Testimonis d'esperança: Conxa Daries i Rodríguez

Maria Concepció Daries i Rodríguez (1886-1936), catequista

 

Església de l'Assumpció de Carcaixent

Maria Concepció Daries i Rodríguez va nàixer a Carcaixent, important localitat de la Ribera de Xúquer, el 27 de setembre de 1886. Tots la coneixien per Conxa. Era d'alçada mitjana i molt morena, tenia un caràcter ferm i fort, encara que era alegre, simpàtica, agradable de tracte i molt bona persona. Va ser confirmada pel cardenal beat Sancha en 1894. Va impartir catequesi des de molt joveneta en la parròquia de l'Assumpció de Carcaixent. Era dona de missa i comunió diària, però a més es va esforçar sempre per portar l'amor a Crist i el seu ensenyament als allunyats, per a que tornaren al si de l'Església. Destacava per la seua bellesa espiritual, En això era semblant a la seua amiga la beata Oblit Noguera, també màrtir,  Les dos eren militants d'Acció Catòlica i membres de la Gran Associació de la Mare de Déu d'Aigües Vives, patrona de Carcaixent, de la qual Conxa va ser tresorera i cofundadora. També va pertànyer a la confraria de la Mare de Déu del Carme i a les Maries dels Sagraris.

L'any 1916, davant del sacerdot Agustí Gay Lloret, també martiritzat, va contraure matrimoni amb Joan Baptiste Talens Giner, administrador de l'Hospital de Carcaixent. No van tindre descendència.

Martiri

Durant la Segona República ella va militar en l'agrupació local de la Dreta Regional Agrària, en la qual va ser vocal del secretariat de caritat. Després del 18 de juliol de 1936 el seu espòs va haver de fugir del poble i amagar-se. El dia 29 d'agost de 1936 la tragueren del seu domicili al carrer de Sant Cristòfol núm. 4 i la dugueren al convent de Maria Immaculada convertit en presó. A la una de la matinada del dia primer de setembre va ser conduïda al cementeri local a fi d'assassinar-la. Ella va demanar als seus botxins que ho feren a la porta per a no profanar el lloc sagrat amb un crim. I així ho van fer. Li van concedir uns moments per a reconciliar-se amb Déu, i tot seguit els va dir: “Jo vos perdone a vosaltres, per a que Déu em perdone a mi”. A continuació, li van disparar les seues armes de foc.

Fou enterrada posteriorment en una fossa comuna. Quan van exhumar les restes humanes d'esta fossa, el dia 8 d'abril de 1939, van trobar, entre altres cadàvers desfets,  el seu cos incorrupte. Va ser treta per la seua antiga serventa Pilar Lorente Calabuig, sense patir cap alteració. En l'actualitat, les seues restes reposen en el cementeri nou, en el nínxol 16 de la tramada 4 del panteó honorífic.

Els qui la van conéixer, quan se'ls pregunta per la raó de la seua mort, afirmen que la raó fonamental és que era molt catòlica.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 434. [Arreplega el testimoni publicat a partir de la documentació de l'arxiu de les Dones d'Acció Catòlica].
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 135.
• FOGUÉS JUAN, Francisco: Historia y tradición de la Virgen de Aguas Vivas, patrona de Carcaixent. Reeditada per la confraría en 1982, pág. 279 i 281.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.

Alexandre Alapont i Hernandis

Alexandre Alapont i Hernandis (Polinyà de Xúquer 1932–Quart de Poblet 2023), prevere

• J.M. Bausset: Pentecosta i Alexandre Alapont (2020)
• J.M. Bausset: Alexandre Alapont: 90 anys de fidelitat a l'Evangeli i a la llengua (2022)
• J.M. Bausset: Alexandre Alapont, a la casa del Pare (2023)
• J.M. Bausset: A les exèquies d'Alexandre Alapont (2023)
• Francesc Pérez Moragón: Amb mossèn Alexandre Alapont: ell al cel i jo, on estàvem (2023)
• Rafael Roca: Alexandre Alapont (2023, setembre 20)

Escrits:

• La fraternitat sacerdotal (2010)
• i Monzon, August: «Ara sí, cap al Missal valencià», en Levante-EMV, 11 de gener de 2010.

Testimonis d'esperança: Telesfora Barberà i Barberà

Telesfora Barberà i Barberà (1891-1936), catequista

Va nàixer en el núm. 39 del carrer Major de Guadassuar (la Ribera Alta), un 11 de desembre de 1891, en el si d'una família de classe mitjana molt cristiana. Va ser batejada l'endemà en la parròquia local, dedicada a Sant Vicent Màrtir. Els seus pares, José i Telesfora, van tindre sis fills; u d'ells, Joaquim, sacerdot des de 1925. És molt probable que estudiara en el col·legi de les Germanes de la Doctrina Cristiana de Guadassuar.

Fou catequista, membre d'Acció Catòlica, del Sindicat Agrícola Catòlic i de nombroses associacions religioses de la parròquia. Era molt devota de l'Eucaristia i de sant Josep. S'esforçava a practicar la caritat envers els més pobres i ancians, als quals visitava i ajudava amb diners i amb gestos. També cuidava i netejava malalts, atenia les xiquetes que la necessitaven, etc. Així ho declaren diversos testimonis.

En l'estiu de 1936, va tindre l'oportunitat d'anar-se'n amb el seu germà sacerdot a Bronchales, on este solia acudir per problemes respiratoris. Ell li insistia, però ella es va negar i, a pesar de la situació que es vivia, es va quedar a Guadassuar.

Segons M. Jesús Sais, en començar la guerra ella es va ocupar de tocar la campana per a la missa, perquè vivia prop de l'Església. Això fins que van confiscar el temple i van expulsar el rector.

Els qui la van conéixer la descriuen com una dona bondadosa i pacífica, de caràcter molt afable. Pertanyia, certament, a la Dreta Regional Valenciana, però el mòbil de la seua vida no era l'acció política sinó la fe.

Martiri

Tres persones li comunicaren que tant ella com Enrique Mut moririen.

Quasi cada dia rebien en casa la visita dels milicians que buscaven el senyor Juan Antonio Calabuig, auditor de la Rota de Madrid, perquè pensaven que estava allí amagat a causa de la gran amistat que es professaven. Registraven fins i tot les xiquetes.

Segons testimoni de la seua germana Adela per a la Causa General, cap a les dos de la vesprada del dia 23 de setembre de 1936, dos individus la van detindre. La testimoni Nieves Osca indica que hi havia tres edificis habilitats com a presó en la localitat: l'Església, el post de guàrdia de l'Ajuntament i la capelleta del Rosari. Joaquin Ibiza Alós diu que la nit anterior s'havien emportat la mitat dels presos a València i eixa vesprada havien deixat lliures l'altra mitat.

A Telesfora la van conduir des de casa a l'Ajuntament totalment nua dalt d'un carro, per a escarnir-la públicament. També es diu que la van exposar en el presbiteri de l'Església.

La van dur al lloc del seu martiri i, segons referències que confirmen Eroteida Mut i Josep Enric Mut, va ser violada amb el tacó d'una sabata mentres li deien: “¿No volies morir verge?". Va ser assassinada cap a la una de la matinada de l'endemà, per tirs d'arma de foc, en la partida de la Belenguera, del terme municipal de Benifaió. El seu cadàver va ser inhumat en el cementeri d'este poble. Després de la guerra va ser exhumada per orde de la superioritat i unes dones arreplegaren les bales que tenia allotjades en el cap. Fou soterrada en el cementeri de Guadassuar; allí, el seu nom i fotografia ocupen un lloc central en el panteó dels Caiguts. 

La seua família sempre ha perdonat els assassins. Els germans Ismael, Luis, Joaquín, Pedro, Eustaquio, Adela i Maria van costejar en 1939 una campana nova dedicada a la seua memòria, que és coneguda com la Grossa. Esta campana es va badar en 1986, per la qual cosa hagué de ser refosa. Per últim, ha sigut restaurada en 2008.

Es pensa que va morir perdonant i tots la consideren màrtir de la fe.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CONFEDERACIÓN NACIONAL CATÓLICO-AGRARIA: Mártires (Guadasuar).
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 359.
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 136.