Discurs del papa Francesc
als membres de la Fraternité Politique du Chemin Neuf
Sala Clementina
Dilluns, 16 de maig de 2022
Benvolguts amics,
És una alegria per a mi acollir-vos, estimats jóvens membres de la Fraternité Politique du Chemin Neuf. En la nostra reunió de l'any passat, vau confiar a la meua pregària la vostra participació en l'esdeveniment Changemakers, a Budapest. Allí heu tingut moments per a l'encontre, per a la formació, però també per l'acció, entre les associacions locals. La manera en què heu viscut este esdeveniment és, al meu entendre, una bona aplicació del significat verdader de la política, molt especialment per als cristians: la política és encontre, reflexió, acció.
La política és, en primer lloc, l'art de l'encontre. Per descomptat, este encontre es viu amb l'acolliment de l'altre i amb l'acceptació de la seua diferència, en un diàleg respectuós. Com a cristians, tanmateix, hi ha més: ja que l'Evangeli ens demana «estimar els nostres enemics» (cf. Mt 5, 44), no puc conformar-me amb un diàleg superficial i formal, com estes negociacions sovint hostils entre partits polítics. Se'ns demana que visquem l'encontre polític com un encontre fraternal, sobretot amb aquells que estan menys d'acord amb nosaltres, cosa que significa veure en qui dialoguem un verdader germà, i un fill benvolgut de Déu. Este art de l'encontre comença, doncs, per un canvi de mirada sobre l'altre, per un acolliment i un respecte incondicional de la seua persona. Si este canvi del cor no té lloc, la política corre el risc de transformar-se en una confrontació sovint violenta per fer triomfar les nostres idees, en una recerca dels interessos particulars més que del bé comú: contra el principi que «la unitat preval sobre el conflicte» (cf. Evangelii Gaudium, 226-230).
Des d'un punt de vista cristià, la política també és una reflexió, és a dir, la formulació d'un projecte comú. Un polític del segle XVIII, Edmund Burke, va explicar als electors de la ciutat de Bristol que no podria acontentar-se a defensar els seus interessos particulars, sinó que era més aviat enviat en el seu nom per a elaborar amb els altres diputats del Parlament una visió pel bé del conjunt del país, pel bé comú. Com a cristians, comprenem, doncs, que la política, després de l'encontre, prosseguix amb una reflexió en comú, a la recerca d'este bé general, i no simplement amb la confrontació d'interessos contradictoris i sovint oposats. En suma, «el conjunt és superior a la part» (ibíd., 234-237). I la nostra brúixola per a elaborar este projecte comú és l'Evangeli, que aporta al món una visió profundament positiva de l'home estimat de Déu.
Finalment, la política també és acció. Em complau que la vostra Fraternitat no sols siga un espai de debat i intercanvi, sinó que també vos porte a un compromís concret. Com a cristians, sempre hem de confrontar les nostres idees amb el gruix de la realitat, si no volem construir sobre arena que tard o d'hora acaba cedint. No oblidem que «la realitat és més important que la idea» (cf. ibíd., 231-233). Per tant, celebre el vostre compromís amb els immigrants i l'ecologia. Així, he aprés que alguns de vosaltres heu optat per viure junts en el cor d'un barri popular de París per a viure a l'escolta dels pobres: esta és una manera cristiana de fer política! No oblideu estes paraules, que la realitat és més important que la idea: no es pot fer política amb una ideologia. Tot és superior a la part, i la unitat és superior al conflicte. Busqueu sempre la unitat i no vos perdeu en els conflictes.
Encontre, reflexió, acció: heus ací un programa de política en el sentit cristià. Crec que vosaltres realment teniu experiència, sobretot en les vostres reunions de diumenge a la nit: pregant junts al Pare de qui tot procedix, imitant Jesucrist, i posant-vos a l'escolta de l'Esperit Sant, la vostra preocupació pel bé comú adquirix una força interior molt poderosa i estimulant. Perquè així és com es practica la política com «la forma més alta de la caritat», tal com l'havia definida el papa Pius XI.
Em detindré en una frase d'este simpàtic brasiler: ha parlat de memòria, d'esperança i d'asombro -això era, no és això? Asombro: La vida cristiana no és possible sense este asombro, sense la meravella. La meravella és el que em fa sentir que estic en Jesús, amb Jesús. La meravella de veure la grandesa del Senyor, la grandesa de la seua persona, la grandesa del seu programa, de percebre la grandesa de les Benaurances com a programa de vida. I després esta altra paraula... memòria... Memòria, esperança, meravella. El passat, el futur i el present: no hi ha futur sense el present, i no hi ha esperança sense la meravella. Cultiveu la pregària amb l'Evangeli per a sentir la meravella de l'encontre amb Jesucrist.
La meua pregària vos acompanya en este camí! Vos agraïsc la vostra escolta, vos beneïsc i, per favor, no vos oblideu de pregar per mi.
I ara, tots junts en l'oració, demanem al Senyor que ens beneïsca. Senyor Jesús, beneïu-nos a tots els que treballem prop de Vos. Beneïu les nostres idees, beneïu els nostres cors, beneïu les nostres mans. Amén.
