Tot estem cridats a la santedat

PAPA FRANCESC: Àngelus. Plaça de Sant Pere, divendres, 1 de novembre de 2019.

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

La solemnitat de hui de Tots Sants ens recorda que tots estem cridats a la santedat. Els Sants i les Santes de tots els temps, que hui celebrem tots junts, no són simplement símbols, sers humans llunyans, inassolibles. Al contrari, són persones que han viscut amb els peus en terra; que han experimentat la fatiga quotidiana de l'existència amb els seus èxits i els seus fracassos, trobant en el Senyor la força de tornar a alçar-se sempre i continuar el camí. D'ací podem comprendre que la santedat és una meta que no es pot aconseguir només amb les nostres forces, sinó que és fruit de la gràcia de Déu i de la nostra lliure resposta a ella. Per tant, la santedat és un do i una crida. Com a gràcia de Déu, és a dir, do seu, és una cosa que no podem comprar ni canviar, sinó acollir, participant així en la mateixa vida divina per mitjà de l'Esperit Sant que habita en nosaltres des del dia del nostre Baptisme. La llavor de la santedat és precisament el Baptisme. Es tracta de madurar cada vegada més la consciència que estem empeltats en Crist, ja que el sarment està unit a la vinya i, per això, podem i hem de viure amb Ell i en Ell com a fills de Déu. Així que la santedat és viure en plena comunió amb Déu, ja ara, durant esta peregrinació terrenal.

Però la santedat, a més d'un do, és també una crida, és una vocació comuna de tots nosaltres cristians, dels deixebles de Crist; és el camí de plenitud que tot cristià està cridat a recórrer en la fe, procedint cap a la meta final: la comunió definitiva amb Déu en la vida eterna. La santedat es convertix així en resposta al do de Déu, perquè es manifesta com una assumpció de responsabilitat. Des d'este punt de vista, és important assumir un compromís quotidià de santificació en les condicions, en els deures i en les circumstàncies de la nostra vida, tractant de viure cada cosa amb amor, amb caritat.

Els sants que hui celebrem en la litúrgia són germans i germanes que van admetre en la seua vida la necessitat d'esta llum divina, i se li van abandonar amb confiança. I ara, enfront del tron de Déu (cf. Apocalipsi 7, 15), canten la seua glòria en l'eternitat. Estos constituïxen la "Ciutat santa", a la qual mirem amb esperança, com la nostra meta definitiva, mentre som pelegrins en esta "ciutat terrenal". Caminem cap a eixa "ciutat santa", on ens esperen eixos germans i germanes sants. És cert, nosaltres estem fatigats per la duresa del camí, però l'esperança ens dona la força per a continuar cap avant. Mirant la seua vida, estem incitats a imitar-los. Entre ells hi ha molts testimoniatges d'una santedat «de la porta del costat, d'aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu» (Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 7).

Germans i germanes, el record dels Sants ens induïx a elevar els ulls cap al Cel: no per a oblidar les realitats de la terra, sinó per a afrontar-les amb més valor, amb més esperança. Que ens acompanye, amb la seua intercessió maternal, Maria, la nostra Mare santíssima, senyal de consolació i d'esperança segura.

Solemnitat de Tots Sants

 Des del segle IV les esglésies d'Orient fan una solemne memòria de tots els sants màrtirs en el temps pasqual (Síria), o immediatament després de Pentecosta (Bizanci). La festa ve a ser com un esclat del triomf pasqual de Crist en els seus sants. A Roma era també una festa de tots els sants màrtirs, i se celebrava -a causa de la influència bizantina- el diumenge després de Pentecosta. Més tard fou traslladada al 13 de maig a causa de les Témpores. En aquest dia de l'any 609, Bonifaci IV va transformar el Panteó, o temple dedicat a tots els déus, en església cristiana, dedicant-la a Santa Maria i a tots els sants màrtirs. Els països celtes i francs celebraven el primer de novembre una festa dedicada a tots els sants. El 835, Lluís el Piadós la introduí a Roma, i en poc temps la festa es va estendre per tot l'Occident.

La litúrgia de hui respira pau i amor, serenitat i confiança. "Oh, que n'és, de gloriós, el reialme on els sants gaudixen amb Crist", canta una antífona de l'ofici diví. És una festa plena d'esperança, d'una esperança que, en la fe, ens unix a tots els sants del cel i ens fa endevinar el que serem en la consumació dels segles. 

"La ciutat de Déu s'obri maternalment a tots els seus fills que, victoriosos, arriben del llarg pelegrinatge... Allí serem rebuts no com estrangers, sinó com a conciutadans del sants i membres de la família de Déu, hereus de Déu i cohereus de Crist. No oblidem la benaurança que ens espera a la gloriosa ciutat de Déu. Allí hi ha tots els qui estimem. Impacients en el seu amor, ens esperen". 

[font: MCL, p. 1599]

Per a ampliar:

• Papa Francesc: Tots estem cridats a la santedat (2019)
• J.M. Bausset: La festa de Tots Sants (2014)

• La paraula del dia: Tots Sants (AVL)

Nosaltres no podem deixar d'anunciar el que hem vist i sentit

«Nosaltres no podem deixar d'anunciar

el que hem vist i sentit» (Fets 4,20)

Missatge del papa Francesc

per a la Jornada Mundial de les Missions 2021

24 d’octubre de 2021

Benvolguts germans i germanes,

Quan experimentem la força de l’amor de Déu, quan reconeixem la seua presència de Pare en la nostra vida personal i comunitària, no podem deixar d’anunciar i compartir allò que hem vist i sentit. La relació de Jesús amb els seus deixebles, la seua humanitat que se’ns revela en el misteri de l’encarnació, en el seu Evangeli i en la seua Pasqua ens fan vore fins a quin punt Déu estima la nostra humanitat i fa seus els nostres goigs i sofriments, els nostres desitjos i les nostres angoixes (cf. conc. ecum. Vat. II, Cons. Past. Gaudium et spes, 22). Tot en Crist ens recorda que el món en què vivim i la seua necessitat de redempció no li és aliena i ens convoca també a sentir-nos part activa d’esta missió: «Per tant, aneu a les eixides dels camins i convideu […] tot aquell que trobeu» (Mt 22,9). Ningú no n’és alié, ningú no pot sentir-se estrany o llunyà a este amor de compassió.

L'experiència dels apòstols

La història de l’evangelització comença amb una cerca apassionada del Senyor que crida i vol entaular amb cada persona, allí on siga, un diàleg d’amistat (cf. Jo 15,12-17). Els apòstols són els primers a adonar-se’n, fins i tot recorden el dia i l’hora en què van ser trobats: «Eren cap a les quatre de la vesprada» (Jo 1,39). L’amistat amb el Senyor, vore’l curar els malalts, menjar amb els pecadors, alimentar els famolencs, acostar-se als exclosos, tocar els impurs, identificar-se amb els necessitats, invitar a les benaurances, ensenyar d’una manera nova i plena d’autoritat, deixa una empremta inesborrable, capaç de suscitar l’admiració, i una alegria expansiva i gratuïta que no es pot contindre. Com deia el profeta Jeremies, esta experiència és el foc ardent de la seua presència activa en el nostre cor que ens impulsa a la missió, encara que a vegades comporte sacrificis i incomprensions (cf. 20,7-9). L’amor sempre està en moviment i ens posa en moviment per a compartir l’anunci més bonic i esperançador. «Hem trobat el Messies» (Jo 1,41).

Amb Jesús hem vist, sentit i palpat que les coses poden ser diferents. Ell va inaugurar, ja per a hui, els temps venidors recordant-nos una característica essencial del nostre ser humans, tantes vegades oblidada: «Hem estat fets per a la plenitud que només s’aconseguix en l’amor» (carta enc. Fratelli tutti, 68). Temps nous que susciten una fe capaç d’impulsar iniciatives i de forjar comunitats a partir d’hòmens i dones que aprenen a fer-se càrrec de la fragilitat pròpia i dels altres, promovent la fraternitat i l’amistat social (cf. ibíd, 67). La comunitat eclesial mostra la seua bellesa cada vegada que recorda amb gratitud que el Senyor ens va estimar abans (cf. 1Jo 4,19). Aquella «predilecció amorosa del Senyor ens sorprén, i l’admiració —per la seua naturalesa mateixa— no podem posseir-la per nosaltres mateixos ni imposar-la. […] Només així pot florir el miracle de la gratuïtat, el seu do gratuït. Tampoc el fervor missioner pot obtenir-se a conseqüència d’un raonament o d’un càlcul. Posar-se en “estat de missió” és un efecte de l’agraïment» (Missatge de les Obres Missionals Pontifícies, 21 maig 2020).

Malgrat això, els temps no eren fàcils; els primers cristians van començar la seua vida de fe en un ambient hostil i complicat. Històries de postergacions i tancaments s’entrecreuaven amb resistències internes i externes que semblaven contradir i fins i tot negar allò que havien vist i sentit; però això, lluny de ser una dificultat o obstacle que els portaraa replegar-se o abstreure’s, els va impulsar a transformar tots els inconvenients, contradiccions i dificultats en una oportunitat per a la missió. Els límits i impediments es van convertir també en un lloc privilegiat per a ungir-ho tot i a tots amb l’Esperit del Senyor. Res ni ningú podia quedar alié a aquell anunci alliberador.

Tenim el testimoni viu de tot això en els Fets dels Apòstols, llibre de capçalera dels deixebles missioners. És el llibre que recull com el perfum de l’Evangeli va anar calant al seu pas i suscitant l’alegria que només l’Esperit ens pot regalar. El llibre dels Fets dels Apòstols ens ensenya a viure les proves abraçant-nos a Crist, per a madurar la «convicció que Déu pot actuar en qualsevol circumstància, també enmig de fracassos aparents» i la certesa que «qui s’oferix i entrega a Déu per amor segurament serà fecund» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 279).

Així també nosaltres: tampoc és fàcil el moment actual de la nostra història. La situació de la pandèmia va evidenciar i va amplificar el dolor, la soledat, la pobresa i les injustícies que ja molts patien i va posar al descobert les nostres falses seguretats i les fragmentacions i polaritzacions que silenciosament ens ferixen. Els més fràgils i vulnerables van experimentar encara més la seua vulnerabilitat i fragilitat. Hem experimentat el desànim, el desencant, el cansament, i fins i tot l’amargura conformista i desesperançadora va poder apoderar-se de les nostres mirades. Però nosaltres «no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor, i proclamem que som els vostres servidors per amor de Jesús» (2Co 4,5). Per això sentim ressonar en les nostres comunitats i llars la Paraula de vida que es fa ressò en els nostres cors i ens diu: «No està ací: ha ressuscitat!» (Lc 24,6); Paraula d’esperança que trenca qualsevol determinisme i, per a aquells que es deixen tocar, regala la llibertat i l’audàcia necessàries per a alçar-se i buscar creativament totes les maneres possibles de viure la compassió, aquell «sacramental» de la proximitat de Déu amb nosaltres que no abandona ningú a la vora del camí. En este temps de pandèmia, davant la temptació d’emmascarar i justificar la indiferència i l’apatia en nom del sa distanciament social, urgix la missió de la compassió capaç de fer de la distància necessària un lloc d’encontre, de cura i de promoció. «El que hem vist i sentit» (Fets 4,20), la misericòrdia amb què hem estat tractats, es transforma en el punt de referència i de credibilitat que ens permet recuperar la passió compartida per a crear «una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns» (carta enc. Fratelli tutti, 36). És la seua Paraula la que quotidianament ens redimix i ens salva de les excuses que porten a tancar-nos en el més vil dels escepticismes: «res no importa, res no canviarà». I davant de la pregunta: «¿Per què m’he de privar de les meues seguretats, comoditats i plaers si no veuré cap resultat important?», la resposta és sempre la mateixa: «Jesucrist ha triomfat sobre el pecat i la mort i està ple de poder. Jesucrist viu verdaderament» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 275) i ens vol també vius, fraterns i capaços d’hostatjar i compartir esta esperança. En el context actual urgixen missioners d’esperança que, ungits pel Senyor, siguen capaços de recordar profèticament que ningú no se salva per ell mateix.

Igual que els apòstols i que els primers cristians, també nosaltres diem amb totes les nostres forces: «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Fets 4,20). Tot allò que hem rebut, tot allò que el Senyor ens ha anat concedint, ens ho ha regalat perquè ho posem en joc i ho regalem gratuïtament als altres. Com els apòstols que han vist, sentit i tocat la salvació de Jesús (cf. 1Jo 1,1-4), així nosaltres hui podem palpar la carn sofrent i gloriosa de Crist en la història de cada dia i animar-nos a compartir amb tots un destí d’esperança, aquella nota indiscutible que naix de saber-nos acompanyats pel Senyor. Els cristians no podem reservar el Senyor per a nosaltres mateixos: la missió evangelitzadora de l’Església expressa la seua implicació total i pública en la transformació del món i en la custòdia de la creació.

Una invitació a cada u de nosaltres

El lema de la Jornada Mundial de les Missions d’enguany, «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Fets 4,20), és una invitació a cada u de nosaltres a «fer-nos càrrec» i fer conéixer allò que tenim en el cor. Esta missió és i ha estat sempre la identitat de l’Església: «Ella existix per a evangelitzar» (sant Pau VI, exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 14). La nostra vida de fe es debilita, perd profecia i capacitat d’admiració i gratitud en l’aïllament personal o tancant-se en petits grups; per la seua dinàmica mateixa exigix una creixent obertura capaç d’arribar i abraçar a tothom. Els primers cristians, lluny de ser seduïts per a recloure’s en una elit, van ser atrets pel Senyor i per la vida nova que oferia pera anar entre la gent i testimoniar allò que havien vist i sentit: el Regne de Déu està prop. Ho van fer amb la generositat, la gratitud i la noblesa pròpies d’aquells que sembren sabent que uns altres menjaran el fruit de la seua entrega i sacrifici. Per això m’agrada pensar que «fins i tot els més dèbils, limitats i ferits poden ser missioners a la seua manera, perquè sempre s’ha de permetre que el bé es comunique, encara que convisca amb moltes fragilitats» (exhort, ap. postsin. Christus vivit, 239).

En la Jornada Mundial de les Missions, que se celebra cada any el penúltim diumenge d’octubre, recordem de manera agraïda totes aquelles persones que, amb el seu testimoniatge de vida, ens ajuden a renovar el nostre compromís baptismal de ser apòstols generosos i alegres de l’Evangeli. Recordem especialment els qui van ser capaços de posar-se en camí, deixar la seua terra i les seues llars per tal que l’Evangeli puga aconseguir sense demores i sense pors eixos racons de pobles i ciutats on moltes vides es troben assedegades de benedicció.

Contemplar el seu testimoniatge missioner ens anima a ser valents i a demanar amb insistència «a l’amo […] que envie segadors als seus sembrats» (Lc 10,2), perquè som conscients que la vocació a la missió no és una cosa del passat o un record romàntic d’altres temps. Hui Jesús necessita cors que siguen capaços de viure la seua vocació com una verdadera història d’amor, que els faça sortir a les perifèries del món i convertir-se en missatgers i instruments de compassió. I és una crida que ell ens fa a tots, encara que no de la mateixa manera. Recordem que hi ha perifèries que estan prop de nosaltres, al centre d’una ciutat, o en la nostra família. També hi ha un aspecte de l’obertura universal de l’amor que no és geogràfic sinó existencial. Sempre, però especialment en estos temps de pandèmia, és important ampliar la capacitat quotidiana d’eixamplar els nostres cercles, d’arribar a aquells que de manera espontània no els sentiríem part del «nostre món d’interessos», encara que estiguen prop de nosaltres (cf. carta enc. Fratelli tutti, 97). Viure la missió és aventurar-se a desenvolupar els mateixos sentiments de Crist Jesús i creure amb ell que qui estàal meu costat també és el meu germà i la meua germana. Que el seu amor de compassió desperte també en el nostre cor i ens torne a tots deixebles missioners.

Que Maria, la primera deixebla missionera, faça créixer en tots els batejats el desig de ser sal i llum a les nostres terres (cf. Mt 5,13-14).

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2021, solemnitat de l’Epifania del Senyor.

Francesc

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)