Testimonis d'esperança: Vicent Ballester i Gil

Vicent Ballester i Gil (1871-1936), prevere

Va nàixer a Pedreguer, poble de la Marina Alta, a les huit del matí del dia 26 de març de 1871. Era fill de Josep i Maria, una família molt piadosa que vivia al carrer de Sant Blai, ara carrer Nou, coneguts amb el sobrenom d'"els Cuixots”. Va tindre almenys sis germans: Antonio, Francisca, Josefa, Salvadora i Antònia, i fou batejat el mateix dia del naiximent a l'església de la Santa Creu del seu poble. Es va formar en el Seminari Conciliar Central de València. Va obtindre el grau de Batxiller en Arts i va ser ordenat prevere l'any 1897. El seu ministeri sacerdotal, el va exercir en les següents parròquies de la diòcesi de València: a Castelló, a la Ribera de Xúquer (1897-1900), i a Gata de Gorgos (1900-1901), com a vicari parroquial; a Sagra (1901-1904) va ser rector; a Pedreguer, vicari parroquial (1904-1906); a Senija (1906-1915), rector; i, retirat ja al seu poble, per malaltia, va exercir com a vicari de Llosa de Camacho de 1916 a 1936. Vivia a Pedreguer en una casa menuda i es desplaçava cada dia a peu per a celebrar l'eucaristia a la Llosa.

Arribat el mes de juliol de 1936, després del colp d'estat, es va traslladar a la casa de Pedreguer on vivia amb dos de les germanes, possiblement Salvadora i Antònia, i una neboda, que el cuidaven perquè ja estava cego. Tenia molt mala salut i passava molt de temps assentat. Més tard es va amagar en una caseta de camp fins al dia 6 de novembre, en què quatre individus del poble, armats, van registrar la caseta. Estava gitat al llit, mig moribund. Van obligar un jove taxista, a punta de pistola, a arreplegar-lo amb el taxi i portar-lo a la Retoria, en la carretera de Sagra a Pego, on va ser assassinat. Va voler morir de cara als assassins i al crit de ¡Visca Crist Rei! i visques al Cor de Jesús. El seu cadàver va ser soterrat primer a Sagra i d'allí, en acabar la contesa, va ser traslladat al cementeri de Pedreguer. Des de l'estiu de 2023 les seues restes reposen a l'església parroquial, per reformes en aquell cementeri i per a preservar-los de la seua desaparició.

Va ser un sacerdot tranquil, bona persona, gens polèmic, perquè mai es va ficar en qüestions polítiques ni va tindre problemes amb ningú en particular, ni tampoc amb l'Ajuntament. Era bon conversador, dialogant i estimat per tots. Freqüentava molt la casa d'un notari amic seu que es deia Augusto, contrari als excessos que es produïren eixos anys, sobretot a la crema de l'església. Era un intel·lectual que donava conferències en l'Ateneu Mercantil de València; estava casat amb una senyora molt devota, com també ho era la seua cunyada, i va ser assassinat al Portet de Xàbia.

El motiu de la mort de mossén Vicent va ser únicament el fet de ser sacerdot, perquè no hi havia raons personals ni econòmiques ni polítiques, només la seua condició sacerdotal.

Joan Víctor Pascual Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 401.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 493.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 304-305.

Notícies relacionades:

"El alumno del Colegio de segunda enseñanza de Pedreguer D. Francisco Vicente Ballester y Gil que, como dimos cuenta en uno de nuestros números anteriores ha merecido la calificación de Sobresaliente en ambos ejercicios del grado de Bachiller, ha hecho todos los estudios de la 2a enseñanza siendo criado de aquel colegio.

Dios premiará al Sr. Suesta, dignísimo director de aquel establecimiento, la gran obra de caridad realizada con el joven Ballester. Reciba nuestra felicitación más entusiasta".

El alicantino: diario católico, 150 (1888, juliol 5), p. 3

Fou nomenat rector de Senija en juliol de 1903.

Va predicar la Quaresma a Pedreguer en 1913. 

Als formadors i seminaristes de la Província Eclesiàstica de València

DISCURS DEL SANT PARE FRANCESC

ALS FORMADORS I SEMINARISTES DE LES DIÒCESIS DE VALÈNCIA,

ORIOLA-ALACANT, SOGORB-CASTELLÓ, MALLORCA, MENORCA I EIVISSA

Sala Clementina

Dijous, 30 de gener de 2025

[Multimèdia]
_________________________________


Benvolguts germans en l'episcopat,
benvolguts seminaristes i formadors
de la Província Eclesiàstica de València:

No m'és fàcil expressar-vos els meus sentiments, pensant en el Nadal segurament atípic amb eixa vivència que “Déu s'ha fet fang” en vosaltres. Un dolor i un dol que a pesar de la seua duresa ens obri a l'esperança perquè, obligant-nos a tocar fons i a deixar arrere tot el que semblava sostindre'ns, ens permet anar més enllà. No és una cosa que pugam fer sols, és una foscor immensa la que heu viscut i esteu vivint. I pense en l'ajuda desinteressada de tantes persones, els ulls plens d'entrega de la gent, que han sigut capaces d'il·luminar-nos amb la tendresa de Déu.

En este camp esteu cridats a treballar vosaltres. La DANA no és un fenomen atípic que simplement esperem que no torne a ocórrer, és l'extrapolació del que viu cada ser humà que s'enfronta a una pèrdua i se sent sol, desubicat, necessitat de suport per a poder continuar. Jesús ho diu amb tota claredat: “per a això he sigut ungit —per a això sou ungits vosaltres—, per a embenar els cors afligits, per a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (cf. Is 61,1; Lc 4,18). Ja estem en este any de Gràcia, que vaig voler dedicar a l'esperança i que vosaltres viureu en tota la seua força meditant estes paraules.

Una vegada vaig dir que “esperança” no és “optimisme”, “optimisme” és una expressió light, l'esperança és una altra cosa. No podem prendre a la lleugera el patiment de les persones i intentar consolar-les amb frases de circumstàncies i bonisme. La nostra esperança té un nom, Jesús, eixe Déu que no ha sentit fàstic del nostre fang i que, en compte de salvar-nos del fang, s'ha fet fang per nosaltres. I ser sacerdot és ser un altre Crist, és fer-se fang en el plor del poble, i quan vegeu la gent trencada, perquè a València hi ha gent trencada, que ha perdut la vida a pedaços, repartiu-los trossos, pedaços, de vosaltres mateixos, com Crist ho fa en l'Eucaristia. Per favor, doneu-vos gratis, perquè tot el que teniu ho heu rebut gratis, no vos oblideu de la gratuïtat, i per favor vos demane que reseu per mi. Moltes gràcies.

Epifania i Baptisme de Jesús

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València

(Carta setmanal: 7 de gener de 2025)

Amb la solemnitat de l’Epifania del Senyor, que celebrem el dia 6 de gener i la festa del Baptisme de Jesús, acaba el temps litúrgic de Nadal. En el relat de l’arribada dels Mags a la casa en la qual van trobar el Xiquet amb sa mare Maria, sant Mateu ens narra quina va ser la reacció d’estos personatges: “es postraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seues arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra” (Mt 2, 11). En el Xiquet van trobar el Déu a qui buscaven, van reconéixer la seua grandesa adorant-lo i van manifestar la seua gratitud oferint-li regals. Van viure eixa trobada amb el sentiment d’una religiositat autèntica, que és la d’aquells que saben que la primera obligació de tot ésser humà és lloar, beneir, adorar, glorificar i donar gràcies a Déu per la seua immensa glòria.

Possiblement en la nostra vivència de la fe s’ha enfosquit la consciència que, com a criatures que som, tenim una obligació essencial envers Déu: el deure de prestar-li l’homenatge del nostre reconeixement i de la nostra gratitud. Hui hem perdut el sentit de l’adoració. En molts casos això pot deure’s a una actitud d’orgull i d’autosuficiència. L’home de hui se sent més gran i poderós del que segurament és en realitat; es resistix a reconéixer que és un ser xicotet perquè ho considera una humiliació; en definitiva, s’adora tant a si mateix que ha perdut la capacitat d’adorar a Déu.

Hi ha una altra característica en la religiositat de hui. El desig d’una major autenticitat ha conduït a molts a prescindir de qualsevol norma o llei en la pràctica religiosa. Es viu una oposició entre l’amor a Déu i els deures envers Ell. Es pensa que una religió que té unes normes no conduïx a un autèntic amor a Déu. Hi ha moltes persones que reconeixen que són creients, però que oren o participen en l’Eucaristia quan tenen una necessitat, o quan els seus sentiments interiors les impulsen a buscar un moment de pau que els permeta afrontar els seus problemes. Actualment molts batejats no tenen consciència que el diumenge és el dia del Senyor, o no saben que participar en l’Eucaristia dominical és un deure envers Déu. Este mode de viure la fe no posa a Déu en el centre, sinó que naix d’un cor que únicament pensa en si mateix. 

La relació autèntica amb Déu no oposa amor i obediència a la seua voluntat. El compliment de la voluntat de Déu és la primera manifestació d’un amor autèntic cap a Ell. És el que Jesús va viure en la seua vida pública, que va començar a partir del seu baptisme al Jordà. Ell, que és el “Fill estimat” del Pare, es va oblidar totalment de si mateix i va centrar totalment la seua vida a obeir al Pare. Este és el camí que hem de recórrer tots els que, pel baptisme hem sigut fets fills de Déu i que expressem cada vegada que resem el Parenostre. En les tres primeres peticions manifestem el nostre desig que el nom “de Déu” siga santificat, que vinga “el seu” regne i que es faça “la seua” voluntat. Només en un segon moment li exposem les nostres necessitats, perquè la fe ens porta a estimar a Déu més que a nosaltres mateixos. Qui de veritat estima a Déu, en l’oració pensa primer en Ell i s’oblida de si mateix, i troba la seua alegria en el compliment de la seua llei.

† Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.