Sant Elred de Rievall (1110-1167)Abat cistercencEducat a la cort d'Escòcia, ingressà al monestir cistercenc de Rievall, d'on va ser abat els últims vint anys de la seua vida. El seu ensenyament, pensat sobretot per als monjos, és una invitació a fomentar l'amistat amb Déu. Del seu tractat sobre l'amistat espiritual (De spiritali amicitia), escrit entre 1158 i 1163, vos oferim alguns fragments.
«L'amistat és l'expressió més sagrada de la caritat. De l'amor».
[Començament del tractat]
«1. ELRED: Ací estem tu (Ivo) i jo, i confie que també Crist es trobe amb nosaltres. Ara ningú ens molesta, ningú pot interrompre els nostres col·loquis amistosos; cap veu ni tumult arriba a esta agradable solitud. Així, doncs, caríssim: obri el teu cor i murmura el que vulgues a les oïdes del teu amic; no siguem ingrats a este lloc, temps i oci.
2. Ja que, fa uns moments, quan em trobava envoltat de molts germans, i tots parlaven alhora preguntant, discutint, interessant-se cada u per temes de les Escriptures, dels costums, vicis o virtuts, tu eres l'únic a callar. De vegades alçaves el cap, disposat a dir alguna cosa; però semblava que la paraula se t’apagava en els llavis i tornaves a inclinar el cap en silenci. Altres vegades t'apartaves una estona de nosaltres i tornaves poc desprès amb la tristesa en el rostre. Tot això em feia comprendre que per a expressar els pensaments de la teua ment et desagradava el públic i preferies la intimitat.
3. IVO: Així és en efecte, i m'alegre molt en comprovar que et preocupes del teu fill, i que l’esperit de caritat t'ha obert el meu esperit i les aspiracions de la meua ànima».
[...]
14. [ELRED:] L'amistat és, per tant, la glòria dels rics, la pàtria dels desterrats, la riquesa dels pobres, la medicina dels malalts, la vida dels morts, la gràcia dels sans, la força dels dèbils i el premi dels forts. «Tan gran és l’honor, el record, l’alabança i el desig» [Ciceró: De amicitia 23] que acompanya els amics, que es considera que la seua vida és digna d’alabança i la seua mort preciosa. Hi ha una cosa que supera tot açò: l'amistat és un escaló pròxim a la perfecció, que consisteix en l'amor i coneiximent de Déu; de manera que l'home, amic de l'home, es fa amic de Déu, segons allò del Salvador en l’Evangeli: «Ja no vos dic servents, sinó amics» (Jo 15,15).
15. VALTER: Et confesse que m'has commogut tant amb les teues paraules, i de tal manera has encés en la meua ànima el desig de l'amistat, que em creuria privat de la vida si seguira mancant dels nombrosos fruits d’este gran bé (De spiritali amicitia, II).
[...]
«Hi ha quatre elements que em semblen especialment propis de l'amistat: la dilecció, l'afecte, la confiança i l'elegància. La dilecció s'expressa amb els favors dictats per la benvolença; l'afecte, amb aquella delectació que naix del més íntim de nosaltres mateixos; la confiança, amb la manifestació, sense temor ni sospita, de tots els secrets i pensaments; l'elegància, amb la compartició delicada i amable de tots els esdeveniments de la vida —els joiosos i els tristos—, de tots els nostres propòsits —els nocius i els útils—, i de tot el que podem ensenyar o aprendre» (De spiritali amicitia, III, 51).
[...]
«Despús-ahir, passejant pels claustres del monestir, em sentia envoltat pels meus estimats germans i, com en un paradís de delícies, admirava les fulles, les flors i els fruits de cadascun d’aquells arbres, sense trobar-ne cap, entre tants com n’hi havia, que jo no estimara i del qual no em creguera estimat. Això em va produir un goig immens, superior a totes les satisfaccions d’este món. Sentia que el meu esperit fluïa cap a ells i que tots els seus afectes confluïen cap a mi, fins a poder dir amb el profeta: Com és, de bo i agradable, viure tots junts els germans! (Sl 133, 1)» (De spiritali amicitia, III, 82).
[...]
«És així com tot elevant-se d’este amor sant pel qual un estima el seu amic a aquell amor pel qual un estima el Crist, s’assaborix amb el goig de la plenitud el fruit espiritual de l’amistat. La plenitud d’esta felicitat l’esperem per al temps futur, quan el temor que ara sentim els uns pels altres desapareixerà i s’esvaniran totes les contrarietats que ara hem de sofrir els uns pels altres; quan, destruït l’agulló de la mort i la mort mateixa, agulló les punxades del qual són la causa de les nostres afliccions, assolirem finalment la seguretat i gaudirem per tota l’eternitat d’aquell bé suprem. Aleshores, esta amistat a la qual, ací baix, podem admetre tan sols un nombre reduït de persones, es farà extensiva a tothom, i de tothom a Déu mateix, quan Ell, Déu, ho serà tot en tots» (De spiritali amicitia, III, 134).
