Sagrat Cor de Jesús

Directori sobre la pietat popular i la litúrgia

166. [...] Entesa a la llum de la sagrada Escriptura, l'expressió "Cor de Crist" designa el misteri mateix de Crist, la totalitat del seu ser, la seua persona considerada en el nucli més íntim i essencial: Fill de Déu, saviesa increada, caritat infinita, principi de salvació i de santificació per a tota la humanitat. El "Cor de Crist" és Crist, Verb encarnat i salvador, intrínsecament oferit, en l'Esperit, amb amor infinit diví-humà cap al Pare i cap als hòmens els seus germans.

167. Com han recordat sovint els Pontífexs Romans, la devoció al Cor de Crist té un fonament sòlid en l'Escriptura. Jesús, que és un amb el Pare (cf. Jo 10, 30), convida els seus deixebles a viure en íntima comunió amb Ell, a assumir la seua persona i la seua paraula com a norma de conducta, i es presenta a si mateix com a mestre "mans i humil de cor" (Mt 11, 29). Es pot dir, en un cert sentit, que la devoció al Cor de Crist és la traducció en termes cultuals de la mirada que, segons les paraules profètiques i evangèliques, totes les generacions cristianes dirigiran a qui ha sigut travessat (cf. Jo 19, 37; Zc 12, 10), això és, al costat de Crist travessat per la llança, del qual va brollar sang i aigua (cf. Jo 19, 34), símbol del "sagrament admirable de tota l'Església".

El text de sant Joan que narra l'ostensió de les mans i del costat de Crist als deixebles (cf. Jo 20, 20) i la invitació dirigida per Crist a Tomàs, perquè estenguera la seua mà i la ficara en el seu costat (cf. Jo 20, 27), han tingut també un influx notable en l'origen i en el desenvolupament de la pietat eclesial al sagrat Cor.

168. Estos textos, i altres que presenten a Crist com a Corder pasqual, victoriós, encara que també immolat (cf. Ap 5, 6), van ser objecte d'assídua meditació per part dels Sants Pares, que van revelar les riqueses doctrinals i amb freqüència van convidar els fidels a penetrar en el misteri de Crist per la porta oberta del seu costat. Així sant Agustí: "L'entrada és accessible: Crist és la porta. També es va obrir per a tu quan el seu costat va ser obert per la llança. Recorda què va eixir d'allí; així mira per on pots entrar. Del costat del Senyor que penjava i moria en la Creu va eixir sang i aigua, quan va ser obert per la llança. En l'aigua està la teua purificació, en la sang la teua redempció".

L'Evangeli sí que diu!

Josep Espasa Signes

Prevere (Dénia 1914-1980)

Avui l'home creient —cristià i no cristià— qüestiona l'Església i, per consegüent, qüestiona igualment la fe, sobre les noves situacions, els problemes i els treballs de la humanitat. Qüestiona l’Esglesia sobre la guerra i la fam, sobre la violència instituïda i la violència contra la injustícia establerta, sobre el poder i l'opressió. L'home d'avui —i el cristià amb més força— pregunta a l'Església quina és la paraula, quin és el judici de l'Evangeli i de la fe sobre aquestes situacions horroroses, que semblen traficar amb la por, la fam i la misèria d'una gran part de la humanitat. No contestar aquestes preguntes equivaldria a reconèixer que els homes de l'Església no hi tenim res a dir, perquè de fet no ho diem! Equival a confessar públicament que l'Evangeli no té res a dir al món actual i que, per tant, ja no serveix per a res. En aquestes circumstàncies, callar és donar la raó als poderosos. Tanmateix l'Evangeli sí que diu!, la fe sí que diu!...

Josep Espasa: Què cal creure?, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 1976.

Els pobles tenen la seua història de la salvació

Josep Martínez i Rondan

Rector de Faura

Este text és un fragment de la Introducció del seu llibre L'església parroquial dels Sants Joans de Faura (Caixa Sagunt, Faura 1991, pp. 24s.).

Raó d'aquestes planes

L'amor troba moltes raons on descansar, puix ha estat l'amor a la Parròquia de Faura, als seus habitadors, que l'Església ens ha encomanat perquè la servim, que ens ha mogut i sostingut en aquesta dolça i feixuga faena d'acostar-nos a les arrels cristianes de la fe a casa nostra. Dolça, perquè la saviesa i el coneixement del passat són mel en l'ànima; pesada, puix que ser sagal del bon Pastor i trobador nodreixen i sobrepassen --feliç tibantor-- les nostres forces.

No hem sabut passar per esglésies i parròquies sense emoció. L'amor al passat, l'horitzó beatífic dels monuments cristians --aurores sense crepuscle de la fe que els construí--, i la veneració a la bona gent, germans en la vida i molt més en la joia del Redemptor, ens han fet pelegrins dels dies que el temps s'endugué, i ens han mogut a arreplegar les fulles que els anys escamparen a les senderes de la vida. Dèria inefable que tant ens ompli de goig, i ens ha fet admirar i escriure alguna troba als pobles del nostre humil ministeri.

Faura no s'hi podia quedar sense la nostra ofrena. Que som, l'Església, com un arbre de grosses branques on els ocellets s'hi ajoquen (Lc 13,19), de fruits uberosos, de fulles molt belles i arrels molt fondes. Sense arrels l'arbre cauria. I les arrels, com els temps que són passats, no s'hi veuen.

Els pobles tenen la seua història de la salvació. També Faura, i és de segles. Si la té, serà bo conéixer-la, no ens podem quedar parats, i la Sacra Pàgina ens invita a escriure, puix diu el salmista: «Que quede escrit per a les generacions que vindran, i el poble creat de nou lloarà Déu» (Salm 102,19). I també: «Conteu a les nacions la seua glòria, conteu a tots els pobles els prodigis del Senyor» (Salm 96,3). I en altre lloc: «Recorda't dels temps antics, vés pensant en cada generació, pregunta al teu pare...» (Deuteronomi 32,9a).

Si trobem, és complir la Sagrada Bíblia quan diu: «Parlaran del Senyor a les generacions que vindran, anunciaran els seus favors als qui naixeran després, i els diran: 'Déu ha fet això'» (Salm 22,31b-32), i llavors tots junts podrem cantar: «Déu nostre, evoquem el vostre amor enmig del temple. Recorreu les muralles de Sió; compteu les seues torres, mireu les seues fortificacions, resseguiu els seus merlets, i podreu dir després als vostres fills: 'Aquest és Déu, el nostre Déu per sempre més; ell és el nostre guia'» (Salm 48,10.13-15).

I davant la senzilla història de l'església de Faura, bé escaurien aquelles altres paraules: «Tot evocant el record dels temps antics, meditant les vostres proeses, considerant les obres de les vostres mans, estenc a vós els braços i us mire, Senyor...» (Salm 143,5). I Cassià encara diu: «Contar les gestes del Senyor és lloar Déu».

Si l'Església ha conservat els arxius de les seues comunitats, cal que els salvem estudiant-los i fent-los conéixer, per tal que sapiem el fonament de la nostra cristiandat i fem un poble cada dia més gojós del seu passat, tots fent camí envers el cel nou i la terra nova que ens han estat promesos. Ai, que totes les esglésies de la cristiandat tenen la seua història, els seus orígens cada dia més lluny de nosaltres, però falten lletraferits que l'escriguen, trobadors que la canten. Gran favor farien molts escrivint ni que fos només l'efemèride senzilla de la seua comunitat a manca d'arxius, o escorcollant-los a més si es conserven, a poc a poc, sense temença, que anant anant hom aprén a fer camí i és il·luminat i dolçament compensat.
[...]