Epifania i Baptisme de Jesús

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València

(Carta setmanal: 7 de gener de 2025)

Amb la solemnitat de l’Epifania del Senyor, que celebrem el dia 6 de gener i la festa del Baptisme de Jesús, acaba el temps litúrgic de Nadal. En el relat de l’arribada dels Mags a la casa en la qual van trobar el Xiquet amb sa mare Maria, sant Mateu ens narra quina va ser la reacció d’estos personatges: “es postraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seues arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra” (Mt 2, 11). En el Xiquet van trobar el Déu a qui buscaven, van reconéixer la seua grandesa adorant-lo i van manifestar la seua gratitud oferint-li regals. Van viure eixa trobada amb el sentiment d’una religiositat autèntica, que és la d’aquells que saben que la primera obligació de tot ésser humà és lloar, beneir, adorar, glorificar i donar gràcies a Déu per la seua immensa glòria.

Possiblement en la nostra vivència de la fe s’ha enfosquit la consciència que, com a criatures que som, tenim una obligació essencial envers Déu: el deure de prestar-li l’homenatge del nostre reconeixement i de la nostra gratitud. Hui hem perdut el sentit de l’adoració. En molts casos això pot deure’s a una actitud d’orgull i d’autosuficiència. L’home de hui se sent més gran i poderós del que segurament és en realitat; es resistix a reconéixer que és un ser xicotet perquè ho considera una humiliació; en definitiva, s’adora tant a si mateix que ha perdut la capacitat d’adorar a Déu.

Hi ha una altra característica en la religiositat de hui. El desig d’una major autenticitat ha conduït a molts a prescindir de qualsevol norma o llei en la pràctica religiosa. Es viu una oposició entre l’amor a Déu i els deures envers Ell. Es pensa que una religió que té unes normes no conduïx a un autèntic amor a Déu. Hi ha moltes persones que reconeixen que són creients, però que oren o participen en l’Eucaristia quan tenen una necessitat, o quan els seus sentiments interiors les impulsen a buscar un moment de pau que els permeta afrontar els seus problemes. Actualment molts batejats no tenen consciència que el diumenge és el dia del Senyor, o no saben que participar en l’Eucaristia dominical és un deure envers Déu. Este mode de viure la fe no posa a Déu en el centre, sinó que naix d’un cor que únicament pensa en si mateix. 

La relació autèntica amb Déu no oposa amor i obediència a la seua voluntat. El compliment de la voluntat de Déu és la primera manifestació d’un amor autèntic cap a Ell. És el que Jesús va viure en la seua vida pública, que va començar a partir del seu baptisme al Jordà. Ell, que és el “Fill estimat” del Pare, es va oblidar totalment de si mateix i va centrar totalment la seua vida a obeir al Pare. Este és el camí que hem de recórrer tots els que, pel baptisme hem sigut fets fills de Déu i que expressem cada vegada que resem el Parenostre. En les tres primeres peticions manifestem el nostre desig que el nom “de Déu” siga santificat, que vinga “el seu” regne i que es faça “la seua” voluntat. Només en un segon moment li exposem les nostres necessitats, perquè la fe ens porta a estimar a Déu més que a nosaltres mateixos. Qui de veritat estima a Déu, en l’oració pensa primer en Ell i s’oblida de si mateix, i troba la seua alegria en el compliment de la seua llei.

† Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.

Què pot aprendre l'Església dels catòlics LGBTQ

Què pot aprendre l'Església dels catòlics LGBTQ

Timothy Radcliffe, OP

El pare Radcliffe és frare dominic. Ordenat el 1971, va estudiar amb Yves Congar, OP, a París i va exercir com a mestre de l'Orde dels Predicadors de 1992 a 2001. Anteriorment va dirigir l'Institut Las Casas de Blackfriars, Oxford.

L'any 1986, la meua comunitat dominicana a Oxford va organitzar una conferència sobre l'Església i la sida. Em va emocionar l'amor, el coratge i la resiliència amb què els catòlics gais van respondre a esta crisi i els dons meravellosos que aporten a l'Església. Uns anys més tard, em van convidar de vegades a presidir misses per a catòlics gais i lesbianes a Londres. Quan el ministeri d'esta comunitat es va adoptar formalment en la missió de l'arxidiòcesi de Westminster, el cardenal Murphy O'Connor em va demanar que continuara.

Estes misses són com les altres. Els gais no necessiten una litúrgia especial. Com que molts se senten rebutjats per l'església, necessiten una comunitat en què estiguen segurs d'una càlida acollida. L'orientació sexual no hauria de ser fonamental per a la identitat de ningú. Esta està en la nostra capacitat d'amar i entrar així en el misteri de l'amor sense límits de Déu.

El cardenal Basil Hume va escriure: «L'amor entre dos persones, ja siguen del mateix sexe o d'un sexe diferent, ha de ser atresorat i respectat. "Jesús estimava Marta i la seua germana i Llàtzer", llegim (Jo 11, 5). Quan dos persones estimen, experimenten d'una manera limitada en este món la que serà la seua delícia inacabable quan es troben amb Déu en l'altre. Estimar l’altre és, de fet, arribar a Déu, que compartix la seua amabilitat amb els qui estimem».

El repte de les persones gais, com el de tots, és aprendre a expressar l'amor de manera adequada, respectant la dignitat dels altres com a fills de Déu.

Els manifestants sovint es reunien fora de l'església per a expressar el seu rebuig a l'ensenyament de l'Església. Nosaltres, no. Estic convençut de la saviesa fonamental de l'ensenyament de l'Església, però encara no entenc del tot com ho han de viure els jóvens catòlics gais que accepten la seua sexualitat i anhelen amb raó expressar el seu afecte.

Açò no pot ser només a través de la negació del desig. Per a sant Tomàs d'Aquino, les nostres passions són el motor del nostre retorn a Déu. Els nostres desitjos són donats per Déu. El desig necessita educació, purificació i alliberament de la fantasia il·lusòria. Però en tot desig hi ha un anhel pel que és bo i per Déu. Els manaments no es donen per a negar els nostres desitjos sinó per orientar-los cap al seu fi verdader. Són la porta d'entrada a la llibertat. Israel va rebre els Deu Manaments per a educar-lo en amistat amb Déu i, en última instància, amb aquell que va dir als seus deixebles: «Vos dic amics» (Jo 15, 15).

Descobrirem millor este desig de ser curats i santificats a través del diàleg amb catòlics gais madurs que han experimentat el viatge cap a la serenitat i la felicitat. La manera sinodal és parlar amb la gent, no només sobre elles. «Les realitats són més importants que les idees» (Evangelii Gaudium, 231). L'ensenyament de l'Església ja s'està desenvolupant a mesura que es refresca amb l'experiència viscuda. Ja no es veuen els gais només en térmens d'actes sexuals, sinó com els nostres germans i germanes que, creu el papa Francesc, han de ser beneïts.

La meua intuïció és que la majoria dels catòlics gais en relacions madures i compromeses solen anar més enllà de l'interés pel sexe de totes maneres. El que busquen sobretot és «l'amor, l'alegria, la pau, la paciència, l'afabilitat, la bondat, la fidelitat, la placidesa, el domini d'un mateix. Contra estes coses no hi ha Llei que valga» (Ga 5, 22-23).

L'acollida dels gais es veu en algunes parts de l'Església com una prova de la decadència occidental. Però l'Església ha de lluitar per la vida i la dignitat dels gais que encara poden patir la pena capital en 10 països i processaments penals en 70. Tenen dret a viure. I els catòlics d'altres continents, que lluiten per a entendre la nostra pastoral amb la gent gai, tenen dons que l'Església a Occident necessita, sovint un profund sentit d'Ubuntu, «Soc perquè som», i de la vida divina de tota la creació. Desafien la «cultura de la mort» que perseguix Occident. El Cos de Crist necessita tots els nostres dons. Som portadors de l'Evangeli els uns als altres.

Est article va aparèixer per primera vegada en L'Osservatore Romano, el 19 de setembre de 2024.

Missatge per a la 58a Jornada Mundial de la Pau (2025)

MISSATGE

DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA LVIII

JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2025

Perdoneu les nostres culpes, concediu-nos la vostra pau

I. Sentint el crit de la humanitat amenaçada

1. A l'inici d'este any nou que ens dona el Pare celestial, un temps jubilar dedicat a l'esperança, dirigixc el meu desig de pau més sincer a cada dona i a cada home, en particular a qui se sent prostrat per la seua condició existencial, condemnat pels seus errors, esclafat pel juí dels altres, i ja no pot albirar cap perspectiva per a la seua vida. A tots vosaltres, esperança i pau, perquè este és un Any de Gràcia que prové del Cor del Redemptor.

2. El 2025 l'Església catòlica celebra el Jubileu, esdeveniment que ompli els cors d'esperança. El «jubileu» es remunta a una antiga tradició jueva, quan el so d'un corn de carner —en hebreu yobel— anunciava, cada quaranta-nou anys, un any de clemència i alliberament per a tot el poble (cf. Lv 25, 10). Esta crida solemne havia de ressonar en teoria en tot el món (cf. Lv 25, 9), per a restablir la justícia de Déu en diferents àmbits de la vida: en l'ús de la terra, en la possessió dels béns, en la relació amb el proïsme, sobretot respecte als més pobres i als qui havien caigut en desgràcia. El so del corn recordava a tot el poble —a qui era ric i a qui s'havia empobrit— que cap persona ve al món per a ser oprimida; som germans i germanes, fills del mateix Pare, nascuts per a ser lliures segons la voluntat del Senyor (cf. Lv 25, 17.25.43.46.55).

3. També hui, el Jubileu és un esdeveniment que ens impulsa a buscar la justícia alliberadora de Déu sobre tota la terra. Al començament d'este Any de Gràcia, en lloc del corn nosaltres voldríem posar-nos a sentir el «crit desesperat d'auxili» [1] que, com la veu de la sang d'Abel el just, s'eleva des de moltes parts de la terra (cf. Gn 4, 10), i que Déu no deixa mai de sentir. També nosaltres ens sentim cridats a ser veu de tantes situacions d'explotació de la terra i d'opressió del proïsme [2]. Estes injustícies assumixen sovint la forma del que sant Joan Pau II va definir com «estructures de pecat» [3], perquè no es deuen només a la iniquitat d'alguns, sinó que s'han consolidat —per dir-ho d’alguna manera— i se sostenen en una complicitat estesa.

4. Cada u de nosaltres ha de sentir-se responsable en certa manera de la devastació a què està sotmesa la nostra casa comuna, començant per eixes accions que, encara que només siga indirectament, alimenten els conflictes que estan assotant la humanitat. Així es fomenten i s'entrellacen desafiaments sistèmics, distints però interconnectats, que assolen el nostre planeta [4]. Pense, especialment, en les desigualtats de tota classe, en el tracte inhumà que es dona a les persones migrants, en la degradació mediambiental, en la confusió generada culpablement per la desinformació, en el rebuig de tota forma de diàleg, en les grans inversions en la indústria militar. Són tots factors d'una amenaça real per a l'existència de la humanitat en conjunt. Per tant, al començament d'enguany volem posar-nos a sentir este crit de la humanitat a fi que tots, junts i personalment, ens sentim cridats a trencar les cadenes de la injustícia i, així, proclamar la justícia de Déu. Fer algun acte de filantropia esporàdic no és suficient. Calen, per contra, canvis culturals i estructurals, de manera que també es realitze un canvi que perdure [5].

II. Un canvi cultural: tots som deutors

5. L'esdeveniment jubilar ens convida a emprendre diversos canvis per a afrontar l'actual condició d'injustícia i desigualtat, recordant-nos que els béns de la terra no estan destinats només a alguns privilegiats, sinó a tots [6]. Pot ser útil recordar el que escrivia sant Basili de Cesarea: «¿Quines coses, dis-me, et pertanyen? ¿D'on les has preses per a posar-les en la teua vida? […] ¿Que no vas eixir totalment nu del ventre de ta mare?, ¿no tornaràs nu novament a la terra? Els béns que tens ara, ¿d'on et venen? Si dius que et venen de l'atzar, negaries a Déu , perquè no reconeixes el Creador, i no donaries gràcies a qui te'ls ha donat» [7]. Quan falta la gratitud, l'home ja no reconeix els dons de Déu. No obstant això, el Senyor, en la seua misericòrdia infinita, no abandona els hòmens que pequen contra Ell; més bé, confirma el do de la vida amb el perdó de la salvació, oferit a tots per Jesucrist. Per això, ensenyant-nos el «Pare nostre», Jesús ens convida a demanar: «Perdoneu les nostres culpes» (Mt 6,12).

6. Quan una persona ignora el seu vincle amb el Pare, comença a covar la idea que les relacions amb els altres puguen ser governades per una lògica d'explotació, on el més fort pretén tindre el dret d'abusar del més dèbil [8]. Com les elits en el temps de Jesús, que s'aprofitaven dels patiments dels més pobres, així hui en l'aldea global interconnectada [9], el sistema internacional, si no s'alimenta de lògiques de solidaritat i d'interdependència, genera injustícies, exacerbades per la corrupció, que atrapen els països més pobres. La lògica de l'explotació del deutor també descriu sintèticament l'actual “crisi del deute” que afecta diversos països, sobretot els del sud del món.

7. No em canse de repetir que el deute extern s'ha convertit en un instrument de control a través del qual alguns governs i institucions financeres privades dels països més rics no tenen escrúpols d'explotar de manera indiscriminada els recursos humans i naturals dels països més pobres, a fi de satisfer les exigències dels seus mercats [10]. A això s'afegix el fet que diverses poblacions, ja gravades pel deute internacional, també es veuen obligades a carregar amb el pes del deute ecològic dels països més desenvolupats [11]. El deute ecològic i el deute extern són les dos cares d'una mateixa moneda, d'esta lògica d'explotació que culmina en la crisi del deute [12]. Aprofitant este any jubilar, convide la comunitat internacional a emprendre accions de remissió del deute extern, i a reconéixer l'existència d'un deute ecològic entre el nord i el sud del món. És una crida a la solidaritat, però sobretot a la justícia [13].

8. El canvi cultural i estructural per a superar esta crisi es realitzarà quan finalment ens reconeixerem tots fills del Pare i, davant d'Ell, ens confessarem tots deutors, però també tots necessaris, necessitats els uns dels altres, segons una lògica de responsabilitat compartida i diversificada. Podrem descobrir «definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres» [14].

III. Un camí d'esperança: tres accions possibles

9. Si ens deixem tocar el cor per estos canvis necessaris, l'Any de Gràcia del Jubileu podrà reobrir la via de l'esperança per a cada u de nosaltres. L'esperança naix de l'experiència de la misericòrdia de Déu, que és sempre il·limitada [15].

Déu, que no deu res a ningú, continua atorgant sense parar gràcia i misericòrdia a tots els hòmens. Isaac de Nínive, un Pare de l'Església oriental del segle VII, escrivia: «El teu amor és més gran que les meues culpes. Insignificants són les ones de la mar comparades amb la quantitat dels meus pecats; però, si pese els meus pecats, comparats amb el teu amor, s'esfumen com si res» [16]. Déu no calcula el mal comés per l'home, sinó que és immensament «ric en misericòrdia, pel gran amor amb què ens va estimar» (Ef 2,4). Al mateix temps, sent el crit dels pobres i de la terra. Bastaria detindre's un moment, a l'inici d'enguany, i pensar en la gràcia amb què cada vegada perdona els nostres pecats i condona tots els nostres deutes, per a que el nostre cor s'inunde d'esperança i de pau.

10. Per això Jesús, en l'oració del «Pare nostre»  diu una cosa molt exigent: «així com nosaltres perdonem els nostres deutors», després d’haver demanat al Pare la remissió de les nostres culpes (cf. Mt 6, 12). Per a perdonar un deute als altres i donar-los esperança és necessari, en efecte, que la nostra vida estiga plena d'eixa mateixa esperança que arriba de la misericòrdia de Déu. L'esperança és sobreabundant en la generositat, no calcula, no exigix comptes als deutors, no es preocupa del guany propi, sinó que té com a punt de mira una sola finalitat: alçar a qui ha caigut, embenar els cors ferits, alliberar de tota forma d'esclavitud.

11. A l'inici d'este Any de Gràcia, voldria, per tant, suggerir tres accions que puguen restaurar la dignitat en la vida de poblacions senceres i tornar a posar-les en camí sobre la via de l'esperança, per a que se supere la crisi del deute i totes puguen tornar a reconéixer-se deutors perdonats.

Sobretot, reprenc la crida llançada per sant Joan Pau II en ocasió del Jubileu de l'any 2000, de pensar «en una notable reducció, si no en una total condonació, del deute internacional que pesa sobre el destí de moltes nacions» [17]. Que, reconeixent el deute ecològic, els països més rics se senten cridats a fer el possible per a condonar els deutes d'aquells països que no estan en condicions de tornar el que deuen. Certament, a fi que no es tracte d'un acte aïllat de beneficència, que porte a córrer el risc de desencadenar novament un cercle viciós de finançament-deute, cal, alhora, desenvolupar una nova arquitectura financera que porte a la creació d'una Carta financera global, fundada en la solidaritat i en l'harmonia entre els pobles.

A més, demane un compromís ferm per a promoure el respecte de la dignitat de la vida humana, des de la concepció fins a la mort natural, per a que tota persona puga estimar la seua vida i mirar el futur amb esperança, desitjant el desenvolupament i la felicitat per a si mateixa i per als seus fills. Sense esperança en la vida, en efecte, és difícil que sorgixca en el cor dels més jóvens el desig de generar altres vides. Ací, en particular voldria convidar una vegada més a un gest concret que puga afavorir la cultura de la vida. Em referixc a l'eliminació de la pena de mort en totes les nacions. Esta mesura, en efecte, a més de comprometre la inviolabilitat de la vida, destruïx tota esperança humana de perdó i de renovació [18].

M'atrevixc també a rellançar una altra crida —i apel·le a la doctrina de sant Pau VI i de Benet XVI [19]— a les jóvens generacions, en este temps marcat per les guerres: utilitzem almenys un percentatge fix dels diners emprats en els armaments per a constituir un Fons mundial que elimine definitivament la fam i facilite als països més pobres activitats educatives dirigides a promoure el desenvolupament sostenible i lluitar, així, contra el canvi climàtic [20]. Hem de tractar d’eliminar qualsevol pretext que puga impulsar la joventut a imaginar el seu futur sense esperança, o bé com una expectativa per a venjar la sang dels seus sers estimats. El futur és un do per a superar els errors del passat, per a construir camins nous de pau.

IV. La meta de la pau

12. Aquells que emprendran, amb els gestos suggerits, el camí de l'esperança, podran vore cada vegada més pròxima la meta tan anhelada de la pau. El salmiste ens confirma en esta promesa: quan «l'Amor i la Veritat es trobaran, la Justícia i la Pau s'abraçaran» (Sal 85, 11). Quan em lleve l'arma del crèdit i restituïxc la via de l'esperança a una germana o a un germà, contribuïxc al restabliment de la justícia de Déu en esta terra i m'encamine amb esta persona cap a la pau. Com deia sant Joan XXIII, la pau verdadera només podrà nàixer d'un cor desarmat de l'angoixa i de la por de la guerra [21].

13. Que el 2025 siga un any en què cresca la pau. Eixa pau real i duradora, que no es deté en les objeccions dels contractes o en les taules de compromisos humans [22]. Busquem la pau verdadera, la que Déu dona a un cor desarmat: un cor que no s'encabota a calcular el que és meu i el que és teu; un cor que dissipa l'egoisme en la promptitud d'anar a l'encontre dels altres; un cor que no dubta a reconéixer-se deutor de Déu i, per això, està disposat a perdonar els deutes que oprimixen el proïsme; un cor que supera el desànim pel futur amb l'esperança que cada persona és un bé per a este món.

14. El desarmament del cor és un gest que involucra a tots, els primers i els últims, els xicotets i els grans, els rics i els pobres. A vegades, és suficient una cosa senzilla, com «un somriure, un gest d'amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servici gratuït» [23]. Amb estos xicotets-grans gestos, ens acostem a la pau, i l'aconseguirem més de pressa; encara més, al llarg del camí, al costat dels germans i germanes reunits, ens descobrirem ja canviats respecte a com havíem partit. En efecte, la pau no s'aconseguix només amb el final de la guerra, sinó amb l'inici d'un món nou, un món en què ens descobrim diferents, més units i més germans del que havíem imaginat.

15. ¡Concediu-nos la vostra pau, Senyor! Esta és l'oració que eleve a Déu, mentres envie els meus millors desitjos per a l'any nou als caps d'estat i de govern, als responsables de les organitzacions internacionals, als líders de les diverses religions, a totes les persones de bona voluntat.

Perdoneu les nostres culpes, Senyor,

així com nosaltres perdonem els nostres deutors,

i, en este cercle de perdó, concediu-nos la vostra pau,

eixa pau que només Vós podeu donar

a qui es deixa desarmar el cor,

a qui amb esperança vol perdonar els deutes dels seus germans,

a qui sense temor confessa que és el vostre deutor,

a qui no resta sord al crit dels més pobres.

Vaticà, 8 de desembre de 2024

FRANCESC

Traducció de F. Xavier Martí

__________________________________

[1] Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 8.

[2] Cf. S. Joan Pau II, Carta ap. Tertio millennio adveniente (10 novembre 1994), 51.

[3] Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 36.

[4] Cf. Discurs als participants en la Trobada promoguda per les Acadèmies Pontifícies de les Ciències i de les Ciències Socials (16 maig 2024).

[5] Cf. Exhort. ap. Laudate Deum (4 octubre 2023), 70.

[6] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 16.

[7] Homilia de avaritia, 7: PG 31, 275.

[8] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 123.

[9] Cf. Catequesi (2 setembre 2020): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (4 setembre 2020), p. 12.

[10] Cf. Discurs als participants en la Trobada «Abordant la crisi de deute al Sud Global» (5 juny 2024).

[11] Cf. Discurs a la Conferència de les Parts en la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic ― COP 28 (2 desembre 2023).

[12] Cf. Discurs als participants en la Trobada «Abordant la crisi de deute al Sud Global» (5 juny 2024).

[13] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 16.

[14] Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 35.

[15] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 23.

[16] Discurs X (Tercera col·lecció), Oració, 100-101: CSCO 638, 115. Sant Agustí fins i tot arriba a afirmar que Déu no deixa de fer-se deutor de l'home: «Perquè encara que la teua misericòrdia és infinita», tens a bé fer-te deutor amb promeses d'aquells mateixos als qui tu perdones tots els seus deutes» (cf. Confessions, 5,9,17: PL 32, 714).

[17] Carta ap. Tertio millennio adveniente (10 novembre 1994), 51.

[18] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 10.

[19] Cf. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 51; Benet XVI, Discurs al Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (9 gener 2006); Íd., Exhort. ap. postsin. Sacramentum caritatis (22 febrer 2007), 90.

[20] Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 262; Discurs al Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (8 gener 2024); Discurs a la Conferència de les Parts en la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic ― COP 28 (2 desembre 2023).

[21] Cf. Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), 113.

[22] Cf. Commemoració en el desé aniversari de la «Invocació a la pau en Terra Santa» (7 juny 2024).

[23] Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 18.