest mateix sentit, es defineix el IV concili del Laterà (1215). 

[La reforma de l'Església]

Durant el segle XIII, la situació sembla insostenible, i n'hi ha molts que en demanen la reforma. El II concili de Lió (1274) es proposa buscar-ne la solució. La reforma que proposava, però, no aconseguí millorar la situació, i els cardenals buscaren remei en un ermità de vuitanta anys, el papa (sant) Celestí V, que no tardaria a abdicar.

En esta situació, els monjos representen un paper determinant en la reforma. L'abadia de Cluny (Borgonya, França), com a braç dret del papat, encapçala un ample moviment de reforma eclesial juntament amb les abadies benedictines, arrelades en molts llocs. A començament del segle XI es desplega un fort moviment eremític, d'hòmens (amb sant Pere l'Ermità) i de dones. Sant Bru, en el mateix sentit, funda la Cartoixa (1084). I els canonges regulars de sant Agustí integren la majoria de capítols catedralicis. Sant Bernat, per millorar la vida monàstica dels benedictins, funda l'orde del Cister (1115).

[Fe i costums del poble]

Mentrestant el poble malvivia, abandonat a la seua sort. La litúrgia (missa i sagraments) en llatí i la manca de predicació i de catequesi, deixava un laïcat ignorant i desmotivat. S'arriba, en les esglésies particulars, a una barreja de rituals religiosos i costums populars: els ciris i l'antorxa de Nadal que encendran també els dies de tronada; el dia dels Innocents, quan els infants prenen el poder a l'església; el primer dia de l'any amb la festa dels orats, jocs de cartes, elecció del papa dels orats i, fart de botifarres a l'altar, festa dels animals amb discurs de la burra de Balaam; processó de quaresma on cada canonge du una sardina penjada d'una corda a l'esquena;  i el costum del risus paschalis... Apareix també la representació dels misteris de Nadal i de la Passió, de la Mare de Déu (Dormició o Assumpció) o de la vida dels sants... 

En els costums, hi ha molta diferència entre la norma eclesiàstica i l'experiència real de la gent. Els preveres prediquen una moral sexual intransigent, però en la pràctica tot era molt més lax, també per a ells. De fet el poble jutjava més severament l'avarícia que la fornicació. La gent es preocupa molt dels seus funerals i, als testaments, prescrivien nombroses misses de sufragi i almoines per als pobres, transeünts, pelegrins i institucions benèfiques.

[La funció d'ensenyar]

L'Església, però, no es desentén completament de la formació dels laics. I així és com s'institueixen escoles de teologia als monestirs, i, a les ciutats, es funden escoles episcopals. Estes institucions demanen autonomia de funcionament, al marge de l'autoritat de bisbes i papes. Contra la mentalitat anterior, dominada pel pensament neoplatònic i agustinià, gràcies a les descobertes de savis àrabs al segle XII, es posa de moda el pensament aristotèlic que fa possible, per exemple, una personalitat com la de Pere Abelard (1079-1142) que, centrat en les fonts revelades, intenta harmonitzar fe i raó. Així naixen les universitats, al capdavant de les quals hi ha la Sorbona de París (1231), d'on eixirà el geni de Tomàs d'Aquino (1225-1274) que sintetitza el seu pensament en la Summa theologica, l'obra teològica més madura de l'edat mitjana. El poble baix, pel seu compte, alimentava la fe en el teatre religiós, la representació de drames litúrgics, miracles i misteris de Nadal i de Passió, i en la pintura i escultura, romànica i gòtica, de monestirs, catedrals i esglésies locals.

[Els enemics de l'Església]

L'Església de l'edat mitjana es veu obligada a lluitar contra els enemics: un d'exterior, la presència dels musulmans, i un d'interior, la proliferació dels heretges. Contra els musulmans apareixen les croades; contra els heretges, la inquisició. Les croades, des del concili de Clarmont (1095), amb ben migrades conquistes, i un descrèdit general per les matances de cristians d'orient i de musulmans, i les freqüents derrotes militars. Set croades per a no res. Només salvaríem la constitució dels ordes militars que facilitarien l'accés dels pelegrins a Terra Santa, i, sobretot, la figura de Francesc d'Assís que guanyà la batalla final amb  la germana pobresa i la humilitat davant del poder del soldà.

En esta Església, el nostre poble tingué una digna representació. Jaume I intenta la que hauria estat la vuitena croada (1269) que fracassà per un temporal desfermat a les costes de Sardenya, i la seua oferta al concili II de Lió (1274) que provoca el somriure incrèdul de papa i cardenals. I, sobretot, el geni del nostre admirable Ramon Llull, també present al concili de Lió, que presenta com a remei contra els musulmans, l'amor a ells, l'aprenentatge de la seua llengua, el diàleg i la raó ('les raons necessàries'). Malgrat tot, una aportació poc més que inútil per a la causa.

Confirmació de la Regla de Sant Francesc
Giotto

Desesperadament trista l'actitud de l'Església davant els seus dissidents: recordem especialment l'actitud davant de Pere Valdés i els 'pobres de Lió' (1173), els càtars o els 'bons homes' i els albigesos, massacrats per mandat del Papa a Besiers i al castell de Montsegur (1244), els moviments apocalíptics (com el d'Arnau de Vilanova) o mil·lenaristes, i Joaquim de Fiore (el mestre de les Flors). Només els ordes mendicants mereixen l'aprovació amb nota: els germans predicadors de Domingo de Guzmán i els germans menors del germà Francesc d'Assís, guanyats a la pau i l'alegria, una nova primavera de l'Església.

Tanquem el repàs d'aquests segles de la història de l'Església amb la referència més trista de l'etapa medieval. Després de vacil·lacions i reticències, l'Església acabà elaborant una legislació repressiva contra les heretgies i els heretges, començant contra els càtars i els albigesos (1208-1242), amb l'horrorosa matança de la població a la catedral de Besiers. I, per arrodonir el desastre, la institució de la Inquisició, la secular amb l'emperador Frederic II (1224) i (sant) Lluís IX (1229), l'episcopal (Tolosa, 1229) i la pontifícia. El papa Gregori IX (1145-1241) arreplegà la legislació anterior a ell i feu de la Inquisició un tribunal d'excepció que depenia directament del papa i que confià als germans (?) dominicans. En 1252 el tribunal de la Inquisició autoritza l'ús de la tortura. I, fins i tot un pensador tan lúcid com Tomàs d'Aquino proporciona una justificació a l'execució de les sentències del tribunal. És impossible entendre com una Església que apel·la constantment a l'Evangeli pogués cremar vius els qui no n'acceptaven els ensenyaments. Aquell règim de cristiandat era un poder totalitari o, almenys, totalitzant i constrictiu que, per sobreviure, usava els mitjans de la justícia del seu temps, la tortura i la mort. Mai més!

Castelló de la Plana, 24 de novembre de 2019