Sant Àngel Custodi del Regne de València

El Sant Àngel Custodi, patró de València i del Regne
(Dominica dins l’Octava de Sant Pere i Sant Pau)

Per Mn. Vicent Sorribes i Gramatge, rector de Rocafort


Estimats lectors de Sicània,

Diu Horaci: «L’autor d'una obra d'art ha de ser constant amb ell mateix». Si teniu la gentilesa de llegir-me, si com els ocellets de l'estiu preneu la volada i veniu a picar a la vinya d’estos articles meus, un poc tenyits d’enyorança i bategants d'emoció, hi voreu que jo no sé fer «obra d’art», però que sí que puc nuar una garba de recordances nostrades on crec haver «estat constant amb mi mateix». I ara vull contar-vos com celebràvem, els valencians, la Festa del Sant Àngel Custodi.

Temps era temps en què quan arribava el dissabte dins l’octava de Sant Pere i Sant Pau, la nostra ciutat encesa de llum, flamejava com un canelobre d'or. En fer-se boqueta nit, quan el sol de posta untava el paisatge amb una llum de mel, les campanes de la nostra València, amb son plor de ferro, piquelorejaven l’anunci de la Festa. El ramat d'estrelles amb sa celístia il·luminava els carrers de terra que les dones valencianes acabaven d’arruixar; les Senyeres de les quatre barres onejaven en els palaus gòtics i els balcons de les cases; la Fe dels nostres avantpassats alegrava els cors valencians i un ambient de germanor embolcallava hòmens i dones en la tendra tendror de la Terra.

A trenc d'alba del dia següent una brunzidissa produïda per la remor de veus humanes travessava carrers i places, i feia via cap a la Casa de la Ciutat. Els pobles veïns, corpresos per la mateixa Fe, resseguint els senders de l’horta perfumada, el sòl de la qual semblava una catifa d'un palau d'Orient, i s'unien als germans de la ciutat. València tota endiumenjada semblava un poble bíblic que pressentia l'alegria de viure en pau i gràcia de Déu. Arribats que eren a la Casa de la Ciutat, segons els manaments publicats pels Honorables Capítols de la Seu i del Consell, els quals «per solemnització de la festa havien convidat els honrats hòmens ciutatans, qui a honor i glòria del Sant Àngel i de la ciutat els placia de venir de bon matí a la Casa de la Ciutat». Tot seguit eixien —de la Casa Ajuntament— dos jóvens de setze anys, vestits d'àngels que portaven a la mà dreta «vergues argentades» simbolitzant els Verguers dels Jurats; amb passes solemnials venien darrere divuit xiquets òrfens de la Casa de Sant Vicent Ferrer, vestits d’àngels, amb túniques de bonics i variants colors i enlairant cada u, un Estendard de la Ciutat, els quals cantaven:

Àngel Custodi, del Déu infinit,

guardeu la ciutat de dia i de nit 

per tal que no entre el mal enemic.

Avançava el seguici de la processó devotament i piadosament, i ara seguien «sis hòmens sonadors» que binos —de dos en dos— tocaven llurs instruments tan suaument i dolça, com si els instruments estiguessen embolcallats en velluts i ses notes anaren a adormir-se en un jaç d'arena.

Darrere del sonadors venia un jove abillat d'àngel cavalcant a sobre d'un formós cavall de llarga cua, el qual anava guarnit a l'estil valencià, amb fre i estreps d'or. Este jove —de 18 anys— era el Gonfanoner i portava una pavesina amb les armes i escut de la ciutat, la qual era sostinguda per una corretja que tot devallant del coll anava a terminar al costat esquerre. Darrerament es feia palesa la figura representativa del Sant Àngel Custodi, ricament drapat amb túnica i guants vermells i una sobrevesta brodada amb rica pedreria i ajustada al cos en sèptuple tancadura, el qual era també portador d'un títol que deia: «Este és el gran Àngel de la dita Ciutat de València».

En arribar la processó a la Seu eixia a rebre-la «la Creu Major, amb els beneficiats, canonges i pabordes presidits pel bisbe amb totes les capes que en la dita església són», entrava la processó a la Seu i àngels i sonadors cantaven ses melodies. L'Àngel Custodi es col·locava amb gran reverència i amor a la cadira episcopal, situada vers el faristol —al lloc mateix on es contava l’epístola. L'Àngel de la pavesina es col·locava a la dreta de l'Àngel Custodi i tot seguit començava la Santa Missa i el divinal Ofici. «Era costum, per honor i reverència del Sant Àngel, encomanar el sermó a un noble i gran mestre de Teologia (1). La Seu era plena de sol, els llums de l'altar i de les llànties l’omplien d’una flamarada agafadissa, però un vent suau refrigera la Casa del Senyor.

(1) Esta festa es celebrava a València abans del segle XV. Tal com li havem descrit té el seu origen en l'any 1446. Tenia —la Festa— ofici i missa pròpia distint del de hui. La missa i ofici d'hores d’ara foren aprovats pel papa Sixt V (XII Kalendas mai, ço és, el 20 d’abril de 1587; cardenal Garafa). Arxiu de la Catedral, R. 37, núm. 24.

Vicent SORRIBES GRAMATGE: «El Sant Àngel Custodi, patró de València i del Regne», Sicània, 12 (1959), València, p. 4.

---

Article relacionat:

• Josep Miquel BAUSSET: «L'Àngel Custodi del Regne de València»

Sermó en el primer diumenge de l'Advent

Andreu Capella

Bisbe d'Urgell

El teòleg Andreu Capella (València 1529-Sanaüja, Segarra 1609) va ser, primer, jesuïta, i després cartoixà. Fou novici a Portaceli i profés a Escaladei. Fou prior en diverses cartoixes. Durant 21 anys va regir la mitra d’Urgell (1588-1609), on va aplicar amb entusiasme la reforma tridentina. Algunes obres seues en castellà foren traduïdes al llatí, francés, alemany i italià, i molt reeditades. Els Sermons dels diumenges i festes es publicaren en dos volums (1593-1594). És el primer sermonari en la nostra llengua que seguix les disposicions del concili de Trento. Capella empra una llengua literària de gran dignitat i, alhora, és fàcil i pla «per a que tots ho puguen entendre». F. Xavier Martí.

Comença hui l’Església santa nostra mare de celebrar el temps sant de l’Advent, que és com una vigília de la solemnitat de la Nativitat de nostre Senyor que naixqué en aquest món per a nostra salvació. Perquè conforme a la festa ha de ser la vigília, puix com esta festa i solemnitat de la Nativitat del Senyor sia tan principal, no es contenta nostra mare santa l’Església de senyalar-li un dia de vigília, sinó molts. […] 

[La litúrgia] no lleva l'Al·leluia, perquè si bé els sants pares que foren abans que Crist vingués al món, no tingueren el goig complit, l’esperança que tingueren de la seua vinguda els tenia alegres i consolats […] I esta esperança i desig que els Patriarques i Profetes i els altres justs i amics de Déu que foren abans de Crist tingueren de la seua vinguda al món, ens representa la santa Església en aquest temps de l’Advent. Ensenyant-nos que la vinguda de Crist nostre senyor fon abans molt temps revelada i promesa i esperada amb gran desig. Del qual parlant el gloriós sant Bernat, diu d’esta manera:

«Pensant jo moltes vegades l’ardor del desig dels sants pares que sospiraven per veure a Crist present en la nostra carn, reste compungit i confús en mi mateix, i a penes puc detenir les llàgrimes per la vergonya que tinc de veure la tebiesa i fluixedat dels nostres temps. Perquè ¿qui hi ha de nosaltres a qui cause tanta alegria l’haver-se-nos feta esta gràcia de venir Crist al món, quan encengué el desig dels Sants pares la sola promesa?». 

 

[...]

De dos vingudes principals de Crist nostre Senyor fa menció la Sagrada Escriptura. La primera en què vingué al món fent-se home per a salvar als hòmens. La segona en què vindrà amb la mateixa forma d'home que prengué per a judicar els vius i els morts, i donar a cada u segons les obres. La primera fon d'humilitat. De la qual parla el gloriós sant Pau, dient: «Desféu-se a si mateix prenint forma de servent». La segona serà de glòria i de majestat […] La primera vinguda fon de misericòrdia, convidant-nos amb la salut. La segona, de justícia per a castigar als que no s'hauran aprofitat de la salut amb què els convida. La primera fon per a ensenyar-nos el camí del cel. La segona serà per a llançar a l'infern als que no hauran volgut caminar pel camí del cel que ens ensenya. […]

No desmaieu, sinó amb gran confiança alceu els ulls al Cel, i confieu en aquell Senyor a qui haveu servit que és fidel i no desampara als seus, sinó que els ajuda en els majors treballs i en la major necessitat. Oh feliç la sort dels servents del Senyor que en aquell dia tan temerós que fins als àngels del cel causarà temor i espant, ells estaran plens de confiança. I quan els miserables pecadors aniran amb el cap baix plens de confusió i vergonya, ells començaran a alçar el cap i alegrar-se, perquè s’acostarà la seua redempció. A tots ens redimí Crist el nostre Redemptor, però el fruit d’aquesta redempció seua no el gosarem complidament fins al dia del judici, en el qual ressuscitant gloriosos gosarem de la glòria de l’ànima i del cos, que és la complida redempció, i cessaran tots els treballs i angoixes i es complirà el que diu el gloriós sant Joan: «Eixugarà Déu les llàgrimes dels ulls dels seus servents, i no hi haurà mort, ni plors, ni clamors, ni dolor ningú». Aquest és el fruit de la vinguda de Crist al món. Preparem-nos en aquest temps del sant Advent per a dignament celebrar aquesta santa solemnitat, per a saber agrair i estimar tan gran mercé i benefici, i per a alcançar el fruit d’ella, de gràcia i de glòria. Amén. 

(«Sermó en lo primer diumenge del Advent», Sermons dels diumenges, y festes principals del any..., Primera part, En lo castell de Sanahuja per Noel Baresson, 1593, fol. 1-8. Fragment adaptat).

Nota. Sobre les obres de Capella vid. Vicent PITARCH: Llengua i església durant el barroc valencià (València-Barcelona 2001, pp. 69-73); Enric MOLINÉ: «Els llibres del bisbe d’Urgell Andreu Capella», en Església d’Urgell, 200 (1991, abril-maig) i 204 (1991, octubre); «Andreu Capella, bisbe d’Urgell (1588-1609)», Ibídem, 226 (1994). No hi ha edicions modernes de les seues obres, però hi ha reproduccions digitals en Internet.

Publicat en Cresol, 141 (2017, novembre-desembre), p. 59.

Lliures d'escollir si migrar o quedar-se

LLIURES D'ESCOLLIR SI MIGRAR O QUEDAR-SE

Missatge del sant pare Francesc

per a la 109a Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat 2023

(24 de setembre de 2023)

Benvolguts germans i germanes,

Els fluxos migratoris dels nostres dies són expressió d'un fenomen complex i articulat, la comprensió del qual exigix l'anàlisi atenta de tots els aspectes que caracteritzen les diverses etapes de l'experiència migratòria, de la partida fins a l'arribada, fins i tot un eventual retorn. Amb la intenció de contribuir a este esforç de lectura de la realitat, he decidit dedicar el Missatge per a la 109a Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat a la llibertat que hauria de caracteritzar sempre la decisió de deixar la pròpia terra.

"Lliures de marxar, lliures de quedar-se", recitava el títol d'una iniciativa de solidaritat promoguda fa uns anys per la Conferència Episcopal Italiana com a resposta concreta als desafiaments de les migracions contemporànies. I en la meua escolta constant de les Esglésies particulars he pogut comprovar que la garantia d'esta llibertat constituïx una preocupació pastoral estesa i compartida.

«Un àngel del Senyor es va aparéixer en somnis a Josep i li digué: "Alça't en seguida, pren el xiquet amb sa mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho diga, perquè Herodes buscarà el xiquet per a matar-lo"» (Mt 2,13). La fugida de la Sagrada Família a Egipte no va ser fruit d'una decisió lliure, com tampoc no ho foren moltes de les migracions que han marcat la història del poble d'Israel. Migrar hauria de ser sempre una decisió lliure; però, de fet, en molts casos, hui tampoc no ho és. Conflictes, desastres naturals o, més senzillament, la impossibilitat de viure una vida digna i pròspera a la terra d'origen obliguen milions de persones a marxar. Ja l'any 2003 sant Joan Pau II afirmava que «construir condicions concretes de pau, pel que fa als emigrants i als refugiats, significa comprometre's seriosament a defendre, en primer lloc, el dret a no emigrar, és a dir, a viure en pau i dignitat en la pròpia pàtria» (Missatge per a la 90a Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat, 3).

«Prengueren també els ramats i tots els béns que posseïen en el país de Canaan. Jacob va arribar a Egipte amb tota la seua família» (Gn 46,6). Va ser a causa d'una gran fam que Jacob amb tota la família es va veure obligat a refugiar-se a Egipte, on el seu fill Josep els havia assegurat la supervivència. Entre les causes més visibles de les migracions forçades contemporànies hi ha les persecucions, les guerres, els fenòmens atmosfèrics i la misèria. Els migrants escapen per la pobresa, per la por, per la desesperació. Per a eliminar estes causes i acabar finalment amb les migracions forçades és necessari el treball comú de tots, cada u d'acord amb les seues responsabilitats. És un compromís que comença per preguntar-nos què podem fer, però també què hem de deixar de fer. Hem d'esforçar-nos per a parar la carrera d'armament, el colonialisme econòmic, la usurpació dels recursos aliens, la devastació de la nostra casa comuna.

«Tots els creients vivien units i tenien en comú tots els seus béns, venien les seues propietats i les altres coses que posseïen, per a distribuir entre tots els diners, segons les necessitats de cada u» (Fets 2,44-45). L'ideal de la primera comunitat cristiana sembla molt allunyat de la realitat actual! Per tal que la migració siga una decisió realment lliure, cal esforçar-se per a garantir a totes i a tots una participació equitativa en el bé comú, el respecte dels drets fonamentals i l'accés al desenvolupament humà integral. Només així es podrà oferir a cada u la possibilitat de viure dignament i realitzar-se personalment i com a família. És clar que la tasca principal correspon als països d'origen i als seus governants, cridats a exercitar la bona política, transparent, honesta, previsora i al servici de totes i tots, especialment dels més vulnerables. Això no obstant, estos han d'estar en condicions de fer-ho, sense trobar-se desposseïts dels seus recursos naturals i humans, i sense ingerències externes dirigides a afavorir els interessos d'uns pocs. I allí on les circumstàncies permeten escollir si migrar o quedar-se, també s'haurà de garantir que esta decisió siga informada i ponderada, per a evitar que molts hòmens, dones i infants siguen víctimes d'il·lusions perilloses o de traficants sense escrúpols.

«L'any jubilar cada u ha de recobrar el seu patrimoni» (Lv 25,13). La celebració del jubileu representava per al poble d'Israel un acte de justícia col·lectiu; tots podien «tornar a la situació originària, amb la cancel·lació de tots els deutes, la restitució de la terra i la possibilitat de tornar a gaudir de la llibertat pròpia dels membres del poble de Déu» (Catequesi, 10 de febrer de 2016). Mentres ens acostem al Jubileu del 2025, és bo recordar este aspecte de les celebracions jubilars. Cal un esforç conjunt de cada un dels països i de la comunitat internacional per tal que s'assegure a totes i a tots el dret a no haver d'emigrar, és a dir, la possibilitat de viure en pau i amb dignitat en la pròpia terra. Es tracta d'un dret encara no codificat, però d'importància fonamental, la garantia del qual es comprén com a corresponsabilitat de tots els Estats respecte a un bé comú que va més enllà dels límits nacionals. En efecte, pel fet que els recursos mundials no són il·limitats, el desenvolupament dels països econòmicament més pobres depén de la capacitat de compartir que s'aconseguix generar entre tots els països. Fins que este dret no estiga garantit —i es tracta d'un llarg camí— encara seran molts els qui hagen de marxar per a buscar una vida millor.

«Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu a beure, quan era foraster, em vau acollir, quan em véreu despullat, em vau vestir, quan estava malalt, em vau visitar, quan era a la presó, vinguéreu a vore'm» (Mt 25,35-36). Estes paraules ressonen com una exhortació constant a reconéixer en el migrant no sols un germà o una germana en dificultat, sinó a Crist mateix que toca a la nostra porta. Per això, mentres treballem a fi que totes les migracions puguen ser fruit d'una decisió lliure, estem cridats a tindre el màxim respecte per la dignitat de cada migrant; i açò significa acompanyar i governar els fluxos de la millor manera possible, construint ponts i no murs, ampliant els canals per a una migració segura i regular. On siga que decidim construir el nostre futur, al país on hem nascut o en un altre lloc, el més important és que hi haja sempre una comunitat disposada a acollir, protegir, promoure i integrar a totes i a tots, sense distinció i sense deixar fora a ningú.

El camí sinodal que, com a Església, hem emprés, ens porta a vore en les persones més vulnerables —i entre elles molts migrants i refugiats— companys de viatge especials que hem d'estimar i cuidar com a germans i germanes. Només caminant junts podrem anar lluny i arribar a la meta comuna del nostre viatge.

Roma, Sant Joan del Laterà, 11 de maig de 2023

Francesc

Pregària

Oh Déu, Pare totpoderós,

concediu-nos la gràcia de comprometre'ns activament

en favor de la justícia, la solidaritat i la pau,

a fi que a tots els vostres fills se'ls assegure

la llibertat d'escollir si migrar o quedar-se.

Concediu-nos el coratge de denunciar

tots els horrors del nostre món,

de lluitar contra tota injustícia

que desfigura la bellesa de les vostres criatures

i l'harmonia de la nostra casa comuna.

Sostingueu-nos amb la força del vostre Esperit,

per tal que pugam manifestar la vostra tendresa

a cada migrant que poseu en el nostre camí

i difondre en els cors i en cada ambient

la cultura de l'encontre i de la cura.