Missatge del Sant Pare Francesc
VIII Jornada Mundial dels Pobres
Diumenge XXXIII del Temps Ordinari
17 de novembre de 2024
L'oració del pobre puja fins a Déu (cf. Siràcida 21,5)
Benvolguts germans i germanes,
1. La pregària del pobre puja fins a Déu (cf. Sir 21,5). En l’any dedicat a la pregària, amb vista al Jubileu Ordinari 2025, esta expressió de la saviesa bíblica és molt apropiada per a preparar-nos a la VIII Jornada Mundial dels Pobres, que se celebrarà el pròxim 17 de novembre. L’esperança cristiana abraça també la certesa que la nostra pregària arriba fins a la presència de Déu; però no qualsevol pregària: ¡la pregària del pobre! Reflexionem sobre esta Paraula i “llegim-la” en els rostres i les històries dels pobres que trobem en les nostres jornades, per a que la pregària esdevinga camí de comunió amb ells i de compartir els seus patiments.
2. El llibre de l’Eclesiàstic o Siràcida, al qual ens referim, no és molt conegut, i mereix ser descobert per la riquesa de temes que afronta, sobretot quan es refeeix a la relació de l’home amb Déu i amb el món. El seu autor, Ben Sira, és un mestre, un escriba de Jerusalem, que escriu probablement el segle II aC. És un home savi, arrelat en la tradició d’Israel, que ensenya sobre diversos àmbits de la vida humana: de la faena a la família, de la vida en societat a l’educació de la joventut; presta atenció als temes relacionats amb la fe en Déu i a l’observança de la Llei. Afronta els problemes ardus de la llibertat, del mal i de la justícia divina, que també hui són de gran actualitat per a nosaltres. Ben Sira, inspirat per l’Esperit Sant, vol transmetre a tots el camí que cal seguir per a una vida sàvia i digna de ser viscuda davant de Déu i dels germans.
3. Un dels temes als quals este autor sagrat dedica més espai és la pregària. Ho fa amb molt d'ímpetu, perquè dona veu a la seua experiència personal. En efecte, cap escrit sobre la pregària podria ser eficaç i fecund si no partira de qui cada dia està en presència de Déu i escolta la seua Paraula. El fill de Sira declara haver buscat la saviesa des de la joventut: «Quan encara era jove, abans de viatjar per totes parts, ja buscava obertament la saviesa en la meua pregària» (Sir 51,13).
4. En el seu itinerari, descobrix una de les realitats fonamentals de la revelació, és a dir, el fet que els pobres tenen un lloc privilegiat en el cor de Déu, de tal manera que, davant del seu patiment, Déu està “impacient” fins no haver-los fet justícia: «La pregària dels pobres travessa els núvols i no descansa fins que ha arribat; no es retira fins que l'Altíssim l'atén i fa justícia a favor dels innocents. El Senyor no tardarà ni es mostrarà pacient amb els opressors del poble» (Sir 35,21-22). Déu coneix els patiments dels seus fills perquè és un Pare atent i sol·lícit amb tots. Com a Pare, cuida dels qui més el necessiten: els pobres, els marginats, els qui patixen, els oblidats… Però ningú no està exclòs del seu cor ja que, davant d’Ell, tots som pobres i necessitats. Tots som indigents, perquè sense Déu no seríem res. Tampoc no tindríem la vida si Déu no ens l’haguera donada. I, a pesar d'això, ¡quantes vegades vivim com si nosaltres fórem els amos de la vida o com si haguérem de conquistar-la! La mentalitat mundana exigix convertir-se en algú, tindre prestigi a pesar de tot i de tots, infringint regles socials per tal d’arribar a conquistar riquesa. ¡Quina il·lusió més trista! La felicitat no s’adquirix xafant el dret i la dignitat dels altres.
La violència provocada per les guerres mostra amb evidència quanta arrogància mou els qui es consideren poderosos davant dels hòmens, mentres són miserables als ulls de Déu. ¡Quants nous pobres produïx esta mala política feta amb les armes, quantes víctimes innocents! A pesar d'això, no podem recular. Els deixebles del Senyor saben que cada u d’estos “menuts” porta imprés el rostre del Fill de Déu, i a cada u els ha d’arribar la nostra solidaritat i el signe de la caritat cristiana. «Cada cristià i cada comunitat són cridats a ser instruments de Déu per a l’alliberament i la promoció dels pobres, de manera que puguen integrar-se plenament en la societat; això suposa que sigam dòcils i atents per a escoltar el clam del pobre i socórrer-lo» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 187).
5. En este any dedicat a la pregària, necessitem fer nostra la pregària dels pobres i pregar junts amb ells. És un desafiament que hem d’acollir i una acció pastoral que necessita ser alimentada. De fet, «la pitjor discriminació que patixen els pobres és la falta d’atenció espiritual. La immensa majoria dels pobres té una especial obertura a la fe; necessiten a Déu i no podem deixar d’oferir-los la seua amistat, la seua benedicció, la seua Paraula, la celebració dels Sagraments i la proposta d’un camí de creiximent i de maduració en la fe. L’opció preferencial pels pobres ha de traduir-se principalment en una atenció religiosa privilegiada i prioritària» (ibíd., 200).
Tot això requerix un cor humil, que tinga el coratge de fer-se indigent. Un cor disposat a reconéixer-se pobre i necessitat. En efecte, hi ha una correspondència entre pobresa, humilitat i confiança. El pobre verdader és l’humil, com afirmava el sant bisbe Agustí: «El pobre no té de què enorgullir-se; el ric ha de combatre l’orgull. Escolta’m, per tant: sigues un pobre verdader, sigues virtuós, sigues humil» (Sermó 14,3.4). L’humil no té res a presumir i no pretén res, sap que no pot comptar amb ell mateix, però creu fermament que es pot apel·lar a l’amor misericordiós de Déu, davant del qual està com el fill pròdig que torna a casa penedit per a rebre l’abraç del pare (cf. Lc 15,11-24). El pobre, no tenint on recolzar-se, rep força de Déu i en Ell posa tota la seua confiança. De fet, la humilitat genera la confiança que Déu mai no ens abandonarà ni ens deixarà sense resposta.
6. Als pobres que habiten en les nostres ciutats i formen part de les nostres comunitats els dic: ¡no perdau esta certesa! Déu està atent a cada u de vosaltres i està al vostre costat. No vos oblida ni podria fer-ho mai. Tots hem tingut l’experiència d’una pregària que sembla quedar sense resposta. A vegades demanem ser alliberats d’una misèria que ens fa patir i ens humilia, i sembla que Déu no escolta la nostra invocació. Però el silenci de Déu no és una distracció dels nostres patiments; més bé, custodia una paraula que demana ser escoltada amb confiança, abandonant-nos a Ell i a la seua voluntat. És de nou el Siràcida qui ho testifica: «Déu no tardarà a fer-li justícia» (cf. Sir 21,5). De la pobresa, per tant, pot brollar el cant de l'esperança més genuïna. Recordem que «quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi disfruta la dolça alegria del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. […] Esta no és la vida en l’Esperit que brolla del cor de Crist ressuscitat» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 2).
7. La Jornada Mundial dels Pobres ja ha esdevingut una cita per a tota comunitat eclesial. És una oportunitat pastoral que no s’ha de subestimar, perquè convoca tots els creients a escoltar la pregària dels pobres, prenent consciència de la seua presència i necessitats. És una ocasió propícia per a dur a terme iniciatives que ajuden concretament els pobres, i també per a reconéixer i donar suport a tants voluntaris que es dediquen amb passió als més necessitats. Hem de donar gràcies al Senyor per les persones que es posen a disposició per a escoltar i sostindre els més pobres. Són sacerdots, persones consagrades, laics i laiques que, amb el seu testimoni, donen veu a la resposta de Déu a la pregària dels qui se li adrecen. El silenci, per tant, es trenca cada vegada que un germà amb necessitat és acollit i abraçat. Els pobres tenen encara molt a ensenyar perquè, en una cultura que ha posat la riquesa en primer lloc i que sovint sacrifica la dignitat de les persones sobre l’altar dels béns materials, ells remen a contracorrent posant de manifest que l’essencial a la vida és una altra cosa.
La pregària, per tant, troba la confirmació de la seua pròpia autenticitat en la caritat que es fa encontre i proximitat. Si la pregària no es traduïx en una actuació concreta, és vana, de fet, «la fe sense les obres és morta» (Jm 2,26). Tot i això, la caritat sense pregària corre el risc de convertir-se en filantropia que prompte s’esgota. «Sense la pregària diària viscuda amb fidelitat, la nostra activitat es buida, perd l’ànima profunda, es reduïx a un simple activisme» (Benet XVI, Catequesi, 25 d’abril de 2012). Hem d’evitar esta temptació i estar sempre alerta amb la força i la perseverança que provenen de l’Esperit Sant, que és el donador de vida.
8. En este context és bonic recordar el testimoni que ens ha deixat la Mare Teresa de Calcuta, una dona que va donar la vida pels pobres. La santa repetia contínuament que era la pregària el lloc d’on treia força i fe per a la seua missió de servici als últims. El 26 d’octubre de 1985, quan va parlar a l’Assemblea General de l’ONU, mostrant a tots el rosari que duia sempre en la mà, va dir: «Jo només soc una pobra monja que prega. Pregant, Jesús em posa en el cor el seu amor i jo ixc a donar-lo a tots els pobres que trobe en el meu camí. ¡Pregueu també vosaltres! Pregueu i vos adonareu dels pobres que teniu al vostre costat. Potser en la mateixa planta de casa vostra. Potser fins i tot en la vostra llar hi ha algú que espera el vostre amor. Pregueu, i els ulls se vos obriran, i el cor se vos omplirà d’amor».
I ací, a la ciutat de Roma, hem de recordar a sant Benet Josep Labre (1747-1783), el cos del qual reposa i és venerat a l’església parroquial de Santa Maria ai Monti. Pelegrí de França a Roma, rebutjat en molts monestirs, va transcórrer els últims anys de la seua vida pobre entre els pobres, resant hores i hores davant del Santíssim Sagrament, amb el rosari, recitant el breviari, llegint el Nou Testament i la Imitació de Crist. Com que no tenia ni tan sols una habitació menuda on allotjar-se, solia dormir en un racó de les ruïnes del Colisseu, com a “vagabund de Déu”, fent de la seua existència una pregària incessant que pujava cap a Ell.
9. En camí cap a l’Any Sant, exhorte a cada u a fer-se pelegrí d’esperança, oferint signes concrets per a un futur millor. No ens oblidem de cuidar dels «detallets de l’amor» (exhort. ap. Gaudete et exsultate, 145): saber parar, acostar-se, donar una mica d’atenció, un somriure, una carícia, una paraula de consol… Estos gestos no s’improvisen; ans requerixen una fidelitat quotidiana, quasi sempre amagada i silenciosa, però enfortida per la pregària. En este temps, en què el cant d’esperança sembla cedir el lloc a l’estrèpit de les armes, al crit de tants innocents ferits i al silenci de les innombrables víctimes de les guerres, adrecem a Déu la nostra invocació de pau. Som pobres de pau; alcem les mans per a acollir-la com un do preciós i, al mateix temps, comprometem-nos per restablir-la en el dia a dia.
10. Estem cridats en tota circumstància a ser amics dels pobres, seguint els passos de Jesús, que va ser el primer en fer-se solidari amb els últims. Que ens sostinga en este camí la Santa Mare de Déu, Maria Santíssima, que, apareixent-se a Banneux, ens va deixar un missatge que no hem d’oblidar: «Soc la Mare de Déu dels pobres». A ella, a qui Déu ha mirat per la seua humil pobresa, obrant meravelles en virtut de la seva obediència, confiem la nostra pregària, convençuts que pujarà cap al cel i serà escoltada.
Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2024, Memòria de sant Antoni de Pàdua, patró dels pobres.
FRANCESC
[Versió valenciana de F. Xavier Martí]
