La parròquia és l'ànima del poble

Nicolau Primitiu

[p. 37]

I

[...]

Il·lustríssim Senyor de la Presidència de l’acte.
Senyores i Senyors:

Dom Manuel, ací present, Rector de la Parròquia de Massarrojos, ha cregut de bona fe, que som una espècie d’Enciclopèdia, que tot ho sap, i ens ha encarregat que parlem de la Parròquia posant-nos en un compromís; perquè després de les “Estampes de Massarrojos” escrites pel P. Cebrià Ibànyez, obra quasi exhaustiva, poc es pot afegir.

[...]

[p. 41]

II

Però la Parròquia ve a ésser com el contingut espiritual del terme geogràfic d’un poble més o menys extens o agrupació d’uns quants poblats o caserius, i parlant-vos del terme d’una població catòlica com aquesta és claríssim que també parlarem de la Parròquia. I això anem a fer: a parlar-vos del poble i del terme, que és la Parròquia en fi de comptes. Terme, poble i Parròquia de Massarrojos.

[...]

VII

[p. 56]

I açò prova que la Parròquia és l’ànima del poble, capaç de moure montanyes al caliu de la seua fe quan la Parròquia és la seua guia, el seu consell, la seua vida mateixa a voltes; perquè la Parròquia és la continuïtat, és la successió dels anys i dels segles en l’existència dels pobles; sempre avant, sempre perfeccionant-se, intangible a la seua base, però; sempre vigilant i protegint el seu ramat, contemplant ressignada i ferma les vicissituds externes; els canvis, caigudes i enderrocs de tot poder terreny estrany a la Parròquia, tràngols que apenes deixen senyals al camí del desenvolupament dels pobles i a penes, a voltes en la seua història, mentre la Parròquia continua el seu camí silent, però, ferma.

En eixe campanar de l’església teniu un gran exemple de lo que és capaç un poble quan se’l sap unir, dirigir i consuir, i en Dom Severí teniu l’altre exemple d’un conductor de multituds capaç també d’endegar el poble cap a un fi culte, noble, necessari.

Uns i altres calen, dirigents i dirigits, formant un cos unit, articulat a un fi comú del més enllà preparat a la Terra, a la Parròquia.

Però aquesta necessita medis per a complir [p. 57] son fi i som tots els que hem d’aportar el nostre ajut que pugam; car la Parròquia sempre està necessitada especialment per a exercitar eixa caritat oculta, silent, que no rebaixa, que no desdora, i és la que Déu i els necessitats agraïxen més i amb llàgrimes de consol.

Hem d’agrupar-nos a l’entorn del Pastor per a fer la Parròquia que cal; i esperem de Dom Manuel Frasés que siga capaç d’unir a tot el poble en la Parròquia i per la Parròquia, ja que ha sigut capaç de fer-nos vindre ací perquè vos faça aquest sermonet sens Ave Maria.

[...]

Massarrojos a 8 d’agost de 1962

Nicolau Primitiu: "Recordances de Massarrojos", en Sicània, Nostres Faulelles: contes, narracions, estudis, XVII, Sicània, València 1966, pp. 37-57.

---

Sobre l’autor: Nicolau Primitiu (2002)

Nicolau Primitiu

[...]

Un home pont que conjumina la seua condició de cristià amb una mentalitat oberta, difícil per a l’època que li tocà viure; la seua dedicació a l’empresa amb una forta sensibilitat social; i l’afany per l’erudició i l’estudi amb una constant activitat de divulgació cultural.

[...]

Si hui parlem d’una Biblioteca Valenciana, és sens dubte per les desenes de milers de volums que Nicolau Primitiu adquirí pacientment i per la generositat de la seua família en donar-los a les institucions valencianes. Centenars i centenars de pergamins, que podem gaudir en arxius com el del Regne, foren rescatats de les flames en la guerra per la tasca pacient i abnegada de Nicolau Primitiu.

I si el moviment valencianista -amb llums i ombres, com qualsevol realitat humana- pot enorgullir-se en la seua trajectòria històrica d’exemples d’amor per la llengua i la cultura, de vertebració del país, d’estima per la llibertat, per la integració i pel diàleg, i de refús de la dictadura, és gràcies a persones com Nicolau Primitiu.

Font: “Any Nicolau Primitiu”, Al Vent, nº 14 (2002, hivern), p. 1.

---

• La parròquia és l’ànima del poble (Nicolau Primitiu, 1962)

  ---

• Jaume CRESPO i MARTÍNEZ: Nicolau Primitiu Gómez i Serrano.

La Santíssima Mare de Déu del Puig

La Santíssima Mare de Déu del Puig
(1 de setembre)

Vicent Sorribes i Gramatge
Rector de Rocafort

Una piadosa tradició ens conta que la imatge de la Verge dels Àngels, del Puig, fon esculpida per mà d'àngels d'una pedra del sepulcre de la Verge Maria Mare de Crist; i traslladada de Getsemaní al Puig pels mateixos àngels que la varen afaiçonar. A les acaballes del segle VI, el bisbe de València, Eutropi, col·locava, a la Cambra del Puig, la imatge de la Santíssima Verge Maria. 

L'any 712 durant la invasió del Regne pels àrabs, els Monjos de Sant Basili l’amagaren sota una campana i hi romangué 525 anys. De llavors ençà el Puig ha estat l’estoig de tota la grandesa dels valencians; amb molta de raó és anomenat «La Covadonga Valenciana». 

Sota els peus de la Verge del Puig, s'agenollà el nostre rei en Jaume I, i hi jurà no deixar el setge de València fins que la morisma no fos allunyada de la ciutat. A la seua poderosa intercessió atribuí el rei en Jaume la conquesta de València i el primer que féu, conquerida València, fon posar a mans de la Verge, les claus de la ciutat. A Ella pregà sant Pere Nolasc per tal que València fos ben aviat cristiana; als seus peus s’agenollaren el rei de Castella Alfons el Savi, gendre del Conqueridor, i també la reina Violant, Pere III d'Aragó, el Gran, i Jaume II net del rei en Jaume. 

Pere de Castella vingué al Puig, en pelegrinatge per veure la Nostra Mare, i altre tant féu Ferran d'Aragó l'any 1415. El rei Felip II manà que la imatge fóra traslladada a la seu de València, per tal que, rebera les pregàries de tots, durant uns dies. El rei en Felip III, va vindre al Puig a casar-se, amb Margarida d'Àustria, i al Puig vingueren els pontífexs Calixt III, Alexandre VI i el papa Pere Lluna. Era costum del Patriarca l'arquebisbe de València, B. Joan de Ribera, traslladar-se a peu, de València el Puig per visitar-la, tots els dissabtes, i als seus peus morí el gran valencià fra Joan Gilabert Jofré. En sentir-se malalt, este fill de València, de França estant amb Vicent li digué: el meu traspàs és prop: me'n vaig al Puig, allí m'espera la Verge per rebre el meu esperit i lliurar-lo a son Fill. I en arribar i veure sa Mareta, la seu ànima se’n pujà al Cel. 

Puig de València, el teu nom es paraula de llum, la teua història no n’és prou coneguda. Ets joiell de glòria! 

«En el Puig amanegué 

de l'Orient la clara Aurora

de València protectora

Mare de qui el Món sosté».

(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 475s.)