Dijous i Dijous Sant

La nostra llengua: Dijous i Dijous Sant

Avel·lí Flors i Bonet

DIJOUS vol dir dia de Júpiter. O siga, que es tracta d'un dia que era especialment important per la memòria del déu dels déus en la mitologia romana. I no és debades perquè dijous cau enmig de la setmana. I també, per això, diem dijous tota a persona que sempre vol estar enmig.

Així com el castellà té allò de "Tres jueves hay en el año...", nosaltres també tenim uns dijous especials. Per exemple, tenim el dijous gras, que és immediatament anterior al Dimecres de Cendra; dijous de les comares, que és l'anterior; i dijous dels compares, que és l'anterior a este. I, és clar, el Dijous Sant dins de la Setmana Santa.

Entre les locucions més corrents sobre el dijous tenim: "estar, posar-se enmig com el dijous", que vol dir posar-se enmig d'un lloc de trànsit, on es fa nosa. Ja vam al·ludir fa poc a la setmana dels set dijous, que diuen a Vinaròs. A València com a Tortosa diuen: "Alabat sia el Corpus, que sempre cau en dijous", per a indicar estranyesa davant de coses rares o ridícules o poc probables. Finalment, entre les locucions tenim aquella que es diu a València: "fer cara de Dijous Sant i fets de carnestoltes", per a indicar que una persona és hipòcrita.

El dijous és considerat un dia mig de festa i és considerat popularment com molt favorable en sentit general. Abans els xiquets no feien escola els dijous de vesprada. En algunes cases els dijous se celebrava un bon berenar amb els criats. A Alzira diuen: ¿Quin dia porta galvana (peresa)?: el que partix la setmana". Entre els refranys que es referixen al dijous hi ha aquell que parla del dia que plou; diu així: "Si el dijous es pon amb capa, de tres dies no s'escapa"; vol dir que si es fa de nit dijous amb el cel ennuvolat, plourà abans del diumenge. Ara que s'anuncien pluges, a veure si tenim la sort de veure complida esta paraula. Finalment, dins d'aquella tirallonga de versos per a cada dia de la setmana: "el dijous, a comprar ous".

En fi, dijous fa cara de dia tranquil. Divendres, ja serà una altra cosa.

Sancta Maria, succurre miseris

Sancta Maria, succurre miseris

Pregària composta pel bisbe Fulbert de Chartres (ca. 951-ca. 1029); apareix en el seu Sermo IX, De Annuntiatione Dominica. L'oració apareix en el Breviari Romà en motiu de diverses festivitats marianes. Hi ha concedida indulgència parcial als qui la resen. Tomás Luis de Vitoria va compondre un motet «in festo Sanctae Mariae ad Nivem» en el segle XVI. També n'hi ha un altre de Juan García de Salazar (1639-1710) i uns altres més.

Vos presentem una versió en valencià actual, l'original en llatí i, per últim, la versió valenciana del Llibre d'hores de Morella.

Versió actual

SANTA MARIA,
socorreu els pobres,
ajudeu els porucs,
i conforteu els que ploren.
Dona, pregueu pel poble,
intercediu pel clero
i pel devot llinatge de les dones: (1)
que senten la vostra ajuda
tots els qui celebren
esta santa commemoració.
Amén.

(1) Altres traduïxen: "i per les dones consagrades".

Versió original en llatí

SANCTA MARIA,
succurre miseris,
iuva pusillanimes,
refove flebiles,
ora pro populo,
interveni pro clero,
intercede pro devoto femineo sexu:
sentiant omnes tuum iuvamen,
quicumque celebrant
tuam sanctam commemorationem.

Versió de Morella, darreria del segle XIV

SANCTA MARIA piadosa,
socorre als mesquins
e ajuda als paoruchs
e conforta los devenguts.
Dona, pregats per lo poble,
e fets pregària per clerecia,
e pregats encara per lo devot linatge de les fembres;
e, dona, si us plau, senten la vostra ajuda
tots cells qui honren e colen
la vostra commemoració.

(Llibre d'hores, Barcino, Barcelona 1960, p. 70).

Testimonis d'esperança: Josefina Tormo i Sancho

Josefina Tormo i Sancho (Carcaixent 1894-1936), seglar

Va nàixer en la plaça de la Verdura, posteriorment de la Calçada, núm. 11, de Carcaixent, bressol de la taronja, un 26 de gener de 1894. Fou batejada en la parròquia de l'Assumpció i en 1894 va rebre el sagrament de la Confirmació, de mans del beat cardenal Ciriaco Sancha Hervás. La seua família era molt cristiana i la van educar en l'amor al Senyor. Estava soltera i la seua vida discorria entre sa casa, la parròquia i el treball en la seua perfumeria Casa Tormo, pròxima a la sagristia de l'Església. No se la veia mai en altres llocs. 

Va destacar per ser una dona molt amable, piadosa, servicial, prudentíssima, discreta, gens xafardera, de profunda vida interior, una “animeta de Déu”, simpàtica i caritativa. De missa i comunió diària; excel·lent persona, una “santa”, com destacaven els testimonis, especialment Enrique Guillem.

Segons M. Aigües Vives A. Gomis Gomis, Josefina patia atacs, tal vegada epilèptics, i a vegades en patia quan estava davant del Santíssim: es quedava rígida i havien de cridar el seu germà per a que se l'emportara.

Pertanyia a totes les associacions de la parròquia, especialment a les Maries dels Sagraris, a l'Adoració Nocturna i a l'Acció Catòlica. Portava un anell amb una custòdia amb el Santíssim gravat.

Martiri

Segons va sentir contar Enrique Guillem Chorro, un sacerdot de la parròquia de l'Assumpció, davant de la situació que es vivia, li havia deixat uns diners de l'Església per a que els guardara. Els milicians li'ls van reclamar, ella es resistia a entregar-los, però finalment ho va fer.

El croniste local, Bernat Daràs, afirma que els capellans de la parròquia li van encomanar a Josefina la guarda dels diners de la catequesi, ornaments i orfebreria de l'església, perquè sa casa es trobava enfront de la sagristia de l'església.

En el testimoni arreplegat per les dones d'Acció Catòlica després de la guerra civil, s'afirma que va ser denunciada per ocultar objectes religiosos de la parròquia en sa casa; el 27 d'agost de 1936 la van registrar i els van trobar; la van detindre i la van portar a l'Ajuntament i d'allí a la caserna de la Guàrdia Civil. Quan s'acomiadava del seu germà, li va dir: “Si vos salveu, perdoneu a tots els nostres enemics com jo els perdone”.

Com declarà el seu germà José per a la Causa General, el dia 4 de setembre de 1936, a les zero hores, la van assassinar en el cementeri de Carcaixent, i després la van soterrar allí mateix.

Tots els testimonis consideren que el motiu fonamental de la seua mort fou la seua ferma adhesió a la fe catòlica i la seua fidelitat a l'Església.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 443.
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 135.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• PÉREZ DOMINGO, Luís: Mártires carlistas del Reino de Valencia 1936-1939, Madrid 2004. Ed. ACTAS. pp. 77 i 136.