Testimonis d'esperança: Joan Barberà i Navarro

Manuel Joan Barberà i Navarro (1882-1936), prevere i organiste

Mossén Manuel Joan va vore la llum a Benifairó de la Valldigna, el dia 27 de desembre de 1882. Els seus pares, José i Rosario, originaris d'Agres, eren els masers del Pator, casa rústica senyorial propietat dels comtes de Trénor, i allí es va criar. Van ser dèsset germans, dels quals només quatre van arribar a l'edat adulta: José María, Joan, Rosario i Juan Miguel. Sabem que fou batejat en la parròquia de Benifairó, encara que la seua partida baptismal va desaparéixer durant la contesa. El seu nebot José María pensa que va pertànyer a la confraria dels Lluïsos i a la dels Tarsicis del seu poble. Va ingressar en el Col·legi de Vocacions de Sant Josep i d'allí va passar a estudiar en el Seminari Conciliar de València. Va ser ordenat prevere el 31 de març de 1906 i va cantar missa en la parròquia de Sant Pere de Tavernes de la Valldigna. Va obtindre el títol de doctor en Teologia a València.

Va destacar com a excel·lent organiste i professor de música. Amb el que guanyava fent classes va comprar un hort de tres o quatre fanecades a on hui està la plaça d'Espanya de Tavernes; este camp era cultivat pel pare de José María Barberà Talens i, de tant en tant, el sacerdot màrtir l'ajudava. Encara es conserva el seu piano, amb les seues inicials gravades, en una casa de Tavernes. 

Físicament, era alt, moreno i molt planer, amb molta vitalitat i inquietud per l'estudi. El mes d’octubre de 1906 fou nomenat vicari de Castelló (la Ribera Alta). També fou beneficiat organiste de la Col.legiata de Gandia des de 1911, vicari de Tavernes de la Valldigna (1918), rector de Senija des de 1921, organiste de la seu de Terol des de 1922 i, finalment, beneficiat organiste a Carcaixent des del 5 d’abril de 1926. En este vila de la Ribera vivia prop de l'Església juntament amb una germana soltera.

Les seues úniques preocupacions eren les pròpies del ministeri i la música. Mai s'havia ficat en qüestions polítiques ni havia discutit amb ningú. Era un sacerdot piadós. 

El maig de 1936 van ser incendiades les esglésies de Carcaixent i van prohibir el culte, per la qual cosa el reverend Joan es desplaçava cada dia a l'Alcúdia amb el pretext d'ajudar com a organiste, però la seua intenció última era poder celebrar la santa missa diàriament. Com que el 18 de juliol van ser suprimits els autobusos de línia i va tindre dificultats per a tornar a casa, va decidir quedar-se en el seu domicili i no eixir de Carcaixent. Allí va patir diversos registres domiciliaris i vexacions personals. El 28 d'agost, tres individus desconeguts anaren a buscar-lo per a dur-lo al local del Comité; amb formes educades, li feren creure que només li farien unes preguntes, que solament era un moment; per això li va demanar les claus de casa a la seua germana Rosario, per a no molestar-la si tardava. A les nou del matí va eixir de casa cap al Comité local, però una hora més tard passava per davant de sa casa un cotxe, dins del qual anava Joan i un escamot de milicians, que el conduïa cap a l´Alcúdia. Segons testimonis indirectes, en el seu diàleg amb els milicians un li va dir que no tenien cap motiu personal per a matar-lo, perquè ni tan sols el coneixien, però que complien un encàrrec, que si arrancava a córrer, no li farien res, però que si el tornaven a vore per Carcaixent, no el deixarien viu. Fou assassinat a l'Alcúdia i, segons un autor del crim,  li van disparar per l'esquena. Mai s'ha trobat les seues despulles. Es va dir que va ser soterrat prop de l'Alcúdia. En canvi, en la Causa General consta que va ser assassinat a la Torre d'Espioca (Picassent).

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 401.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• MARTÍ JUAN, Francesc Xavier: "Les del piano: música i distinció social a Castelló (1872-1922), en Carlos Benetó Grau (ed.): Els anells ingràvids, Societat Musical Lira Castellonera, Castelló 2019, p. 128-137.
• ORIOLA VELLÓ, Frederic: Temps de músics i capellans: l'influx del motu proprio Tra le sollicitudini a la diòcesi de València (1903-1936), FSMCV, València 2011, p. 113.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 218-219.

Notícies relacionades:

El 18 de març de 1905 fou ordenat subdiaca a l'església del Salvador pel bisbe de Loryma.

Va opositar a organista de l'església de Sant Martí, a València, en 1924.

Missatge per a la XXXIII Jornada Mundial del Malalt

«L’ESPERANÇA NO DEFRAUDA» (Rm 5,5)

Missatge del sant pare Francesc

per a la XXXIII Jornada Mundial del Malalt

11 de febrer de 2025

Benvolguts germans i germanes,

Celebrem la XXXIII Jornada Mundial del Malalt en l’Any Jubilar 2025, en el qual l’Església ens convida a fer-nos “pelegrins d’esperança”. En això ens acompanya la Paraula de Déu que, gràcies a sant Pau, ens dona un gran missatge d’ànim: «L’esperança no defrauda» (Rm 5,5), encara més, ens fa forts en la tribulació.

Són expressions consoladores, però que poden suscitar alguns interrogants, especialment en els qui patixen. Per exemple: ¿com ser forts, quan patim en carn pròpia malalties greus, invalidants, que potser requerixen tractaments amb uns costos que superen les nostres possibilitats? ¿Com fer-ho quan, a més del nostre patiment, veem patir aquells que ens estimen i que, encara que estiguen al nostre costat, se senten impotents per no poder ajudar-nos? En totes estes situacions sentim la necessitat d’un suport superior a nosaltres: necessitem l’ajuda de Déu, de la seua gràcia, de la seua Providència, d’aquella força que és do del seu Esperit (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1808).

Parem, per tant, un moment a reflexionar sobre la presència de Déu que està prop de qui patix, en particular en tres aspectes que la caracteritzen: l’encontre, el do i la compartició.

L’encontre. Jesús, quan va enviar en missió els setanta-dos deixebles (cf. Lc 10,1-9), els va exhortar a dir als malalts: «El Regne de Déu està prop de vosaltres» (v. 9). Els va demanar concretament que els ajudaren a comprendre que també la malaltia, encara que siga dolorosa i difícil d’entendre, és una oportunitat d’encontre amb el Senyor. En el temps de la malaltia, efectivament, si per una part experimentem tota la nostra fragilitat com a criatures —física, psicològica i espiritual—, per una altra part, sentim la proximitat i la compassió de Déu, que en Jesús ha compartit els nostres sofriments. Ell no ens abandona i moltes vegades ens sorprén amb el do d’una determinació que mai no hauríem pensat tindre, i que mai no hauríem trobat per nosaltres mateixos.

La malaltia, per tant, es convertix en ocasió d’un encontre que ens transforma; en la troballa d’una roca indestructible a la qual podem aferrar-nos per a afrontar les tempestes de la vida; una experiència que, fins i tot en el sacrifici, ens torna més forts, perquè ens fa més conscients que no estem sols. Per això es diu que el dolor comporta sempre un misteri de salvació, perquè fa experimentar el consol que ve de Déu de manera pròxima i real, fins a «conéixer la plenitud de l’Evangeli amb totes les seues promeses i la seua vida» (St. Joan Pau II, Discurs als jóvens, Nova Orleans, 12 de setembre de 1987).

I això ens conduïx al segon punt de reflexió: el do. Certament, mai com en el sofriment no advertim que qualsevol esperança ve del Senyor i que per això és, per damunt de tot, un do que hem d’acollir i cultivar, continuant “fidels a la fidelitat de Déu”, segons la bonica expressió de Madeleine Delbrêl (cf. La speranza è una luce nella notte, Ciutat del Vaticà 2024, Prefaci).

Pel que fa a la resta, només en la resurrecció de Crist els nostres destins troben el seu lloc en l’horitzó infinit de l’eternitat. Només de la seua Pasqua ens ve la certesa que res, «ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat podrà separar-nos de l’amor de Déu» (Rm 8, 38-39). I d’esta “gran esperança” deriva qualsevol altre raig de llum que ens permet superar les proves i els obstacles de la vida (cf. Benet XVI, carta enc. Spe salvi, 27.31). No només això, sinó que el Ressuscitat també camina amb nosaltres, fent-se el nostre company de viatge, com amb els deixebles d’Emaús (cf. Lc 24, 13-53). Com ells, també nosaltres podem compartir amb ell el nostre desconcert, les nostres preocupacions i les nostres desil·lusions, podem escoltar la seua Paraula, que ens il·lumina i fa abrasir el nostre cor, i ens permet reconéixer-lo en la fracció del Pa, descobrint en aquell ser amb nosaltres, fins i tot en els límits del present, aquell “més enllà” que en acostar-se ens retorna valentia i confiança.

I arribem així al tercer aspecte, el de la compartició. Els llocs on es patix són sovint llocs d’intercanvi, d’enriquiment mutu. ¡Quantes vegades, al peu del llit d’un malalt, s’aprén a esperar! ¡Quantes vegades, prop de qui patix, s’aprén a creure! ¡Quantes vegades, inclinant-se davant del necessitat, es descobrix l’amor! És a dir, advertim que som “àngels” d’esperança, missatgers de Déu, els uns per als altres, tots junts: malalts, metges, infermers, familiars, amics, preveres, religiosos i religioses; i allí on estigam: en la família, als dispensaris, a les residències de persones grans, als hospitals i a les clíniques.

I és important saber descobrir la bellesa i la magnitud d’estos encontres de gràcia i aprendre a escriure’ls en l’ànima per a no oblidar-los; conservar en el cor el somriure amable d’un agent sanitari, la mirada agraïda i confiada d’un pacient, el rostre comprensiu i atent d’un metge o d’un voluntari, el semblant expectant i inquiet d’un cònjuge, d’un fill, d’un net o d’un amic entranyable. Totes són llums per a atresorar, perquè, encara que siga en la foscor de la prova, no solament donen força, sinó que ensenyen el gust verdader de la vida, en l’amor i la proximitat. (cf. Lc 10, 25-37).

Benvolguts malalts, benvolguts germans i germanes que assistiu els qui patixen, en este Jubileu vosaltres teniu més que mai un paper especial. El vostre caminar junts, efectivament, és un signe per a tots, «un himne a la dignitat humana, un cant d’esperança» (butla Spes non confundit, 11), la veu del qual va molt més enllà de les habitacions i dels llits dels sanatoris on es troben, estimulant i animant en la caritat “el concert de tota la societat” (cf. ibíd.), en una harmonia a vegades difícil de realitzar, però precisament per això, molt dolç i fort, capaç de portar llum i calor allí on més es necessita.

Tota l’Església vos està agraïda. També jo ho estic i pregue per vosaltres encomanant-vos a Maria, Salut dels malalts, per mitjà de les paraules amb què tants germans i germanes s’han adreçat a ella en les dificultats:

Davall del vostre mantell ens emparem,

santa Mare de Déu;

escolteu les nostres pregàries en tota necessitat

i aparteu-nos sempre dels perills,

oh Verge gloriosa i beneïda.

Vos beneïxc, a vosaltres i a les vostres famílies i sers benvolguts, i vos demane, per favor, que no vos oblideu de resar per mi.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 14 de gener de 2025

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

Jornada contra la Fam en el Món

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València

(Carta setmanal: 7 de febrer de 2025)

El pròxim 8 de febrer se celebra la Jornada de Lluita contra la Fam en el Món que cada any organitza Mans Unides. Esta associació de fidels ens convida, amb les seues campanyes i amb esta jornada, a no oblidar les desigualtats que existixen en el món i que tenen com a conseqüència que milions de persones que habiten en el nostre planeta no tinguen les condicions mínimes per a viure dignament. Amb esta carta vull convidar a totes les parròquies i comunitats cristianes que vos sumeu a esta celebració que ens oferix una oportunitat de compartir els nostres béns amb els més necessitats.

Les dades sobre la fam i la falta d’altres condicions mínimes per a viure dignament no ens poden deixar indiferents: la inseguretat alimentària moderada o greu afecta el 29% de la població mundial. A Àfrica esta xifra quasi duplica la mitjana mundial, i arriba al 58%. En un planeta que produïx prou aliments per a tots, ens costa fer-nos a la idea que un percentatge tan gran d’éssers humans visquen sense tindre la certesa de quan menjarà la pròxima vegada. Estem davant milions d’històries marcades per la privació, la incertesa i la lluita diària per sobreviure. Hem de tindre en compte, a més, que esta pobresa tendix a concentrar-se en el continent africà, de manera que es calcula que per a l’any 2030 la fam es concentrarà a Àfrica, tant en xifres relatives com absolutes.

El treball de Mans unides per a eliminar la fam no es limita a distribuir aliments, sinó que tendix també a lluitar contra les causes que la provoquen. En 2023 es van realitzar 530 projectes en 51 països, dels quals 151 tenien a veure amb l’educació, 119 amb l’alimentació i mitjans de vida, 85 amb la salut, 26 amb distribució d’aigua, 81 amb la lluita perquè les dones tinguen unes condicions de vida digna, 73 amb la promoció dels drets humans i 15 per a lluitar contra el canvi climàtic. La lluita contra la fam en el món exigix un treball perquè es donen les condicions de tota mena que permeten erradicar esta xacra que hauria de sacsejar la consciència de totes les persones de bona voluntat. L’objectiu últim és que la prosperitat en la qual viuen els països més desenrotllats arribe a tots. Es tracta de treballar per a construir un escenari global on el creixement siga per a tots. Per a això cal invertir les dinàmiques de l’economia, que provoquen que els béns i oportunitats d’esta terra queden concentrats en unes poques mans i que milions d’éssers humans no puguen eixir de la misèria.

El lema per a la campanya d’enguany (Compartir és la nostra major riquesa) ens recorda que poder ajudar amb els nostres béns als qui no tenen el mínim necessari per a viure dignament, és un gest que enriquix a qui el realitza, una oportunitat que Déu ens oferix per a viure el mandat de l’amor, una gràcia que ens permet ser més germans de tots. Que en este any jubilar no oblidem que els cristians estem cridats a ser sembradors d’esperança també per a les persones que no tenen el mínim per a viure amb una certa dignitat.

† Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.