dijous, 17 d’octubre del 2024

Missatge per a la Jornada Mundial de les Missions 2024

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA XCVIII JORNADA MUNDIAL DE LES MISSIONS 2024

20 d'octubre de 2024

Aneu i convideu a la boda tots els qui trobeu (cf. Mt 22,9)

[versió valenciana de F. Xavier Martí]

Benvolguts germans i germanes,

Per a la Jornada Mundial de les Missions d'enguany he triat el tema de la paràbola evangèlica del banquet nupcial (cf. Mt 22,1-14). Després que els convidats rebutjaren la invitació, el rei, protagonista del relat, diu als seus servents: «Aneu a les eixides dels camins i convideu a la boda tots els qui trobeu» (v. 9). Reflexionant sobre esta paraula clau, en el context de la paràbola i de la vida de Jesús, podem destacar alguns aspectes importants de l'evangelització, els quals són particularment actuals per a tots nosaltres, deixebles-missioners de Crist, en esta fase final de l'itinerari sinodal que, d'acord amb el lema "Comunió, participació, missió", haurà de rellançar l'Església cap al seu compromís prioritari, és a dir, l'anunci de l'Evangeli al món contemporani.

"Aneu i convideu!". La missió com un incansable anar i convidar a la festa del Senyor

Els dos verbs que expressen el nucli de la missió —"aneu" i "crideu" amb el sentit o significat de "convideu"— estan situats al començament del mandat del rei als seus servents.

Pel que fa al primer, cal recordar que anteriorment els servents ja havien sigut enviats a transmetre el missatge del rei als convidats (cf. v. 3-4). Açò ens diu que la missió és un incansable anar cap a tota la humanitat per a convidar-la a l'encontre i a la comunió amb Déu. Incansable! Déu, gran en l'amor i ric en misericòrdia, sempre està en eixida cap a tota persona per a cridar-la a la felicitat del seu Regne, a pesar de la indiferència o del rebuig. Així, Jesucrist, bon pastor i enviat del Pare, anava en busca de les ovelles perdudes del poble d'Israel i desitjava anar més enllà per a aconseguir també les ovelles més llunyanes (cf. Jo 10,16). Ell va dir als seus deixebles, tant abans com després de la seua resurrecció: "Aneu", involucrant-los en la seua missió (cf. Lc 10,3; Mc 16,15). Per això, l'Església continuarà anant més enllà de tota frontera, continuarà eixint una vegada i una altra sense cansar-se o desanimar-se davant de les dificultats i els obstacles, per a complir fidelment la missió rebuda del Senyor.

Aprofite l'ocasió per a agrair als missioners i les missioneres que, responent a la crida de Crist, ho han deixat tot per a anar-se'n lluny de la seua pàtria i portar la Bona Notícia a on la gent encara no l'ha rebuda o l'ha acollida recentment. Benvolguts, la vostra entrega generosa és l'expressió tangible del compromís de la missió ad gentes que Jesús va confiar als seus deixebles: «Aneu a tots els pobles» (Mt 28,19). Per això continuem pregant i donant gràcies a Déu per les noves i nombroses vocacions missioneres dedicades a l'obra d'evangelització arreu del món.

I no oblidem que tot cristià està cridat a participar en esta missió universal amb el testimoni evangèlic en tots els ambients, de manera que tota l'Església isca contínuament amb el Senyor i Mestre a les "eixides dels camins" del món de hui. Sí, «hui el drama de l'Església és que Jesús continua tocant a la porta, però des de l'interior, per tal que el deixem eixir! Moltes vegades acaba sent una Església [...] que no deixa eixir el Senyor, que el té com "una cosa pròpia", mentres que el Senyor ha vingut per a la missió i ens vol missioners» (Discurs del Sant Pare Francesc als participants en el congrés organitzat pel Dicasteri per als Laics, la Família i la Vida, 18 de febrer de 2023). Que tots nosaltres, batejats, estigam disposats a eixir de nou a la missió, cada u segons la seua condició de vida, per a iniciar un nou moviment missioner, com en les albors del cristianisme!

Reprenent el mandat del rei als servents de la paràbola, 'anar' és inseparable de 'cridar' o, més precisament, de 'convidar': «Veniu a la boda» (Mt 22,4). Això deixa entrevore un altre aspecte no menys important de la missió confiada per Déu. Com podem imaginar, aquells servents-missatgers transmetien la invitació del sobirà amb urgència, però també amb gran respecte i amabilitat. De la mateixa manera, la missió de portar l'Evangeli a tota criatura ha de tindre necessàriament el mateix estil d'Aquell a qui s'anuncia. En proclamar al món «la bellesa de l'amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 36), els deixebles-missioners ho fan amb goig, magnanimitat i amabilitat, fruit de l'Esperit Sant en ells (cf. Ga 5,22); sense violència, coacció o proselitisme; sempre amb proximitat, compassió i tendresa, aspectes que reflectixen la manera de ser i d'actuar de Déu.

A la boda. La perspectiva escatològica i eucarística de la missió de Crist i de l'Església

En la paràbola, el rei demana als servents que porten la invitació per al banquet de bodes del seu fill. Este banquet és reflex d'aquell escatològic, és imatge de la salvació final en el Regne de Déu, realitzada des d'ara amb la vinguda de Jesús, el Messies i Fill de Déu, que ens va donar la vida en abundància (cf. Jo 10,10), simbolitzada per la taula plena «de plats gustosos, de vins rancis, de plats exquisits, de vins delicats», quan Déu «engolirà per sempre la mort» (Is 25,6-8).

La missió de Crist és la de la plenitud dels temps, com Ell va declarar a l'inici de la seua predicació: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu està prop» (Mc 1,15). Així, els deixebles de Crist estan cridats a continuar esta mateixa missió del seu Mestre i Senyor. Recordem sobre això l'ensenyament del Concili Vaticà II sobre el caràcter escatològic del compromís missioner de l'Església: «El temps de l'activitat missionera se situa entre la primera vinguda del Senyor i la segona. [...] Perquè abans que el Senyor vinga, cal que la bona nova siga proclamada a totes les nacions» (dec. Ad gentes, 9).

Sabem que el zel missioner en els primers cristians tenia una forta dimensió escatològica. Ells sentien la urgència de l'anunci de l'Evangeli. També hui és important tindre present esta perspectiva, perquè ens ajuda a evangelitzar amb l'alegria de qui sap que «el Senyor està prop» i amb l'esperança de qui està orientat a la meta, quan tots estarem amb Crist en el seu banquet nupcial en el Regne de Déu. Per això, mentres el món proposa els diversos "banquets" del consumisme, del benestar egoiste, de l'acumulació, de l'individualisme; l'Evangeli, en canvi, crida tots i totes al banquet diví on, en la comunió amb Déu i amb els altres, regnen el goig, el compartir, la justícia i la fraternitat.

Esta plenitud de vida, do de Crist, s'anticipa ja des d'ara en el banquet de l'Eucaristia que l'Església celebra per mandat del Senyor i en memòria d'Ell. I així, la invitació al banquet escatològic, que portem a totes i a tots a través de la missió evangelitzadora, està intrínsecament vinculada a la invitació a la taula eucarística, on el Senyor ens alimenta amb la seua Paraula i amb el seu Cos i la seua Sang. Com ha ensenyat Benet XVI, «en cada celebració eucarística es realitza sacramentalment la reunió escatològica del Poble de Déu. El banquet eucarístic és per a nosaltres una anticipació real del banquet final, anunciat pels profetes (cf. Is 25,6-9) i descrit en el Nou Testament com "les bodes del Corder" (Ap 19,7-9), que s'ha de celebrar en l'alegria de la comunió dels sants» (exhort. ap. postsin. Sacramentum Caritatis, 31).

Per això, tots estem cridats a viure més intensament cada Eucaristia en totes les seues dimensions, particularment en l'escatològica i missionera. A este propòsit, reitere que «no podem acostar-nos a la Taula eucarística sense deixar-nos portar per este moviment de la missió que, partint del cor mateix de Déu, tendix a arribar a totes les persones» (Ibíd. 84). La renovació eucarística, que moltes Esglésies locals han estat promovent lloablement en el període post-Covid, serà també fonamental per a despertar l'esperit missioner en cada fidel. Amb quanta més fe i impuls del cor, en cada Missa, hauríem de pronunciar l'aclamació: «¡Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús»!

En esta perspectiva, en l'any dedicat a la pregària en preparació del Jubileu de 2025, desitge convidar tots i totes a intensificar, també i abans que res, la participació en la missa i la pregària per la missió evangelitzadora de l'Església. Ella, en efecte, obedient a la paraula del Salvador, no cessa d'elevar a Déu en cada celebració eucarística i litúrgica la pregària del Parenostre amb la invocació «vinga a nosaltres el vostre regne». I així la pregària diària i particularment l'Eucaristia fan de nosaltres pelegrins-missioners de l'esperança, en camí cap a la vida sense fi en Déu, cap al banquet nupcial preparat per Ell per a tots els seus fills.

"Tots i totes". La missió universal dels deixebles de Crist i l'Església tota sinodal-missionera

La tercera i última reflexió es referix als destinataris de la invitació del rei, «tots i totes». Com he subratllat, «això està en el cor de la missió, este "tots i totes", sense excloure ningú. Tots i totes. Per tant, tota la nostra missió brolla del Cor de Crist, per a deixar que Ell atraga tots i totes cap a ell» (Discurs del Sant Pare Francesc als participants en l'Assemblea general de les Obres Missionals Pontifícies, 3 de juny de 2023). Encara hui, en un món esgarrat per divisions i conflictes, l'Evangeli de Crist és la veu dolça i forta que crida els hòmens a trobar-se, a reconéixer-se germans i a gaudir de l'harmonia enmig de les diferències. Déu vol que «tots els hòmens se salven i arriben al coneiximent de la veritat» (1Tm 2,4). Per això, no oblidem mai, en les nostres activitats missioneres, que som enviats a anunciar l'Evangeli a tots i totes, i «no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui compartix una alegria, assenyala un horitzó bell, oferix un banquet desitjable» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 14).

Els deixebles-missioners de Crist porten sempre en el cor la preocupació per totes les persones de qualsevol condició social o fins i tot moral. La paràbola del banquet ens diu que, seguint la recomanació del rei, els servents van reunir «tots el qui trobaven, bons i roïns» (Mt 22,10). A més, precisament els «pobres, invàlids, cegos i coixos» (Lc 14,21), és a dir, els últims i els marginats de la societat són els convidats especials del rei. Així, el banquet nupcial que Déu ha preparat per al Fill, es manté obert a tots i per sempre, perquè el seu amor per cada u de nosaltres és gran i incondicional. «Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perda ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguen vida eterna» (Jn 3,16). Qualsevol, tot home i tota dona és destinatari de la invitació de Déu a participar de la seua gràcia que transforma i salva. Només cal dir "sí" a este do diví i gratuït, acollint-lo i permetent-li que ens transforme, revestint-nos d'ell com amb un "vestit de festa", (cf. Mt 22,12).

La missió universal requerix el compromís de totes i tots. Per això cal continuar el camí cap a una Església completament sinodal-missionera al servici de l'Evangeli. La sinodalitat és per si mateixa missionera i, a la inversa, la missió és sempre sinodal. Per tant, una estreta cooperació missionera és hui encara més urgent i necessària en l'Església universal, així com en les Esglésies particulars. Seguint la línia del Concili Vaticà II i dels meus predecessors, recomane a totes les diòcesis del món el servici de les Obres Missionals Pontifícies, que són els mitjans primaris per a «infondre en els catòlics, ja des de la infància, un esperit verdaderament universal i missioner i per a afavorir una arreplega eficaç dels mitjans econòmics en profit de totes les missions segons les necessitats de cada una» (dec. Ad gentes, 38). Per esta raó, les col·lectes de la Jornada Mundial de les Missions, en totes les Esglésies locals, estan enterament destinades al Fons universal de solidaritat que l'Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe distribuïx després, en nom del Papa, per a les necessitats de totes les missions de l'Església. Demanem al Senyor que ens guie i ens ajude a ser una Església més sinodal i més missionera (cf. Homilia del Sant Pare Francesc en la Cloenda de l'Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, 29 d'octubre de 2023).

Finalment, dirigim la nostra mirada a Maria, que va obtindre de Jesús el primer miracle, precisament en una festa de bodes, a Canà de Galilea (cf. Jo 2,1-12). El Senyor va oferir als esposos i a tots els convidats l'abundància del vi nou, signe anticipat del banquet nupcial que Déu prepara per a tots, al final dels temps. Demanem també hui la seua intercessió maternal per la missió evangelitzadora dels deixebles de Crist. Amb l'alegria i la sol·licitud de la nostra Mare, amb la força de la tendresa i de l'afecte (cf. exhort. ap. Evangelii gaudium, 288), anem i portem a tots la invitació del Rei Salvador. ¡Santa Maria, Estrella de l'evangelització, pregueu per nosaltres!

Roma, Sant Joan del Laterà, 25 de gener de 2024, festa de la conversió de sant Pau.

FRANCESC

dissabte, 13 de juliol del 2024

La pregunta per Déu és la pregunta per l'home

Entrevista a Josep Vidal Talens
Teòleg i rector de parròquia

TEOLOGIA

[...]
¿Quin paper té la teologia en l'actualitat?

En l'actualitat no sembla molt valorada. Tots opinen, gràcies a Déu, i tots se senten inspirats per l'Esperit; Déu s'ho farà i portarà algun bé que necessitaven les persones. Els bisbes també van fent teologia en el seu magisteri. Els teòlegs, tan qüestionats per totes bandes, crec que han seguit fent un treball digne, intentant comprendre millor la fe en Jesús heretada per la tradició eclesial, i el significat que té eixa fe per a les persones de hui. És una tasca d'hermenèutica i discerniment, entre (1) la Paraula de Déu en Jesucrist, (2) la tradició apostòlica garantida al llarg dels segles pel magisteri dels seus successors i (3) les preguntes i problemes dels fidels i la humanitat actual.
I tots aquells que es dediquen a àrees més especialitzades, que semblen llunyanes dels interessos de hui, mereixen tot el meu respecte, perquè prompte o tard ens venen molt bé els seus coneiximents i instruments, com diccionaris especialitzats i edicions crítiques de les obres antigues.

La gent continua necessitant els teòlegs, ¿per a què?

Per a actualitzar el llenguatge de la seua fe, per a fer-lo més comprensible a l'home actual, per a trobar punts de contacte amb els coneiximents científics i antropològics dels nostres contemporanis, que ens permetran evangelitzar sense insultar la intel·ligència. De cara a la societat cal mantenir la pregunta per Déu que és la pregunta per l'home, tot ser humà, dones i hòmens i tota condició humana, per a que tots es plantegen el sentit de les seues vides i s'òbriguen a Déu per tot el que els pot aportar.

¿Quina és la diferència entre un teòric del sagrat i un teòleg verdader?

Crec que no sabré respondre. Per a mi la diferència és entre el filòsof fenomenòleg i hermeneuta del sagrat o del misteri, en qualsevol forma religiosa o areligiosa, per una banda; i el teòleg, que es deu a una revelació personal de Déu en la història, per altra banda. Si hi ha una mala teologia, no solc fer-li cas: en tinc prou amb la bona. Un teòleg verdader s'estima el món que Déu s'estima i viu del Déu que les persones necessiten: el Déu i Pare de Jesús, un Déu digne de l'home.

¿Lluny d'una concepció teològica d'escriptori?

Sent de vegades esta expressió. No sé a què es referixen exactament. Jo he necessitat moltes hores de taula i cadira, i mai no he deixat de portar en mi les preocupacions dels ateus, agnòstics, indiferents i moltes classes de creients. Igualment, estic molt afectat per les preocupacions i patiments socials i personals. En tot el que he pensat i ensenyat, sempre estan presents els patiments concrets que anem coneixent dia a dia.

El diàleg amb el món, amb les cultures i les religions, ¿més difícil hui que antany?

No sé si més difícil, però sí més ineludible. Seria "la maduresa del cristianisme" (Th. Halick), post-Vaticà II i en comunió amb els papes post-Vaticà II. La paraula "ecumenisme", que teníem reservada per al moviment d'unitat de les esglésies i comunitats cristianes, i la distingíem del diàleg interreligiós, hui es difon per a expressar un moviment més universal fins a abraçar el diàleg interreligiós, intercultural, de civilitzacions, de la humanitat. Ecumenisme (moviment cap a la unitat pel respecte mutu), en la casa comuna que habitem, que ara necessita tota la humanitat per a que continue habitable.
És el gran desafiament que ara compartim tots. Per fer possible eixe ecumenisme universal, el Papa ens ha proposat: considereu-vos tots germans (Fratelli tutti).

¿Quina classe de teologia necessita el món de hui?

Alguna cosa hem dit. Puc afegir: la teologia que ajude a salvar l'home de si mateix i de totes les temptacions que sent, per l'immens poder acumulat per alguns. Sí a la ciència i la tecnologia. Sí a la llibertat i a la justícia. Però, sobretot, sí a l'ètica i al diàleg sobre les qüestions ètiques; els fins, ¿per a què i per a qui investiguem? ¿Per a què i per a qui treballem? Sense ètica, coneiximent i poder porten a una autodestrucció i a una deshumanització. Per a salvar el que és més propi del ser humà i de la comunitat humana, l'Evangeli de Jesús i el seu misteri de redempció, que hui actua en el seu Esperit, creador i recreador de vida, ajuden molt.

Una teologia a València capaç de fer-se càrrec també dels conflictes socials, ¿què ha de suposar?

Modestament jo ho intente. Però és més tasca d'una teologia pràctica, moral o pastoral que il·lumine tant el conflicte com la seua superació tenint en compte el bé comú per damunt del bé particular, inspirant-nos en l'Evangeli de Jesús. El papa Francesc ajuda molt.

Una teologia que s'esgota en la disputa acadèmica o que mira a la humanitat des d'un castell de vidre, ¿per què no servix hui?

En la pregunta va la resposta: no servix.

Vosté ha publicat alguns llibres, ¿amb quina finalitat?

Per si podien ajudar a estudiants i a lectors. Des que m'ocupe de la "conversió pastoral en les parròquies", per a que totes elles puguen ser missioneres i evangelitzadores, he abandonat l'estudi de la cristologia. Ara voldria retornar per si alguna coseta més puc aportar a la millor comprensió de la humanitat i consciència humana de Jesús, i el seu significat per a nosaltres. Deo adjuvante.

¿S'hauria d'esforçar més i millor la teologia a València per a que siga possible comunicar hui les veritats de la fe, tenint en compte els canvis lingüístics, socials i culturals que viu el poble valencià?

Totalment d'acord, cal un esforç i estima pels valors culturals i lingüístics d'este poble, malgrat tantes dificultats que encara trobarem. El meu somni sempre ha sigut publicar un darrer llibre en valencià, com aquell de Josep Espasa, que seria La fe en què he pogut creure i viure.

Fragment de l'entrevista publicada en Cresol, 169 (octubre-desembre 2023), pp. 12-15.

Bibliografia de Josep Vidal Talens:
  • i R. Gascó, A. Ferrer i M. Comes: Jesús, historia de un personaje singular, Nau, Valencia 1981.
  • i J. Monter: "Il mondo de la ragione non é la ragione del mondo" en G. Manzi (ed.): Memorie della tecnica, Cadmo, Roma 1985, pp. 83-104; reelaborat en castellà en Misión abierta, 4 (1987), pp. 9-26; i en valencià en Un Déu digne de l'home, pp. 41-65.
  • El mediador i la mediación. La cristología de Walter Kasper en su génesis y estructura, Facultad de Teología de Valencia, Valencia 1988.
  • «Missió evangelitzadora i inculturació de la fe», en V Fòrum Cristianisme i món d’avui: Alliberats per a alliberar, València 1993, pp. 61-119.
  • Un Déu digne de l'home, Saó, València 1995.
  • "Jesús i la religió", en VIII Fòrum Cristianisme i món d’avui: Moguts per l'esperit, València 1996, pp. 11-52.
  • "Quan el món modern evangelitzava l'Església. Alfons Roig: un itinerari espiritual del segle XX", Saó, 211 (1997), pp. 22-24.
  • "Cristología por razón de la soteriología: la salvación de lo humano", en Juan Bosch (ed.): Panorama de la teologia española, Verbo Divino, Estella 1999, pp. 599-619.

dijous, 11 de juliol del 2024

La fraternitat sacerdotal

Alexandre Alapont

Esta pàgina està dedicada a la recuperació de textos en valencià de temàtica cristiana d’autors valencians. El prevere i missioner Alexandre Alapont Hernandis (Polinyà de Xúquer 1932–Quart de Poblet 2023) fou un dels pocs capellans contemporanis que solia escriure en valencià les seues col·laboracions en publicacions diocesanes (p. ex. en
Valencia Misionera). Fou soci de la Unió Apostòlica del Clero i formà part de la Junta Directiva Diocesana. També ens ha deixat algun article en la revista Cresol. Recuperem un text seu aparegut en el núm. 93. Estes sàvies reflexions sobre l’espiritualitat i la fraternitat sacerdotal, encara que referides als membres de la Unió Apostòlica del Clero, mereixen l’atenció de tots els preveres diocesans. F. Xavier Martí.


Valors incanviables

1. La fraternitat pastoral dels capellans. Els preveres de la Unió han de ser molt amics entre ells mateixos. Hi ha d’haver com un llaç de germanor entre tots ells, que han de voler-se i apreciar-se, i han de tindre com un afecte similar als dels membres d’una mateixa família. La fraternitat interpresbiteral és senyal incanviable de la nostra Unió.

2. La formació contínua. Açò ha de ser característica pròpia dels membres de la Unió. Hem de tindre el deure d’estar sempre al dia. ¡Germans joves i majors, hem de llegir més! Hem de llegir des del diari fins als llibres actuals de la teologia. Hem d’assistir a les reunions que organitza la diòcesi, tant aquelles de formació espiritual com les altres de contingut més bíblic, pastoral, teològic o de temes d’actualitat importants per als capellans. Hi ha actualment massa capellans diocesans valencians que no van mai a les reunions convocades.

I dins de la formació també entren alguns programes bons de televisió, algun film de tema actual. Algun concert de música, assistir a alguna conferència important de temes seculars, anar a les exposicions millors en la ciutat, és a dir, estar al dia, estar formats en allò que és més nostre, però també en la modernitat.

3. La vida de l’esperit. Un capellà de la Unió Apostòlica del Clero ha de ser un home de l’esperit. Se li ha de notar fins i tot exteriorment: quan mira, quan parla, quan actua. Si un home està enamorat de Jesucrist, està penetrat i ple del seu Senyor; no és un home que pertany al món, encara que visca enmig del món. No hem de ser mundans, sinó espirituals. I en eixes coses de l’esperit entra l’Eucaristia, l’oració habitual i sentida, i la recepció normal i habitual del sagrament de la Reconciliació.

Valors més variables

Cada sacerdot té la seua personalitat, i és com és en moltes coses variables. Els capellans som molt diferents en les nostres apreciacions polítiques, ideològiques, lingüístiques, pastorals, organitzatives. Per això hem de saber valorar els altres preveres. Pensem que els èxits dels altres són els meus èxits, perquè ningú no pot fer-ho tot per ell mateix.

Hem de dialogar més. Hem de discutir menys. Hem de pensar que les meues visions dels problemes poden ser compatibles amb les visions d’un altre, encara que eixes visions no siguen les meues.

La figura sacerdotal del rector d’Ars –tan admirable i sant, està a moltíssima distància de la figura sacerdotal de Don Bosco –també tan admirable i sant. ¡Acceptem el germà sacerdot diferent de mi! 

Alexandre Alapont: «Millorant la UAC», Cresol, 93 (2010, febrer), p. 42

(Publicat en Cresol, 169 (2023), p. 63)

entrada destacada

Misssatge per a Jornada Mundial dels Avis i de les Persones Grans (Lleó XIV, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV PER A LA VI JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LES PERSONES GRANS [Festa dels Sants Joaquim i Anna, 26 de juliol...