Nous començaments

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

Els sers humans hem nascut per a començar; «no pinte el ser, pinte el trànsit —escrivia Montaigne— en el pòrtic de la modernitat, la meua ànima està sempre aprenent i posant-se a prova» (Assaigs, III,2) i així ho reconeix Hanna Arendt en La condició humana en afirmar que «cada persona és un inici i una nouvinguda al món, pot prendre iniciatives, convertir-se en precursora i començar alguna cosa nova». Començar de nou sembla un miracle allí on ens hem habituat simplement a perpetuar-nos en els costums i tancar-nos a la novetat. La màxima evangèlica «qui no nasca de nou no podrà entrar en el Regne del Cel» definix la condició humana.

El nostre temps ha recuperat esta consciència emergent i viu una metamorfosi en tots els escenaris socials, econòmics, culturals i polítics. Un dels motius de la seducció de Francesc és haver constatat el canvi d'època, haver recuperat un llenguatge fresc, entendre al cristià com una persona incompleta, proposar una nova espiritualitat ecològica, ecumènica i interreligiosa, amb un sorprenent i alliberador «qui sóc jo per a jutjar». Este començament requerix viure entre l'eixida d'un món caduc —«museu d'antiguitats», segons les seues paraules—, i l'entrada en una altra realitat complexa i incerta, sense límits precisos, ni agents de seguretat. Només ve precedit per una sacsejada interior i un tremolor exterior, semblant a l'alpinista, que perd peu en escalar un penya-segat. Hi ha qui considera inevitable la caiguda al precipici encara que arrastre darrere una àmplia cordada, uns altres s'agarren immòbils a la paret a l'espera que l'aigua torne al seu caixer, i un tercer grup s'acomoda i renúncia a l'escalada. Tot començament ve bloquejat i impedit per estratègies de cooptació, per la banalització del canvi i per la por al risc.

Quan la vellor devora la novetat

Hi ha els qui —no importa que siguen laics o religiosos, bisbes o cardenals— davant la sacsejada d'un nou començament, afronten la novetat amb esquemes mentals caducs; no poden deslliurar-se de categories abstractes i inamovibles per a mirar la realitat concreta i viva; interpreten la novetat des de la vellor (el que és vell), i coopten d'esta manera qualsevol significat innovador. La carta que quatre cardenals dirigixen a Francesc és un bon exemple d'esta estratègia grotesca. La misericòrdia, que Francesc proposa practicar amb els divorciats, se li exigix practicar-la amb ells, com a discrepants: «Sant Pare, estem confosos i demanem que exercisca amb nosaltres la misericòrdia» (¿des de quan l'han exercida amb els discrepants?). «El poble fidel camina escandalitzat» (¡com si els importara el sentir del poble!); fan valer una suposada autoritat del bisbe d'«origen diví» per a afirmar que «el bisbe té el dret diví a discutir lliurement» (¡com si algú no el tinguera!). D'esta manera, la misericòrdia, la col·legialitat i l'Església en camí —epicentres de la nova marxa—, queden mistificats. L'Evangeli ho denomina parany saduceu. No sorprén que Francesc no haja contestat la carta, com no ho va fer Crist amb els saduceus. Li basta afirmar que «davant dels mals i els problemes de l'Església és inútil buscar solucions en conservadorismes i fonamentalismes, en la restauració de conductes i formes superades que ni tan sols culturalment tenen capacitat de ser significatives».

Quan la novetat és declarada insignificant

Una altra actitud consistix a parapetar-se, buscar refugi o posar-se a cobert, fins que les aigües tornen al caixer; la fe es convertix en una paret monolítica, en un ciment ferm a què aferrar-se; es reivindica el «depòsit de la fe» per a immunitzar-se davant de la novetat. Intenten mostrar que el que diu Francesc no era el que deia Joan Pau II o Benet XVI. No importa si el que estos deien, ja estava dit a Trento; ara es tracta de deslegitimar l'hora actual. Fan tractats teològics o exhortacions pastorals en les quals Francesc és una guinda perfectament prescindible perquè, segons ells, fins i tot «manca de teologia». Una segona estratègia consistix a banalitzar el significat de Francesc en reduir-lo a gestos populistes; exemple d'esta estratègia és la revista Il mio Papa, sostinguda per la Universitat Catòlica de València, —una altra vegada València!— amb pretensió de competir amb Hola o amb Semana. A força de conéixer com vestix, resa, menja o calça s'instal·len en la superfície del canvi i es desactiva la seua perillositat. Enfront d'estes actituds Francesc afirma que no es tracta de fer reformes en l'Església sinó de declarar a l'Església en estat de reforma. Una de les poques lliçons de la història, que sembla tindre validesa universal, és que cap muralla protegix permanentment davant del vent de la història.

Quan el risc és viscut com una amenaça

Davant de la incertesa del començament, hi ha una actitud que dóna per inevitables els petits canvis, però no aspira a seguir endavant, ja que perillarien les conquistes aconseguides. L'estratègia consistix a limitar el canvi, ja que s'arrisca a perdre el que ja s'ha aconseguit. No s'oposen a la proposta de Francesc de des-clericalització, sempre que els seglars no vagen massa lluny i vulguen assumir un paper protagònic en la gestió de les parròquies; no els desagrada la proposta d'una Església en camí, sempre que no s'abandonen els espais propis i fitats; els sona bé que la dona assumisca més funcions en l'Església mentre no aspiren a accedir als ministeris ordenats. Per deslliurar-se d'esta actitud, Francesc convida a iniciar processos de canvi sense limitar els resultats, ja que el temps és superior a l'espai; com els recordava en la recent carta al G-20, els problemes a afrontar són molt complexos i difícils perquè estan interconnectats i no tenen solució immediata i totalment satisfactòria; així la immigració està connectada a la pobresa, a la guerra o al desastre natural. Però és possible engegar solucions progressives; per exemple, si volen reformar l'economia mundial —els suggerix, als dignataris mundials— comencen per la lliure circulació de les persones o per impedir que 30 milions muiguen de gana per falta de menjar i aigua. «Només cal que tinguen clar l'objectiu final: donar prioritat als pobres, als refugiats, als qui sofrixen, als desplaçats i exclosos».

Cap risc podrà detindre els verdaders combats del nostre segle: una nova governança de les institucions, la incorporació igualitària de la dona; els avanços científics orientats a véncer les malalties; la lluita alliberadora contra la pobresa i la mort injusta; la custòdia de la terra. Cada vegada que l'Església es detinga, entrarà en caiguda lliure, ja que es nega a sentir la veu de l'Esperit, que segons la promesa de Jesús «el temps vos dirà el que jo no vos he pogut dir». No s'és comunitat cristiana sinó que s'espera ser-ho.

Publicat en Cresol, 140 (2017, setembre-octubre), pp. 12s.

Temps d'aprenentatges

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

El canvi d'època, que proclama la fi de la modernitat, de les ideologies, del creiximent, de l'aigua, de l'aire net, així com l'emergència d'un món únic i interconnectat, ha trobat en la malaltia de la Covid-19 el seu drama i escenari. La representació es precipita quan un home devora una rata penada a vint mil milles de distància i s'activa un virus, que situa la humanitat en coma induït. Entra en escena no sols amb insospitats efectes socials, polítics i econòmics sinó amb la urgència d'escriure un nou guió, amb nous actors, valors i pràctiques. El coma induït suspén el temps de la cura; confina l'espai, minimitza les constants vitals i suspén la realitat quotidiana. S'espera del coma induït recuperar els cossos danyats i les vides ferides, produir condicions saludables de vida i projectar un futur amb menys riscos. Es confia que en acabar el confinament es deixen anar moltes coses, es potencien altres formes de convivència i es creen alternatives viables ¿Quina aportació pot fer el cristianisme com a memòria, comunió i profecia?

Memòria perillosa

Des dels seus orígens, el cristianisme ha desenvolupat el potencial de la memòria. Desconfià dels qui venen optimisme a força de negar el poder de la realitat. "N’eixirem" és el seu mantra; la humanitat superarà este malson per la força de les coses, la coerció i la disciplina social. Igualment desconfia dels qui postulen l'alliberament de la pandèmia mitjançant la destrucció apocalíptica de tot l'aconseguit i la transgressió del sistema. "Com més prompte emmalaltim tots, millor" és el seu mantra. Les dos propostes ignoren el sofriment i el cost en vides i morts. Ni els optimistes ni els desesperançats són portadors de sanació, sinó aquells que agermana la densitat de la tragèdia amb la responsabilitat personal, col·lectiva i institucional; la forçositat de la naturalesa amb la responsabilitat política. Els seus portadors són els ciutadans que s'apoderen dels seus riscos, les víctimes que ajuden les víctimes, els voluntaris que acompanyen persones vulnerables, els polítics que anteposen l'interés general, la societat civil solidària i els professionals de la salut, que amb rigor i coratge, actuen d'avantguarda en la lluita contra la malaltia.

Així mateix, hi ha una memòria que advertix que limitar les llibertats personals, els drets col·lectius, les conquestes socials i la sobirania dels pobles, mai va donar el resultat esperat, si no és per a reforçar-les i potenciar-les. En nom de l'emergència i de l'Estat d'alarma no han d'enquistar-se les mesures provisionals, com ha succeït amb la crisi dels refugiats que van encapsulats a les portes d'Europa; amb les crisis ecològiques, que s'han reduït a crisi climàtica; amb les crisis financeres les mesures de les quals han reforçat el capitalisme realment existent.

Comunitat confinada

La crisi actual és l'aprenentatge d'una comunitat global, que es descobrix fràgil i vulnerable davant d’una cosa real que afecta a tots; se sosté sobre tres eixos: la responsabilitat personal, que confia en el ciutadà lliure, autònom i racional, practica la solidaritat amb els dèbils i conrea els hàbits del cor; una comunió que ajorna les abraçades però no renúncia al somriure, i li basta mirar als ulls per a indicar que la teua sort m'importa. El cor no es toca només amb les mans, es creix també en distàncies curtes i llargues. La responsabilitat col·lectiva, que amplia la mirada d'un amb la mirada de l'altre i on no arriba el meu braç ho fa el teu; no perdria res l'Estat d'alarma si atenguera la crida dels qui en lloc de dirigir-se al ciutadà abstracte i sense història, el convocara amb les seues arrels, les seues tradicions, les seues identitats, els seus territoris. I la responsabilitat institucional que es desplega en lleis, obligacions i recursos públics; guanyaríem tots si arribem a considerar l'Estat com l'escut protector dels més vulnerables.

L'aprenentatge més gran d'esta crisi serà la consciència col·lectiva que només un "nosaltres" interdependent a escala planetària estarà en condicions de respondre èticament i políticament als desafiaments del món global. La immunitat no és l’autoconservació individual sinó la vinculació comunitària en un món compartit. L'espai del nosaltres se'ns oferix hui com un refugi i una trinxera. En ell no som simples espectadors sinó co-implicats. El virus no està enfront de nosaltres, sinó en nosaltres. La lògica immunitària impedix desistir de la culpa ni transferir-la a tercers, com succeïx cada vegada que els europeus culpen als xinesos, els espanyols als italians, els ajuntaments a les autonomies, estes als governs nacionals per a acabar inculpant a Europa.

Futur cautelat

Esta epidèmia valora simultàniament el poder de la intimitat i el poder de la connexió. Recordava el meu amic José Luis Villacañas, en Levante, que el poder de la intimitat, induïda per la necessitat de quedar-se a casa, podria fàcilment suggerir-nos que estem cansats de no saber on anem de veres, de no tindre un fi, d'acumular capital, accions, mèrits, poder, influència, reconeiximent, tensions. En posar-nos en quarantena i sobreviure en solitud algunes setmanes podrem descobrir que la felicitat adulta i madura no és acumular, sinó gastar la riquesa acumulada en el creiximent personal i en objectius socials.

Per part seua, el poder de la connexió ensenya que no es construïx el "nosaltres" sobre particularismes, populismes i transhumanisme. L'emergència de la COVID-19 ha sacsejat els dos majors símbols de la globalització: l'aglomeració i la mobilitat. El virus es va incubar en una megalòpolis, es trasllada preferentment per concentracions de persones i es venç aïllant-se a casa. Els desplaçaments, incessants, massius i ràpids, com a epicentre de la globalització, han estat igualment qüestionats "com si es tractara d'un cop de puny sobre la taula que afona un castell de naips". Les aglomeracions i les agitacions mostren que no sols són perilloses sinó també insostenibles. I en el seu lloc valorem l'adequada distància i la reclusió a casa. I, com que tota revolució tecnològica s'acompanya d'un canvi cultural, naix l'espai digital que no coneix l'aglomeració física ni requerix mobilitat. Hi ha proximitat sense lloc, com a mostra el teletreball, les conferències mundials sense estar a l'aula, el cirurgià que intervé amb les seues mans sense estar en el quiròfan, el Papa que impartix una benedicció sense apuntar-se a la finestra, els fidels que assistixen a l'eucaristia a través d'una pantalla.

El compromís comú incorpora agents formals i informals, religiosos i seculars, creients i ateus, comunitats i institucions. De manera que ha mostrat major qualitat cívica el president de la Conferència Episcopal Espanyola en felicitar el Govern per prendre mesures impopulars, que el president de Govern en silenciar l'Església i les confessions religioses en el seu llarg memorial d'agraïments.

Publicat en Cresol, 155 (2020), pp. 8 i 9.

Ús polític de la religió

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

El nou Govern ha començat a fer camí envoltat de sorolls i rumors d'índole religiosa. Es conjuren, alhora, l'anunci de catàstrofes en vista del govern de progrés per part dels poders econòmics i ideològics, amb la invocació a Déu en vista de l'emergència nacional per part d'algun jerarca eclesiàstic, i el prejudici il·lustrat davant del sentiment religiós per part d'una certa esquerra.

Hi ha un abús de la catàstrofe que produïx por, paràlisi i impotència. En l'última dècada, les retallades socials i les limitacions de drets han anat precedits de mals auguris i pitjors presagis. «Si no renuncieu a conquistes consolidades, serà inevitable la crisi». «Si no vos apreteu el cinturó, el país acabarà al precipici». És comprensible que els canvis socials i polítics susciten alarma en vista de la pèrdua de poder, fins i tot que els fabricants apocalíptics siguen els poders econòmics amb les seues elits, que veuen soscavats els seus dominis. És exactament l'actitud contrària la que trobem en l'ús bíblic de l'apocalíptica, considerada com un crit de resistència dels qui anhelaven un canvi radical, un cant sanador de la impotència dels qui esperaven un futur alternatiu. Quan grups de catòlics s'ajunten als poders econòmics i polítics en el cultiu apocalíptic per l'arribada d'un govern de progrés i ignoren que són portadors de Bones Notícies, fan traïció al sentiment religiós i a la racionalitat social.

En sol·licitar de les comunitats i parròquies que supliquen a Déu que evite l'emergència nacional, fan de Déu un hoste conservador. ¿I si Déu estiguera allotjat als afores i fora un militant dels drets humans i un aliat de les vides danyades? La fe religiosa està més interessada a defendre la vida que a bastir tanques. Tot sembla indicar que Déu no va sentir les seues súpliques i pregàries perquè té una agenda diferent, aliada de la gestió democràtica, i creu que els assumptes humans es porten millor mitjançant decisions participatives. ¿No deu ser que camina compromés amb els processos civilitzatoris? ¿Algú amb bon criteri pot entendre que el rostre de l'Església tinga major afinitat amb els usos autoritaris i patriarcals dels Imperis i amb l'organització feudal de la convivència que amb el sistema democràtic?

En justa correspondència, caldria desitjar que la visió progressista superara els seus prejudicis seculars respecte a l'espiritualitat, atea o religiosa. És curiós que l'única referència que va haver-hi, en el debat d'investidura, per part de l'esquerra va ser per a contraposar la flexibilitat de la política a la rigidesa de la religió, «No som una religió!», «No som uns capellans!» afegia amb raó el diputat. ¿Qui li va donar motiu al diputat per a pensar que la religió és rigidesa i intolerància? Hi ha creients que no deixaren d'estar connectats als clams del temps i a les comunitats que viuen i lluiten, i d'esta manera impediren que la Fe fora un bloc monolític i inalterable que no coneix la vacil·lació, el dubte o la perplexitat. Tenia més raó Unamuno quan va dir que la fe coneix el dubte, que el diputat Rufián quan la fa inamovible. Les apel·lacions constants del papa Francesc a abandonar l'autoreferencialitat, col·locar-se en posició d'eixida i enderrocar tanques mentals i trinxeres socials o polítiques no han arribat a l'imaginari col·lectiu. En compte d'enfortir els bàndols irreconciliables, la Fe es valida hui promovent persones coimplicades i aliades en els autèntics combats del nostre segle: reduir les desigualtats i promoure la justícia, minimitzar el sofriment evitable i maximitzar el benestar de tots i de totes, erradicar la pobresa i véncer les malalties, emancipar la dona i respectar la Terra, sembrar de motius i de fraternitat els camins de la humanitat. Per a estos combats calen moviments socials i partits polítics, arguments científics i savieses mundials, alternatives comunitàries i servicis de proximitat, i també confiança en la bondat i bellesa de la fe cristiana.

Traducció de l'article "El uso político de la religión" (Levante-EMV, 2020, gener 14)