La cristiandat durant el segle XIV

Avel·lí Flors i Bonet

Al segle XIV (1300-1399), solen aplicar la paraula definitòria 'decadència'. I és cert: es tracta d'uns anys de decadència del sistema de cristiandat on el papa, fins aleshores, exercia la funció d'àrbitre universal d'Europa movent-se en un equilibri, però, molt fràgil. Es produeixen crisis i els sobirans (emperador i reis) discuteixen el paper del papa i, dins mateix de l'Església, esclata el cisma d'Occident i la discussió sobre la funció papal. Parlem d'uns anys convulsos per les desgràcies: la fam, les pestes, els terratrémols, les guerres, a les quals cal afegir una eclosió del pensament religiós que marca la fi de la unanimitat. 

Però aquest aspecte de decadència no descriu tota la vida de l'Església perquè s'hi donen transformacions que anuncien una nova època. Molts cristians reflexionen i aprofundeixen la fe buscant el seu lloc dins la societat. Podríem parlar ací del naixement de l'esperit laic, no antireligiós, però sí oposat a un esperit clerical, és a dir, dominat per la jerarquia. Cal no oblidar que el nostre Ramon Llull (+1316) és un laic, vinculat a una espiritualitat franciscana que promou una evangelització raonada i una vivència mística. 

El segle comença amb l'enfrontament violent entre el rei de França Felip IV el Bell i el papa Bonifaci VIII (1303), la bufetada d'Anagni i la mort del pontífex. El 1305 comença a perfilar-se la gran crisi clerical amb l'elecció de l'occità Bertran de Got com a nou papa Climent V, sotmés al poder del sobirà francés que el segresta al palau d'Avinyó (1309). Pocs anys després (1324), des d'Avinyó, Joan XXII no vol reconéixer Lluís de Baviera com a emperador. I ell, per la Butla d'Or (1356), exclou cap intervenció del papa en la designació de l'emperador d'Alemanya. Marsili de Pàdua, rector de la Universitat de París al servei d'aquest emperador, en Defensor pacis (1324), defensa una teocràcia al revés, ve a dir que només l'Estat té la sobirania. Dos grans afirmacions caracteritzen l'esperit laic: la independència de l'Estat respecte de l'Església i la insistència a definir-la com el conjunt dels creients, el laïcat, no limitat a la institució clerical. 

Per si això encara fora poc, el 1378 es consuma l'anomenat cisma d'Occident, al més alt nivell: l'italià Bartolomeo de Prignano esdevé papa Urbà VI amb residència a Roma, i l'occità Robert de Ginebra, papa Climent VII amb residència a Avinyó. Cada un, amb el seu defensor: Climent VII compta amb Vicent Ferrer, Urbà VI amb Caterina de Siena. I esta doble sèrie papal tindrà continuïtat prop de quaranta anys. Recordem que, el 1394, l'aragonés Pero de Luna, amb el nom de Benet XIII, succeirà Climent VII a la seu d'Avinyó. 

El segle XIV està marcat també, per les desgràcies que caigueren sobre aquella societat turmentada. Les pestes no deixen d'escampar-se i la població va disminuint de forma alarmant. Hi ha països amb un 90% de mortaldat; a la majoria de territoris, com és el cas del nostre país, hi moren dos terços de la població. La representació de la mort, les danses de la mort, el culte als difunts i als cementeris es posa de moda, com també els sufragis pels difunts i els testaments a favor de causes piadoses i socials. Apareixen també, per tot Europa, processons de penitents i flagel·lants que canten mentre s'assoten. I, finalment, veent que la pesta no cessa, el poble clama contra els jueus com si fossen ells els causants del mal en enverinar l'aigua dels pous i les fonts; i acaben perseguint-los fins a fer-los morir als seus mateixos calls. Bon exemple de tot això és la pràctica seguida per fra Vicent Ferrer en les seues predicacions multitudinàries per tot Europa. 

Per completar la llista de desgràcies, entre França i Anglaterra, esclata la guerra dels Cent Anys (1337-1453). I, entre nosaltres, les guerres de la Unió contra el rei Pere el Cerimoniós (1337) i la d'aquest contra el rei de Castella, Pere el Cruel (1356-1369). A esta situació desastrosa, hi contribuïren poderosament les crisis de fam provocades per irregularitats climàtiques, sobretot per l'escassesa de pluges. Només cal que recordem el desastrós any de la fam, 1333, que les cròniques del temps qualifiquen de 'lo mal any primer'. I no desdenyem els terratrémols, sobretot el del dia 3 de març de 1373 que el cronicó de Benifassà qualifica de «terribilis et magnus quod videbatur parietes et tecta subcumbi». I encara tenim notícies d'un altre terratrémol el 1396. 

El pensament teològic perd aquell admirable equilibri i seguretat que havia adquirit durant el segle XIII amb la síntesi que elaboraren grans teòlegs com el dominicà Tomàs d'Aquino i el franciscà Bonaventura de Bagnoregio. Ara prevalen els teòlegs anglesos, el nominalista Guillem d'Occam (+1350) que, després de ser excomunicat, subratlla el paper dels laics a l'Església i oposa la filosofia de la raó a la teologia de la fe; i el teòleg d'Oxford John Wycliffe (1320-1384) que refusa la teologia tradicional; per a ell, l'Església és la totalitat dels predestinats que tenen Crist com a cap. 

Finalment, en espiritualitat, el segle XIV veu nàixer una pietat centrada en la humanitat de Jesús i de Maria. La cristiandat, diu un autor, ha rebut el do de les llàgrimes. Un bon cristià ha de patir amb Crist, experimentar-ne els dolors de la passió. Comença a florir una nova mística. Els dominicans Eckhart (+1328), Tauler (1300-1361), Heinrich Seuse (1300-1366) i el flamenc Ruysbroeck (1293-1381) il·lustren aquest nou corrent: recerca de la unió amb Déu sense cap representació, i tendència a una teologia negativa. Fora dels convents floreix un gran desig de vida espiritual en petits grups, sospitosos als ulls de la jerarquia, com les beguines i els beguins o els tercers ordes dominicans i franciscans, autoritzats per l'Església, com el de santa Caterina de Siena (1347-1380). 

Inserits en el seu temps, aquests moviments insisteixen en la psicologia religiosa i en els mitjans per progressar en la vida espiritual. Escriuen o lligen obres accessibles a persones de poques lletres i proposen diversos exercicis espirituals que aviat desembocaran en l'anomenada devoció 'moderna', en la qual destacarà Tomàs de Kempis per la seua Imitació de Crist (1380), que aviat coneixerà traducció a les diverses llengües d'Europa, també a la nostra.

Castelló de la Plana, 8 i 15 de desembre de 2019

Cronologia del segle XIV (referida especialment a Castelló de la Plana)

Curial e Güelfa, humanisme i religió en un clàssic valencià

Abel Soler

Escrita pel 1445 a la Itàlia d'Alfons el Magnànim, per un cavaller educat a València, Enyego d'Àvalos, la novel·la de cavalleries i amors Curial e Güelfa conté una densa càrrega cultural. L'escriptor posseí una gran biblioteca, i fou mecenes i impulsor del moviment humanístic. El text commemora al·legòricament la conquesta de Nàpols per la Corona d'Aragó (Curial), beneïda el 1443 per l'Església (la Güelfa). S'hi poden rastrejar frases de la Bíblia, d'hagiografies, etc. El comiat del relat és, per exemple, el Nunc dimittis de Simeó. Molt més interessant és constatar-hi el ressò d'un conflicte entre dues concepcions del cristianisme vigents en el Quattrocento. Hi havia a Itàlia una voluntat de connectar les aspiracions ètiques i estètiques dels poderosos amb una Antiguitat clàssica idealitzada. Es rescataven les idees dels filòsofs antics sobre la «vida activa», la virtut derivada dels studia humanitatis, el pragmatisme del saber, el gaudi sensorial de la bellesa i l'amor... El programa era mal vist per una part del clergat —sobretot, el regular— defensor de la «vida contemplativa», la renúncia als plaers mundans, la resignació en la pobresa, la «demonització» de l'amor... 

Amb un refinat sentit de l'humor, l'escriptor presenta la nativitat de Curial com un passatge evangèlic, però l'infant abandona sa mare «fugint de la pobresa» (com un anti-Francesco) i s'acull a la vida cortesana. El jove ascendeix socialment seguint l'Ètica d'Aristòtil i una filosofia augustiniana administrada per un preceptor petrarquista. Preferir Agustí a Tomàs d'Aquino és un tret humanístic. Com també el fet de riure's dels franciscans exaltats. Se'ls expulsa de la cort o se'ls fa protagonitzar —en el cas d'un cavaller «Senglar», convertit en anacoreta— un sermó paròdic. Curial visita Jerusalem d'arrapa-i-fuig i, decebut amb la «solució religiosa» als seus mals, s'adreça a Atenes i al Parnàs. En la literatura clàssica i les arts liberals, és on trobarà el cavaller l'ambient propici per a la seua redempció anímica, proporcionada pels llibres. 

Després assistim a la provocació teològica d'una jove mora, Camar, admiradora de Cató d'Útica, que es converteix al cristianisme per amor de Curial just abans de suïcidar-se... El «martiri» de Camar de Tunis s'entrellaça paròdicament amb la Vida de Perpètua de Cartago, i el captiveri de Curial s'inspira en el de Paulí de Nola, un sant venerat a la cort de Nàpols. La novel·la fou escrita per a la colònia catalanòfona de la dita cort, integrada sobretot per valencians. Tanmateix, l'escriptor, que es deia «amatore de le Sacre Muse», decidiria no divulgar-la molt, pels aspectes compromesos que contenia. L'única còpia que ens ha arribat és un esborrany, portat segurament a Toledo per un germà de D'Àvalos. Aquest havia viscut abans a València i podia gaudir del text en la nostra llengua. És una llàstima que, a diferència del Tirant, el Curial haja sigut un clàssic tan poc estudiat i llegit, i tan escassament apreciat fins ara.

Publicat en Cresol (138), 2017 (maig-juny), p. 54.

Roma i nosaltres

Nosaltres a Roma

F. Xavier Martí

Josep V. BOIRA: Roma i nosaltres: la presència de valencians, catalans, balears i aragonesos a la Ciutat Eterna, Pòrtic, Barcelona 2020, 319 pp.

Que poc sabem de la nostra història! Parlem de l’antiga Corona d’Aragó, una formació política i territorial que va existir entre 1162 i 1715. I encara sort, perquè, a pesar que no en sabem gran cosa, encara és motiu d’orgull i inspiració per al present i ha esdevingut recentment, per exemple, en un referent per a la proposta de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. La desmemòria és general també pel que fa a la presència de la Corona d’Aragó a Itàlia i especialment a la ciutat de Roma. D’este oblit tracta de rescatar-nos Josep Vicent Boira, professor de Geografia de la Universitat de València i actual coordinador del Govern per al desenvolupament del Corredor Mediterrani.

L’autor ens oferix una guia de Roma especial, una invitació a un viatge real als espais, edificis, monuments i làpides on podem trobar l’empremta humana i artística de valencians, catalans, balears i aragonesos; una invitació també a redescobrir el nostre passat comú.

El primer capítol ens guia per tres de les quatre basíliques majors, per diverses estances vaticanes i per altres llocs emblemàtics com Il Gesù o Santa Maria in Monserrato, entre altres.

El segon capítol ens proposa dotze passejades per Roma que no excedixen mai una hora de durada. Per tal de no perdre’ns, un senzill croquis ens dibuixa cada itinerari.

Per últim, tres visites per la perifèria de Roma completen esta manera tan suggerent de xafar la Ciutat Eterna.

Com veieu, encara que no és una guia convencional, és pràctica, útil i molt documentada. També és una guia “fortament sentimental, sentidament passional”, confessa Josep V. Boira.

L’extens i interessantíssim preludi ens aviva la memòria sobre el passat difuminat de la Corona d’Aragó, ens il·lustra sobre la relació mitològica entre Espanya i Roma, una constant historiogràfica en el segle XVI, i ens recorda la llegenda que va encunyar Beuter que agermana els orígens de València i de Roma. La vinculació de les dos ciutats ha estat modernament subratllada per Azorín, Fuster i Mira.

La font principal d’esta guia és una obra de l’albaidí Elies Tormo, Monumentos de españoles en Roma y de portugueses e hispanoamericanos, dos volums editats en 1942 que revisen la primera edició de 1939-1940. A més, se servix per a descripcions introductòries del llibre Roma a la vista: descripción general i guía de la ciudad y sus alrededores (València 1900), traducció o versió actualitzada d’una obra de Mariano Vasi i Antonio Nibby feta per Antonio Gil Santacruz, del qual només sabem que era prevere de Sant Andreu de València i autor d’una obreta titulada La muger feliz. Ni la Historia de la diòcesi de València de mossén Cárcel ni el seu Diccionario biogràfic es referixen a este preclar representant de l’il·lustrat clero valencià.

A este llibre només li falten riques il·lustracions i recomanacions de locals on restaurar-se per a ser una guia completa. Bromes a banda, mentre tinguem reduïdes les possibilitats de moure’ns pel món, podríem preparar-nos un futur viatge a Roma llegint-lo, perquè el viatge -ens recorda l’autor- ha de començar a casa, “per després ser capaç de passejar-se per Roma amb la guia a la mà”. Però això serà quan puga ser.