Missatge per a la 58a Jornada Mundial de la Pau (2025)

MISSATGE

DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA LVIII

JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2025

Perdoneu les nostres culpes, concediu-nos la vostra pau

I. Sentint el crit de la humanitat amenaçada

1. A l'inici d'este any nou que ens dona el Pare celestial, un temps jubilar dedicat a l'esperança, dirigixc el meu desig de pau més sincer a cada dona i a cada home, en particular a qui se sent prostrat per la seua condició existencial, condemnat pels seus errors, esclafat pel juí dels altres, i ja no pot albirar cap perspectiva per a la seua vida. A tots vosaltres, esperança i pau, perquè este és un Any de Gràcia que prové del Cor del Redemptor.

2. El 2025 l'Església catòlica celebra el Jubileu, esdeveniment que ompli els cors d'esperança. El «jubileu» es remunta a una antiga tradició jueva, quan el so d'un corn de carner —en hebreu yobel— anunciava, cada quaranta-nou anys, un any de clemència i alliberament per a tot el poble (cf. Lv 25, 10). Esta crida solemne havia de ressonar en teoria en tot el món (cf. Lv 25, 9), per a restablir la justícia de Déu en diferents àmbits de la vida: en l'ús de la terra, en la possessió dels béns, en la relació amb el proïsme, sobretot respecte als més pobres i als qui havien caigut en desgràcia. El so del corn recordava a tot el poble —a qui era ric i a qui s'havia empobrit— que cap persona ve al món per a ser oprimida; som germans i germanes, fills del mateix Pare, nascuts per a ser lliures segons la voluntat del Senyor (cf. Lv 25, 17.25.43.46.55).

3. També hui, el Jubileu és un esdeveniment que ens impulsa a buscar la justícia alliberadora de Déu sobre tota la terra. Al començament d'este Any de Gràcia, en lloc del corn nosaltres voldríem posar-nos a sentir el «crit desesperat d'auxili» [1] que, com la veu de la sang d'Abel el just, s'eleva des de moltes parts de la terra (cf. Gn 4, 10), i que Déu no deixa mai de sentir. També nosaltres ens sentim cridats a ser veu de tantes situacions d'explotació de la terra i d'opressió del proïsme [2]. Estes injustícies assumixen sovint la forma del que sant Joan Pau II va definir com «estructures de pecat» [3], perquè no es deuen només a la iniquitat d'alguns, sinó que s'han consolidat —per dir-ho d’alguna manera— i se sostenen en una complicitat estesa.

4. Cada u de nosaltres ha de sentir-se responsable en certa manera de la devastació a què està sotmesa la nostra casa comuna, començant per eixes accions que, encara que només siga indirectament, alimenten els conflictes que estan assotant la humanitat. Així es fomenten i s'entrellacen desafiaments sistèmics, distints però interconnectats, que assolen el nostre planeta [4]. Pense, especialment, en les desigualtats de tota classe, en el tracte inhumà que es dona a les persones migrants, en la degradació mediambiental, en la confusió generada culpablement per la desinformació, en el rebuig de tota forma de diàleg, en les grans inversions en la indústria militar. Són tots factors d'una amenaça real per a l'existència de la humanitat en conjunt. Per tant, al començament d'enguany volem posar-nos a sentir este crit de la humanitat a fi que tots, junts i personalment, ens sentim cridats a trencar les cadenes de la injustícia i, així, proclamar la justícia de Déu. Fer algun acte de filantropia esporàdic no és suficient. Calen, per contra, canvis culturals i estructurals, de manera que també es realitze un canvi que perdure [5].

II. Un canvi cultural: tots som deutors

5. L'esdeveniment jubilar ens convida a emprendre diversos canvis per a afrontar l'actual condició d'injustícia i desigualtat, recordant-nos que els béns de la terra no estan destinats només a alguns privilegiats, sinó a tots [6]. Pot ser útil recordar el que escrivia sant Basili de Cesarea: «¿Quines coses, dis-me, et pertanyen? ¿D'on les has preses per a posar-les en la teua vida? […] ¿Que no vas eixir totalment nu del ventre de ta mare?, ¿no tornaràs nu novament a la terra? Els béns que tens ara, ¿d'on et venen? Si dius que et venen de l'atzar, negaries a Déu , perquè no reconeixes el Creador, i no donaries gràcies a qui te'ls ha donat» [7]. Quan falta la gratitud, l'home ja no reconeix els dons de Déu. No obstant això, el Senyor, en la seua misericòrdia infinita, no abandona els hòmens que pequen contra Ell; més bé, confirma el do de la vida amb el perdó de la salvació, oferit a tots per Jesucrist. Per això, ensenyant-nos el «Pare nostre», Jesús ens convida a demanar: «Perdoneu les nostres culpes» (Mt 6,12).

6. Quan una persona ignora el seu vincle amb el Pare, comença a covar la idea que les relacions amb els altres puguen ser governades per una lògica d'explotació, on el més fort pretén tindre el dret d'abusar del més dèbil [8]. Com les elits en el temps de Jesús, que s'aprofitaven dels patiments dels més pobres, així hui en l'aldea global interconnectada [9], el sistema internacional, si no s'alimenta de lògiques de solidaritat i d'interdependència, genera injustícies, exacerbades per la corrupció, que atrapen els països més pobres. La lògica de l'explotació del deutor també descriu sintèticament l'actual “crisi del deute” que afecta diversos països, sobretot els del sud del món.

7. No em canse de repetir que el deute extern s'ha convertit en un instrument de control a través del qual alguns governs i institucions financeres privades dels països més rics no tenen escrúpols d'explotar de manera indiscriminada els recursos humans i naturals dels països més pobres, a fi de satisfer les exigències dels seus mercats [10]. A això s'afegix el fet que diverses poblacions, ja gravades pel deute internacional, també es veuen obligades a carregar amb el pes del deute ecològic dels països més desenvolupats [11]. El deute ecològic i el deute extern són les dos cares d'una mateixa moneda, d'esta lògica d'explotació que culmina en la crisi del deute [12]. Aprofitant este any jubilar, convide la comunitat internacional a emprendre accions de remissió del deute extern, i a reconéixer l'existència d'un deute ecològic entre el nord i el sud del món. És una crida a la solidaritat, però sobretot a la justícia [13].

8. El canvi cultural i estructural per a superar esta crisi es realitzarà quan finalment ens reconeixerem tots fills del Pare i, davant d'Ell, ens confessarem tots deutors, però també tots necessaris, necessitats els uns dels altres, segons una lògica de responsabilitat compartida i diversificada. Podrem descobrir «definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres» [14].

III. Un camí d'esperança: tres accions possibles

9. Si ens deixem tocar el cor per estos canvis necessaris, l'Any de Gràcia del Jubileu podrà reobrir la via de l'esperança per a cada u de nosaltres. L'esperança naix de l'experiència de la misericòrdia de Déu, que és sempre il·limitada [15].

Déu, que no deu res a ningú, continua atorgant sense parar gràcia i misericòrdia a tots els hòmens. Isaac de Nínive, un Pare de l'Església oriental del segle VII, escrivia: «El teu amor és més gran que les meues culpes. Insignificants són les ones de la mar comparades amb la quantitat dels meus pecats; però, si pese els meus pecats, comparats amb el teu amor, s'esfumen com si res» [16]. Déu no calcula el mal comés per l'home, sinó que és immensament «ric en misericòrdia, pel gran amor amb què ens va estimar» (Ef 2,4). Al mateix temps, sent el crit dels pobres i de la terra. Bastaria detindre's un moment, a l'inici d'enguany, i pensar en la gràcia amb què cada vegada perdona els nostres pecats i condona tots els nostres deutes, per a que el nostre cor s'inunde d'esperança i de pau.

10. Per això Jesús, en l'oració del «Pare nostre»  diu una cosa molt exigent: «així com nosaltres perdonem els nostres deutors», després d’haver demanat al Pare la remissió de les nostres culpes (cf. Mt 6, 12). Per a perdonar un deute als altres i donar-los esperança és necessari, en efecte, que la nostra vida estiga plena d'eixa mateixa esperança que arriba de la misericòrdia de Déu. L'esperança és sobreabundant en la generositat, no calcula, no exigix comptes als deutors, no es preocupa del guany propi, sinó que té com a punt de mira una sola finalitat: alçar a qui ha caigut, embenar els cors ferits, alliberar de tota forma d'esclavitud.

11. A l'inici d'este Any de Gràcia, voldria, per tant, suggerir tres accions que puguen restaurar la dignitat en la vida de poblacions senceres i tornar a posar-les en camí sobre la via de l'esperança, per a que se supere la crisi del deute i totes puguen tornar a reconéixer-se deutors perdonats.

Sobretot, reprenc la crida llançada per sant Joan Pau II en ocasió del Jubileu de l'any 2000, de pensar «en una notable reducció, si no en una total condonació, del deute internacional que pesa sobre el destí de moltes nacions» [17]. Que, reconeixent el deute ecològic, els països més rics se senten cridats a fer el possible per a condonar els deutes d'aquells països que no estan en condicions de tornar el que deuen. Certament, a fi que no es tracte d'un acte aïllat de beneficència, que porte a córrer el risc de desencadenar novament un cercle viciós de finançament-deute, cal, alhora, desenvolupar una nova arquitectura financera que porte a la creació d'una Carta financera global, fundada en la solidaritat i en l'harmonia entre els pobles.

A més, demane un compromís ferm per a promoure el respecte de la dignitat de la vida humana, des de la concepció fins a la mort natural, per a que tota persona puga estimar la seua vida i mirar el futur amb esperança, desitjant el desenvolupament i la felicitat per a si mateixa i per als seus fills. Sense esperança en la vida, en efecte, és difícil que sorgixca en el cor dels més jóvens el desig de generar altres vides. Ací, en particular voldria convidar una vegada més a un gest concret que puga afavorir la cultura de la vida. Em referixc a l'eliminació de la pena de mort en totes les nacions. Esta mesura, en efecte, a més de comprometre la inviolabilitat de la vida, destruïx tota esperança humana de perdó i de renovació [18].

M'atrevixc també a rellançar una altra crida —i apel·le a la doctrina de sant Pau VI i de Benet XVI [19]— a les jóvens generacions, en este temps marcat per les guerres: utilitzem almenys un percentatge fix dels diners emprats en els armaments per a constituir un Fons mundial que elimine definitivament la fam i facilite als països més pobres activitats educatives dirigides a promoure el desenvolupament sostenible i lluitar, així, contra el canvi climàtic [20]. Hem de tractar d’eliminar qualsevol pretext que puga impulsar la joventut a imaginar el seu futur sense esperança, o bé com una expectativa per a venjar la sang dels seus sers estimats. El futur és un do per a superar els errors del passat, per a construir camins nous de pau.

IV. La meta de la pau

12. Aquells que emprendran, amb els gestos suggerits, el camí de l'esperança, podran vore cada vegada més pròxima la meta tan anhelada de la pau. El salmiste ens confirma en esta promesa: quan «l'Amor i la Veritat es trobaran, la Justícia i la Pau s'abraçaran» (Sal 85, 11). Quan em lleve l'arma del crèdit i restituïxc la via de l'esperança a una germana o a un germà, contribuïxc al restabliment de la justícia de Déu en esta terra i m'encamine amb esta persona cap a la pau. Com deia sant Joan XXIII, la pau verdadera només podrà nàixer d'un cor desarmat de l'angoixa i de la por de la guerra [21].

13. Que el 2025 siga un any en què cresca la pau. Eixa pau real i duradora, que no es deté en les objeccions dels contractes o en les taules de compromisos humans [22]. Busquem la pau verdadera, la que Déu dona a un cor desarmat: un cor que no s'encabota a calcular el que és meu i el que és teu; un cor que dissipa l'egoisme en la promptitud d'anar a l'encontre dels altres; un cor que no dubta a reconéixer-se deutor de Déu i, per això, està disposat a perdonar els deutes que oprimixen el proïsme; un cor que supera el desànim pel futur amb l'esperança que cada persona és un bé per a este món.

14. El desarmament del cor és un gest que involucra a tots, els primers i els últims, els xicotets i els grans, els rics i els pobres. A vegades, és suficient una cosa senzilla, com «un somriure, un gest d'amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servici gratuït» [23]. Amb estos xicotets-grans gestos, ens acostem a la pau, i l'aconseguirem més de pressa; encara més, al llarg del camí, al costat dels germans i germanes reunits, ens descobrirem ja canviats respecte a com havíem partit. En efecte, la pau no s'aconseguix només amb el final de la guerra, sinó amb l'inici d'un món nou, un món en què ens descobrim diferents, més units i més germans del que havíem imaginat.

15. ¡Concediu-nos la vostra pau, Senyor! Esta és l'oració que eleve a Déu, mentres envie els meus millors desitjos per a l'any nou als caps d'estat i de govern, als responsables de les organitzacions internacionals, als líders de les diverses religions, a totes les persones de bona voluntat.

Perdoneu les nostres culpes, Senyor,

així com nosaltres perdonem els nostres deutors,

i, en este cercle de perdó, concediu-nos la vostra pau,

eixa pau que només Vós podeu donar

a qui es deixa desarmar el cor,

a qui amb esperança vol perdonar els deutes dels seus germans,

a qui sense temor confessa que és el vostre deutor,

a qui no resta sord al crit dels més pobres.

Vaticà, 8 de desembre de 2024

FRANCESC

Traducció de F. Xavier Martí

__________________________________

[1] Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 8.

[2] Cf. S. Joan Pau II, Carta ap. Tertio millennio adveniente (10 novembre 1994), 51.

[3] Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 36.

[4] Cf. Discurs als participants en la Trobada promoguda per les Acadèmies Pontifícies de les Ciències i de les Ciències Socials (16 maig 2024).

[5] Cf. Exhort. ap. Laudate Deum (4 octubre 2023), 70.

[6] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 16.

[7] Homilia de avaritia, 7: PG 31, 275.

[8] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 123.

[9] Cf. Catequesi (2 setembre 2020): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (4 setembre 2020), p. 12.

[10] Cf. Discurs als participants en la Trobada «Abordant la crisi de deute al Sud Global» (5 juny 2024).

[11] Cf. Discurs a la Conferència de les Parts en la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic ― COP 28 (2 desembre 2023).

[12] Cf. Discurs als participants en la Trobada «Abordant la crisi de deute al Sud Global» (5 juny 2024).

[13] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 16.

[14] Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 35.

[15] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 23.

[16] Discurs X (Tercera col·lecció), Oració, 100-101: CSCO 638, 115. Sant Agustí fins i tot arriba a afirmar que Déu no deixa de fer-se deutor de l'home: «Perquè encara que la teua misericòrdia és infinita», tens a bé fer-te deutor amb promeses d'aquells mateixos als qui tu perdones tots els seus deutes» (cf. Confessions, 5,9,17: PL 32, 714).

[17] Carta ap. Tertio millennio adveniente (10 novembre 1994), 51.

[18] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 10.

[19] Cf. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 51; Benet XVI, Discurs al Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (9 gener 2006); Íd., Exhort. ap. postsin. Sacramentum caritatis (22 febrer 2007), 90.

[20] Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 262; Discurs al Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (8 gener 2024); Discurs a la Conferència de les Parts en la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic ― COP 28 (2 desembre 2023).

[21] Cf. Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), 113.

[22] Cf. Commemoració en el desé aniversari de la «Invocació a la pau en Terra Santa» (7 juny 2024).

[23] Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 18.

La Puríssima

La nostra llengua

La Puríssima

Avel·lí Flors i Bonet

Joan de Joanes, ca. 1537

Des del punt de vista de la llengua ben poca cosa podem comentar sobre la Puríssima. Cal pensar que el dogma catòlic de la Immaculada Concepció és un fet molt actual. Data de 1854. I un segle és poca cosa per crear modismes, refranys, etc., que tinguen interés per a un comentari lingüístic.

Potser val la pena que repetim ací que el nostre poble tradicionalment ha anomenat la Mare de Jesús la Mare de Déu. Cosa que és certament gloriosa, des de la perspectiva catòlica, perquè el nostre poble ha donat a la Mare de Jesús el títol teològicament més fonamental. Per ser Mare de Déu, Maria és Verge, és Immaculada, és Assumpta al cel, etc. Així sonà la primera vegada al curt Concili d'Efes, quan els pares conciliars, acabada la reunió (va durar només un dia) aclamaren Jesús com a Fill de Déu, Persona Divina, i, consegüentment, la seua Mare (una mare, quan engendra o dona a llum un fill, és realment mare de la seua Persona), Mare de Déu.

Així és com els altres títols li han anat venint com a conseqüència. La nostra llengua, en el seu procés popular, no s'ha mogut massa per assimilar els nous títols, que els guarda religiosament i els usa cultament. Així també diem la Verge, la Puríssima, la Immaculada Concepció,  l'Assumpta, i tota la tirallonga de Mare de Déu (de Lledó, de Gràcia, dels Desemparats, de la Salut, del  Socors, de la Llum, etc.).

Però històricament cal dir que la Puríssima té la seua llarga història. Encara que els textos bíblics no parlen directament d'aquest misteri de la fe catòlica, la creença en la Concepció Immaculada de la Mare de Déu s'estengué des d'Itàlia al segle X. El segle XI ja havia arribat a Anglaterra. Des del segle XIII ja és una creença estesa per tot el món catòlic, amb dos corrents: els defensors (franciscans) i els enemics (els dominicans). La història és massa llarga. Només ens referirem a algun cas relacionat amb la nostra història civil i religiosa.

El 1333 el rei Alfons el Liberal instituí la confraria de la Casa del Senyor Rei, encarregada de defensar la Concepció Immaculada de la Mare de Déu.  Els reis de la corona d'Aragó fan preceptiva la festa per decret reial del 1394. I més tard, en el segle XV, prohibeixen predicar en contra de la Puríssima. Els mateixos dominicans (enemics declarats, però al mateix temps inquisidors) són descartats en els processos on es tracta del tema de la Immaculada Concepció.  Els consellers de Barcelona envien cartes especials als concilis ecumènics de Constança i Basilea en defensa de la Concepció Immaculada de Maria. Però els Concilis aquells tenien massa faena. I van «aparcar» el tema. Un canonge de Vic publicà un llibre en defensa d'aquest misteri que es publicaria a Sevilla i a València.

Alguns certàmens literaris de València van ser dedicats a la Immaculada.  El 1530 la Universitat de València, a imitació d'altres universitats europees, feu jurament de defensar perpètuament el misteri. A partir del Concili de Trento, el 1545, els jesuïtes entren en joc en el tema i es converteixen en els defensors a ultrança de la Immaculada Concepció. Una forma més de posar-se en contra dels dominicans. I l'any 1618 la Universitat de Barcelona acordava de proclamar-se'n defensora.

Una volta definit el dogma, el 1854, per Pius IX, ja ningú discuteix, entre catòlics, la qüestió de si Maria va ser o no concebuda amb pecat original o sense. El poble catòlic ho creu. I la seua puresa és objecte de la seua esperança. I com tot estem prou bruts, començant per l'aire que respirem i acabant per la consciència moral, necessitem la Puríssima.

Potser per això la gent del nostre poble, quan entra en una casa diu encara "Ave Maria Puríssima". No sé si com un desig de puresa en les relacions. O com una manera de començar a xarrar. En tot cas, amb un "Ave Maria Puríssima" començaven els sermons.

La Mare de Déu

La nostra llengua...

La Mare de Déu

Avel·lí Flors i Bonet

Aquella dona que, segons la tradició cristiana, tingué com a fill Jesús de Natzaret, s'anomenava Maria. El seu fill, segons la mateixa tradició, a partir de la resurrecció va rebre diversos noms o títols: Messies, el Crist, el Senyor, etc. Sa mare també en rebria d'altres: la Mare de Déu, la Verge, la Senyora, etc. Es tracta de sobrenoms que s'afegiren als noms originals per indicar alguna categoria que la tradició de la fe cristiana els ha reconegut.

Però cada poble i cada llengua ha tingut les seues preferències. Així és com el castellà s'ha quedat amb un títol que indica la seua virginitat i l'anomena "la Virgen". E1 francés l'anomenarà "Notre Dame", l'italià "la Madonna", i el nostre poble s'ha estimat més anomenar-la "la Mare de Déu". I això és un encert molt gran, que és exclusiu de la nostra llengua perquè aquest títol és el més fonamental de la seua missió en el context de la fe cristiana. Per ser mare de Déu ha estat immaculada, verge, mare, plena de gràcia, assumpta al cel.

Per això, quan el castellà diu "la Virgen", nosaltres hem de dir "la Mare de Déu". Si traduïm "la Virgen" per "la Verge" fem una mala traducció. Els valencians no diem "la Verge dels Desemparats", sinó "la Mare de Déu dels Desemparats", "la Mare de Déu de Lledó", "la Mare de Déu de Gràcia", "la Mare de Déu Grossa de Borriana"... Sempre, doncs, "Mare de Déu". El nostre Poble és més partidari de la maternitat de Maria que de la seua virginitat, deixeble directe del concili d'Efes que l'any 431 definí i proclamà Maria com a "Mare de Déu".

[...]

I ara una anècdota que em contà un bon amic meu. Eren els anys més tancats del franquisme. Els anys quaranta. En un santuari català de la Mare de Déu es feu una concentració d'imatges marianes de tot Catalunya. En una esplanada hi havia una multitud que anava aplaudint cada volta que entrava una imatge de la Mare de Déu. Un devot per micròfon anunciava el títol de la imatge: en castellà, clar! "Virgen de Nuria, Virgen de la Cinta, Virgen de la Foncalda..." I quan ja van ser totes juntes, aquell home, ple d'emoció va soltar: "¡Madre de Dios, cuántas Madres de Dioses!" La va empastrar! Senzillament, va fer una mala traducció del català al castellà. Encara que parlava en castellà estava pensant mentalment en català: "Mare de Déu, quantes Mares de Déus!"

Ja veiem com és de perillosa una traducció directa sense tenir en compte que cada llengua té coses pròpies i intransferibles. Intraduïbles. [...] Cada llengua té les seues coses.

Quedem, per tant, que "Mare de Déu de Lledó" i no "Verge de Lledó", i quan no porta cap determinant al costat, simplement "la Mare de Déu" (amb article incorporat).

Missatge per a la VIII Jornada Mundial dels Pobres (2024)

Missatge del Sant Pare Francesc

VIII Jornada Mundial dels Pobres

Diumenge XXXIII del Temps Ordinari

17 de novembre de 2024

L'oració del pobre puja fins a Déu (cf. Siràcida 21,5)

Benvolguts germans i germanes,

1. La pregària del pobre puja fins a Déu (cf. Sir 21,5). En l’any dedicat a la pregària, amb vista al Jubileu Ordinari 2025, esta expressió de la saviesa bíblica és molt apropiada per a preparar-nos a la VIII Jornada Mundial dels Pobres, que se celebrarà el pròxim 17 de novembre. L’esperança cristiana abraça també la certesa que la nostra pregària arriba fins a la presència de Déu; però no qualsevol pregària: ¡la pregària del pobre! Reflexionem sobre esta Paraula i “llegim-la” en els rostres i les històries dels pobres que trobem en les nostres jornades, per a que la pregària esdevinga camí de comunió amb ells i de compartir els seus patiments.

2. El llibre de l’Eclesiàstic o Siràcida, al qual ens referim, no és molt conegut, i mereix ser descobert per la riquesa de temes que afronta, sobretot quan es refeeix a la relació de l’home amb Déu i amb el món. El seu autor, Ben Sira, és un mestre, un escriba de Jerusalem, que escriu probablement el segle II aC. És un home savi, arrelat en la tradició d’Israel, que ensenya sobre diversos àmbits de la vida humana: de la faena a la família, de la vida en societat a l’educació de la joventut; presta atenció als temes relacionats amb la fe en Déu i a l’observança de la Llei. Afronta els problemes ardus de la llibertat, del mal i de la justícia divina, que també hui són de gran actualitat per a nosaltres. Ben Sira, inspirat per l’Esperit Sant, vol transmetre a tots el camí que cal seguir per a una vida sàvia i digna de ser viscuda davant de Déu i dels germans.

3. Un dels temes als quals este autor sagrat dedica més espai és la pregària. Ho fa amb molt d'ímpetu, perquè dona veu a la seua experiència personal. En efecte, cap escrit sobre la pregària podria ser eficaç i fecund si no partira de qui cada dia està en presència de Déu i escolta la seua Paraula. El fill de Sira declara haver buscat la saviesa des de la joventut: «Quan encara era jove, abans de viatjar per totes parts, ja buscava obertament la saviesa en la meua pregària» (Sir 51,13).

4. En el seu itinerari, descobrix una de les realitats fonamentals de la revelació, és a dir, el fet que els pobres tenen un lloc privilegiat en el cor de Déu, de tal manera que, davant del seu patiment, Déu està “impacient” fins no haver-los fet justícia: «La pregària dels pobres travessa els núvols i no descansa fins que ha arribat; no es retira fins que l'Altíssim l'atén i fa justícia a favor dels innocents. El Senyor no tardarà ni es mostrarà pacient amb els opressors del poble» (Sir 35,21-22). Déu coneix els patiments dels seus fills perquè és un Pare atent i sol·lícit amb tots. Com a Pare, cuida dels qui més el necessiten: els pobres, els marginats, els qui patixen, els oblidats… Però ningú no està exclòs del seu cor ja que, davant d’Ell, tots som pobres i necessitats. Tots som indigents, perquè sense Déu no seríem res. Tampoc no tindríem la vida si Déu no ens l’haguera donada. I, a pesar d'això, ¡quantes vegades vivim com si nosaltres fórem els amos de la vida o com si haguérem de conquistar-la! La mentalitat mundana exigix convertir-se en algú, tindre prestigi a pesar de tot i de tots, infringint regles socials per tal d’arribar a conquistar riquesa. ¡Quina il·lusió més trista! La felicitat no s’adquirix xafant el dret i la dignitat dels altres.

La violència provocada per les guerres mostra amb evidència quanta arrogància mou els qui es consideren poderosos davant dels hòmens, mentres són miserables als ulls de Déu. ¡Quants nous pobres produïx esta mala política feta amb les armes, quantes víctimes innocents! A pesar d'això, no podem recular. Els deixebles del Senyor saben que cada u d’estos “menuts” porta imprés el rostre del Fill de Déu, i a cada u els ha d’arribar la nostra solidaritat i el signe de la caritat cristiana. «Cada cristià i cada comunitat són cridats a ser instruments de Déu per a l’alliberament i la promoció dels pobres, de manera que puguen integrar-se plenament en la societat; això suposa que sigam dòcils i atents per a escoltar el clam del pobre i socórrer-lo» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 187).

5. En este any dedicat a la pregària, necessitem fer nostra la pregària dels pobres i pregar junts amb ells. És un desafiament que hem d’acollir i una acció pastoral que necessita ser alimentada. De fet, «la pitjor discriminació que patixen els pobres és la falta d’atenció espiritual. La immensa majoria dels pobres té una especial obertura a la fe; necessiten a Déu i no podem deixar d’oferir-los la seua amistat, la seua benedicció, la seua Paraula, la celebració dels Sagraments i la proposta d’un camí de creiximent i de maduració en la fe. L’opció preferencial pels pobres ha de traduir-se principalment en una atenció religiosa privilegiada i prioritària» (ibíd., 200).

Tot això requerix un cor humil, que tinga el coratge de fer-se indigent. Un cor disposat a reconéixer-se pobre i necessitat. En efecte, hi ha una correspondència entre pobresa, humilitat i confiança. El pobre verdader és l’humil, com afirmava el sant bisbe Agustí: «El pobre no té de què enorgullir-se; el ric ha de combatre l’orgull. Escolta’m, per tant: sigues un pobre verdader, sigues virtuós, sigues humil» (Sermó 14,3.4). L’humil no té res a presumir i no pretén res, sap que no pot comptar amb ell mateix, però creu fermament que es pot apel·lar a l’amor misericordiós de Déu, davant del qual està com el fill pròdig que torna a casa penedit per a rebre l’abraç del pare (cf. Lc 15,11-24). El pobre, no tenint on recolzar-se, rep força de Déu i en Ell posa tota la seua confiança. De fet, la humilitat genera la confiança que Déu mai no ens abandonarà ni ens deixarà sense resposta.

6. Als pobres que habiten en les nostres ciutats i formen part de les nostres comunitats els dic: ¡no perdau esta certesa! Déu està atent a cada u de vosaltres i està al vostre costat. No vos oblida ni podria fer-ho mai. Tots hem tingut l’experiència d’una pregària que sembla quedar sense resposta. A vegades demanem ser alliberats d’una misèria que ens fa patir i ens humilia, i sembla que Déu no escolta la nostra invocació. Però el silenci de Déu no és una distracció dels nostres patiments; més bé, custodia una paraula que demana ser escoltada amb confiança, abandonant-nos a Ell i a la seua voluntat. És de nou el Siràcida qui ho testifica: «Déu no tardarà a fer-li justícia» (cf. Sir 21,5). De la pobresa, per tant, pot brollar el cant de l'esperança més genuïna. Recordem que «quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi disfruta la dolça alegria del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. […] Esta no és la vida en l’Esperit que brolla del cor de Crist ressuscitat» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 2).

7. La Jornada Mundial dels Pobres ja ha esdevingut una cita per a tota comunitat eclesial. És una oportunitat pastoral que no s’ha de subestimar, perquè convoca tots els creients a escoltar la pregària dels pobres, prenent consciència de la seua presència i necessitats. És una ocasió propícia per a dur a terme iniciatives que ajuden concretament els pobres, i també per a reconéixer i donar suport a tants voluntaris que es dediquen amb passió als més necessitats. Hem de donar gràcies al Senyor per les persones que es posen a disposició per a escoltar i sostindre els més pobres. Són sacerdots, persones consagrades, laics i laiques que, amb el seu testimoni, donen veu a la resposta de Déu a la pregària dels qui se li adrecen. El silenci, per tant, es trenca cada vegada que un germà amb necessitat és acollit i abraçat. Els pobres tenen encara molt a ensenyar perquè, en una cultura que ha posat la riquesa en primer lloc i que sovint sacrifica la dignitat de les persones sobre l’altar dels béns materials, ells remen a contracorrent posant de manifest que l’essencial a la vida és una altra cosa.

La pregària, per tant, troba la confirmació de la seua pròpia autenticitat en la caritat que es fa encontre i proximitat. Si la pregària no es traduïx en una actuació concreta, és vana, de fet, «la fe sense les obres és morta» (Jm 2,26). Tot i això, la caritat sense pregària corre el risc de convertir-se en filantropia que prompte s’esgota. «Sense la pregària diària viscuda amb fidelitat, la nostra activitat es buida, perd l’ànima profunda, es reduïx a un simple activisme» (Benet XVI, Catequesi, 25 d’abril de 2012). Hem d’evitar esta temptació i estar sempre alerta amb la força i la perseverança que provenen de l’Esperit Sant, que és el donador de vida.

8. En este context és bonic recordar el testimoni que ens ha deixat la Mare Teresa de Calcuta, una dona que va donar la vida pels pobres. La santa repetia contínuament que era la pregària el lloc d’on treia força i fe per a la seua missió de servici als últims. El 26 d’octubre de 1985, quan va parlar a l’Assemblea General de l’ONU, mostrant a tots el rosari que duia sempre en la mà, va dir: «Jo només soc una pobra monja que prega. Pregant, Jesús em posa en el cor el seu amor i jo ixc a donar-lo a tots els pobres que trobe en el meu camí. ¡Pregueu també vosaltres! Pregueu i vos adonareu dels pobres que teniu al vostre costat. Potser en la mateixa planta de casa vostra. Potser fins i tot en la vostra llar hi ha algú que espera el vostre amor. Pregueu, i els ulls se vos obriran, i el cor se vos omplirà d’amor».

I ací, a la ciutat de Roma, hem de recordar a sant Benet Josep Labre (1747-1783), el cos del qual reposa i és venerat a l’església parroquial de Santa Maria ai Monti. Pelegrí de França a Roma, rebutjat en molts monestirs, va transcórrer els últims anys de la seua vida pobre entre els pobres, resant hores i hores davant del Santíssim Sagrament, amb el rosari, recitant el breviari, llegint el Nou Testament i la Imitació de Crist. Com que no tenia ni tan sols una habitació menuda on allotjar-se, solia dormir en un racó de les ruïnes del Colisseu, com a “vagabund de Déu”, fent de la seua existència una pregària incessant que pujava cap a Ell.

9. En camí cap a l’Any Sant, exhorte a cada u a fer-se pelegrí d’esperança, oferint signes concrets per a un futur millor. No ens oblidem de cuidar dels «detallets de l’amor» (exhort. ap. Gaudete et exsultate, 145): saber parar, acostar-se, donar una mica d’atenció, un somriure, una carícia, una paraula de consol… Estos gestos no s’improvisen; ans requerixen una fidelitat quotidiana, quasi sempre amagada i silenciosa, però enfortida per la pregària. En este temps, en què el cant d’esperança sembla cedir el lloc a l’estrèpit de les armes, al crit de tants innocents ferits i al silenci de les innombrables víctimes de les guerres, adrecem a Déu la nostra invocació de pau. Som pobres de pau; alcem les mans per a acollir-la com un do preciós i, al mateix temps, comprometem-nos per restablir-la en el dia a dia.

10. Estem cridats en tota circumstància a ser amics dels pobres, seguint els passos de Jesús, que va ser el primer en fer-se solidari amb els últims. Que ens sostinga en este camí la Santa Mare de Déu, Maria Santíssima, que, apareixent-se a Banneux, ens va deixar un missatge que no hem d’oblidar: «Soc la Mare de Déu dels pobres». A ella, a qui Déu ha mirat per la seua humil pobresa, obrant meravelles en virtut de la seva obediència, confiem la nostra pregària, convençuts que pujarà cap al cel i serà escoltada.

Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2024, Memòria de sant Antoni de Pàdua, patró dels pobres.

FRANCESC

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

Missatge per a la Jornada Mundial de les Missions 2024

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA XCVIII JORNADA MUNDIAL DE LES MISSIONS 2024

20 d'octubre de 2024

Aneu i convideu a la boda tots els qui trobeu (cf. Mt 22,9)

[versió valenciana de F. Xavier Martí]

Benvolguts germans i germanes,

Per a la Jornada Mundial de les Missions d'enguany he triat el tema de la paràbola evangèlica del banquet nupcial (cf. Mt 22,1-14). Després que els convidats rebutjaren la invitació, el rei, protagonista del relat, diu als seus servents: «Aneu a les eixides dels camins i convideu a la boda tots els qui trobeu» (v. 9). Reflexionant sobre esta paraula clau, en el context de la paràbola i de la vida de Jesús, podem destacar alguns aspectes importants de l'evangelització, els quals són particularment actuals per a tots nosaltres, deixebles-missioners de Crist, en esta fase final de l'itinerari sinodal que, d'acord amb el lema "Comunió, participació, missió", haurà de rellançar l'Església cap al seu compromís prioritari, és a dir, l'anunci de l'Evangeli al món contemporani.

"Aneu i convideu!". La missió com un incansable anar i convidar a la festa del Senyor

Els dos verbs que expressen el nucli de la missió —"aneu" i "crideu" amb el sentit o significat de "convideu"— estan situats al començament del mandat del rei als seus servents.

Pel que fa al primer, cal recordar que anteriorment els servents ja havien sigut enviats a transmetre el missatge del rei als convidats (cf. v. 3-4). Açò ens diu que la missió és un incansable anar cap a tota la humanitat per a convidar-la a l'encontre i a la comunió amb Déu. Incansable! Déu, gran en l'amor i ric en misericòrdia, sempre està en eixida cap a tota persona per a cridar-la a la felicitat del seu Regne, a pesar de la indiferència o del rebuig. Així, Jesucrist, bon pastor i enviat del Pare, anava en busca de les ovelles perdudes del poble d'Israel i desitjava anar més enllà per a aconseguir també les ovelles més llunyanes (cf. Jo 10,16). Ell va dir als seus deixebles, tant abans com després de la seua resurrecció: "Aneu", involucrant-los en la seua missió (cf. Lc 10,3; Mc 16,15). Per això, l'Església continuarà anant més enllà de tota frontera, continuarà eixint una vegada i una altra sense cansar-se o desanimar-se davant de les dificultats i els obstacles, per a complir fidelment la missió rebuda del Senyor.

Aprofite l'ocasió per a agrair als missioners i les missioneres que, responent a la crida de Crist, ho han deixat tot per a anar-se'n lluny de la seua pàtria i portar la Bona Notícia a on la gent encara no l'ha rebuda o l'ha acollida recentment. Benvolguts, la vostra entrega generosa és l'expressió tangible del compromís de la missió ad gentes que Jesús va confiar als seus deixebles: «Aneu a tots els pobles» (Mt 28,19). Per això continuem pregant i donant gràcies a Déu per les noves i nombroses vocacions missioneres dedicades a l'obra d'evangelització arreu del món.

I no oblidem que tot cristià està cridat a participar en esta missió universal amb el testimoni evangèlic en tots els ambients, de manera que tota l'Església isca contínuament amb el Senyor i Mestre a les "eixides dels camins" del món de hui. Sí, «hui el drama de l'Església és que Jesús continua tocant a la porta, però des de l'interior, per tal que el deixem eixir! Moltes vegades acaba sent una Església [...] que no deixa eixir el Senyor, que el té com "una cosa pròpia", mentres que el Senyor ha vingut per a la missió i ens vol missioners» (Discurs del Sant Pare Francesc als participants en el congrés organitzat pel Dicasteri per als Laics, la Família i la Vida, 18 de febrer de 2023). Que tots nosaltres, batejats, estigam disposats a eixir de nou a la missió, cada u segons la seua condició de vida, per a iniciar un nou moviment missioner, com en les albors del cristianisme!

Reprenent el mandat del rei als servents de la paràbola, 'anar' és inseparable de 'cridar' o, més precisament, de 'convidar': «Veniu a la boda» (Mt 22,4). Això deixa entrevore un altre aspecte no menys important de la missió confiada per Déu. Com podem imaginar, aquells servents-missatgers transmetien la invitació del sobirà amb urgència, però també amb gran respecte i amabilitat. De la mateixa manera, la missió de portar l'Evangeli a tota criatura ha de tindre necessàriament el mateix estil d'Aquell a qui s'anuncia. En proclamar al món «la bellesa de l'amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 36), els deixebles-missioners ho fan amb goig, magnanimitat i amabilitat, fruit de l'Esperit Sant en ells (cf. Ga 5,22); sense violència, coacció o proselitisme; sempre amb proximitat, compassió i tendresa, aspectes que reflectixen la manera de ser i d'actuar de Déu.

A la boda. La perspectiva escatològica i eucarística de la missió de Crist i de l'Església

En la paràbola, el rei demana als servents que porten la invitació per al banquet de bodes del seu fill. Este banquet és reflex d'aquell escatològic, és imatge de la salvació final en el Regne de Déu, realitzada des d'ara amb la vinguda de Jesús, el Messies i Fill de Déu, que ens va donar la vida en abundància (cf. Jo 10,10), simbolitzada per la taula plena «de plats gustosos, de vins rancis, de plats exquisits, de vins delicats», quan Déu «engolirà per sempre la mort» (Is 25,6-8).

La missió de Crist és la de la plenitud dels temps, com Ell va declarar a l'inici de la seua predicació: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu està prop» (Mc 1,15). Així, els deixebles de Crist estan cridats a continuar esta mateixa missió del seu Mestre i Senyor. Recordem sobre això l'ensenyament del Concili Vaticà II sobre el caràcter escatològic del compromís missioner de l'Església: «El temps de l'activitat missionera se situa entre la primera vinguda del Senyor i la segona. [...] Perquè abans que el Senyor vinga, cal que la bona nova siga proclamada a totes les nacions» (dec. Ad gentes, 9).

Sabem que el zel missioner en els primers cristians tenia una forta dimensió escatològica. Ells sentien la urgència de l'anunci de l'Evangeli. També hui és important tindre present esta perspectiva, perquè ens ajuda a evangelitzar amb l'alegria de qui sap que «el Senyor està prop» i amb l'esperança de qui està orientat a la meta, quan tots estarem amb Crist en el seu banquet nupcial en el Regne de Déu. Per això, mentres el món proposa els diversos "banquets" del consumisme, del benestar egoiste, de l'acumulació, de l'individualisme; l'Evangeli, en canvi, crida tots i totes al banquet diví on, en la comunió amb Déu i amb els altres, regnen el goig, el compartir, la justícia i la fraternitat.

Esta plenitud de vida, do de Crist, s'anticipa ja des d'ara en el banquet de l'Eucaristia que l'Església celebra per mandat del Senyor i en memòria d'Ell. I així, la invitació al banquet escatològic, que portem a totes i a tots a través de la missió evangelitzadora, està intrínsecament vinculada a la invitació a la taula eucarística, on el Senyor ens alimenta amb la seua Paraula i amb el seu Cos i la seua Sang. Com ha ensenyat Benet XVI, «en cada celebració eucarística es realitza sacramentalment la reunió escatològica del Poble de Déu. El banquet eucarístic és per a nosaltres una anticipació real del banquet final, anunciat pels profetes (cf. Is 25,6-9) i descrit en el Nou Testament com "les bodes del Corder" (Ap 19,7-9), que s'ha de celebrar en l'alegria de la comunió dels sants» (exhort. ap. postsin. Sacramentum Caritatis, 31).

Per això, tots estem cridats a viure més intensament cada Eucaristia en totes les seues dimensions, particularment en l'escatològica i missionera. A este propòsit, reitere que «no podem acostar-nos a la Taula eucarística sense deixar-nos portar per este moviment de la missió que, partint del cor mateix de Déu, tendix a arribar a totes les persones» (Ibíd. 84). La renovació eucarística, que moltes Esglésies locals han estat promovent lloablement en el període post-Covid, serà també fonamental per a despertar l'esperit missioner en cada fidel. Amb quanta més fe i impuls del cor, en cada Missa, hauríem de pronunciar l'aclamació: «¡Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús»!

En esta perspectiva, en l'any dedicat a la pregària en preparació del Jubileu de 2025, desitge convidar tots i totes a intensificar, també i abans que res, la participació en la missa i la pregària per la missió evangelitzadora de l'Església. Ella, en efecte, obedient a la paraula del Salvador, no cessa d'elevar a Déu en cada celebració eucarística i litúrgica la pregària del Parenostre amb la invocació «vinga a nosaltres el vostre regne». I així la pregària diària i particularment l'Eucaristia fan de nosaltres pelegrins-missioners de l'esperança, en camí cap a la vida sense fi en Déu, cap al banquet nupcial preparat per Ell per a tots els seus fills.

"Tots i totes". La missió universal dels deixebles de Crist i l'Església tota sinodal-missionera

La tercera i última reflexió es referix als destinataris de la invitació del rei, «tots i totes». Com he subratllat, «això està en el cor de la missió, este "tots i totes", sense excloure ningú. Tots i totes. Per tant, tota la nostra missió brolla del Cor de Crist, per a deixar que Ell atraga tots i totes cap a ell» (Discurs del Sant Pare Francesc als participants en l'Assemblea general de les Obres Missionals Pontifícies, 3 de juny de 2023). Encara hui, en un món esgarrat per divisions i conflictes, l'Evangeli de Crist és la veu dolça i forta que crida els hòmens a trobar-se, a reconéixer-se germans i a gaudir de l'harmonia enmig de les diferències. Déu vol que «tots els hòmens se salven i arriben al coneiximent de la veritat» (1Tm 2,4). Per això, no oblidem mai, en les nostres activitats missioneres, que som enviats a anunciar l'Evangeli a tots i totes, i «no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui compartix una alegria, assenyala un horitzó bell, oferix un banquet desitjable» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 14).

Els deixebles-missioners de Crist porten sempre en el cor la preocupació per totes les persones de qualsevol condició social o fins i tot moral. La paràbola del banquet ens diu que, seguint la recomanació del rei, els servents van reunir «tots el qui trobaven, bons i roïns» (Mt 22,10). A més, precisament els «pobres, invàlids, cegos i coixos» (Lc 14,21), és a dir, els últims i els marginats de la societat són els convidats especials del rei. Així, el banquet nupcial que Déu ha preparat per al Fill, es manté obert a tots i per sempre, perquè el seu amor per cada u de nosaltres és gran i incondicional. «Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perda ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguen vida eterna» (Jn 3,16). Qualsevol, tot home i tota dona és destinatari de la invitació de Déu a participar de la seua gràcia que transforma i salva. Només cal dir "sí" a este do diví i gratuït, acollint-lo i permetent-li que ens transforme, revestint-nos d'ell com amb un "vestit de festa", (cf. Mt 22,12).

La missió universal requerix el compromís de totes i tots. Per això cal continuar el camí cap a una Església completament sinodal-missionera al servici de l'Evangeli. La sinodalitat és per si mateixa missionera i, a la inversa, la missió és sempre sinodal. Per tant, una estreta cooperació missionera és hui encara més urgent i necessària en l'Església universal, així com en les Esglésies particulars. Seguint la línia del Concili Vaticà II i dels meus predecessors, recomane a totes les diòcesis del món el servici de les Obres Missionals Pontifícies, que són els mitjans primaris per a «infondre en els catòlics, ja des de la infància, un esperit verdaderament universal i missioner i per a afavorir una arreplega eficaç dels mitjans econòmics en profit de totes les missions segons les necessitats de cada una» (dec. Ad gentes, 38). Per esta raó, les col·lectes de la Jornada Mundial de les Missions, en totes les Esglésies locals, estan enterament destinades al Fons universal de solidaritat que l'Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe distribuïx després, en nom del Papa, per a les necessitats de totes les missions de l'Església. Demanem al Senyor que ens guie i ens ajude a ser una Església més sinodal i més missionera (cf. Homilia del Sant Pare Francesc en la Cloenda de l'Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, 29 d'octubre de 2023).

Finalment, dirigim la nostra mirada a Maria, que va obtindre de Jesús el primer miracle, precisament en una festa de bodes, a Canà de Galilea (cf. Jo 2,1-12). El Senyor va oferir als esposos i a tots els convidats l'abundància del vi nou, signe anticipat del banquet nupcial que Déu prepara per a tots, al final dels temps. Demanem també hui la seua intercessió maternal per la missió evangelitzadora dels deixebles de Crist. Amb l'alegria i la sol·licitud de la nostra Mare, amb la força de la tendresa i de l'afecte (cf. exhort. ap. Evangelii gaudium, 288), anem i portem a tots la invitació del Rei Salvador. ¡Santa Maria, Estrella de l'evangelització, pregueu per nosaltres!

Roma, Sant Joan del Laterà, 25 de gener de 2024, festa de la conversió de sant Pau.

FRANCESC

La pregunta per Déu és la pregunta per l'home

Entrevista a Josep Vidal Talens

Teòleg i rector de parròquia

TEOLOGIA

[...]
¿Quin paper té la teologia en l'actualitat?

En l'actualitat no sembla molt valorada. Tots opinen, gràcies a Déu, i tots se senten inspirats per l'Esperit; Déu s'ho farà i portarà algun bé que necessitaven les persones. Els bisbes també van fent teologia en el seu magisteri. Els teòlegs, tan qüestionats per totes bandes, crec que han seguit fent un treball digne, intentant comprendre millor la fe en Jesús heretada per la tradició eclesial, i el significat que té eixa fe per a les persones de hui. És una tasca d'hermenèutica i discerniment, entre (1) la Paraula de Déu en Jesucrist, (2) la tradició apostòlica garantida al llarg dels segles pel magisteri dels seus successors i (3) les preguntes i problemes dels fidels i la humanitat actual.

I tots aquells que es dediquen a àrees més especialitzades, que semblen llunyanes dels interessos de hui, mereixen tot el meu respecte, perquè prompte o tard ens venen molt bé els seus coneiximents i instruments, com diccionaris especialitzats i edicions crítiques de les obres antigues.

La gent continua necessitant els teòlegs, ¿per a què?

Per a actualitzar el llenguatge de la seua fe, per a fer-lo més comprensible a l'home actual, per a trobar punts de contacte amb els coneiximents científics i antropològics dels nostres contemporanis, que ens permetran evangelitzar sense insultar la intel·ligència. De cara a la societat cal mantenir la pregunta per Déu que és la pregunta per l'home, tot ser humà, dones i hòmens i tota condició humana, per a que tots es plantegen el sentit de les seues vides i s'òbriguen a Déu per tot el que els pot aportar.

¿Quina és la diferència entre un teòric del sagrat i un teòleg verdader?

Crec que no sabré respondre. Per a mi la diferència és entre el filòsof fenomenòleg i hermeneuta del sagrat o del misteri, en qualsevol forma religiosa o areligiosa, per una banda; i el teòleg, que es deu a una revelació personal de Déu en la història, per altra banda. Si hi ha una mala teologia, no solc fer-li cas: en tinc prou amb la bona. Un teòleg verdader s'estima el món que Déu s'estima i viu del Déu que les persones necessiten: el Déu i Pare de Jesús, un Déu digne de l'home.

¿Lluny d'una concepció teològica d'escriptori?

Sent de vegades esta expressió. No sé a què es referixen exactament. Jo he necessitat moltes hores de taula i cadira, i mai no he deixat de portar en mi les preocupacions dels ateus, agnòstics, indiferents i moltes classes de creients. Igualment, estic molt afectat per les preocupacions i patiments socials i personals. En tot el que he pensat i ensenyat, sempre estan presents els patiments concrets que anem coneixent dia a dia.

El diàleg amb el món, amb les cultures i les religions, ¿més difícil hui que antany?

No sé si més difícil, però sí més ineludible. Seria "la maduresa del cristianisme" (Th. Halick), post-Vaticà II i en comunió amb els papes post-Vaticà II. La paraula "ecumenisme", que teníem reservada per al moviment d'unitat de les esglésies i comunitats cristianes, i la distingíem del diàleg interreligiós, hui es difon per a expressar un moviment més universal fins a abraçar el diàleg interreligiós, intercultural, de civilitzacions, de la humanitat. Ecumenisme (moviment cap a la unitat pel respecte mutu), en la casa comuna que habitem, que ara necessita tota la humanitat per a que continue habitable.

És el gran desafiament que ara compartim tots. Per fer possible eixe ecumenisme universal, el Papa ens ha proposat: considereu-vos tots germans (Fratelli tutti).

¿Quina classe de teologia necessita el món de hui?

Alguna cosa hem dit. Puc afegir: la teologia que ajude a salvar l'home de si mateix i de totes les temptacions que sent, per l'immens poder acumulat per alguns. Sí a la ciència i la tecnologia. Sí a la llibertat i a la justícia. Però, sobretot, sí a l'ètica i al diàleg sobre les qüestions ètiques; els fins, ¿per a què i per a qui investiguem? ¿Per a què i per a qui treballem? Sense ètica, coneiximent i poder porten a una autodestrucció i a una deshumanització. Per a salvar el que és més propi del ser humà i de la comunitat humana, l'Evangeli de Jesús i el seu misteri de redempció, que hui actua en el seu Esperit, creador i recreador de vida, ajuden molt.

Una teologia a València capaç de fer-se càrrec també dels conflictes socials, ¿què ha de suposar?

Modestament jo ho intente. Però és més tasca d'una teologia pràctica, moral o pastoral que il·lumine tant el conflicte com la seua superació tenint en compte el bé comú per damunt del bé particular, inspirant-nos en l'Evangeli de Jesús. El papa Francesc ajuda molt.

Una teologia que s'esgota en la disputa acadèmica o que mira a la humanitat des d'un castell de vidre, ¿per què no servix hui?

En la pregunta va la resposta: no servix.

Vosté ha publicat alguns llibres, ¿amb quina finalitat?

Per si podien ajudar a estudiants i a lectors. Des que m'ocupe de la "conversió pastoral en les parròquies", per a que totes elles puguen ser missioneres i evangelitzadores, he abandonat l'estudi de la cristologia. Ara voldria retornar per si alguna coseta més puc aportar a la millor comprensió de la humanitat i consciència humana de Jesús, i el seu significat per a nosaltres. Deo adjuvante.

¿S'hauria d'esforçar més i millor la teologia a València per a que siga possible comunicar hui les veritats de la fe, tenint en compte els canvis lingüístics, socials i culturals que viu el poble valencià?

Totalment d'acord, cal un esforç i estima pels valors culturals i lingüístics d'este poble, malgrat tantes dificultats que encara trobarem. El meu somni sempre ha sigut publicar un darrer llibre en valencià, com aquell de Josep Espasa, que seria La fe en què he pogut creure i viure.

Fragment de l'entrevista publicada en Cresol, 169 (octubre-desembre 2023), pp. 12-15.

Bibliografia de Josep Vidal Talens:

• i R. Gascó, A. Ferrer i M. Comes: Jesús, historia de un personaje singular, Nau, Valencia 1981.
• i J. Monter: "Il mondo de la ragione non é la ragione del mondo" en G. Manzi (ed.): Memorie della tecnica, Cadmo, Roma 1985, pp. 83-104; reelaborat en castellà en Misión abierta, 4 (1987), pp. 9-26; i en valencià en Un Déu digne de l'home, pp. 41-65.
• El mediador i la mediación. La cristología de Walter Kasper en su génesis y estructura, Facultad de Teología de Valencia, Valencia 1988.
• «Missió evangelitzadora i inculturació de la fe», en V Fòrum Cristianisme i món d’avui: Alliberats per a alliberar, València 1993, pp. 61-119.
• Un Déu digne de l'home, Saó, València 1995.
• "Jesús i la religió", en VIII Fòrum Cristianisme i món d’avui: Moguts per l'esperit, València 1996, pp. 11-52.
• "Quan el món modern evangelitzava l'Església. Alfons Roig: un itinerari espiritual del segle XX", Saó, 211 (1997), pp. 22-24.
• "Cristología por razón de la soteriología: la salvación de lo humano", en Juan Bosch (ed.): Panorama de la teologia española, Verbo Divino, Estella 1999, pp. 599-619.

La fraternitat sacerdotal

Alexandre Alapont

Esta pàgina està dedicada a la recuperació de textos en valencià de temàtica cristiana d’autors valencians. El prevere i missioner Alexandre Alapont Hernandis (Polinyà de Xúquer 1932–Quart de Poblet 2023) fou un dels pocs capellans contemporanis que solia escriure en valencià les seues col·laboracions en publicacions diocesanes (p. ex. en Valencia Misionera). Fou soci de la Unió Apostòlica del Clero i formà part de la Junta Directiva Diocesana. També ens ha deixat algun article en la revista Cresol. Recuperem un text seu aparegut en el núm. 93. Estes sàvies reflexions sobre l’espiritualitat i la fraternitat sacerdotal, encara que referides als membres de la Unió Apostòlica del Clero, mereixen l’atenció de tots els preveres diocesans. F. Xavier Martí.

Valors incanviables

1. La fraternitat pastoral dels capellans. Els preveres de la Unió han de ser molt amics entre ells mateixos. Hi ha d’haver com un llaç de germanor entre tots ells, que han de voler-se i apreciar-se, i han de tindre com un afecte similar als dels membres d’una mateixa família. La fraternitat interpresbiteral és senyal incanviable de la nostra Unió.

2. La formació contínua. Açò ha de ser característica pròpia dels membres de la Unió. Hem de tindre el deure d’estar sempre al dia. ¡Germans joves i majors, hem de llegir més! Hem de llegir des del diari fins als llibres actuals de la teologia. Hem d’assistir a les reunions que organitza la diòcesi, tant aquelles de formació espiritual com les altres de contingut més bíblic, pastoral, teològic o de temes d’actualitat importants per als capellans. Hi ha actualment massa capellans diocesans valencians que no van mai a les reunions convocades.

I dins de la formació també entren alguns programes bons de televisió, algun film de tema actual. Algun concert de música, assistir a alguna conferència important de temes seculars, anar a les exposicions millors en la ciutat, és a dir, estar al dia, estar formats en allò que és més nostre, però també en la modernitat.

3. La vida de l’esperit. Un capellà de la Unió Apostòlica del Clero ha de ser un home de l’esperit. Se li ha de notar fins i tot exteriorment: quan mira, quan parla, quan actua. Si un home està enamorat de Jesucrist, està penetrat i ple del seu Senyor; no és un home que pertany al món, encara que visca enmig del món. No hem de ser mundans, sinó espirituals. I en eixes coses de l’esperit entra l’Eucaristia, l’oració habitual i sentida, i la recepció normal i habitual del sagrament de la Reconciliació.

Valors més variables

Cada sacerdot té la seua personalitat, i és com és en moltes coses variables. Els capellans som molt diferents en les nostres apreciacions polítiques, ideològiques, lingüístiques, pastorals, organitzatives. Per això hem de saber valorar els altres preveres. Pensem que els èxits dels altres són els meus èxits, perquè ningú no pot fer-ho tot per ell mateix.

Hem de dialogar més. Hem de discutir menys. Hem de pensar que les meues visions dels problemes poden ser compatibles amb les visions d’un altre, encara que eixes visions no siguen les meues.

La figura sacerdotal del rector d’Ars –tan admirable i sant‒, està a moltíssima distància de la figura sacerdotal de Don Bosco –també tan admirable i sant. ¡Acceptem el germà sacerdot diferent de mi! 

Alexandre Alapont: «Millorant la UAC», Cresol, 93 (2010, febrer), p. 42

(Publicat en Cresol, 169 (2023), p. 63)

Francesc de Pertusa, teòleg laic del segle XV

Avel·lí Flors i Bonet

Arxiu de la seu de València en 1910

Segurament Francesc de Pertusa és un nom que no ens sona de res. La data segura que en tenim és que va escriure un llibre voluminós intitulat Memorial de la fe catòlica que, com consta en els cinc manuscrits que se'n conserven, «fon acabat lo present Memorial a glòria e lahor de nostre Senyor Déu Jhesuchrist per mi, Francesch de Pertusa, en la ciutat de València, en lo dia de sent Nicholau, en ora de matines, que·s contava a sis de deembre de any de la nativitat de nostre Senyor Déu Jhesuchrist mil quatre-cents quaranta…». La intenció de l'autor és ben clara al començament del llibre:

Per ço com tem que les rahons escampades per diversos libres que Déus, per gràcia sua e mijançant mon continuat e gran trebal m'a donades a trobar sobre la declaració e probació dels articles de la sancta fe christiana e catòlica no m’isquen de memòria, e los lochs hon són posades, per tal, a lahor e glòria de nostre Senyor Déu Jhesuchrist e de la sua gloriosa mare e verge, senyora, advocada nostra, madona sancta Maria, e a consolació de mon esperit, yo, Francesch de Pertusa, jatsessia indigne servent de Jhesuchrist, les he replegades totes en lo present Memorial...

Parlem d'una obra realment voluminosa, que dona per a mil dos-cents fulls DIN-A4 i resulta de complicada lectura i interpretació. Podem deduir que l'autor hi resumix els seus coneixements teològics aportant-hi totes les citacions bíbliques, patrístiques i teològiques que li són familiars amb el propòsit, segons ell, de provar o demostrar «per raons necessàries» cada un dels articles de la fe catòlica. En això es demostra deixeble de Ramon Llull (Mallorca 1232-1316), que es proposà, en els seus escrits, demostrar la fe cristiana per raons necessàries. Després de la seua mort, la memòria de Francesc de Pertusa que es conserva entre els valencians il·lustrats del segle XV és la d'un pensador difícil de seguir. Així, per exemple, Jaume Roig (València 1478), en el seu Espill o Llibre de les dones, recorda Francesc de Pertusa com un escriptor complicat d'entendre i, per això, del gust de les dones:

           Lo disputar

grans qüestions         en los sermons,

imperçeptibles,         no aprensibles

suptilitats                 —alietats

de Trinitat,               si en pecat

ffon conçebuda,       si fon remuda,

predestinar,              la fe provar,

dits d’en Pertusa,     d’en Llull sa musa,

d’Ocham, Aschot     llur vari tot—,

coses molt primes     ab suptils rimes

plau a les gents,        profit no gens

ne sol restar 

(versos 16154-16175)

Tot i que no tenim certesa de la identitat del nostre autor, per les dades que posseïm, ens atreviríem a avançar, amb alguna probabilitat, que Francesc de Pertusa era un laic, casat probablement amb Isabel de Bellvís, i avi del cavaller valencià Jaume del Bosch, el qual autentifica el manuscrit que, segons diu, va escriure el seu avi Francesc de Pertusa. Així ho testifica el full inicial verso del manuscrit 287 de la seu valentina, amb estes paraules:

Confesse, yo, frare Jaume del Bosch, cavaller de la reverent religió de Montesa, commanador de Onda, que lo present livre és scrit de la mà del magnífich en Francesch de Pertusa, donzell, avi meu, ço és, pare de ma mare, lo qual yo li viu scriure, e axí indubitablement se pot donar plena fe al desús dit, e fent testimoni de la present veritat, scrich la present testificació de la mia mà, huy disapte que contam a deu de setembre, en la ciutat de València, dins lo capítol de la Seu de aquella, del any mil quatre-cents noranta-set...

Francesc de Pertusa partix el seu Memorial de la fe catòlica en tres tractats. Segons ell,

En lo primer serà desmostrat Déus esser de necessitat e la sua essència esser una sola e simpla e aquella esser en trinitat de persones distinctes [...] En lo segon tractat demostraré la sancta incarnació del seu reverent Fill e tots los articles toquants a la sua altíssima humanitat. En lo terç tractat demostraré la general resurrecció de morts e lo juhí final, e la perpetual retribució o punició [...] per nostre Senyor Jhesuchrist.

Un exemple i un model per a nosaltres: un laic que sap molta teologia!

La unitat de Déu

Francesc de Pertusa

El 6 de desembre de 1440 el valencià Francesc de Pertusa, teòleg laic, acabava el Memorial de la fe catòlica, una obra enciclopèdica, resum de la teologia del segle XV. Com que es tracta d’un text de difícil lectura i interpretació, per la modalitat de llengua i per la subtilitat del seu pensament, ens ha costat trobar un fragment mitjanament entenedor. Valga el que seguix com a exemple del seu esforç per a penetrar la ciència teològica del seu temps. Xavier Martí.

[Il.lustració: Lletra P miniada en el full 8 recto del manuscrit 1796 de la Biblioteca Nacional, amb el text del Memorial de Francesc de Pertusa.]

Provat és per la gràcia divinal prou bastantment e clara que Déu és etern e ell és creador universal de tot quant és. Ara resta a provar la seua unitat essencial. E per provar-la, faç esta raó. Si eren dos déus, convendria que cascú d’ells fos omnipotent. Posem que u d’ells és ·a· i l’altre ·b·. E dic així: puix ·a· e ·b· són omnipotents, cascú d’ells, pel seu simple poder, pot produir tota cosa possible o impedir que sia produïda o anihilar-la si és produïda. E si ·a· vol produir en esser alguna cosa de les dites possibles, no és necessari que ·b·, que també és omnipotent, vullga així mateix que aquella cosa sia produïda, ans pot voler que no sia, ja que la volentat de ·b·, contingentment, pot voler que aquella cosa sia o no sia, així com la volentat de ·a·, e no necessària. E, si vol que la dita cosa no sia, s’ha de seguir que no serà. E, així, pareix que si dos coses són omnipotents, cascuna d’elles pot fer que l’altra siga impotent. E, com que Déu no pot esser fet impotent, se seguix que ninguna d’elles podria esser Déu.

E, si es diu que entre elles dos hi ha pacte de no contradir-se en res, l’una a l’altra, dic que possiblement ho podrien fer i, per consegüent, idem ut prius [igual que abans]. Encara ab tot això, ninguna d’elles podria ser omnipotent. E açò perquè no és possible que hi haja dues causes totals d’un mateix efecte, e que sien entre si essencialment distintes, car seria contradicció. E, per consegüent, ninguna d’elles podria esser causa total de l’efecte de l’altra, i, per consegüent, no podria ser omnipotent. Ítem més: com que a Déu, per la preeminència, li és propi senyorejar tot quant és, cascuna d’elles hauria de ser superior e sotmesa a l’altra [en tot]. E, com que açò implicaria manifesta contradicció, igitur [per tant] etc.

Ítem més: impossible cosa és que hi haja molts béns sobirans, ja que ninguna cosa sobirana tolera igualtat en la seua espècie o naturalesa si és sobirana, ja que és contradicció ser sobirana i no sobirana alhora. E, ja que Déu és sobirà bé e sobirana perfecció, per consegüent no pot esser sinó un sol. E, per aquesta manera mateixa, pot esser arguït [de sobirana magnitud], e de tota altra perfecció. Hi ha, doncs, un Déu tantum [només] e no més.

E, per tal, tenim in Deuteronomio, VI^o [Dt 6,4] [...] Et c^o XXXVII^o [Dt 32,39] [...] E lo Apòstol, Ad efesios, I^o [Ef 4,5] [...] E d’aquesta unitat de Déu han parlat, així mateix, los antics filòsofs, et primo [i primer] Plató, en lo Timeo, diu que un és lo món, car segons un exemplar ha sigut format, és a dir, Déu. E Aristòtil, en la fi del XII^o capítol de la seua Metafísica, parlant del príncep de tot lo univers, conclou que un sol és lo príncep, és a dir, Déu. E Avicena, en lo cinqué de la Metafísica, diu que és impossible que aquell, al qual és necessari esser, sia comparat a altre necessari esser, apel·lant a aquell Déu. Per totes les quals raons e autoritats, se conclou, de necessitat, esser un sol Déu tantum, e no més.

(«Capítol que prova la unitat de Déu». Text molt adaptat.)

Nota. Del Memorial de la fe catòlica hi ha quatre manuscrits: dos a la seu de València, un a la de Tortosa i un a la Biblioteca Nacional. Avel·lí Flors i Bonet en feu l’edició crítica en una tesi doctoral de 1983 dirigida per Antoni Ferrando. S’ha publicat el text entre 2009 i 2010 en la revista Pentecosta (núm. 65-72), editada per l’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana. Consulteu l’article «Un teòleg laic del segle XV: Francesc de Pertusa i el seu Memorial de la fe catòlica», d’Avel·lí Flors, en Homenatge a Germà Colón Domènech (Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2014), pp. 27-51.

El camí de la paciència

Desitjós

Espill de la vida religiosa —més conegut com a Desitjós— és un tractat asceticomístic en forma de novel·la al·legòrica que s’ha d’atribuir a un frare franciscà, seguramentd’origen valencià. Es va editar per primera vegada l’any 1515. Fou el primer ‘bestseller’ literari en la nostra llengua: s’han trobat 130 edicions en 13 llengües diferents. El fragment següent és de la primera part, que narra el viatge del protagonista, Desitjós, en busca del cavaller Amor-de-Déu. El millor camí és el de Paciència, li diu Simplicitat d’acord amb la Sagrada Escriptura i «los antics filòsofs». El remat de la reflexió és meravellós: «I si no voleu sentir los treballs del camí començau a cantar, i cantant no sentireu tanta de penalitat». La música i el cant estan molt presents en tota l’obra. Xavier Martí.

Capítol xvii. Que mostra la senda per la qual deu caminar qualsevulla persona qui és desitjós d'amor de Déu

I en lo principi li pareixia a Desitjós lo camí ésser molt aspre i terrible —encara que fos curt— i molt pedrós i amb moltes espines. I digué a Simplicitat aquestes paraules:

—Simplicitat, molt estic meravellat d’aquest camí car en cert és molt aspre i dur, e açò en tanta de manera que no tenia cregut mai, car en cert jo estic tot espantat.

Respongué Simplicitat (1):

—No us meravelleu del camí com és tan mal, car per això li han posat nom Paciència (2), car si no fos així treballós i ple de pedres i espines no tinguera aquest nom. Ni la casa a on va fora tan preciosa, ni tan amagada, si lo camí fos bo i pla i tothom hi pogués venir a plaer. Emperò perquè lo camí és tan mal no hi venen ací sinó persones molt experimentades i provades, i no és meravella com sia un comú vulgar en castellà: que no hay atajo sin trabajo. I ja que vós haveu volgut prendre aquesta drecera, és menester tingau bon esforç i comporteu lo camí, puix dura molt poc, i pensau en lo fi per què caminau, car lo fi de la cosa mou i acostuma de fer moure lo caminant a fer i prosseguir aquell camí que ha començat amb molta alegria i consolació. ¿Com pensau, vós, trobar tal bé com és Amor-de-Déu sens molt treball i fatiga del cos? Certa cosa és que no, car bé us tindria jo per home de poc enteniment si tal creíeu. Car, si poc vos costava, així mateix en faríeu poc cas quan lo tindríeu, Amor-de-Déu. Per ço no us tedieu ni peneu, car la paga és molt gran i major que lo treball, i per ço vos deveu esforçar a caminar, car així em pareix que ho diga la Santa Escriptura, i no solament la Santa Escriptura mes encara los antics filòsofs. I així esforçant-vos a caminar per aquest començat Camí-de-Paciència, hajau per cert que vos reposareu en gran manera amb Amor-de-Déu i amb ell vos aconsolareu, i més lo amareu i major serà vostra consolació que si no haguésseu passat tant de treball i fatiga en cercar-lo. I si per ventura lo cor vos defallia, menjau d’aqueix fruit que us donà No-m’hi-dona-res (3) quan nos partírem de Casa-d’Humilitat (4), ço és, Confiança-en-Déu (5), i no temau de desmaiar-vos per qual ni quant treball sia en lo món ni puga ésser, car los qui en ell confien no poden perir en ninguna manera. I si no voleu sentir los treballs del camí començau a cantar, i cantant no sentireu tanta de penalitat.

En gran manera s’aconsolà Desitjós del parlar de Simplicitat i del seu bon conhort que li donave en camí, caminant, [...]

(Fragment adaptat)

(1): Quarta filla d’Humiliat. Acompanya Desitjós en el camí.

(2): Camí-de-Paciència: drecera que va directament de Casa-d’Humiliat a Casa-de-Caritat.

(3): Verge que Temor-de-Déu tramet a Desitjós per tal que li done complida raó d’Amor-de-Déu.

(4): Primer dels monestirs que hi ha en el desert.

(5): U dels dos fruits de l’arbre de Casa-d’Humilitat.

Nota: Espill de la vida religiosa es va editar per Joan Rosenbach a Barcelona en 1515. Recentment s’ha publicat l’edició crítica a cura d’August Bover i Font (Barcino, Barcelona 2023). Hi havia una edició molt assequible inclosa en Novel·les amoroses i morals (Edicions 62, Barcelona 1998).

Mare de Déu del Lledó

• Francesc Cantó i Blasco: «La aparició de Madona Sancta Maria, la Mare de Déu del Lledó», en Corona poética ofrecida por varios amantes de Castellón de la Plana y de sus gloriosas tradiciones a la Patrona de esta Ciudad Nuestra Señora del Lidón con motivo de su Coronación Canónica, [Imprenta de Hijo de J. Armengot] Castellón, mayo 1924, pp. 11s.
• Àngel Sánchez i Gozalbo: «Quan més petita més gran», en Festividades: VI Centenario de Nuestra Señora del Lledó, Castellón de la Plana 1966, p. 31.
• J.M. Bausset: Madona Sancta Maria del Lledó (2015)

Goigs

• Goigs en lloança de la Mare de Déu del Lledó (Revest -Ripollés)

Poemes

• [Selecció] Corona poética ofrecida por varios amantes de Castellón de la Plana y de sus gloriosas tradiciones a la Patrona de esta Ciudad Nuestra Señora del Lidón con motivo de su Coronación Canónica, [Imprenta de Hijo de J. Armengot] Castellón, mayo 1924.
• Joaquim Garcia i Girona, prevere: «Corona de fills», pp. 22s.
• Carles Salvador: «A l'ombra del lledoner: cançó en llaor de Madona Santa Maria del Lledó en la seua coronació pontifícia», pp. 55s.
• Maximià Alloza: «La Verge petita», p. 61.
• Enric Soler i Godes: «La campana de Lledó», p. 90s.
• Lluís Cebrian i Mezquita: «A la Mare de Déu del Lledó», p. 91.