L'estètica pasqual

Estimar la justícia i les roses: l''estètica pasqual

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

En l'interior de la primera guerra mundial, va haver-hi una veu, hereua de la tradició judeocristiana i del marxisme humanista, Ernst Bloch, que va proposar la necessitat de situar en l'interior del caminar dels pobles el que ell anomenava el potencial «cantor», una espècie d'energia que al costat de la dimensió profètica, curativa i organitzativa, permet «tirar avant». No és prou que existisca futur sinó que cal que siga bell i atractiu. Plantejava d'esta manera la necessitat de la bellesa en el caminar dels pobles. Quina aportació fa la bellesa a la humanització de la història? Per què invocar la bellesa, si amb la veritat i la justícia és suficient? Potser va ser Dostoievski qui, en la seua obra sobre L'idiota, l'enigmàtica figura del Crist, planteja la pregunta decisiva: «És veritat, príncep, que una vegada vas dir que el món serà salvat per la bellesa?... Quina bellesa salvarà el món?».

Tres traços tenen una profunda actualitat. En primer lloc, al·ludir a la bellesa és una forma d'indicar que alguna cosa apareix, es manifesta, es desvela. «Aparéixer» és la primera condició de la bellesa, que pertany al camp de l'òptica. La bellesa és el mode d'aparéixer de la bondat. Quan la bondat es fa patent, s'agermana amb la bellesa. «Si se calla el cantor, calla la vida —canta Mercedes Sosa—, porque la vida, la vida misma es todo un canto. [...] Si se calla el cantor muere la rosa. / De qué sirve la rosa sin el canto?/ Debe el canto ser luz sobre los campos / iluminando siempre a los de abajo». La bellesa té el mode de ser de la llum. Sense llum no hi ha bellesa. La bellesa conferix a la bondat i a la veritat, la seua potència i lluminositat. Quan es busca el bé el que es mostra és la bellesa. 

En segon lloc, la bellesa atrau cap a si el desig amorós. Atrau i seduïx el desig de l'ànima humana. És una experiència d'encantament. La bellesa ens guanya per a ella mateixa, es fa valdre, ens veem atrapats per la seua plenitud de sentit. Només l'home interior pot passar d'una bellesa a l'altra, de la penúltima a l'última. Ens guanya abans d'examinar la pretensió de sentit. La reflexió arriba sempre tard al reconeixement de la bellesa. Ho reconeixia sant Agustí en pronunciar aquell lament: «Tard vos vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, tard vos vaig estimar». 

L'espiritualitat incorpora l'experiència de la bellesa en dues direccions diferents. La bellesa es pot viure com un camí que va de la bellesa de les criatures a la Bellesa del Creador, del que és penúltim al que és Últim. El cos és el guia cap a l'ànima, el que és terrenal és el trampolí cap a l'eternitat, el que és històric és el pretext cap a una altra part. La bellesa és èxode, és remissió. Desitgem sempre una miqueta més, alguna cosa que potser ni tan sols sapiam concebre.

Una altra experiència de la bellesa, al contrari, li demana a l'ànima que ens permeta entendre la grandesa del cos, de forma que, com va veure Quevedo, arribe a ser «polvo enamorado». La bellesa va en direcció contrària al que postula la primera orientació: l'ànima és el guia cap al cos, on busca la seua residència en la terra; el ser humà desitja una satisfacció infinita, però que al mateix temps siga temporal, un ací i ara. Ja no és un procés ascendent sinó descendent. És en el descobriment de la dignitat del que és històric i mundà, on apareix la bellesa. El poeta Joan Maragall en el Cant espiritual ho deia admirablement:

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,

què més ens podeu dâ en una altra vida?

[...]

Amb quins altres sentits me'l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l'eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

El poeta dialoga amb el Senyor i li sol·licita per què no podria ser eterna esta vida, la vida plena d'impactes i goigs visuals. La tasca major del cristianisme és recuperar rigorosament la centralitat i la rellevància del transcendental de la bellesa: no basta testimoniar l'alteritat de Déu respecte al món; a una humanitat que ha descobert la mundanitat del món i ha situat en un horitzó terrenal l'emancipació, cal proposar-li el Déu en forma humana, l'escàndol al mateix temps atraient i inquietant de la humanitat de Déu: i açò significa redescobrir la clau estètica de tot el missatge cristià. «Només qui estima la revelació de l'infinit en forma finita és no solament un místic, sinó també un estètic», va dir Von Balthasar. Al místic li interessa només Déu, a l'estètic li interessa la forma humana de Déu, la dignitat de tot el que és històric i mundà. L'infinit en la finitud, la llunyania en la proximitat.

Des del misteri pasqual, la bellesa ja no és l'esplendor de la veritat, la manifestació del que és bo sinó l'amagar-se, just el que s'oposa al desvelament. Es tracta de l'estètica del rebutjat. Es buscava la bellesa en els núvols i s'havia domiciliat en els sense imatge, sense rostre, sense identitat. La bellesa de la pregunta és substituïda pel crit de la víctima. Allí està la paraula que ha sigut privada de la seua figura. La nit que la cobrix no és una nit d'estreles, sinó una nit de desolació profunda. Des de la creu, es mostra radicalment insuficient la construcció de la bellesa, basada en l'harmonia i en la llum de la forma. Hi ha alguna cosa tràgica en el misteri pasqual: allí la mort és mort, el desemparament és desemparament, la presència és absència i l'absència presència. Hi ha una bellesa que s'ha domiciliat en la foscor del crucificat, en el buit i en l'angoixa.

Hi ha una estètica pasqual que està més interessada en el fragment que en la totalitat, més en la parcialitat del condemnat a mort que en l'harmonia del Creador. No solament es justifica una teologia contracultural sinó una teologia feta des de la passió pels últims. Per això, el principi de l'espiritualitat no és l'admiració davant de les meravelles d'este món i d'esta història, sinó la indignació davant dels drames i la passió que pren cos en els últims, en les víctimes. Invita més al silenci i a l'acció que al discurs fàcil i a la incontinència verbal, eixa malaltia infantil de certs jerarques.

Publicat en Cresol, 45 (2004, març), pp. 6s.    

Pafnuci i el celibat del clero

Sòcrates Escolàstic

Sócrates (ca. 380-ca. 440), advocat de Constantinoble, en la seua Història eclesiàstica, pren el relleu d'Eusebi de Cesarea per narrar els esdeveniments religiosos des de l'any 304 fins al 439. Com que reprodueix literalment les fonts, és una mina inestimable d'informació. Conta, per exemple, açò:

Pafnuci era bisbe d'una ciutat de l'alta Tebaida; tenia tan admirable pietat que feia miracles. Li havien tret un ull durant la darrera persecució. L'emperador el venerava tant que l'invitava freqüentment al seu palau i li besava la conca de l'ull que li havien buidat [també li havien tallat la carn de la cuixa esquerra i condemnat, després a treballar a les mines]... Els bisbes pensaren a fer una nova llei per la qual s'ordenara als bisbes, preveres i diaques separar-se de les dones amb qui s'havien casat quan només eren laics. Quan li demanaren l'opinió, Pafnuci s'alçà enmig dels altres bisbes i, elevant la veu, digué que no s'havia d'imposar un jou tan pesat als clergues i als preveres; que el matrimoni és honorable i que el llit nupcial és sense taca; que una excessiva severitat podria fer mal a l'Església perquè no tot el món és capaç d'una continència tan perfecta i que potser les dones no podrien guardar la castedat. Anomenava 'castedat' l'ús del matrimoni contret segons les lleis. Bastava que els qui havien estat admesos al clergat no es casaren després, segons l'antiga tradició de l'Església, sense obligar els qui s'havien casat sent laics a abandonar les seues dones. Pafnuci sostingué esta opinió, malgrat que no solament ell no havia estat mai casat, sinó que mai no havia tingut coneixement de cap dona, ja que fou educat des de petit en un monestir, on es feu admirar per la seua singular castedat. Tots els bisbes foren del seu parer i, sense deliberar més, deixaren que optaren lliurement els qui ja eren casats.

Font: Socrates Scholasticus: Historia ecclesiastica I, 11. PG 67,101-104.

Per què en valencià?

Mossén Jesús Miralles i Porcar (†)

Prevere i historiador

I

Per a una gran part de la diòcesi, la pregunta tindria una resposta clara i espontània: perquè en valencià hem aprés a parlar i en valencià parlem. En som molts que, de menuts, només sentíem parlar en castellà algun foraster. L'altre lloc on ho sentíem era l'escola. Resulta que, a l'escola, el que havíem après a casa i al carrer, no ens aprofitava. Calia oblidar-ho i aprendre el castellà. El pas al despreci del valencià era fàcil.

Si afegim les burletes que u patia quan pronunciava malament els mots castellans; si afegim que, en aquell temps, qualsevol que volia mostrar haver pujat en «l’escala social», se’n passava a parlar en castellà, el sentiment d'inferioritat del valencià augmentava. La cosa esdevenia angoixosa, i la pregunta «per què no parlem tots en castellà?» ens semblava natural.

Hem hagut de créixer, fer-nos grans, per superar tot allò. Hem llegit els llibres vells conservats a les parròquies i ajuntaments; hem llegit les recomanacions dels bisbes als rectors, en les visites pastorals, per tal que predicassen al poble en la llengua valenciana. La normalitat de la llengua del carrer, de casa, del temple, de les tavernes, de les cançons… fins que arriba un canvi.

En un punt apareix una ordre, manant oblidar el valencià. Després, les ordres es tornen amenaces. I després, el silenci. Només el poble es manté fidel i el poble, sentint-se, de vegades, analfabet, ha salvat els mots, el nom de cada cosa…

La cosa, gràcies a Déu, ha canviat un poc prou. El fet de parlar en valencià, sembla que no és de ser analfabet. A l'escola ja ensenyen a llegir-lo i escriure’l. Els grans, però, tenen dificultat de llegir-lo i, no diguem, d'escriure’l. A més, el sentiment viscut de la poca valoració social, afegit a la degradació d'una llengua no treballada; les diferències naturals fonètiques i de lèxic, fan costosa la normalitat de l’ús de la nostra llengua.

II

No és per la importància de la pregunta (que la té!), que apareix per segona vegada. És perquè l'espai del Full Parroquial és curt i no cabia tot el que volia dir, en un article.

Com que les coses viscudes tenen més força que no les llegides, permeteu-me contar, un poc per damunt, la meua experiència en l'ús del valencià en la litúrgia, cosa que faig amb tota normalitat.

Cànon de la Missa, de Guillem Anglés

Ja des dels primers anys de rector d'una parròquia, vaig notar la contradicció escandalosa que patia la nostra llengua, allà pels primers anys seixanta. Resulta que, en les parròquies on jo hi era, solíem ajuntar-nos a la porta de l'església conforme anàvem acudint als tocs de missa. Allà féiem la «xarreta» i el cigarret parlant, naturalment, en valencià… Quan s'acostava l'hora de la missa, jo me n'anava a vestir-me els ornaments corresponents i tots entràvem a l'església. Érem els mateixos que, al carrer, havíem comentat sobre el temps, les collites, algun esdeveniment familiar o del poble —al poble tots ens coneixem. Però no era el mateix. Jo em trobava ridícul parlant en castellà. Què passava? Ells no eren els mateixos? Jo no era el mateix?

Com que les respostes d'aquestes preguntes totes eren positives, la contradicció era fàcil de resoldre. Un dia ho vaig explicar a missa i, endavant, mai més no he parlat en castellà. La cosa de llegir les lectures ha costat més per tot allò que explicàvem l'altre dia. Per part de la gent no hi ha hagut grans dificultats.

Si, a més, pensem que, per aquells anys, es celebrava el Concili Vaticà II, i que la primera constitució aprovada era la de la litúrgia on, clarament, es pronunciava per l'ús de la llengua vulgar, la cosa, per a mi, quedava decidida. Perquè la llengua vulgar, la llengua vernacla, no és el castellà.

Penso que hauria de ser més normal l’ús del valencià en la litúrgia. També penso que la resistència de molts a utilitzar-lo, és més cosa de sentiment que no de raó. Però el sentiment no es pot combatre amb raons. En un moment, l’Església dels nostres pobles es va resistir a introduir el castellà. Només cal llegir els llibres de les nostres parròquies. Ara, per què ens resistim a tornar-lo a usar?

Hoja parroquial, 1426 (1990, gener 21) i 1427 (1990, gener 28).

Font: Pere E. Barreda: Mossèn Jesús Miralles, historiador: recull de la seua obra, Centre d'Estudis del Maestrat - Ajuntament d'Atzeneta del Maestrat, Benicarló - Atzeneta 2011, pp. 325-326.