De l'encíclica Laudato si', del papa Francesc
(2) Cf. Legenda maior, VIII, 1: FF 1134.
Textos de literatura religiosa en prosa escrits originalment en valencià i per autors valencians. També textos d'autors clàssics del cristianisme o del Magisteri traduïts a la nostra llengua.
(2) Cf. Legenda maior, VIII, 1: FF 1134.
Josep Maria Cases i Deordal (†)
Bisbe de Sogorb-Castelló
Amb ocasió del VII centenari de la mort del rei Jaume I, el bisbe Josep Maria Cases demanà al rector del Seminari Major de la diòcesi que li facilités un guió per a l'homilia que havia de pronunciar a la basílica de Lledó el mes d'octubre de 1976. Este és el text que acabà pronunciant i que reproduí la revista quinzenal Documents d'Església, de l'abadia de Montserrat:
"Retrau monsenyor sant Jaume que fe sens obres morta és; esta paraula volc nostre Senyor complir en los nostres feits ... E quan nostre Senyor Jesucrist, que sap totes coses, sabia que la nostra vida s'allongaria tant que faríem ajustament de bones obres amb la fe que nós havíem ... no volc encara que moríssem tro açò haguéssem complit ... E la mercè del Senyor de glòria ha feit a nós en aquesta semblança perquè es cumple la paraula de sent Jaume: que, a la darreria de nostres anys, vol complir que l'obra s'acordàs amb la fe".
"E quan açò fo feit, e haguem menjat e begut e dormit en un reial que era prop de la nostra albergada, enviam per l'arquebisbe e els bisbes e els rics hòmens e l'arquebisbe de Narbona que hi fo. E, quan tots foren denant, nos dixem-los com nostre Senyor nos havia feites moltes gràcies; e, entre les altres, havia'ns-en feita ara una que nós e ells devien molt [a]grair; e quant en aquest bé nostre [ells] havien gran part, volíem-los-ho fer saber per tal que ells se n'alegrassen: que València era nostra ... E dix l'arquebisbe de Tarragona: 'Açò és obra de Déu, e jo no creu que de tres coses que en vós no n'haja una: o que vós hajats servit Déu, o que ara lo sirvats o que·l servirets'. E dix Ramon Berenguer d'Àger: Molt devem [a]grair a nostre Senyor l'amor que·ns mostra, car ço que vostre llinatge e vós havets desitjat, e que ara·s comple per vós, molt ho devem [a]grair a nostre Senyor ... E, quam vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita".
"Tu nombre, juntament con tu voz apostólica, resonó por todas partes. Tu lengua, la lengua valenciana que comunmente hablamos, y que entonces era la lengua de nuestra corte, se hizo lengua verdaderamente universal pues, hablándola Vicente [Ferrer], la entendían naciones de diferentes lenguas. Y, al oir al apóstol valenciano, todos hablaban de tí, ciudad ilustre, con el mayor aprecio, todos aplaudían tu felicidad, bien lejos de envidiarla, te agradecían el bien que les habías hecho dándoles un bienhechor tan insigne ... Fuera de estos motivos, hermanos míos, encuentro otro particular, y muy poderoso, para amaros en el beneficio que vuestros mayores hicieron a Valencia, mi patria, librándola de la dura esclavitud de los mahometanos, en la memoria de que la poblaron sus gloriosos conquistadores. Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y, con cortas diferencias, son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias".
"Nos prometem ací a Déu e a aquest altar, que és de la sua mare, que nós no passarem Terol ne·l riu de Tortosa, tro que València hajam presa; e enviarem per la regina [Violant d'Hongria], nostra muller, e per nostra filla [Violant d'Aragó i d'Hongria], que és ara regina de Castella [muller del rei Alfonso X el Sabio], que vinguen per ço que entenats que major volentat hinc havem d'aturar e de conquerre aquest Regne que sia a servici de Déus"...
"Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dona, tant tu com els teus fills i els fills dels teus fills. Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mane. Així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regala llet i mel, tal com el Senyor va prometre als teus pares".
Josep Maria Cases i Deordal (†)
Bisbe de Sogorb-Castelló
Per a la publicació diocesana Hoja parroquial de 9 d'octubre de 1988, el bon bisbe Josep Maria Cases escrivia este editorial que reproduïm:
El 9 d'Octubre celebra l'entrada triomfal de Jaume I, el Conqueridor, a la ciutat musulmana de València. La crònica dels seus fets ressalta l'interés que tingué el rei perquè "sabessen los cristians que nostra era València ... i que metessen nostra senyera en la torre que és ara del Temple". I continua, emocionadament: "I, quan vérem nostra senyera dalt en la torre, descavalcàrem del cavall, i ens giràrem cap orient, i ploràrem amb els nostres ulls, i besàrem la terra per la gran mercé que Déu nos havia feta". Era el compliment del pla aprovat a Alcanyís de conquistar el regne musulmà de València per a la fe cristiana "a servici de Déu".
Així, amb aquesta conquesta terminava el regne musulmà de València, i se n'iniciava un altre de nou, netament orientat a Europa i fonamentat en la fe cristiana. La fe es troba íntimament vinculada a aquests fets d'armes que anomenem la conquista del regne de València. I des d'aleshores, la nostra col·lectivitat s'ha vist amerada de sentit religiós o, si més no, de sovintejades referències culturals cristianes. Per a constatar-ho, només cal escoltar com parla la nostra gent, per saber com està teixida, la llengua del poble, de referències a Déu, als sants, a l'església, a les festes religioses, etc.
Els catòlics valencians, en la festa del 9 d'Octubre, ens hem de preguntar: quina és la nostra missió dins d'aquesta realitat social que hui anomenem Comunitat Valenciana? La resposta és ben senzilla: els catòlics valencians som els més directes hereus de la conquista cristiana. València fou conquistada per tal de reinstaurar-hi la fe cristiana "a servici de Déu". Però la fe descansa sobre un poble concret. No pot haver-hi poble de Déu, com ha ensenyat el concili Vaticà II, si no tenim una comunitat humana que se sent poble diferenciat. En aquest sentit, els valencians, gràcies a Jaume I, vam nàixer com a poble diferenciat, fill d'Aragó i de Catalunya, però no un nou Aragó o una nova Catalunya. Els catòlics valencians d'ara hem de ser fidels al nostre fet diferencial. La conquista serví també per a dotar el nou estat d'una mateixa llengua que encara hui compartim amb les altres comunitats de l'antiga corona d'Aragó. Els actuals valencians no podem malbaratar aquesta gloriosa herència cultural; l'hem de valorar i fer servir en la vida de cada dia, i, també, en la celebració de la fe i en la transmissió d'aquesta als nostres fills.
De manera més específica, però, els actuals cristians valencians ens hem de sentir, dins la complexa societat valenciana, com a sal i llum dels nostres compatriotes. I això, oferint-los un triple servei: el de la veritat per no enganyar els altres amb falsejaments enganyosos; el de la justícia per promoure sempre i en tot lloc el naixement d'un home i d'una societat lliure; i, sobretot, el servei de l'amor per mostrar als germans l'amor mateix del Déu i pare de nostre Senyor Jesucrist. Si els cristians valencians prestàvem a la nostra societat aquest triple servei, mai no faríem nosa a la societat, sinó que hi seríem indispensables. I, a més, demostraríem allò que l'home d'ara s'entesta a posar en dubte: que Déu existeix i que el Crist ressuscitat viu en la seua església. Amb aquest desig us encoratge a viure el nostre 9 d'Octubre com a ciutadans de la Comunitat Valenciana i com a fidels del Senyor.
JOSEP MARIA CASES D'ORDAL
BISBE DE SOGORB-CASTELLÓ [1972-1996]
HONOR PENTECOSTA 1996 i 2019
Avel·lí Flors i Bonet
Reestructurà el bisbat de Sogorb-Castelló en zones pastorals [1973] després d'un període de reflexió comunitària suscitada per les ponències del doctor Boulard, canonge pastoralista de París, i després d'escoltar el dictamen de la comissió que ell mateix creà per estudiar la reforma, dividí la diòcesi en quatre zones pastorals, al davant de les quals, hi instituí la figura del vicari episcopal territorial.
El bisbe Cases es caracteritzà per ser un home molt pròxim a la gent, especialment als més pobres i necessitats, amb particular dedicació als malalts. Home de profunda i sincera espiritualitat, primà en ell la dedicació prioritària a la pregària; en aquest sentit, abans de ser destinat al bisbat de Sogorb-Castelló, havia instituït [1969] els Grups d'Oració i d'Amistat que tingueren una discreta expansió a les diòcesis de Girona i de Castelló (i, també, a altres diòcesis de l'estat) d'acord amb l'estil modest del seu fundador.
Profundament arrelat en la cultura del seu país, no desdenyà mai la llengua del poble en què predicava quan la situació ho permetia o aconsellava. En aquest sentit, seria favorable a l'adaptació dels textos catalans a la litúrgia en la versió del Llibre del Poble de Déu [1975] i tingueren discreta repercussió les seues declaracions sobre l'autonomia del País Valencià i la seua llengua, així com el sermó que dedicaria al rei Jaume I en la celebració del VII centenari de la seua mort [1976]. Al final del seu pontificat [1996] aprovà els tres catecismes valencians per a infants i facilità l'edició de la Bíblia Valenciana Interconfessional.
La presència d'un bisbe català, però, incomodava l'església espanyola. I la Roma del papa Joan Pau II, plegada davant la política conservadora de l'estat espanyol, en mans del partit popular [1996], forçà el seu cessament, amb l'excusa del compliment de la seua edat reglamentària de jubilació. Lamentablement, el seu successor, complint ordes politicoreligioses de dalt, entre altres mesures, posà tots els entrebancs possibles a l'obra del seu antecessor, prohibí l'ús dels catecismes que ell havia aprovat el seu antecessor i frenà l'expansió de la versió valenciana de la Bíblia Valenciana Interconfessional.
El bisbe Josep Maria Cases, jubilat, dedicà els seus darrers cinc anys de vida a l'espiritualitat, a la propagació dels seus Grups d'Oració i d'Amistat i a un humil servei a una comunitat de religioses clarisses a Fortià (Alt Empordà). Moria en la pau del Senyor a Figueres (Alt Empordà) un 21 d'abril de 2002 a huitanta-dos anys. El seu cos reposa ara a la cripta de la cocatedral de Castelló de la Plana, on foren sepultades les seues venerables restes, després d'una celebració multitudinària en què el poble de Castelló mostrà tota l'estima i admiració que sentia per ell, tant en vida com en mort.
Publicat en Pentecosta, 116 (2021), pp. 53-54.
* * * * * * * *
- «Museo del Seminario Diocesano de Gerona», en Memoria de los Museos Arqueológicos Provinciales 1947, VIII. Madrid, Aldus, pp. 198-200.
- La muerte no se improvisa: esbozo biográfico de José María Camps Doménech, Gerona, D.C.P., 1959.
- Nuestros caminos, Madrid, Lux Mundi, 1961.
- i Álvaro CAPELLA RIERA: Hombres de caqui (Diario de un soldado en la paz), Madrid, Lux Mundi, 1962.
- Grupos de oración, Castelló de la Plana 1972.
- Carta pastoral: nuestra pastoral diocesana hoy, Segorbe 1973.
- Cuaresma y Año Santo en nuestra diócesis: exhortación pastoral, Segorbe, 1974.
- Grupos de oración y de amistad, Castelló de la Plana 1974 (2a edició).
- «Homilia en el VII centenari de la mort del rei Jaume I», Documents d'Església (1976, octubre)
- Grupos de oración y de amistad, Castelló de la Plana 1977.
- «L’ús de la nostra llengua a la litúrgia», Saó, 10 (1978), pp. 19-21.
- El valencià a la diòcesi de Sogorb-Castelló (1978)
- L'autonomia del País Valencià (1978)
- Maria orante: modelo y ayuda de orantes: exhortación pastoral, Segorbe 1988.
- «Valencians, cristians, ciutadans», Hoja parroquial, Diòcesi de Sogorb-Castelló, 1988, octubre 9.
- «La veu del nostre bisbe», Pentecosta, 5 (1994), p. 9.
- «Evocació de Jaume I», Pentecosta, 6 (1994), pp. 17-20.
- Entrevista en Saó, 176 (1994), pp. 486-491.
- Apuntes sobre el pontificado del obispo D. José Mª Cases (1971-1996), [Castellón de la Plana], Seminario Mater Dei, 1996.
- Pensamiento y testimonios, Fortià, Grupos de Oración y Amistad, 2007.
Arxius sonors
- Entrevista al bisbe Cases sobre la Mare de Déu del Lledó al Grau, [arxiu sonor], Radio Castellón Cadena SER, 1974, maig 18.Bibliografia sobre el bisbe Cases
Josefina Tormo i Sancho (Carcaixent 1894-1936), seglar Va nàixer en la plaça de la Verdura, posteriorment de la Calçada, núm. 11, de Carcaix...