Jornada contra la Fam en el Món

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València

(Carta setmanal: 7 de febrer de 2025)

El pròxim 8 de febrer se celebra la Jornada de Lluita contra la Fam en el Món que cada any organitza Mans Unides. Esta associació de fidels ens convida, amb les seues campanyes i amb esta jornada, a no oblidar les desigualtats que existixen en el món i que tenen com a conseqüència que milions de persones que habiten en el nostre planeta no tinguen les condicions mínimes per a viure dignament. Amb esta carta vull convidar a totes les parròquies i comunitats cristianes que vos sumeu a esta celebració que ens oferix una oportunitat de compartir els nostres béns amb els més necessitats.

Les dades sobre la fam i la falta d’altres condicions mínimes per a viure dignament no ens poden deixar indiferents: la inseguretat alimentària moderada o greu afecta el 29% de la població mundial. A Àfrica esta xifra quasi duplica la mitjana mundial, i arriba al 58%. En un planeta que produïx prou aliments per a tots, ens costa fer-nos a la idea que un percentatge tan gran d’éssers humans visquen sense tindre la certesa de quan menjarà la pròxima vegada. Estem davant milions d’històries marcades per la privació, la incertesa i la lluita diària per sobreviure. Hem de tindre en compte, a més, que esta pobresa tendix a concentrar-se en el continent africà, de manera que es calcula que per a l’any 2030 la fam es concentrarà a Àfrica, tant en xifres relatives com absolutes.

El treball de Mans unides per a eliminar la fam no es limita a distribuir aliments, sinó que tendix també a lluitar contra les causes que la provoquen. En 2023 es van realitzar 530 projectes en 51 països, dels quals 151 tenien a veure amb l’educació, 119 amb l’alimentació i mitjans de vida, 85 amb la salut, 26 amb distribució d’aigua, 81 amb la lluita perquè les dones tinguen unes condicions de vida digna, 73 amb la promoció dels drets humans i 15 per a lluitar contra el canvi climàtic. La lluita contra la fam en el món exigix un treball perquè es donen les condicions de tota mena que permeten erradicar esta xacra que hauria de sacsejar la consciència de totes les persones de bona voluntat. L’objectiu últim és que la prosperitat en la qual viuen els països més desenrotllats arribe a tots. Es tracta de treballar per a construir un escenari global on el creixement siga per a tots. Per a això cal invertir les dinàmiques de l’economia, que provoquen que els béns i oportunitats d’esta terra queden concentrats en unes poques mans i que milions d’éssers humans no puguen eixir de la misèria.

El lema per a la campanya d’enguany (Compartir és la nostra major riquesa) ens recorda que poder ajudar amb els nostres béns als qui no tenen el mínim necessari per a viure dignament, és un gest que enriquix a qui el realitza, una oportunitat que Déu ens oferix per a viure el mandat de l’amor, una gràcia que ens permet ser més germans de tots. Que en este any jubilar no oblidem que els cristians estem cridats a ser sembradors d’esperança també per a les persones que no tenen el mínim per a viure amb una certa dignitat.

† Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.

Testimonis d'esperança: Vicent Ballester i Gil

Vicent Ballester i Gil (1871-1936), prevere

Va nàixer a Pedreguer, poble de la Marina Alta, a les huit del matí del dia 26 de març de 1871. Era fill de Josep i Maria, una família molt piadosa que vivia al carrer de Sant Blai, ara carrer Nou, coneguts amb el sobrenom d'"els Cuixots”. Va tindre almenys sis germans: Antonio, Francisca, Josefa, Salvadora i Antònia, i fou batejat el mateix dia del naiximent a l'església de la Santa Creu del seu poble. Es va formar en el Seminari Conciliar Central de València. Va obtindre el grau de Batxiller en Arts i va ser ordenat prevere l'any 1897. El seu ministeri sacerdotal, el va exercir en les següents parròquies de la diòcesi de València: a Castelló, a la Ribera de Xúquer (1897-1900), i a Gata de Gorgos (1900-1901), com a vicari parroquial; a Sagra (1901-1904) va ser rector; a Pedreguer, vicari parroquial (1904-1906); a Senija (1906-1915), rector; i, retirat ja al seu poble, per malaltia, va exercir com a vicari de Llosa de Camacho de 1916 a 1936. Vivia a Pedreguer en una casa menuda i es desplaçava cada dia a peu per a celebrar l'eucaristia a la Llosa.

Arribat el mes de juliol de 1936, després del colp d'estat, es va traslladar a la casa de Pedreguer on vivia amb dos de les germanes, possiblement Salvadora i Antònia, i una neboda, que el cuidaven perquè ja estava cego. Tenia molt mala salut i passava molt de temps assentat. Més tard es va amagar en una caseta de camp fins al dia 6 de novembre, en què quatre individus del poble, armats, van registrar la caseta. Estava gitat al llit, mig moribund. Van obligar un jove taxista, a punta de pistola, a arreplegar-lo amb el taxi i portar-lo a la Retoria, en la carretera de Sagra a Pego, on va ser assassinat. Va voler morir de cara als assassins i al crit de ¡Visca Crist Rei! i visques al Cor de Jesús. El seu cadàver va ser soterrat primer a Sagra i d'allí, en acabar la contesa, va ser traslladat al cementeri de Pedreguer. Des de l'estiu de 2023 les seues restes reposen a l'església parroquial, per reformes en aquell cementeri i per a preservar-los de la seua desaparició.

Va ser un sacerdot tranquil, bona persona, gens polèmic, perquè mai es va ficar en qüestions polítiques ni va tindre problemes amb ningú en particular, ni tampoc amb l'Ajuntament. Era bon conversador, dialogant i estimat per tots. Freqüentava molt la casa d'un notari amic seu que es deia Augusto, contrari als excessos que es produïren eixos anys, sobretot a la crema de l'església. Era un intel·lectual que donava conferències en l'Ateneu Mercantil de València; estava casat amb una senyora molt devota, com també ho era la seua cunyada, i va ser assassinat al Portet de Xàbia.

El motiu de la mort de mossén Vicent va ser únicament el fet de ser sacerdot, perquè no hi havia raons personals ni econòmiques ni polítiques, només la seua condició sacerdotal.

Joan Víctor Pascual Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 401.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 493.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 304-305.

Notícies relacionades:

"El alumno del Colegio de segunda enseñanza de Pedreguer D. Francisco Vicente Ballester y Gil que, como dimos cuenta en uno de nuestros números anteriores ha merecido la calificación de Sobresaliente en ambos ejercicios del grado de Bachiller, ha hecho todos los estudios de la 2a enseñanza siendo criado de aquel colegio.

Dios premiará al Sr. Suesta, dignísimo director de aquel establecimiento, la gran obra de caridad realizada con el joven Ballester. Reciba nuestra felicitación más entusiasta".

El alicantino: diario católico, 150 (1888, juliol 5), p. 3

Fou nomenat rector de Senija en juliol de 1903.

Va predicar la Quaresma a Pedreguer en 1913. 

Als formadors i seminaristes de la Província Eclesiàstica de València

DISCURS DEL SANT PARE FRANCESC

ALS FORMADORS I SEMINARISTES DE LES DIÒCESIS DE VALÈNCIA,

ORIOLA-ALACANT, SOGORB-CASTELLÓ, MALLORCA, MENORCA I EIVISSA

Sala Clementina

Dijous, 30 de gener de 2025

[Multimèdia]
_________________________________


Benvolguts germans en l'episcopat,
benvolguts seminaristes i formadors
de la Província Eclesiàstica de València:

No m'és fàcil expressar-vos els meus sentiments, pensant en el Nadal segurament atípic amb eixa vivència que “Déu s'ha fet fang” en vosaltres. Un dolor i un dol que a pesar de la seua duresa ens obri a l'esperança perquè, obligant-nos a tocar fons i a deixar arrere tot el que semblava sostindre'ns, ens permet anar més enllà. No és una cosa que pugam fer sols, és una foscor immensa la que heu viscut i esteu vivint. I pense en l'ajuda desinteressada de tantes persones, els ulls plens d'entrega de la gent, que han sigut capaces d'il·luminar-nos amb la tendresa de Déu.

En este camp esteu cridats a treballar vosaltres. La DANA no és un fenomen atípic que simplement esperem que no torne a ocórrer, és l'extrapolació del que viu cada ser humà que s'enfronta a una pèrdua i se sent sol, desubicat, necessitat de suport per a poder continuar. Jesús ho diu amb tota claredat: “per a això he sigut ungit —per a això sou ungits vosaltres—, per a embenar els cors afligits, per a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (cf. Is 61,1; Lc 4,18). Ja estem en este any de Gràcia, que vaig voler dedicar a l'esperança i que vosaltres viureu en tota la seua força meditant estes paraules.

Una vegada vaig dir que “esperança” no és “optimisme”, “optimisme” és una expressió light, l'esperança és una altra cosa. No podem prendre a la lleugera el patiment de les persones i intentar consolar-les amb frases de circumstàncies i bonisme. La nostra esperança té un nom, Jesús, eixe Déu que no ha sentit fàstic del nostre fang i que, en compte de salvar-nos del fang, s'ha fet fang per nosaltres. I ser sacerdot és ser un altre Crist, és fer-se fang en el plor del poble, i quan vegeu la gent trencada, perquè a València hi ha gent trencada, que ha perdut la vida a pedaços, repartiu-los trossos, pedaços, de vosaltres mateixos, com Crist ho fa en l'Eucaristia. Per favor, doneu-vos gratis, perquè tot el que teniu ho heu rebut gratis, no vos oblideu de la gratuïtat, i per favor vos demane que reseu per mi. Moltes gràcies.