La Nit de Nadal

DIRECTORI SOBRE LA PIETAT POPULAR I LA LITÚRGIA

(Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, 2002)

La Nit de Nadal

109. En el temps que discorre entre les primeres Vespres de Nadal i la celebració eucarística de mitjanit, juntament amb la tradició de les nadales, que són instruments molt poderosos per a transmetre el missatge d'alegria i pau de Nadal, la pietat popular proposa algunes de les seues expressions d'oració, diferents segons els països, que és oportú valorar i, si cal, harmonitzar amb les celebracions de la Litúrgia. Es poden presentar, per exemple:

• els «betlems vivents», la inauguració del betlem domèstic, que pot donar lloc a un moment d'oració de tota la família: oració que incloga la lectura de la narració del naiximent de Jesús segons Sant Lluc, en la qual ressonen els cants típics del Nadal i s'eleven les súpliques i les alabances, sobretot les dels xiquets, protagonistes d'esta trobada familiar;
• la inauguració de l'arbre de Nadal. També es presta a un acte d'oració familiar semblant a l'anterior. Independentment del seu origen històric, l'arbre de Nadal és hui un signe fortament evocador, bastant estés en els ambients cristians; evoca tant l'arbre de la vida, plantat al jardí de l'Edén (cf. Gn 2,9), com l'arbre de la creu, i adquirix així un significat cristològic: Crist és el verdader arbre de la vida, nascut del nostre llinatge, de la terra verge Santa Maria, arbre sempre verd, fecund en fruits. L'adorn cristià de l'arbre, segons els evangelitzadors dels països nòrdics, consta de pomes i dolços que pengen de les seues rames. Es poden afegir altres «dons»; no obstant això, entre els regals col·locats sota l'arbre de Nadal no haurien de faltar els regals per als pobres: ells formen part de tota família cristiana;
• el sopar de Nadal. La família cristiana que cada dia, segons la tradició, beneïx la taula i dona gràcies al Senyor pel do dels aliments, realitzarà este gest amb major intensitat i atenció en el sopar de Nadal, en el qual es manifesten amb tota la seua força la fermesa i l'alegria dels vincles familiars.

110. L'Església desitja que tots els fidels participen en la nit del 24 de desembre, si pot ser, en l'Ofici de Lectura, com a preparació immediata a la celebració de l'Eucaristia de mitjanit. On açò no es faça, pot ser oportú preparar una vigília amb cants, lectures i elements de la pietat popular, inspirant-se en este ofici. 

111. En la Missa de mitjanit, que té un gran sentit litúrgic i gaudix de l'estima popular, es podran destacar: 

• al començament de la Missa, el cant de l'anunci del naiximent del Senyor, amb la fórmula del Martirologi Romà;
• l'oració dels fidels haurà d'assumir un caràcter verdaderament universal, fins i tot, on siga oportú, amb l'ús de diversos idiomes com un signe; i en la presentació dels dons per a l'ofertori sempre hi haurà un record concret dels pobres;
• al final de la celebració podrà tindre lloc el bes de la imatge del Jesuset per part dels fidels, i la seua col·locació en el naiximent que s'haja posat a l'església o en algun lloc pròxim.

Nadala

Miquel Peris i Segarra (1917-1987)

Poeta

Pastorets, veniu!

Voreu un Estel

que dorm al caliu

de l’Ama del cel.

La nit tremolava

gelada de fred.

Damunt de la palla,

jeu nu Jesuset.

Colles d’angelets

pels camins del cel,

porten al Xiquet

llesquetes amb mel.

Pastorets, veniu!

I al que és nat voreu.

Mirant-lo, somriu

la Marededéu.

És ros com l’albada,

tan blanc com la neu,

més dolç que la veu

que té l’estimada.

La Verge filava;

son fillet dormia;

sant Josep vetlava

i la neu caïa.

Veniu tots, veniu!

Vorem un Xiquet

que, dormint, somriu,

gelant-se de fred.

22 de novembre de 1965

Miquel Peris i Segarra: Aiguamoll i senill, Diputació de Castelló, 1967, p. 44.

El naiximent de Jesús

Sor Isabel de Villena

Com que s’acosta Nadal, acabarem l’Any de sor Isabel de Villena amb el capítol del naixement virginal de Jesús. És una escena coral. Allí es presenta sant Miquel i tota la cort celestial; els arcàngels inviten a Josep a cantar; i amb el cant arriba Jesús al món. Maria mira l’infant, l’adora, l’abraça, el besa; Jesús també la mira amb tendresa. És el primer diàleg, «sens mitjà de llengua». Però «al punt que hom naix comença de morir» (Pere March) i este pensament adolorix momentàniament a Maria. Però el plor del Jesuset, que té fred, reclama atenció immediata. Amb l’ajuda de les virtuts el bolcarà i li calfarà els peus amb les seues mans. És un fragment on apareixen les principals característiques de l’estil de l’abadessa. F. Xavier Martí.

Capítol lxv. Com el Senyor isqué del ventre virginal de sa mare i fon adorat i bolcat per aquella.

Venint la nit del diumenge en el qual el Fill de Déu s’havia de presentar al món, la Senyora s’agenollà [...]

I, venint sant Miquel, s’agenollà davant sa altesa, i cridà el gran secretari de sa senyoria, Gabriel nomenat, i el príncep Rafel, perquè els tres cantassen alegrant sa senyoria. I ans de començar demanaren de gràcia a sant Josep volgués fer la tenor; el qual es llevà molt prest i s’acostà a ells ab gran alegria, dient que era molt content d'ajudar-los a cantar, car tant era el goig que tenia en la seua ànima, que volguera rompre els lligams del cos i que el seu esperit cantàs i ballàs contínuament, festejant la Senyora i el prenyat. I així, ells quatre començaren el seu cant ab solemnitat [...].

I ab aquesta melodia, venint l’hora i temps pel Pare eternal ordenada, isqué el Senyor del ventre virginal de sa Mare sense donar-li ningun dolor, lleixant-la Verge i pura, segons David havia profetat [...]

I sant Miquel i els altres prínceps prengueren el Senyor prestament perquè no caigués en terra, i adoraren sa Majestat ab profunda reverència i el presentaren a la senyora Mare seua, qui ab goig infinit el mirava; la qual l’adorà ans de tocar-lo, reconeixent-lo ésser el seu Déu i Senyor, recordant-se primer de la reverència divina que de l’amor de mare, ab tot que sense terme l’amava. I, prenent-lo sa mercé de les mans dels àngels, ab sobirana prudència i reverència el posà en la seua falda, i l’abraçà i el besà estretament ab tendrea d’amor, com a Fill seu verdader i natural; i el Senyor fermà els seus amables ulls en la faç de la seua santíssima Mare, mostrant adelitar-se en aquella com a cosa a ell més cara que tota la resta del món. I, sense mitjà de llengua, l’ànima del Fill i de la Mare es parlaren de tan alts i secrets parlaments que no bastava enteniment angèlic a comprendre’ls; de què la Senyora fon recomplida d’alegria tanta que estimar ni recomptar no es pot.

I mirant i contemplant aquell petit cos, i veent la seua excel·lent bellea, conegué ésser aquell del qual David havia dit [...] [que] era el més bell de tots els fills dels hòmens. I mirant aquella divinal persona tan tendra i tan delicada, i recordant-se que era passible i mortal, sentí en si la senyora Mare tan excessiu dolor que tot el cor li travessà, i especialment com el sentí plorar de fred; i, acompanyant-lo en el seu plor ab sobirana pietat, l’embolcà ab summa diligència, ajudant-la les seues donzelles; car Diligència li donava els bolquers, Caritat els escalfava, Pobretat els estirava tant com podia perquè bastassen a cobrir els peuets del Senyor, i Pietat portava un drap que li fos posat damunt el cap. I, tenint-lo la Senyora així bolcadet, el Senyor lleixà el plorar, mostrant que havia pres plaer ab aquella robeta que l'estalviava del fred; i la Senyora, prenent gran plaer del seu repòs, li digué ab dolçor d’amor: [...] «Oh, meravellós Fill de Déu! Vós, qui per la vostra gran potència i magnificència cloeu tota la terra dins la vostra mà, ara, vida meua, sou calfat i recreat ab aquests pobrellets drapellets».

I prenia la Senyora els peuets del seu Fill, i els calfava ab les pròpies mans no havent altra manera de foc, i li deia: «Oh, amor meu! La gran caritat i amor que teniu a natura humana vos fa sentir tant de fred i pobrea de roba! Oh, Senyor meu! I coneguen açò els hòmens, i ho estimen, i vos amen de cor, puix tant els haveu amat».

Publicat en Cresol, 135 (2016), p. 59.

Enllaç relacionat:

• Verònica ZARAGOZA GÓMEZ: «L'escriptura al recer conventual: sobre l'autoritat avalada d'Isabel de Villena», Saó, 414 (2016 abril), pp. 20-22.