Esglésies, fetes de pedra i de fe emocionada

Josep Martínez i Rondan

Rector de Faura

Este text és el començament de la Introducció del seu llibre L'església parroquial dels Sants Joans de Faura (Caixa Sagunt, Faura 1991).

Tot a l'Església és celestial. Tot vola cap a les crineres de la vida, perquè les altures han obert la seua sina i el cel ha vessat l'amor sobre les montanyes com la rosada de l'aurora. Tot a l'Església és inefable i humà, celestial i sentit, present i penúltim. És un goig que ens sobrepassa i ens transporta, és un amor que ens descansa i reanima, és una pau que el desig no alcança, és una flama, no crema i il·lumina. El goig ve al nostre encontre, el misteri envolta la nostra vida, i abraça el nostre fang, i a una altra taula ens convida. Sense crepuscles ni fosca, sense descans en l'alegria, en la joia d'aquell món que trobadors i profetes han cridat per als germans que el món desfavoria.

Quants signes d'humil victòria el cel assenyalen, d'on el batec del cor espera la redempció i pau sense fronteres. Ens emociona veure les montanyes i les valls, i els camins que hi porten buscant vida i llum, farcides de capelles i ermites, de monestirs i d'esglésies, fetes de pedra i de fe emocionada; i ens emociona veure els pobles d'Europa i tants altres del món, escampats en terres uberoses o entre les roques foscants de la serralada, a l'ombra d'esglésies i campanars, acaronats per la dolça veu de les torlanes, embolcallats per la salmòdia orant i ferventa, descansats els cors, davall les altes naus, del neguit sempre inquiet i amable de l'existència humana.

Trista condició de la consciència sense el goig present i latent, interior i intermitent del misteri que fuig i ens busca. I que bé expressen esglésies i ermites la força de l'amor que no vol morir, ans transcendir-se, i alcançar l'abraç sense espines que el mateix amor delera.

Quin bé de l'esperit, quin tresor cultural, quina escola d'art, quina herència tan gloriosa, quin casal de caritat l'Església de Jesucrist al llarg dels segles. Ha pogut més el deler encés, la força de l'amor, la compassió del Crucificat, que les ombres i pecats de la mateixa Església, de nosaltres mateixos, de vegades covards i poregosos, de vegades còmodes i ressagats. Quan l'Amor ens fereix d'amor les ombres ens il·luminen i la gràcia regna allà on triomfaren les febleses dels mortals.

Monuments escrits d'història passada, arxius fecunds, senders que es perden en temps llunyans. I la vida feta imatge, el missatge fet escultura, les icones, sagramentals de la fe, cridant a les portes de l'ànima; retaules, misteris, pintures, capelles, portalades, muralletes ornades amb sants fets de pedra i silenci. Orfebreria, ornaments, instruments músics, apoteosi cridant les promeses de la fe, el descans fecund de la caritat. Campanes, campanes estenent un dosser de místiques flors per damunt de la gràcia de viure i d'esperar, dient a tots, transcendint el bronze, que entrem dins de nosaltres, que mirem amunt, que tinguem la humilitat de deixar-nos estar perquè millor escoltem, ni que siga per uns instants, la remor que ve de l'eternitat.

I la caritat, el que no es veu, allò que els pobres han menjat, allò que l'Evangeli ha furtat, movent els cors, a tantes persones acabalades, unes creients i generoses, altres poderoses i egoistes. Hospitals, casals de pobres i desemparats, confraries de pietat i caritat, ajudant-se quan malalts o pobres els seus confrares; soterrant els nàufrags que la mar tornava a la platja, o els desconeguts pelegrins d'una sobtada mort, trobats per l'horta. Altres temps, altres barrets, altres mentalitats, provisionals com les nostres, millorables, des de la sinceritat.
[...]

Justícia i veritat, obra de Déu

Martín Gelabert Ballester, OP

La crisi sanitària que hem patit ha provocat una crisi econòmica. Moltes persones han perdut els seus mitjans de subsistència. Cert, el Govern d'Espanya ha pres alguna mesura destinada a pal·liar esta crisi econòmica, com la implantació d'un salari bàsic universal. Cal donar la benvinguda a estes mesures, però sense oblidar que no poden ser permanents, perquè llavors convertirien moltes persones en «dependents permanents», i estes dependències solen afavorir l'aparició de governs totalitaris. El que cal fer és crear llocs de treball. El treball és un dret, que dignifica la persona i procura estabilitat social.

La paraula de Déu ens recorda que la justícia i la veritat són l'obra de les mans de Déu (salm 110), d'un Déu que actua i es fa present a través d'aquells sers humans que treballen per la justícia i viuen en la veritat. A vegades u té la impressió que els nostres polítics no estan molt interessats ni en la justícia ni en la veritat, sinó que es mouen per altres criteris menys confessables, com la manera de mantindre's en el poder o d'aconseguir-lo. La política necessita un cert poder, un poder controlat i contrapesat per altres instàncies de poder (poder executiu, legislatiu i judicial), però el criteri de la política no és el poder. El criteri és la busca de justícia i benestar per als ciutadans. Si este fora el criteri que guiara als nostres polítics ens evitaríem espectacles vergonyosos, en forma d'insults i desqualificacions mútues. És normal que hi haja diferents maneres de gestionar els assumptes econòmics i socials. Però si tots ens guiem pel criteri superior del bé i de la veritat, llavors estes maneres diferents no creen enemics, sinó col·laboradors. I on no és possible la col·laboració, sempre és possible el respecte mutu. Si el criteri és la cerca del poder, llavors apareixen enemics irreconciliables, perquè el poder que té un, impedix que el tinga l'altre, que també ambiciona tindre'l.

L'Església com a tal no té com a missió oferir solucions concretes als problemes socioeconòmics i polítics, la seua missió no és gestionar la ciutat ni oferir programes alternatius. Però el seu missatge té incidència en la manera de buscar solucions i de gestionar els programes. Ella, des de la humilitat i el diàleg, pot oferir llums i criteris. I en molts casos, a través de les seues institucions de caritat, també oferix solucions, precisament en aquells llocs i a aquelles persones que no solen interessar als polítics. Per a l'Església la justícia és una de les herències més sagrades de la religió. Jo afegiria: per a tots els sers humans, la justícia és una de les herències més sagrades de la cultura. Per això, la justícia es convertix en lloc privilegiat per a la trobada de la fe amb tota cultura que es pree de tal. Hi ha dos aspectes de la reflexió cristiana que tenen a vore amb la justícia, interpel·len a tota cultura i mostren la capacitat humanitzadora de l'Evangeli a tota persona de bona voluntat.

El primer troba el seu fonament en la doctrina cristiana de la creació. Davant del repte de construir un món més humà i, per tant, més just, la Revelació cristiana ens recorda que Déu ha entregat la terra i quant hi conté a «tots» els sers humans i que, per tant, allí on els béns no són accessibles a tots, no es complix la voluntat de Déu. S'amplia així el concepte de justícia, que entén que cal donar a cadascú allò seu, però entén este «seu» en clau individualista. Per contra, la Revelació afirma la clau social i universal del que correspon a cadascú. De manera que la presència de pobres entre nosaltres és la prova palpable de la nostra injustícia i de la nostra llunyania de l'Evangeli.

L'altre aspecte que convé destacar té el seu fonament en allò més original de la predicació de Jesús: el manament de l'amor. El concepte d’«allò seu» és el dret que cal atorgar a cadascú i que està en l'origen de la justícia. En este donar a cadascú allò seu, l'accent no està posat en les intencions (ni de qui dona ni de qui rep), sinó en el dret de qui rep. Esta és la força, però també el límit de la virtut de la justícia. D'ací el perill que una justícia aplicada rígidament resulte inhumana, com indicava la màxima de Ciceró: "summum ius, summa iniuria". Precisament Jesús contesta esta actitud, posada de manifest en les paraules: «ull per ull, dent per dent» (Mt 5,38). Tant en els seu temps com en l’actual, molts models de justícia s'inspiren ací. De manera que en nom d'una presumpta justícia (històrica o de classe, per exemple), tal vegada s'aniquila el proïsme, se'l mata, se'l priva de la llibertat, se'l despulla dels drets humans elementals.

Queda així manifest que la justícia sola, si no es deixa impregnar per l'amor, no és suficient per a l'assoliment d'una autèntica humanitat. En obrir la vida humana a l'amor, l'Evangeli eleva tota justícia i ens obri a la gratuïtat i a la misericòrdia com a autèntica dimensió de l'humà. Hi ha obligacions que cap codi de justícia pot prescriure. Cap codi ha arribat a persuadir un pare perquè estime els seus fills, ni a cap marit perquè mostre afecte a la seua dona. Els tribunals de justícia poden obligar a proporcionar el pa del cos, però no poden obligar a ningú a donar el pa de l'amor. En este sentit, el samarità misericordiós (Lc 10,29-37) representa la consciència de la humanitat, perquè va més enllà de tota justícia, elevant-la des de l'amor. En esta línia afirma el Vaticà II: «No hi ha llei humana que puga garantir la dignitat personal i la llibertat de l'home amb la seguretat que comunica l'Evangeli de Crist».

Editat en Cresol, 156 (2020, juliol-setembre), pp. 8 i 9.

Gaietà Huguet i Breva

Un home benemèrit de terra germana, Gaietà Huguet i Breva, fill de Castelló, on nasqué l'any 1848, mostrà de son principi una gran disposició per les llengües; I, molt jove encara, desitjant més espai per a les seves activitats, ensinistrat ja en les llengües francesa, italiana i anglesa, remuntà el vol en una petita embarcació de vela del port de Marsella als Estats Units de l'Amèrica del Nord.

Un company de expedició, de nacionalitat italiana, portador d'alguns estalvis, li apuntà el pensament d'establir en la capital New York una escola d'idiomes. L'altre s'encarregava de l'italià i Huguet ensenyava el castellà.

D'Amèrica tornà federatiu. Castellonenc, valencià se n’anà, i més federal i castellonenc se'n tornà a Castelló.

El treball era son viure. Hereu d'una bona fortuna, la feu créixer en tasca pacient i profitosa. Es donà a l'agricultura, millorant els cultius, segons havia après en sos viatges.

Mes la característica de sa existència fou un gran amor a la terra [p. 382] valenciana, a la seva història, a ses costums i a sa llengua. Ningú parlava en sa casa més que en valencià. [...]

Tota empresa d'enaltiment de la llengua vernacla o d'interès local o regional, el tenia sempre a son manar. Ell subvencionà copiosament les edicions de la Gramàtica i epítom valenciana del P. L. Fullana; pagà una edició de Doctrina cristiana, en valencià. Oferia cada any temes i premis en metàl·lic per als assumptes que pogueren dar llustre a nostre idioma i fer-lo difondre.

Caritatiu sempre, sostenia, quasi a sospés, el Col·legi d’orfenets de Sant Vicent, fundat pel bisbe, castellonenc famós, senyor Climent. Cedí un solar per al Gimnàs municipal. Tenia ofert a l'alcalde Guinot un edifici propi, proper al Parc Ribalta, de Castelló, per a destinar-lo a Biblioteca municipal.

Per aquestes dades, que extraiem d'un escrit del doctor Cantó Blasco, a l’Almanac Valencià 1927, hom pot veure la distingida personalitat de n’Huguet que tots sabíem treballador infatigable.

«Gaietà Huguet», La Paraula Cristiana, 28 (Barcelona 1927, abril), pp. 381s.