Segle XVI: l'Europa dividida

Avel·lí Flors i Bonet

Al segle XVI apareixen les modernes nacions-estat que tracten d'independitzar-se de les potències del passat: el papat i el Sacre Imperi Romanogermànic. Es dona una profunda renovació cultural que ara anomenem «Renaixement». La invenció de la impremta permet estendre pertot els textos de l'antiguitat profana i religiosa. La Bíblia i els escrits dels Sants Pares de l'Església ajuden alguns a treballar per netejar l'Església d’excrescències que s’hi havien adherit al llarg dels segles.

Moltes institucions eclesiàstiques ja no responien a les esperances dels cristians del temps, i, a començament del segle, apareixen uns hòmens decidits a emprendre una reforma de l'Església. Lamentablement, per culpa d'incomprensions i violències recíproques, aquests intents de reforma provocaren una ruptura de l'Església d'Occident, i, a finals de segle, quedava fixada l’actual geografia de confessions religioses.

[Tres estats nació]

Papa Lleó X

En la conformació d’esta nova Europa, s’hi perfilen tres estats nació. El 1516 el rei Francesc I de França obté del papa Lleó X el poder d’elegir bisbes i abats. A Anglaterra, Enric VIII desfà el seu primer matrimoni i s'autonomena cap de l'església d'Anglaterra, i el rei Carles I de Castella i Aragó, esdevé emperador Carles V d’Alemanya (de l’imperi romanogermànic) després que els seus avis, els Reis Catòlics, haguessen implantat, als regnes hispànics, la inquisició per perseguir heretges, musulmans i jueus. Necessàriament tant de poder en mans de l’Església havia d'enfrontar el rei de França, Francesc I, i els papes Juli II i Lleó X. Juli II (1503-1513) acudeix a l'assalt de ciutats enemigues armat de casc i cuirassa i Lleó X ha d'enfrontar-se bèl·licament a francesos i espanyols en defensa dels seus drets territorials.

[Impremta i Humanisme]

En la renovació de les lletres, és fonamental la invenció, per Gutenberg, de la impremta, que revoluciona la transmissió del pensament. S’hi difonen els antics autors profans, i també els Pares de l’Església, els llibres de la Bíblia i els manuals de pietat. Hòmens del Renaixement per excel·lència, els humanistes s'inspiren en les fonts bíbliques i patrístiques. Maquiavel (1469-1527) escriu El príncep (1532) amb la intenció de millorar l’Església i els seus fidels. Tomàs More (1477-1535), autor d’Utopia (1516) fa una divertida crítica de la societat política i religiosa del seu temps. Erasme de Rotterdam (1469-1536), el príncep dels humanistes, escriu Elogi de la follia (1511), una àcida sàtira de totes les categories socials. I el nostre Lluís Vives (142-1540), oposat a Tomàs More en la defensa de la propietat privada, és l'home més lúcid, sobretot en la seua obra De veritate fidei christianae.

[Necessitat d'una reforma de l'Església]

Però l'Església oficial no respon a les crítiques i les esperances dels humanistes que parlen en nom dels cristians del seu temps. La preocupació per la salvació obsessiona la gent, acorralada entre un Déu totpoderós de caràcter arbitrari i l'amenaça de Satanàs que ve en l'Anticrist. És així com el Renaixement coincideix amb un increment de la fetilleria i la caça de bruixes, en què moriren pel foc prop de cent mil persones. El papa Juli II, amb voluntat d’afrontar la situació, convoca el concili V del Laterà (1512-1517), que elabora un pla de reforma sense resultats efectius. Pocs dies després de la clausura, el frare agustí Martí Luter publicava, a Wittenberg, les famoses 95 tesis contra les indulgències. Començava la reforma.

[La Reforma luterana]

I, amb la reforma, tenim la ruptura dins de l'església d'Occident. Martí Luter, acusat davant la cúria de Roma, que li demana que es retracte, contesta (1520) amb tres opuscles: Crida a la noblesa cristiana de la nació alemanya, De la captivitat babilònica de l'Església i La llibertat del cristià. La butla pontifícia Exsurge Domine condemna 41 proposicions seues, i el 1521 Roma l’excomunica. Convocada la dieta de Worms, aquest es veu obligat a abandonar Alemanya i amagar-se; en l'exili tradueix la Bíblia a l'alemany. Immediatament es produeix, a Alemanya, l'escissió entre partidaris i detractors seus. Es declara una guerra atroç entre els pobres camperols i els senyors que els exploten (1524-1525). Luter es posiciona a favor dels senyors contra els camperols que defensa Tomàs Müntzer, el qual ataca violentament el reformador i anterior aliat, i aquest trenca amb Erasme de Rotterdam I es casa amb una monja; el 1529 publica Catecisme menor i Catecisme major.

Tot ha nascut d'una experiència personal: la consciència de pecat només superada per la sola fe en la misericòrdia de Déu. I, amb aquest principi original, Luter propaga altres punts del seu pensament: la inutilitat de les bones obres i el refús a tot allò que no es basa en l'Escriptura. Sosté també que l'home no pot meréixer la salvació, rebutja el culte als sants, les indulgències, els vots religiosos, els sagraments (tret del baptisme i la cena), el sacerdoci ministerial (només admet el sacerdoci dels laics) i només accepta com a Església una comunitat invisible que no s'ha d'organitzar visiblement ni ha de posseir béns.

[Altres reformadors]

Martí Luter té els seus deixebles: Melanchton (+1580), Bucer (+1551), Ecolampadi (+1531), Osiander (+1552) i, sobretot, Ulrich Zwingli (+1531), el gran reformador suís, deixeble d’Erasme, obsessionat per organitzar l'Església segons l'evangeli i alliberar el poble de dependències estrangeres. Amb el laic Joan Calví (+1564) la reforma esdevé francesa; amb la Institució de la religió cristiana, ofereix un resum del seu pensament reformista, i, en les Ordenances eclesiàstiques, estableix els trets de l'església de Ginebra, el model que intentaran imitar la majoria d'esglésies reformades.

[La Contrareforma]

L'Església catòlica (la jerarquia, papa i bisbes) es replega sobre si en el concili de Trento (1545-1563) plantejant-se els mateixos temes que Martí Luter, negant-se, però, a fer canvis que eren urgents. L'anomenada Contrareforma Catòlica acaba sent un immens desengany en distingir-se més com a antiprotestant que com a autènticament catòlica. Una nova oportunitat perduda. L'Església Catòlica, com que no vol trencar amb el llast del passat, marcat pel desig de poder terrenal, incrementa la crueltat de la inquisició contra els dissidents, que ella considerava ‘heretges’, i afavoreix el crim i la guerra entre nacions europees de sòlida tradició cristiana. La creu va davant dels dos exèrcits que lluitaran a mort, a vegades, després de celebrar, cada u pel seu compte, la missa corresponent impetrant la pròpia victòria contra els seus ‘enemics’.

[Les missions]

Brevísima relación de la
destrucción de las Indias

Les missions estrangeres, a l'Amèrica i a l’Àsia, no són coherents amb la tradició inculturadora del passat eclesiàstic. La mateixa missió que practica Francesc Xavier (1506-1552) a l’Índia ens produeix, ara, una certa decepció; un altre seria l'estil del també jesuïta Mateu Ricci (1552-1610) que s’avingué a fer-se xinés amb els xinesos. I a l'Amèrica, és frustrant l'evangelització dels nostres missioners, com testimonia el bisbe de Chiapas, l'andalús Bartolomé de las Casas (+1566) que descriví l'aberrant ‘evangelització’ dels territoris americans duta a terme per espanyols en la seua Brevísima relación de la destrucción de las Indias.

És cert que, amb el temps, molts missioners ‘perderen’ el temps aprenent les llengües vulgars d'aquells immensos països; la immensa majoria missionà aquells pobles servint-se de la llengua i les categories occidentals de pensament, i mostraren ben poc de respecte per les tradicions, arribant fins i tot a humiliar els nadius pels seus costums ancestrals. Aquells ‘indis’, per a fer-se cristians, i poder-se integrar en els nous estats (i esglésies), hagueren de sotmetre's a la nova cultura importada (espanyola, portuguesa, anglesa, francesa) en la majoria dels casos renunciant a la seua llengua i cultura. L'Església no seguí, en aquells temps tan importants per al seu futur, l'esperit de Pentecosta; al revés, foren els ‘indis’ els qui hagueren d’aprendre la llengua dels conquistadors (castellà, portugués, anglés o francés) per accedir a la nova fe i integrar-se en l'Església. És la Pentecosta al revés. Com havia fet l'Església de València, cap i casal nostre, ja des del nostre segle XVI. Quin despropòsit! ¿Com és possible que l'Església hagués perdut el seny que mostra Ramon Llull,amb el consentiment de la nostra Església, i els seus reis, obrint als segles XIII i XIV, escoles de llengües per preparar els futurs evangelitzadors?

No era res nou. Abans, l'Església ja havia practicat esta modalitat de ‘missió’ a Europa. Els occitans hagueren de fer-se francesos per integrar-se en el nou estat francés i en la seua Església. A la península Ibèrica, tant en temps de la dinastia dels Àustria com, sobretot, de la borbònica, valencians, catalans i mallorquins eren forçats a fer-se castellans de llengua si volien ser acceptats com a bons ciutadans dins de l'estat centralista.

[Recepció del concili de Trento]

Els concilis provincials tarraconenses s'interessaren en l'aplicació, a la mateixa província, de les constitucions i els decrets del concili de Trento. Especialment interessant és el capítol dedicat a la predicació i la catequesi en la llengua vulgar, regulades per les constitucions Et quia agnoscimus cum Apostolo (1591) i Cum ad nostrum pervenit auditum (1593). Esta disposició afectà molt especialment el bisbat de Tortosa, on es creà, cap a finals del segle XVI i, sobretot, a començaments del segle XVII, una singular polèmica a la vila de Castelló de la Plana.

Castelló de la Plana, febrer de 2020

---

Articles relacionats:

• L'Església de Castelló i la llengua pròpia (Avel·lí Flors i Bonet, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 51-57).
• Pentecosta, llengua i Església (Avel·lí Flors, 2018)

Segle XV: agonitza l'edat mitjana, naix l'Humanisme

 Avel·lí Flors i Bonet

No debades (sant) Vicent Ferrer (+1419) predicava oportunament i importunament que s'acabava el món i que venia l'Anticrist. Abans que ell, el gran metge Arnau de Vilanova (+1311) ja havia anunciat que aquest esdeveniment es donaria el 1378, l'any que, tristament, començaria el cisma d'Occident. En realitat és evident que s'acabava aquell món que sant Vicent volia que perduràs, és a dir, l'edat mitjana, plantejada com una societat religiosa unificada sota la figura del Papa, a la qual se sotmetien els pobles i els regnes. Al segle XV s’afona esta edificació tan mal concebuda. I així, si al segle XIV havia nascut l'esperit laic, al segle XV es produïa la revolució del laïcat contra la jerarquia i el naixement de l'Humanisme, que col·locaria l'home i el món en el centre del pensament i el sentiment de la societat baixmedieval.

L'angoixa davant la mort, la inquietud per la salvació i la pèrdua de confiança en la institució eclesialtransformen l'existència cristiana. L'experiència personal preval per damunt de la importància que tenia la jerarquia en la conducció de les consciències. Això explica, en part, la condemna de (santa) Joana d'Arc (1431) que tenia més confiança en les veus que sentia que en l'opinió de bisbes, monjos i teòlegs a sou d'anglesos i borgonyons. Aquesta nova actitud, però, té sentits oposats: des d'un increment de l'individualisme i la superstició fins a un autèntic aprofundiment en la vida de fe.

N'hi ha que viuen inquiets, a la recerca de tots els mitjans possibles per assegurar-se la salvació. El culte als sants i a les relíquies viu el seu punt àlgid. El rei de França Carles II distribueix, entre els seus, les costelles de sant Lluís IX (+1270), i aquests darrers les redistribueixen entre els seus. Es multiplica l'oferta d'indulgències que, a Flandes, es poden guanyar fins i tot com si es tractàs d'una loteria. La pietat es fa quantitativa: es multipliquen les misses, i els preveres, per guanyar-se la vida, opten acarnissadament per aconseguir un benifet i viuen dedicats, gairebé exclusivament, a repetir incansablement el ritual de la missa.

Els primers a promoure una autèntica reforma de l'Església són marginats i, fins i tot, són cremats a la foguera de la Inquisició, com Jan Hus (+1415) que, cansat de reclamar una Església pobra i evangèlica, acaba enfrontat amb el clergat txec i el (anti)papa Joan XXIII. També morirà pel foc de la inquisició, a instigació del papa valencià Alexandre VI, el severíssim reformador de Florència, el dominicà Jeroni Savonarola (+1498). La Imitació de Crist de Tomàs de Kempis es difon pertot, com un autèntic best-seller, i és traduïda a totes les llengües d'Europa. Miquel Peres ho fa al català (1482); i, més tard, encara ho tornaran a fer Pere Gil (1621) i Pere Bonaura (1698). En esta atmosfera de devoció es banyaran els hòmens del renaixement, com Erasme de Rotterdam i el mateix Martí Luter, entre altres.

[L'Església d'Orient]

Icona de la Trinitat
(Andrei Rubliov)

A esta visió més aviat pessimista de l'Església d'Occident, hauríem d'afegir una breu consideració de l'Església d'Orient, una mica més positiva. L'Església búlgara i la sèrbia oscil·len entre l'adhesió a Constantinoble o a Roma. El principat de Kíev ha de cedir el relleu a Moscou (1425) i, per a major desgràcia, cau Constantinoble, la segona Roma, davant les tropes otomanes (1453), i així es consolida la capitalitat de Moscou, convertida ara en la tercera Roma.

L'element més valuós de les esglésies d'Orient és l'espiritualitat. El sant mont Athos s'omple de monestirs i de monjos. Gregori Palamàs (1296-1359) fa la síntesi del monacat ortodox en l'hesicasme, teoria i pràctica de la contemplació i recerca del repòs en Déu. Moltes esglésies conserven mosaics, frescos i icones d'aquest període. Tots coneixem a bastament la icona de la Santa Trinitat pintada pel monjo rus Andrei Rublev (1411).

[L'Església a Castelló de la Plana]

Possiblement els fidels de Castelló que participaven de les celebracions litúrgiques (missa i sagraments), exercicis de pietat (processons i novenes) i representacions teatrals (de la Passió de l'Assumpció de Maria) a l'església de Santa Maria, no devien estar prou al corrent de les coses que passaven a l'Església en totes les nacions d'Europa, l'únic món que els era conegut. Estaven entretinguts rebent visites importants de religiosos (el frare Vicent Ferrer, el papa Benet XIII i Roderic de Borja, futur Alexandre VI) i civils (el rei Ferran d'Antequera, l'infant Alfons el Magnànim, l'infant Joan II, l'infant Ferran, i els reis Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella)

Per les dades que coneixem, la gent de Castelló estava interessada a reconstruir i fer més gran la vella església, adquiria una nova pila baptismal (la que encara conservem), completava les portades gòtiques amb la corresponent principal, dedicava capelles laterals a diversos sants i santes, i incorporava, al seu altar major, un bellíssim retaule, obra de Paolo da San Leocadio. 

Durant el segle XV, la vila de Castelló acull els primers jueus en un call, i moltes famílies musulmanes, procedents de diverses comarques de l'interior, en la seua moreria. Comencen a fer-se, en el mateix temple renovat i ampliat, les primeres representacions de la Passió del Senyor i de l'Assumpció de la verge Maria al cel. Santa Maria acull la celebració de solemnes exèquies que coneixem amb tota mena de detalls (entre altres, les de Martí el Jove, Martí l'Humà, Carles de Viana, Ferran d'Antequera, l'infant Joan d'Aragó). El temple s'omple d'imatges de sants i de santes, i s'incrementa el culte a les ermites de la vila, sobretot per les sovintejades processons de rogatives amb ocasió dels incessants brots de pesta negra. Els bisbes de Tortosa visiten l'església de Santa Maria (1429 i 1485) per vigilar-ne el culte i controlar la moralitat de clergues i laics. D'altra banda, el cementeri, prou deteriorat, demana una millora substancial, i, lamentablement, una ampliació substancial per acollir les despulles de milers de cossos dels que moren a causa de la pesta, sembla que dos terceres parts de la població.

[La Corona d'Aragó]

El pare Jofré defenent un boig (Sorolla)

Políticament, amb la mort del rei Martí l'Humà, extingida la dinastia dels comtes de Barcelona, els estats de la corona d'Aragó (també el regne de València) comencen a dependre de prínceps castellans. Eclesiàsticament, amb la mort de Benet XIII, es va extingint el fantasma del cisma i retorna, a la vella cristiandat, una pau relativa.

A València el mercedari pare Gilabert Jofré promou la primera institució que comença a tractar científicament i amb dignitat els afectats de malalties mentals. La seua obra va indissolublement unida a la confraria de Santa Maria dels Innocents, Folls i Desemparats (1414). Per iniciativa de Benet XIII se celebren, a Tortosa i Sant Mateu, en un clima de relativa tolerància, les segones disputes entre cristians i jueus.

El pensament i les lletres s'enriqueixen amb l'admirable aportació dels poetes Ausiàs March i Joan Roís de Corella, i dels novel·listes Jaume Roig, Joanot Martorell i sor Isabel de Villena. Un discret laic, Francesc de Pertusa escriu, a València, una autèntica enciclopèdia del saber teològic: El memorial de la fe catòlica (1440). Vivim el segle esplendorós de la ciutat (i el regne) de València, capital general dels territoris de l'antiga corona d'Aragó que, durant aquest segle, s'estén pels territoris de la península italiana, als regnes de Nàpols i Sicília, fins als límits grecs d'Atenes i Neopàtria, darreres conquistes de l'armada almogàver. Recordem que, des de 1335, Castelló (aleshores conegut com Castelló de Borriana) era cap de la governació dellà el riu Uixó, dins el regne de València.

Castelló de la Plana, 12 de gener de 2020

Cronologia del segle XIV

Referida especialment a Castelló de la Plana

Avel·lí Flors i Bonet

• 1300: Ramon Llull navega pel Mediterrani i disputa amb musulmans.
• 1305: l'occità Bertran de Got, papa Climent V.
• 1309: Climent V trasllada la seu pontifícia a la ciutat occitana d'Avinyó.
• 1310: el morellà Francesc Paolac, bisbe de Tortosa.

• 

  Catedral de Viena del Delfinat

  1311: mor, a Gènova, el metge i escriptor apocalíptic Arnau de Vilanova. Concili de Viena del Delfinat.
• 1312: supressió de l'orde del Temple.
• 1315: Francesc Paolac passa visita pastoral a l'església de Santa Maria de Castelló de la Plana. Guilhem Belibasta estableix una comunitat càtara a Sant Mateu.
• 1316: mor el prolífic escriptor i místic Ramon Llull. Amb l'abat Bernat Pallarés, al monestir de Santa Maria de Benifassà, conviuen cinquanta persones, entre monjos i personal de servei.
• 1321: Castelló de Borriana, seu de la governació dellà el riu d'Uixó. Mn. Francesc d'Oliveres, rector de Santa Maria de Castelló.
• 1327: mor, a Montpeller, el llegendari sant Roc.
• 1333: anomenat 'mal any primer' per la fam i la misèria regnant. Gràcies a la intervenció del rei Alfons el Benigne i el conseller Francesc de Vinatea, la vila de Castelló no se separara del regne de València. El 20 de març, per culpa del rector, paorós incendi de Santa Maria de Castelló. Conflicte amb el bisbat que emet interdicte contra la vila.
• 1334: l'Església s'oposa als fratricelli, partidaris d'una pobresa extrema s'enfronta també amb grups de beguins i beguines.
• 1336: mor, a Estremoz, santa Isabel, princesa d'Aragó i reina de Portugal. (1)
• 1337: Comença, a Europa, la guerra dels Cent Anys.
• 1338: mor, a Cardona, sant Ramon Nonat.
• 1341: després de passar el contenciós al bisbat de València, la cúria papal de Joan XXII emet sentència definitiva. La documentació pontifícia parla d'un Castelló de dotze mil habitants. Comencen les obres de reconstrucció de l'església a costa del rector. El municipi destina un terç de les multes a la seua reconstrucció.
• 1348: s'estén a la vila de Castelló de la Plana la pesta negra: hi moren dos terços de la població. A la batalla de Mislata perd la Unió Valenciana, a la qual s'havia adherit la vila de Castelló, en lluita contra el rei Pere el Cerimoniós. Destrosses a la vila i al convent de sant Agustí a causa de la guerra. Pere el Cerimoniós ordena reparar les muralles malmeses de la vila.
• 1350: naix, a València, Vicent Ferrer Miquel, futur sant Vicent Ferrer.
• 1357: Enric de Trastàmara, futur rei Enrique II, senyor de Castelló. A conseqüència de la pesta, la població de la vila baixa de dotze mil a 3.345 habitants.
• 1363: el 16 de juliol, a l'actual complex de sant Agustí (Castelló de la Plana), és assassinat el príncep Ferran, germanastre del rei Pere el Cerimoniós.
• 1371: conseqüències devastadores de la pesta negra a Castelló que perd un altre terç de la població.
• 1373: un terratrémol afecta greument l'estructura de santa Maria de Castelló de la Plana.
• 1375: el Consell de la vila de Castelló acorda canviar l'emplaçament del cementeri en 'lloc lícit' per no considerar adequat el que ara ocupa a la plaça.
• 1376: Wycliffe pregona la reforma de l'Església, conscient que no hi farà res.
• 1378: amb l'elecció de dos papes, a Roma i a Avinyó, comença el cisma d'Occident. Castelló pertany a l'obediència d'Avinyó. Robert de Ginebra, papa Climent VII. Arnau de Vilanova havia predit que aquest any seria la fi del món.
• 1380: l'església i el convent dels agustins, traslladats al carrer Major (Castelló de la Plana). Mor, a Roma, santa Caterina de Siena.
• 1382: l'arquitecte Guillem Coll fa la portada de migdia de santa Maria de Castelló.
• 1385: amb la batalla d'Aljubarrota, Portugal s'independitza de Castella. El príncep Martí l'Humà funda la cartoixa de la Vall de Crist.

• 

  Papa Benet XIII

  1387: a la mort del rei Pere el Cerimoniós, se'n celebren solemnes funerals. Joan I, l'amador de la Gentilesa, rei de la corona d'Aragó.
• 1389: en la batalla de Kosovo Polje, els otomans derroten els serbis i estenen fins al Danubi el domini musulmà.
• 1390: el català Hug de Llupià, bisbe de Tortosa, passa visita pastoral a l'església de santa Maria de Castelló.
• 1391: s'estenen els atacs a les jueries de moltes poblacions.
  
• 1394: a la mort de Climent VII, l'aragonés Pero de Luna, papa Benet XIII.
• 1396: un nou terratrémol a tot el regne afecta l'església de santa Maria de Castelló. A la mort de Joan I, Martí l'Humà, rei de la corona d'Aragó.
• 1397: el papa Benet XIII promou la croada de Torreblanca contra els musulmans en què participen valencians i aragonesos.
• 1398: el cens de la vila de Castelló és de 2.534 habitants.
• 1399: fra Vicent Ferrer, legatus a latere Christi, intensifica la seua predicació apocalíptica per Europa.


(1) Santa Isabel d'Aragó, reina de Portugal, admirable pel seu esforç a aconseguir que reis enfrontats feren les paus, i per la seua caritat en favor dels pobres. Mort el seu espòs, el rei Dionís, va abraçar la vida religiosa al monestir de monges del Tercer Orde de les Clarisses d'Estremoz, a Portugal, que ella mateixa havia fundat, i on va morir, quan s'esforçava per aconseguir la reconciliació entre un fill i un net seus que estaven enfrontats. (1336).